dijous, 5 de febrer de 2015

El misteri de l'elefant perdut


Tot va començar amb la donya Carolina Plandolit i Pelati, baronessa de Senaller, i el sentiment viu de venjança que la va empènyer a fer portar a coll de vuit mossos i una rècula de quatre mules el pesat taüt de zenc amb les despulles de Don Guillem, el seu espòs i cosí germà, pels camins del port d’Envalira, a través de tempestes de neu. “Volia que la presència esborronadora de Don Guillem al panteó familiar mortifiqués per sempre més les autoritats andorranes que l’havien enviat a l’ostracisme polític quan, a causa de les disputes per la construcció d’un establiment de jocs d’atzar a les valls d’An­dorra, van esclatar conflictes fratricides mai vistos en aquell país minúscul, regit, segons deia ella amb amargor, per homes ingrats i institucions d’opereta.” Em va colpir.


Vaig perseguir Joan Peruga per l’edifici del CAEE on el Jacinto Tarongí, diplomàtic de la República espanyola, va participar en un concurs de tangos per guanyar-se els diners necessaris per passar la nit a l’hotel Mirador: l’edifici del Cinema Teatre Andorrà, el local de les estrenes de cinema i de les vetllades de boxa. Li vaig demanar: “¿És veritat, això de la venjança?” Joan Peruga, rialler i sempre cordial, ho va negar amb el cap, o així ho vaig entendre: al cap i a la fi, érem al mig de la gentada que va acudir a la inauguració de l’exposició antològica de Sergi Mas, l’autor de les magnífiques il·lustracions a la nova edició d’El museu de l’elefant.


El museu de l’elefant està poblat de vells coneguts meus. Reconec el discurs del Benefactor Altruista al sopar organitzat per celebrar el lliurament de l’obra de les carreteres. Em sona l’home que sap de detonants i es fa dir Mariano Valira. Conec la Ferineta. Estic acostumada a les dèries del jove Ramon, aficionat a l’esperanto. Pau-Xavier d’Areny-Plandolit és l’home que sempre he somniat trobar per aquestes terres, algú que hagi decidit construir una obra faraònica amb els seus propis diners per la glòria del seu poble. Un altruista de la mida del fabricant Tretyakov de Moscou, una mena d’Eusebi Güell decidit a canviar Ordino.


A Andorra, he conegut persones d’extensa cultura i alta volada: sempre més moderades, però. Això sí, la realitat del Pau-Xavier d’Areny-Plandolit real i històric va ser menys estrambòtica que la del seu àlter ego literari, el protagonista de la novel·la. Un Museu de Ciències Naturals sí, però ni elefants, ni girafes, ni arcs de triomf, ni anarquistes que l’acompanyessin tot arreu. Conec homes i dones que podrien servir de prototip de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit. A la novel·la, però, tota la seva vida és més màgica, el seu afany de glòria és més desesperat i més esplèndid. És com si Juli Minoves hagués arribat a construir un Museu de la Identitat Nacional i comprar frescos romànics de col·leccions particulars amb els seus propis mitjans. Tots els projectes del protagonista de la novel·la són dignes d’admiració i de desmai, tots destinats a un fracàs estrepitós. Com una bona russa, entenc els desitjos del seu cor. La gent d’aquí, la de veritat, no es mor pels somnis, no ho perden tot en ells. S’hi impliquen però es dosifiquen sàviament, creieu-me, ho sé. Amb tot el meu sentit pràctic, prefereixo la realitat a la novel·la. De fet, preferiria que la realitat fos molt més pràctica del que és (així no hauríem acumulat tant deute públic). Però si algú entrés al meu cap i remenés el que s’hi cou, sabria que, filla del meu pare, perdono la deixadesa dels homes disposats a mentir sobre els compromisos laborals i marxar cap a Mèxic amb un teatre de varietats. Sabria que admiro les gestes inútils. I ja no us dic res més sobre l’elefant perdut.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).