dijous, 30 de juliol de 2015

La memòria i l'oblit



“El cos humà” –deien Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich a Escenaris de la corporeïtat– “és la mateixa condició de possibilitat de la presència de l’ésser humà en el seu món.” La nostra existència sempre s’inscriu dins dels límits d’una cultura concreta, dins de les seves possibilitats. Ja ens han dit, des de petits, que som pols de la terra, i en pols, per això, ens havíem de tornar. És una evidència que és difícil, o bé ridícul, discutir. Tots hem hagut de dir adéu a aquells qui fa no res ens explicaven com era la vida d’abans (adéu, Àngela, adéu de nou; que maca estaves, que maca estàs, a la teva foto del casament). “Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort”, llegim al llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina (Godall Edicions, 2015), de Mònica Miró Vinaixa. 


Jo ja m’alegro del temps etern. Tinc una por supersticiosa de la meva futura mort imminent, por barrejada amb la convicció que en realitat no n’hi pot haver, de mort definitiva, que no seria just que jo, tan viva i real, deixés de ser. Deixant les pors de banda, tinc una fascinació per les làpides dels vells cementiris, per les pedres que ens expliquen les històries de les vides passades, per aquelles fotos on el rebesavi pot arribar a semblar més jove que el nét. Éssers finits i contingents, no som ningú sense la consciència, la importància del passat, sense una referència implícita o explícita al lloc d’on venim, aquell absent passat que forma part de la nostra forma de ser, que ens ha construït tal com som. Perquè ja se sap que no som bons o dolents de per si; la nostra bondat i la nostra maldat depenen de les relacions que tenim amb els altres, vius o morts. La poesia epigràfica llatina, a l’estudi de la qual la meva professora del màster universitari d’humanitats Mònica Miró Vinaixa es dedica des de fa mitja vida, ens porta les veus de les pedres que parlen, parlen sobretot perquè des de fa uns mil·lennis serveixen de suport imperible a unes inscripcions. Les inscripcions que ens vénen d’un temps en què les pedres eren transmissores de memòria i feien acte de presència a la vora dels camins, allà on ara només hi veiem la publicitat dels cigarrets que ens avisen que ens maten i altres foteses, hi havia missatges dels morts que ens deien que tard o d’hora ens unirem a ells. Deia Ernst Bloch que, sempre, en el passat hi ha present. Ai, quines condicions meteorològiques més dures i adverses que ens vam trobar al 19è Mercat romà de Iesso (Guissona) quan vam anar a la presentació que feia la Mònica Miró Vinaixa de Perennia. Trossets de palla ens venien volant a la cara enmig d’uns petits tornados que no ens deixaven trobar la plaça de Sant Felip Neri. Però va valer la pena, i tant que va valer la pena sentir la seva veu, que ens explicava com eren, aquells romans que gaudien de la vida tot posant èmfasi en la necessitat de fixar en el temps allò que pot ser oblidat. Tal com resa la inscripció anomenada “Tempus fugit”,  “Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota”.



El llibre de Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich Ambigüitats de l’amor ens recorda que “la nostra memòria és la que correspon a uns éssers finits, [...] constantment subjectes a les imprevisibilitats de la contingència”. Tots morirem, i no sabem quan. I tal com deia la meva adorada Mònica Miró, a la presentació de Perennia al 19è Mercat romà de Guissona, “precisament perquè es valora la vida es volen deixar ben preparades les coses per a la mort”. Les pedres que estudia parlen de la terra com a mare al ventre de la qual tots tornem. La terra com a cendra que som o serem. La terra com una deessa que no està pas morta. Fa néixer les noves flors i les noves plantes: la vinya, pintada amb penjolls purpuris de raïm, el blat i la canyella, la mirra ben perfumada i l’amom. Els seus romans tenen una lògica impecable: “Com millor siguin els meus elogis, més temps romandràs viva en els meus versos”, llegim en una de les inscripcions. I en una altra: “Vaig fer moltes coses pròpies de la joventut, perquè estic destinat a morir.” Hi ha una certa frescor en el fet d’acceptar la inevitable naturalesa de la  mort, posar en paraules que tots descansarem a la sina profunda de la terra mare. I mentrestant, cal recordar que “els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus”. “Un darrer prec” ens envia un missatge de benedicció i al mateix temps de preavís: “Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.”

Els romans, com nosaltres, imaginaven els seus éssers estimats als temples il·luminats del cel. “Amic inoblidable, ¿per què et queixes que m’hagin conduït fins als estels del cel?”, es preguntaven. En altres inscripcions, donaven més detalls de la vida imaginària després de la mort: “Ara, però, posseeixo els estatges infernals, vora les aigües de l’Aqueront, i els funestos estels del Tàrtar. M’he deslliurat d’una vida arrogant. Esperança i Fortuna, adéu-siau! No tinc res a veure amb vosaltres: rieu-vos d’altres persones, us ho demano! Aquesta casa és eterna. Aquí estic enterrat. Aquí hi seré sempre.” N’hi havia d’altres on els morts s’aprofitaven de queixar-se dels vius i als vius, com un Guerrer innominat: “Qui va vèncer en la guerra els perses en els camps de Marató, entre ciutadans ingrats i en una pàtria ingrata va morir.” En tot cas, us puc prometre que no hi havia ningú més atent i sensible per traduir les paraules dels morts que desitjaven ésser recordats que Mònica Miró, aquella que si tornés a néixer desitjaria ser ocell de bon averany, o el mateix que és ara, igual però diferent.

(Publicat al BONDIA el 29 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova
Dibuix: Cecília Santañes

Foto: Iolanda Miró Vinaixa