diumenge, 27 de juny de 2010

Baixar als inferns


Foto: Reinaldo Márquez

Un dia prens la decisió de convidar els teus amics i família a un viatge allà on se celebrarà un esdeveniment esportiu on participes. Et sembla una idea meravellosa. Després prens una decisió trivial, escollint un seient en un avió sense targetes d’embarcament. Acabes assegut a la fila 9, i és irrellevant, fins que no es produeix l’accident, i a partir de la fila 10 no hi ha avió, i et trobes al mig de la serralada gelada menjant un cacauet al dia i esperant el rescat. Els teus familiars i amics que havies convidat a viatjar amb tu, en un viatge de plaer, ara ja claríssimament, totalment, criminalment innecessari, es moren al teu costat. D’entrada, sempre hi ha dos camins: el camí de l’autodestrucció és el més fàcil i el més plaent. Però trobes les forces en els teus companys i en els pensaments dedicats a aquells que s’han quedat en el món exterior, i sobrevius durant dues setmanes inhumanes, al mig d’un desert gelat, menjant la neu i orinant a les mans per escalfar-te. Una de les coses que et donen suport és el fet de poder escoltar les notícies a la ràdio, cada matí. Un matí, abraçats, escolteu les notícies, i una diu que les víctimes de la catàstrofe aèria a les serralades andines són oficialment donades per mortes, i les operacions de rescat s’han suspès. I t’hi mors, t’aïlles de tot i després de setmanes de lluita coratjosa et dónes la culpa i lentament, silenciosament, tornes a morir.

El món injust i cruel i salvatge. Tota la teva fe s’ha trobat brutalment arrasada per una sèrie d’esdeveniments imprevisibles. Has tingut la sort de sortir-te d’una caiguda que era impossible de sobreviure, la sort de tenir el suport dels companys que t’han acompanyat, la sort de creure i esperar, per il·lustrar una broma pesada del joc de probabilitats. Totes les teves apostes només han servit per enfonsar-te. Totes les teves inversions han resultat en la destrucció més imminent de tu mateix i de tot el que hi havia de bo al teu món. T’hi mors, i tot s’acaba. I en aquest moment, quan estàs a punt de morir, es produeix l’imprevisible. Cau l’allau i mata la meitat dels que encara seguien amb vida. I tu, disposat a morir però viu, segueixes al costat dels seus cossos immòbils, preparat a baixar als nous inferns, extingint-te ràpidament i inútilment, com una cigarreta mig encesa, però viu, encara viu. I la negror del teu futur és comparable amb la negror del teu present, però serà pitjor. El teu pas endavant és un moviment incessant cap a una mort encara més cruel, després d’un malson de vida que vius perquè no tens els ànims per morir.

Cada època té els seus herois i, tal com va comentar Nando Parrado a la conferència recent que tingué lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, la nostra sembla tenir una debilitat especial pels supervivents de les grans catàstrofes. Va haver-hi un temps que no se’n parlava gaire. Després les històries del tipus Titànic van tornar a fascinar tothom. Va per èpoques. En un dels vídeos mostrats en el curs de la conferència, ell mateix, el protagonista, que va creuar setanta quilòmetres de desert gelat amb el seu company Roberto per poder salvar-se a si mateixos i als seus 14 companys que es van quedar al lloc on es va estavellar l’avió que els portava, diu: “Dieu que sóc un heroi. No sé si sóc un heroi. Jo no volia que això em passés. Jo no volia que s’estavellés l’avió. Jo no volia perdre la meva mare i la meva germana. Jo no volia ser un heroi. Jo només volia sortir d’allà. Si això em fa un heroi, sóc un heroi. Però jo no volia ser-ho”.

Benaurats aquells que mai hagin hagut de baixar als inferns. Per pròpia elecció ningú no hi baixaria. Hi ha tota una gamma d’inferns que no haurien d’existir: siguin els inferns objectius de guerra, tortura, malaltia i mort, siguin inferns més relatius, però malgrat tot reals, de calumnia, traïció i la descoratjadora evidència de la maldat humana –pròpia o aliena– o inferns totalment subjectius de l’obscuritat de la pròpia ànima. Nando Parrado, després de tornar a casa i trobar-se sense amics ni família, per viure sol i separadament del seu pare, que ja tenia una nova parella, se n’ha sortit i, a poc a poc, s’ha convertit, per a milers de persones, en una inspiració per continuar vivint, desafiant els inferns.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de juny del 2010)