dissabte, 3 de juliol de 2010

El sol de mos amors llunyans


Foto: Reinaldo Márquez

L’estiu no sembla haver arribat. Quasi cada dia cauen tempestes, i ens oblidem que, de fet, aquest és el nostre estiu: plujós i calorós, amb canvis radicals de temperatura el mateix dia. Un capritxós estiu de muntanya. Tot i així, aquest any és diferent. En realitat, cada any és diferent. Amb cada pas d’una estació a l’altra, i sobretot amb l’arribada a les fites com Sant Joan i com Nadal, percebem els vents del canvi en tot el que constitueix les nostres vides. Quedem convençuts que ara mateix, amb l’agulla que acabem d’enfilar, com diu el poeta, “amb un fil d’un propòsit” tàcitament fet, ho apedaçarem tot. La vida serà joiosa, les barques arribaran a port i els pelegrins desconsolats trobaran el que buscaven: sí, la pau. Però els prodigis no es compleixen, “i som on som”, “i els anys passen de pressa”.

El riu baixa amb força. Jo, quan vaig arribar a Andorra, pensava que el Valira no era un riu pròpiament dit, que un riu que feia menys d’un quilòmetre d’ample no comptava com a riu (sóc un exemple rigorós del que es coneix com “la misteriosa ànima russa”, o sigui, clar i català, una exagerada). Però ben aviat vaig entendre que es tractava d’un torrent imparable i, sobretot en època de pluges intenses, molt perillós. Quan vaig saber que era perillós, ràpidament va adquirir, a la meva poruga ment, l’estatus de riu. Suposo que no és un tret puntual, característic d’uns covards selectes, –com una servidora– sinó que gairebé generalment humà...

Per molt que ens convencem que “small is beautiful” i parlem de l’encís de les coses petites i fràgils, el millor camí que un objecte, país o fenomen petit pot emprendre per convèncer-nos de la seva rellevància, importància, i de vegades fins i tot el simple interès, és arribar a tenir un poder que no podem controlar. Esdevenir, en una paraula, perillós. Això no necessàriament significa “letal”, sinó que es tracta d’aquella capacitat intrínseca de “fer respecte”, un respecte justificat o irrisori, però clarament percebut. Si sou objectivament perfectes, però la gent no us pren seriosament, potser no sou prou perillosos. De fet, és bo.

Eternament, ens qüestionem si el que impera a la terra, la llei de vida, tot el que ens ocorre, és el producte de la cega necessitat, casualitat, en diuen, o el fruit de la raó que ho guia tot. Sigui com sigui, l’home –ho dic sense voler entrar en la guerra dels sexes, en el sentit general de “una persona humana”– es rebel·la contra el que percep com el seu destí. Es rebel·la contra les injustícies que veu, contra el regne de la mediocritat... Un moment. Per què, em pregunto jo, a tothom li sembla que la mediocritat sempre surt guanyadora? No hi ha pràcticament ningú que estigui en contra d’aquesta afirmació. Àdhuc, ningú es considera mediocre. La mediocritat sembla existir, i triomfar, per separat de les persones, que són totes meravelloses...

Algú hauria d’investigar aquest misteri. “El concepte de mediocritat a la ment dels europeus contemporanis” podria constituir un estudi antropològic digne d’un doctorat passable. On érem... Sí: ens rebel·lem. Contra la crueltat innecessària que viu en nosaltres mateixos, amb la qual estem condemnats a lluitar diàriament, perquè “el mal es fa sense esforç, naturalment; el bé sempre és producte d’un art”. Ho va dir Baudelaire en una ocasió, i m’agrada molt citar-ho. També ens rebel·lem contra tot el que ens ha forçat a existir, contra la possibilitat d’un “creador” nostre hipotètic (també ho podríem posar sense cometes i en majúscula), i contra allò que hem heretat del nostre “llinatge”, de casa nostra, de la nostra situació social, econòmica i familiar, i contra la vida que tot simplement ens ha “tocat viure”. Volem una unió directa entre l’espai amorf i buit de contingut i alguna cosa que es pugui definir com el sentit del món. Trobem aquesta unió a la poesia i potser també a l’amor. La definim com a felicitat.

Qui sap quant viurem?.. Busquem la joia al temps d’estiu, i la poesia en totes les coses. Siguem allò que voldríem ser. Us deixo amb l’últim vers d’“Els raïms immortals” de Josep Carner, el poema final del cicle “Els fruits saborosos”, què ho diu tot del sentit de la vida transcendit en l’art poètic:

No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de juliol del 2010)