dijous, 12 de març de 2015

Sergi Mas, creador de llegendes



Una tarda assolellada d’estiu, sortim a la placeta Santa Filomena de Sant Julià de Lòria per fer fotos de la ceràmica preparada per a l’exposició. La parra puja per la finestra. La ruda creix al costat. És una plaça on el temps s’ha congelat sense voler. No l’arribo a identificar amb l’Andorra que s’ha construït al seu voltant durant l’últim mig segle. Aquesta part del poble d’Aixovall ignora la modernitat. Viu la vida del record endolcit pels colors, adobat amb ironia.

Si em prometeu que no ho direu a ningú, us confiaré un secret. Pareu-hi esment. Entre les pedres de cal Duró, a les parets semidestruïdes de cal Guineu, fent companyia al dibuixant, escultor i ceramista Sergi Mas, hi viu la Poesia. Què hi fa i com s’hi ha colat, no ho sabria dir ni el més dedicat inspector d’habitatge. Si intentéssiu emportar-vos-la cap a un altre lloc, hi tornaria l’endemà al matí, com l’au de mil colors que guardava la roca de la troballa de la Verge de Canòlic. És com si la nostàlgia d’un passat de poble barrejat amb un futur mig inventat hagi creat un present alternatiu, ple de llegendes i de llum, especialment adaptat per a gats i poetes.  No importa que alguns dels gats hagin vingut del carrer per poder-hi menjar a gust. Tant se val que alguns dels poetes només ho siguin en potència i mai arribin a escriure res. Un gat hi és benvingut pel fet de ser gat, té ànima de gat vingui d’on vingui. Un poeta hi ve perquè té ànima de poeta, per molt invisible, pobre o mesquina que sigui l’ànima poètica que té.

         “Mai no he cregut en mi mateix,” diu el Sergi, i afegeix, amb una rialla: “I per això, sempre he fet el ruc.” És, i ha sigut, admirat, però no hi ha cap pàgina a l’internet que parli de la seva obra amb una mica de detall. Cap de les recerques que se m’acudeixen - “Sergi Mas obra”, “Sergi Mas dibuixos”, “Sergi Mas segells”, “Sergi Mas ex-libris” – no dóna una resposta rica en imatges. Mai ha parat de treballar, però no ha fet fortuna. Sí, senyors meus, un artista no té mai un destí com el de la gent de bé. No té el mateix sentit comú i la bonhomia que són característics d’un pagès o d’un estadista. Si mai recrea el passat, el pobla de quimeres. I tanmateix, tal com ho feia el flautista d’Hamelín amb els rosegadors molestos i amb infants crèduls, ens emporta al seu món on els consellers són de xocolata, el gran Carlemany renta els peus al riu Valira, les flors serveixen de marcs als paisatges bucòlics, sant Josep toca el violoncel i les padrines de poble pugen al cel volant. “Només estic bé quan dibuixo,” diu el Sergi, i dibuixa com un endimoniat, tota l’estona. Si no està dibuixant, fa talla de fusta, o pinta, o decora la seva ceràmica. Si no, llegeix o escriu. Els jocs de la imaginació són jocs d’atzar, jocs perillosos, corrosius per a la realitat.  Amb Keats i el seu traductor Marià Manent, tots exclamem, donant-los la benvinguda: “Les melodies que sentim són dolces, /però més les no oïdes. Soneu, doncs, fines flautes”.

Ja ens ho deia l’Andrés Luengo, molts ens n’aniríem a viure en una estampa de Sergi Mas i ens hi quedaríem una bona temporada. No és un fenomen exclusivament andorrà, la preferència de l’art sobre la vida. La realitat prosaica sempre acaba vençuda per la realitat artística. Tothom ho sap: Sherlock Holmes és una persona més real i tangible que Conan Doyle. A Verona, hi anem a veure la casa de Julieta, una adolescent que hi va viure només a la imaginació d’un autor anglès de fa mig mil·lenni. L’art ens enganya i ens salva, ens enreda i ens transforma en éssers millors, una mica millors dels que érem abans. Per atzar o per designi propi, l’obra de l’artista pren el lloc de la seva vida; és més, la vida del seu barri, del seu país, de la seva regió gradualment acaba substituïda per la seva obra. Per a molts catalans, Andorra és la terra que s’amaga als dibuixos de Sergi Mas.

A Sergi Mas li agrada definir-se com a artesà, però per a mi, no és la seva faceta més important. No és tan sols artesà, ni tan sols escultor, gravador, pintor, ceramista, ex-librista, autor i il·lustrador de llibres. Si he de donar la definició del meu Sergi Mas, aquell qui més m’ha influenciat a la meva trajectòria, és el Sergi Mas creador de llegendes, l’únic que conec. ¿Què en sabríem, dels galejadors del Ball de Santa Anna i dels teixidors de la Cofraria de Paraires, sense Sergi Mas? ¿Qui ens dibuixaria els andosins que baixaven de les muntanyes a les valls cap al final del període terciari? ¿Sabríem com són els llimois, sense ell? ¿Qui més faria l’homenatge a l’ONCA dibuixant els Reis Mags com un trio de cordes dirigint-se a Belen? I en tot cas, ¿qui ho faria com ell?

I no em vingueu amb romanços que els llimois no existeixen, que les padrines no saben volar i les gosses d’atura no somnien amb les ovelles. No em digueu si us plau que Carlemany no havia vingut a Andorra i Sant Josep no tocava el violoncel. Us podria contestar que no en sabeu res i que hi ha un munt de teories filosòfiques que dubten la vostra pròpia existència. I tanmateix, no us ho diré perquè no hi ha ningú tan enamorat de la realitat prosaica de fets i xifres com jo. Defenso, però, que els fets i les xifres demostren que una cosa dibuixada és més real que tot el que viu i mor sense esdevenir llegenda. A més a més, conec un altre secret. La realitat, com a tal, no existeix. Només existeix la forma que li donem quan la interpretem. I sempre que la interpretem, estem sota la influència d’un artista. Tot el que quedarà de nosaltres és la interpretació poètica que se’ns ha pogut donar. No en quedarà res més. «Veritat es bellesa, bellesa és veritat», ens diuen les llegendes creades pel Sergi Mas; i és tot el que a la terra ara sabem, i més ja no ens caldria.

        (Publicat al catàleg de l'exposició antològica de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany.) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.