dimecres, 4 de març de 2015

Jordi Barceló i els quaranta temes d’amor


Hi ha dos plaers perfectes a la vida: l’amor i la música. L’amor és més bonic, més divertit, menys solitari, però també és una melodia. 

Demà dijous, dia 5 de març, us espera un petit miracle. Si la vostra agenda us permet assistir al concert de Jordi Barceló a les set de la tarda, al número 6 del passeig Colom de Barcelona, no us el perdeu. És possible que no hi pugueu entrar: és un concert gratuït i la sala Mompou, la seu de la SGAE, té un aforament de 120 persones. Ara bé, si us ve de camí, arribeu ben d’hora, agafeu un lloc i prepareu-vos per meravellar-vos: valdrà la pena. El músic andorrà va començar la seva carrera musical als 10 anys com a concertista als creuers la direcció artística dels quals portava el seu pare, i va compondre la seva primera peça, “que tingués principi i fi”, dedicada a la seva àvia materna, la yaya Maria, a l’edat de 17 anys. L’any 2009, després d’uns deu anys de silenci, va tornar a començar a compondre i no va tornar a mirar enrere. “¿Quants temes ha compost, si no comptem els arranjaments?” li pregunto. “Uns quaranta.” En les seves composicions, trobarem les olors del bosc de Vandellós, poble on se’l coneix com el fill del Paco de cal Cosmet, les experiències de les llargues estades al mar, les memòries de les grans sales de festa de Barcelona, el dolor de la mort del seu pare, l’amor a les seves filles, la muntanya andorrana. 

Una de les civilitzacions que es prenien la música amb molta serietat, gens a la lleugera, van ser els grecs antics. Per Plató, la bona música era aquella que aconseguia expressar la virtut de l’ànima i del cos; la música dolenta era aquella que n’expressava el vici, la decadència. La música de Jordi Barceló és bona sobretot en el sentit platònic: és una música d’un virtuós, d’un virtuoso en el sentit italià de la paraula, d’un intèrpret excepcionalment hàbil, però també és una música capaç de fer-nos més bones persones, d’educar els caràcters per a una vida plena de llum. Si no us ho creieu, és que no heu vist la meva filla ballar al so d’allò que es diu Estudi n. 3. El Suplement (probablement anomenat així en honor al conegut manual d’improvisació de jazz). 

Mai m’ha sabut tant greu no saber dibuixar com avui. No sóc un Walt Disney arrelat a Andorra que pugui donar formes plàstiques a les criatures fantàstiques nascudes a la imaginació de Jordi Barceló. Ell diu que escriu música cinematogràfica però sense que hi hagi pel·lícula que l’acompanyi. Segons el compositor, la pel·lícula l’hem de fer els oients directament, però m’agradaria exterioritzar allò que veig, ser la directora d’aquella pel·lícula plena de vitalitat, de sentiment i d’ironia. Cada peça instrumental del disc Esperança és un descobriment, una part distinta d’una vida feliç. Matins evoca les memòries dels bons temps passats en companyia de grans amics. A la peça El Moderador, el piano ajuda a trobar equilibri entre el saxo exuberant i el violoncel melancòlic. Somniant despert ens fa sentir a bord d’un creuer enmig del mar i dirigir-nos als indrets que es poden veure tan sols una vegada a la vida. El despertar ens retorna a la infància més tendra dels nostres fills. Arabesque és plena d’aromes del sud, de la terra natal d’aquella àvia del nostre director de l’Escola de Música de les Valls del Nord, la yaya Maria, que té 92 anys i vindrà al concert per poder-hi ser amb tots vosaltres. Per sentir el nou disc, que es diu Esperança, un disc ple de vida, de vida que és bona.

(Publicat al BONDIA el 4 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)