diumenge, 20 de juny de 2010

L'esport i la televisió


Foto: Reinaldo Márquez

Un dia –concretament el 5 de juny– una companya de classe dels Domadors de la meva filla Laura, Anna Machado, estava mirant la televisió amb el seu pare. De sobte es van sentir uns plors desesperats. La mare va venir corrent: “Què hi passa, aquí?” “El Rossi;” deia la nena. “El Rossi s’ha fet mal a la cama i no podrà córrer més.” Només es va calmar quan li van assegurar que el llegendari pilot de motociclisme es curaria aviat i tornaria a les pistes. La fractura de la tíbia que va patir el número quaranta-sis va causar les llàgrimes de molts i molts televidents, la majoria d’ells més grans dels cinc anys. Va plorar la nostra amiga Tània, que des de petita anava a veure com competia Valentino Rossi al circuit d’Estoril, acompanyada del seu pare, quan encara vivia a Lisboa, i que sempre que pot va a Montmeló. A tots els fans el patiment del seu ídol els va afectar com si fos un dolor propi.

En els moments que estic escrivint, per tots els móns virtuals que freqüento s’està comentant la derrota d’Espanya en el partit amb Suïssa al Mundial de Sud-àfrica. Els suïssos que conec són escassos, però curiosament hi ha catalans que es solidaritzen amb els suïssos, tot i la gran quantitat de jugadors del Barça a l’equip d’Espanya.
Un dels enigmes que em superen és l’enigma de l’estreta relació del sentiment nacional amb el sentiment futbolístic, tenint en compte la quantitat de persones de procedència forana que solen jugar a la majoria d’equips de futbol europeus. L’estratègia de l’equip futbolístic s’identifica, o es confon, amb el caràcter nacional.

Si ara mateix preguntem a qualsevol fan futbolístic del món, probablement identificarà la fe en una victòria segura i la falta d’un pla B en la situació de crisi com a trets particularment espanyols. Hi ha una opinió que, si Andorra tingués un equip de futbol esporàdicament guanyador en algun context, el sentiment nacional popular estaria força més present, o bé més vist, i no es posaria mai en dubte. Naturalment, hi ha persones apassionades per l’esquí, el ciclisme o el patinatge artístic sobre gel, però la connexió entre l’orgull nacional i l’orgull futbolístic és la més estreta, la més evident. La rellevància del bàsquet no s’hi pot comparar, però fins a un cert punt també s’hi aproxima: la generació nascuda a principis dels setanta recorda nostàlgicament els anys gloriosos dels triomfs passats del bàsquet andorrà.

Tothom està d’acord que normalment és molt millor anar a veure els esports en directe que no pas veure’ls a la televisió. No sempre és el cas, i sembla que la Fórmula 1 és força més divertida des del sofà, amb la possibilitat que es té de veure els millors moments, que no pas en viu i en directe. No sé si és cert; no he estat mai en un circuit de Fórmula 1 personalment. Però en qualsevol cas, excepte que es tracti del cas d’uns milionaris especialment ociosos (els pocs milionaris que he arribat a conèixer personalment no semblen tenir el temps d’assistir a gaires esdeveniments esportius, excepte que hi participi la família), tots mirem els esports que ens agraden a la tele, tots ens identifiquem amb els triomfs i els fracassos d’unes persones que, en la gran majoria dels casos, ens són desconegudes personalment.

S’ha parlat molt dels efectes negatius de la televisió. Sovint considerem que ens separa dels nostres amics i de les nostres famílies, amb qui, en no tenir televisió, segurament parlaríem més. No obstant això, hi ha una sèrie d’autors que des de fa anys assenyalen el paper aglutinador que exerceix la televisió, unint les persones altrament separades per punts de mira diferents. Salvador Cardús, en els seus llibres “El desconcert de l’educació” i “Ben educats”, descriu la teleaddicció com a símptoma de carències educatives.

Al mateix temps, però, ressalta el paper de bàlsam i consol que la televisió exerceix en les situacions de soledat i avorriment, per a les persones que tenen dificultats de comunicació. Jo mateixa recordo com, durant les meves primeres vacances de Nadal passades a Andorra, TV3 em feia companyia i m’ensenyava català.
En un país que ha acollit tants immigrants com el nostre, en el país que sol dubtar del sentiment de pertinença de la seva gent, hi ha dos arts, dues passions que no reben prou atenció i s’haurien de cultivar especialment: l’esport i la televisió.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de juny del 2010)