dijous, 23 de juliol de 2015

Un cigne d'ales daurades



En la novel·la La veu melodiosa, de Montserrat Roig, Letícia-Dolors, just abans de morir, broda un cigne d’ales daurades: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.

Bajo tus blancas alas la nueva Poesía
Concibe en una gloria de luz y de armonía.


Heinrich Böll entenia el sentit de l’existència dels éssers humans com la “recerca d’una llengua habitable en un país habitable”. Una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament es limita al llenguatge verbal: és tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Clifford Geertz ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics i, vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és una “trobada entre llenguatge i cos”. Ens permet discernir el sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. Un ésser humà pot ser un enigma per a un altre: tanmateix, no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm. Cada reencontre que vivim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.

En el procés d’adaptació ens trobem a nosaltres mateixos. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós amb el món real, esdevé poeta i, per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres.
En el poema Los cisnes, el qual he citat al començament, Rubén Darío llança una pregunta retòrica que sens dubte se’ns aplica: ¿Callaremos ahora para llorar después? Si la nostra fita és  aconseguir la normalització de la societat com un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la nostra comunitat s’expressi en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.

…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día.”   
Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora
es inmortal!” ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aun guarda la Esperanza la caja de Pan­dora!


(Publicat al BONDIA el 15 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes