dijous, 9 de juliol de 2015

La veu ferida


“Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra la meva veu ferida, veu de semença i clau”, deia Agustí Bartra a Sant Julià de Lòria, a mitjans de l’any 1981. Deixem, però, els versos d’amor als cims i de pareatges astrals per al mes de setembre, quan recomençarem l’any escolar parlant de Haikus d’Arinsal i Estances de Lòria, i farem esment tant d’Agustí Bartra com d’altres veus de la literatura catalana lligades per sempre amb la terra d’Andorra. Avui, tinc previst parlar de la política en la seva projecció històrica recent. Per tant, he fet una visita a la Biblioteca Nacional per consultar les memòries dels excaps de Govern. No n’he trobat cap. Els volums amb la fotografia del primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig, no són ben bé memòries. Ricard Poy diu al pròleg d’El Repte: “L’autor no tenia la més mínima intenció de redactar un llibre que recollís estrictament un període de la història d’Andorra i tampoc les memòries d’Òscar Ribas Reig, que algun dia ja s’escriuran.” Les converses d’Antoni Morell amb Albert Pintat Santolària Andorra, avui i demà, com tots els treballs de l’escriptor, ofereixen una visió personal de l’entrevistat, però es tracta d’una publicació que es va fer abans que el senyor Pintat hagués estat cap de Govern d’Andorra. No sembla haver-hi res escrit sobre Josep Pintat Solans, ni s’han publicat memòries de Marc Forné i Molné, que segurament tindrà guardades al calaix, ni tampoc hi ha cap volum dedicat a Jaume Bartumeu Cassany. Ignoro si aquest forat informatiu es deu a la falta de curiositat dels periodistes que es podrien encarregar de recrear les pàgines de la història recent, o bé a la manca de consentiment dels interessats. El Repte, al qual dedicarem la nostra atenció avui, sembla una llarga entrevista de la qual s’han extret les preguntes i s’han deixat tan sols les respostes, algunes entre cometes i d’altres, intercalades entre explicacions en tercera persona. 

El llibre comença el 8 de gener de 1982: un temps relativament recent però ja tan llunyà en què la gent s’escrivia cartes formals de felicitació i les enviava de Sant Julià de Lòria a Sant Julià de Lòria. Ens porta fins al 30 d’abril de 1984, i així cobreix els 28 mesos d’activitat del primer executiu de la història d’Andorra, la “prova pilot” esdevinguda quan les competències del Govern encara no estaven tan clarament definides com avui en dia. La tapa pesa: no és un llibre que et puguis emportar per llegir a la platja. Les pàgines, gruixudes, amples i llargues, són plenes de text i tenen el format d’un àlbum vell i l’esperit d’un informe de tancament comptable. El protagonista, sec i sobri, no s’hi presta a elucubracions metafísiques i sentencia: “Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.” Ni els múltiples detalls biogràfics, ni les fotos d’infantesa d’Òscar Ribas Reig arriben a crear un ambient distès: es tracta d’un dossier, no pas d’una xerrada en confiança. La intenció del volum sembla ser més informar sobre les motivacions, les intencions i els projectes que no es van poder realitzar que engrescar el potencial lector a endinsar-se més i més als laberints de la política andorrana. Deixa constància de l’oposició aferrissada amb la qual van topar els suggeriments de creació de noves fonts impositives i l’augment de la pressió fiscal del 8 al 10 per cent, de l’intent d’introducció d’un impost generalitzat sobre els serveis per garantir suficientment els ingressos del Govern, de la proposta d’institucionalitzar amb garanties jurídiques un veritable registre mercantil. Parla de l’intent fallit de la possible diversificació sectorial de l’economia. 

Recomanaria la lectura atenta d’El Repte a qualsevol idealista andorrà (si és que existeix tal oxímoron) que es vulgui dedicar a la política i necessiti la injecció d’una dosi terapèutica d’experiència real. És un document altament valuós la lectura ininterrompuda del qual requereix una gran disciplina mental i una vocació per aprendre més sobre la política i la història del nostre país i de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Quin món, Laurèdia. Diu el meu home que la Mare de Déu de Canòlic, quan la comences a mirar, sembla seriosa i distant, però si et quedes immòbil mirant-la durant uns minuts, et somriu. Els lauredians, tots els lauredians, tenen per mi una semblança filial amb ella: són de la Mare de Déu de Canòlic.

(Publicat al BONDIA el 8 de juliol de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor