dijous, 26 de febrer de 2015

Mots encreuats i aparells diabòlics d’Iñaki Rubio


Andorra és un país de miralls. Vagis on vagis trobes on reflectir-te, sigui als aparadors o als bassals, als llacs o als edificis. Ara aquest fenomen ha trobat el seu bard oficial, el seu poeta, en la persona d’Iñaki Rubio. Els quinze relats del recull L’altre costat del mirall (Pagès editors, 2014) que es presentarà el 19 de març a l’hotel Plaza, tenen una estructura impecable i en la seva gran majoria sorprenen amb un gir argumental inesperat i sovint terrible. Iñaki Rubio mata els seus herois amb facilitat shakespeariana: els pocs que sobreviuen al curs de la narració se senten gairebé ofesos amb l’autor per no haver-los donat la importància suficient que els elevés a la categoria de dignes de morir abans que s’acabin les paraules.
Si l’autor deixa de parlar d’algú i aquest algú roman viu, es tracta habitualment d’una víctima d’amor inoblidable, un difunt simbòlic destrossat per les sagetes de Cupido. El món material s’apodera dels pobres diables fets de sentiments i de somnis, de les ànimes fràgils la funció principal de les quals és la de morir amb gràcia. La part curiosa és que la mort descrita per Iñaki Rubio no fa gens de por, gens ni mica. Els seus personatges estan més que feliços de morir d’un tret o de vergonya, trencats o convertits en alemanys o en ombres de si mateixos. El “lent i desvagat destí” ple “d’oci inconegut” no està fet per a ells: si mai s’hagués apoderat de la seva vida hauria de fer-ho d’amagat. Però la realitat narrativa és plena de llum, no té racons foscos, i els personatges literaris, pobres papallones, prenen vida només per servir el seu amo i senyor, l’autor que els ha omplert d’existència. Les poques pàgines de les seves malastrugances valen més que els anys que els mortals de carn i ossos passem inútilment. ¿Qui no donaria un any de la seva vida per convertir-se per un dia en un personatge d’un llibre fantàstic? ¿De què serveix tanta rutina, tanta addicció a la feina, a la política i als diaris? “Val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi”, ja ho deia el poeta.

Ja mai oblidarem que Andorra és un país on la realitat reflectida, la de l’altre costat del mirall, sempre amenaça d’imposar-se sobre allò que coneixem com a quotidià i habitual. Qualsevol intent de dominar-la, de la manera que sigui, s’acaba en un acte de venjança pintoresca. Les cares dels maniquins, des dels aparadors dels centres comercials, amaguen recel i impaciència. Els aparells electrònics ens governen i ens paren trampes mortals. Els nostres dobles que estan a l’aguait als miralls ens tenen por i desconfiança i equivalen als nostres propis sentiments vers ells. Els ulls que veiem davant nostre al bany, a primera hora del matí, són ulls perquè ens veuen. Tenen la seva idea del bé i del mal, la seva visió del món. Ho analitzen tot. Tenen un punt de vista. Des d’allà on estan situats, els monstres som nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 25 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)