dimecres, 30 de juny del 2010

La Mestressa de la Muntanya de Coure (I)

La meva infància russa passà en una clara consciència de la presència de la Mestressa de la Muntanya de Coure. Sóc de la capital de la muntanyenca regió dels Urals, però la meva ciutat natal és més plana que Barcelona. Tot i així, sempre he tingut la consciència de ser “de la muntanya”. El meu pare deia que era una cosa genètica, que ho portàvem a la sang, i ho justificava amb un besavi georgià (un avi seu) adoptat per uns pagesos russos just al començament del segle XX.

La llegenda familiar diu que a principis del segle passat, en un poble rus de la profunditat de les províncies un dia hi van aparèixer uns georgians que buscaven una família d’acollida per un nen d’uns cinc anys d’edat, a canvi d’una elevada suma de diners. Venien en cavalls negres, cosa mai vista en aquelles contrades, i portaven uns alts barrets de pell de corder, unes capes que es movien amb el vent i unes dagues llargues, molt afilades i ornamentades.

El Nico era un nen georgià amb els cabells de color carrota que no sabia ni una paraula de rus; al coll duia una creu d’or i diamants. En un dels conflictes sanguinaris entre les famílies nobles de Geòrgia, tota la seva casa havia quedat exterminada. Era l’únic supervivent d’un vell llinatge – aquí el narrador afegia que pràcticament totes les cases a Geòrgia eren velles i nobles, i estaven en una guerra cruel i constant amb altres cases nobles i velles – i venia acompanyat pels servents o amics fidels als seus morts. El va agafar una família de pagesos molt pobres i el va pujar com un dels seus fills. Li van canviar de nom i li van posar Efim.

Durant els primers anys suposaven que els forasters exòtics tornarien, però amb el pas dels anys el nen va oblidar l’idioma de la seva infantesa i es va casar amb una noia del poble. Els seus pares adoptius van enterrar la creu de diamants a l’hort de la seva casa, i no van voler saber-ne res més. L’or i les pedres precioses que venien amb una clara evidència de la sang vessada i per vessar no interessaven; no tenia sentit dur-los al coll temptant el destí, i no es podia vendre al mercat del poble. Després arribà la Revolució d’Octubre: per tots els seus elements de conspiració política, tenia múltiples vessants d’una revolta dels pobres contra els rics. Si eres ric, et mataven els teus propis conciutadans, i ser pobre esdevingué clau per a la supervivència. La història ja mig oblidada es cobrí d’un vel de silenci, i no es va investigar més fins a la mort de tots els seus protagonistes.

Les filles d’Efim eren ambdues unes comunistes empedreïdes, amb ulls d’un verd esmaragda, una pell molt blanca i cabells de color carrota. Fins a morir, a una edat molt avançada, llegien tot el que trobaven al seu camí, començant per les instruccions d’ús dels aparells elèctrics i acabant per les enciclopèdies, i donant una preferència especial a tot tipus d’informació política. Es deien Caterina i Maria; la meva àvia Maria és aquella àvia lectora que no sabia cuinar i devorava els llibres de la qual segurament ja us he parlat.

No he esbrinat mai com és Geòrgia veritablement, i si la vella història podia tenir fonaments fàctics. Suposo que seria tan estrany que no en tingués i que s’inventés simplement, que és més lògic acceptar la seva probable veracitat. El meu pare des de petita m’ha dit que ens sentim bé a la muntanya, perquè en venien els nostres avantpassats. Jo no en veia gaires, de muntanyes, però creixia en la consciència de tenir un lligam familiar amb elles i amb la regió de Megrèlia, un poble de pastors i guerrers que cultivaven vinyes i cantaven amb una mena de guitarra que es deia xonguri. El meu pare sempre diu que és georgià; jo no he estat mai a Geòrgia, no sé ni com es donen les gràcies, en georgià. La meva idea de Geòrgia és una idea llegendària. És una de les llegendes de la meva infància; l’altra és la llegenda de la Mestressa de la Muntanya de Coure que us explicaré la setmana que ve.

(Publicat al BONDIA el 30 de juny del 2010)

2 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Les teves històries de la infantesa i de la teva terra les trobo captivadores. En gaudeixo moltíssim. Llàstima que tinc poc temps (hauria de dir gens de temps) per llegir-les totes, però a poc a poc les aniré llegint.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies, Shaudin!