dijous, 29 de gener de 2015

Les institucions i les roques, els torrents i les llegendes


Durant les últimes dues dècades hem presenciat un procés molt necessari i molt sa de normalització identitària. Als anys noranta, la població estava molt més confosa que ara quant a la seva procedència espiritual. La quantitat d’immigrants, ja impressionant, creixia cada dia, i entre les generacions dels nous andorrans, molts s’associaven més amb la terra natal dels seus pares que amb la d’aquí.

El començament del segle XXI ha tingut un regust amarg. Molta gent ha marxat d’Andor­ra perquè s’ha quedat sense feina, igual que ho feien els andorrans de finals del segle XIX. Ara bé, totes les èpoques de pau tenen quelcom de positiu. Les noves generacions que han crescut aquí i s’hi han quedat ja saben d’on són. Saben que vénen d’un país que té poetes i músics, esportistes internacionals, novel·listes de renom, una universitat amb cara i ulls, artistes com Sergi Mas, que avui dijous, a les vuit del vespre, inaugura una exposició al CAEE.

Els debats acalorats sobre el sentit de la història recent signifiquen que ens prenem seriosament aquesta terra on vivim. Tanmateix, per a molts de nosaltres el coneixement que tenim de la història d’Andorra es limita al segle XX. A l’embolic dels nostres caps, després de dos Pariatges ve el Manual Digest seguit d’una mena de forat negre que dura fins a la inauguració de les primeres carreteres. Només el que segueix ens sembla suficientment ple d’esdeveniments. La novel·la històrica ens ajuda a indagar en els aspectes menys estudiats del nostre passat.

Un dels exemples de treballs escrits a partir d’un treball d’investigació curós és la novel·la L’home de mirada clara. Charles Romeu, veguer francès de 1887 a 1933, de Ludmilla Lacueva Canut, un llibre meravellosament amè que ens obre una porta al món de bisbes i veguers, de delegats permanents i els seus secretaris, de la participació d’Andorra en l’Exposició universal de París de l’any 1889, dels partidaris de França i partidaris de la Mitra, del bon cafè de Prada i el cafè dolentíssim que es bevia a Andorra quan Jaume Bonell Franch, la imatge del Cafè El Conseller, encara sortia a les fotos en viu i en directe.

La vida d’un funcionari que durant quasi mig segle va formar part de l’estructura institucional andorrana, un jurista de bona família que va servir la seva França sempre respectant els interessos del poble andorrà, resulta extraordinàriament captivadora per a un lector que estima Andorra. L’autora, que ens diu de Charles Romeu que “és un home que captiva tant per la seva rectitud com per les seves febleses”, no ens explica tot allò que sap d’ell: probablement necessitaria unes dues-centes pàgines més per dir-ho tot. Ara bé, ens entreobre la porta al món on els representants del quart d’Escaldes reclamaven el seu dret de votar conjuntament amb el quart d’Andorra la Vella, on els falsificadors de moneda operaven a Sant Julià i Canillo, on els pals de la línia telegràfica acabaven destruïts pel poble indignat i el notari episcopal discutia amb els representants de França malgrat que el seu fill estudiava a Perpinyà amb una beca francesa. Un món on el veguer francès procedent de Prada i nascut abans de l’època del “soyez propres, parlez français” naturalment parlava català amb els andorrans. El treball de la nostra autora ha fet possible que la memòria de Charles Romeu perduri entre nosaltres, que els andorrans no s’oblidin del seu veguer que els era fidel.

Si és que hi ha alguna cosa per la qual val la pena viure, és per contemplar la bellesa. Entre miríades de possibles mirades n’hi ha una que és la teva. I ja ho deia Gaston Vuiller, l’autor de la imatge més famosa de Charles Romeu: “Les institucions i les roques, els torrents i les llegendes... no hi ha res més que això, a Andorra. Però és molt.”

(Publicat al BONDIA el 28 de gener de 2015)


Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.