dijous, 8 de juliol de 2010

La Mestressa de la Muntanya de Coure (II)

Estimat lector,

Hi ha dies que penses que vinc d’un lloc autèntic i exòtic, en comparació de la teva Andorra malmesa per les generacions que han patit la passió esbojarrada per fer-se riques. Penses que érem pobres, i per això feliços. No hi ha res de més allunyat de la veritat. Sí, érem pobres, en comparació de tu i dels teus –amb això vull dir que el meu pare era metge, la meva mare, enginyera, i no teníem cotxe ni bicicleta, i durant els primers deu anys de la meva vida només vaig veure el mar una sola vegada–. No passàvem gana, mai no n’he passat, però segons quins dies el menú es limitava a cereals cuits i patates fregides, i tinc a la memòria –i si és fals, que em corregeixi la meva mare– que m’alegrava quan hi havia peix o pollastre per dinar. No distingia els peixos: el peix era peix i el formatge era formatge, sense necessitat de definir-ne la classe. Érem feliços, perquè tothom esdevé feliç quan se li treu l’esperança d’una felicitat més gran que la present. Érem feliços perquè havíem arribat a la felicitat més gran que ens podíem permetre sense fer-nos una obscura carrera política, o emigrar sense l’esperança de tornar enrere. Estàvem contents amb allò que teníem, perquè tot allò que no teníem estava tan lluny que no hi havia cap sentit de començar-hi a somniar. Però no és veritat que no volíem fer-nos rics; no érem sants, simplement érem pobres, i t’asseguro –t’ho asseguro per experiència personal– que la pobresa voluntària, la pobresa de sant Francesc, aquella Santa Pobresa que sempre havies volgut posseir, desfent-te de totes les possessions i marxant de la casa pairal amb un llibre i un matalàs, és ben bonica. Deixar-ho tot enrere, sermonejar els ocellets, deixar que els llops i els isards s’apropin a tu i no es facin cap mal entre ells, i viure dels fruits del bosc, i de la llum de les estrelles llunyanes i clares. Quina meravella. El dia menys pensat, em posaré una creu d’argent i tornaré a aquelles estepes mai visitades apropiadament, per fer de peregrina, com Déu mana, per morir-me de fred de camí a alguna meca particular, en un entorn honest, inhòspit i natural.

Àdhuc la nostra pobresa involuntària, aquella pobresa hospitalària i alegre, però normal i corrent, no representava cap estat de gràcia divina. En primer lloc, era una pobresa avorrida. Les nostres possibilitats de diversió estaven força limitades –no t’imagines com es deu haver avorrit una adolescent per haver llegit les obres completes de Dostoievski, incloent-hi les cartes, dues vegades, abans de complir setze anys– i pots argumentar que això ens feia tremendament imaginatius. És ben possible. Però també estem parlant d’un univers de roba vella i molt vella, sense la més mínima idea del que es podria considerar moda, d’una decoració interior de colors més estrafolaris: per esdevenir minimalista, s’han de tenir diners per poder triar el paper i la pintura, les taules i les cadires, i nosaltres vivíem en una trista combinació de les cadires (blaves) més barates amb la taula (d’un blau diferent) més barata, de les estanteries (grogues) més barates amb el paper d’empaperar (daurat, amb uns galls molt vermells) més barat. No vull fer-te pensar que jo patia en aquell entorn, jo hi vivia encantada com en un conte de fades, i encara sóc eclèctica, encara visc rodejada de mobles que no acaben de formar una relació harmònica entre si –però sé que els meus pares no haurien escollit ser pobres. Vivíem en un estat d’igualtat forçada d’una ciutat de província llunyana, bastida a l’estil bureaucratie sovietique...

Com tots els pobres del món, els meus compatriotes tenien els seus contes de la troballa del que a Andorra es coneix popularment com una olla d’onces d’or. Als contes més populars de la regió, recollits per Bazhov, hi apareix l’esperit muntanyenc –una dona vestida de verd, de vegades sota una màscara d’escurçó o transformada en una serenalla, sargantana– que indica als pagesos on es troben les pedres precioses, indica als artesans la millor manera de treballar la malaquita per aconseguir treure’n les vertaderes flors de pedra, i a canvi s’emporta la seva capacitat de raonament, els torna bojos, o els troben morts. En una variant d’aquest conte, en lloc de la Mestressa de la Muntanya hi apareix un Cèrvol de Peus d’Argent. A la meva regió, la regió de les mines d’or i de maragdes, de quantitats importants d’altres pedres precioses i semiprecioses, el somni de la riquesa coincidia amb el somni de les coses belles, o si més no, simplement de la brillantor. Un pagès mai no troba uns papers que li adjudiquen terres i fàbriques: li apareix una dona alta, verda, transparent, i li indica on s’amaga l’or. Amb la caiguda del comunisme, a l’època dels nous rics, la nostra passió per la brillantor s’ha fet particularment evident. Un pobre amb diners apareguts per la voluntat inesperada de la Mestressa de la Muntanya de Coure és més perillós que un ric acostumat a ells. Si un dia t’agafen ganes de viatjar, visita Ekaterinburg i ja veuràs. I si estic exagerant la teva capacitat de desplaçament voluntari, queda’t allà on pares, i un dia –no gaire llunyà, aquest dia– ja t’ho explicaré.

(Publicat al BONDIA el 7 de juliol del 2010)