dilluns, 25 de març del 2013

La llum del gira-sol


L'any 1888, Vincent van Gogh es va obsessionar amb gira-sols. Per a una persona nascuda al nord, al lloc on el sol representa un objecte de luxe i d'ús infreqüent, la gràcia de Déu accessible a poques estones, els camps de gira-sols al sud de França són una al·legoria de felicitat. No és que els gira-sols no creixin a Holanda; de fet, el gira-sol més gran de la història (7 metres amb 77 centímetres) va ser cultivat precisament als Països Baixos. Aquestes flors, originàries d'Amèrica, on les seves llavors s'utilitzaven a l'alimentació ja fa 3.000 anys, el seu oli es feia servir per nodrir els cabells i el seu pol·len, com a maquillatge, van ser portades a Europa pels espanyols al segle XVI. Ràpidament es van estendre per tot Europa. Quan Vincent van Gogh estava pintant gira-sols, ja feia segles que aquestes flors es cultivaven al seu país natal, per l'oli i per les pipes. De fet, el tsar rus Pere I, reformador i europeïtzador de Rússia, va portar les llavors de gira-sol precisament d'Holanda. Però tant per als holandesos com per als russos (hi ha fonts que diuen que a l'actualitat el gira-sol és la flor nacional de Rússia), els gira-sols que creixen a Provença, semblen haver-se alimentat de llum distinta. A diferència dels seus parents que habiten els climes més nòrdics, els gira-sols del sud de França sempre, o com a mínim casi sempre, tenen un sol per seguir.

Edgar Degas sostenia que un artista ha de pintar un quadre amb el mateix sentiment (o suposo que volia dir «amb la mateixa intensitat de sentiment») que un criminal que comet un crim. Quant a Van Gogh, deia que estava treballant amb l'entusiasme d'un marsellès que menja sopa bullabessa. Volia atrapar la llum i la calor de la Provença, pintant gira-sols tallades, gira-sols en gerres en totes les etapes de la seva curta vida: i el que més reflecteixen els gira-sols que va pintar és la personalitat del seu autor. I al quadre Vincent van Gogh pintant gira-sols del seu amic Paul Gaugin, els gira-sols s'assemblen a van Gogh (compareu el color i la textura de les flors i de la barba del pintor retratat), i van Gogh s'assembla a Gaugin: una cara que sembla representar l'híbrid dels dos artistes que s'estimaven i es barallaven tant. Sí, tal com deia Jacint Verdaguer, «el gira-sol,/ de tant adorar el sol,/ n'ha presa la fesomia».
La simbologia dels gira-sols és distinta a llocs diferents del món. Per als italians, són un símbol d'amor insatisfet, «amore infelice» («non regalarmi un girasole, per carità!»), mentre per als francesos, són un símbol de l'admiració fervent («offrir un tournesol nain en cadeau signifie que l'on est fervent admirateur»), del orgull i de la visió artística del món. El mite grec atribuïa l'aparició dels gira-sols a la mort d'una nimfa enamorada d'Apol·lo que no havia pogut oblidar l'objecte del seu amor ni en morir, i fidelment seguia el pas de la seva carrossa al llarg del cel, dia rere dia. La tradició de cultivar els gira-sols, però, no ens ve de Grècia, sinó, com ja hem dit, de Mèxic, de Perú i del sud dels Estats Units. Els inques, segons va trobar Francisco Pizarro en arribar a Perú l'any 1532, veneraven un gira-sol gegant com a imatge de déu Sol, i posaven bols omplerts de llavors de gira-sol a les tombes dels seus éssers estimats per ajudar-los a alimentar-se durant el seu viatge a les terres de «la caça més abundant». Per als xinesos, són un símbol d'una llarga vida.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de març del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

diumenge, 17 de març del 2013

Caviar d'albergínies


D'entrada, és de suposar que aquells qui em llegiu en català no sou russos. Tanmateix, si ho fóssiu, o si en coneguéssiu algun prou íntimament, segur que hauríeu sentit parlar del caviar d'albergínies, més típicament rus que les matrioixques (que consti, per cert, que em costa déu i ajuda escriure aquesta paraula en català: per a la meva oïda russa, definitivament li sobra una “i” abans de la “x”, però qui voldrà discutir amb el Gran Diccionari de la llengua catalana).
Bé doncs, potser el caviar d'albergínies no s'ha emportat una fama internacional comparable amb la d'aquelles nines de fusta que adora la meva filla: però per a un rus de mitjana edat, el seu nom evoca els mateixos – ben senzills– plaers de la infància llunyana que el suc de tomàquet, les amanides de verdura bullida i maionesa, el pollastre al forn fet amb iogurt grec o els gelats en gots comestibles que compràvem als quioscs durant l'hivern i menjàvem al carrer a deu graus sota zero.
El nom d'aquest plat típic el convertia en una gran font de bromes típiques i repetitives: «I tant que menjo caviar cada dia! El caviar d'albergínies». – «Avui m'he comprat un pot de caviar de dos quilos». – «T'ha tocat la loteria?» – «Per a què necessito la loteria si tinc caviar d'albergínies...» etc. També hi havia caviar de carbassons, però el d'albergínies crec que era més popular, i per cer, boníssim. No és ben bé una varietat d'escalivada, però són parents llunyans, i com ella, forma part de la llarga tradició culinària europea vigent des de l'edat mitjana quan els àrabs van introduir les albergínies a Europa.

El caviar d'albergínies es venia a tot arreu, fins i tot quan les botigues governamentals estaven literalment buides, i tot s'havia de comprar al mercat negre o fent una cua de dues hores. A les botigues buides, hi quedaven pots de nèctar de bedoll (de 3 litres), de tomàquet triturat i de caviar d'albergínies. La gent, però, habitualment, el preparava a casa per a tot l'hivern, en quantitats industrials. I la recepta no és complicada. Agafeu 3 quilos d'albergínies, 300 grams de pebrots, 300 grams de cebes, 300 grams de tomàquets, uns rams de julivert, alfàbrega o coriandre, 12-14 dents d'all, uns 100 ml d'oli (a Rússia, hi posàvem oli de gira-sol, però crec que l'oli d'oliva anirà encara millor), una mica de sucre, i sal i pebre al vostre gust.
Rostiu les albergínies al forn durant 25 minuts. Quan s'hagin tret del forn, s'ha d'esperar que es refredin una mica, treure la pell i tallar-les en petits trossos. Peleu les cebes i talleu-les en trossos molt petits. Peleu els alls i esclafeu-los. Renteu el julivert (o alfàbrega, o coriandre) i talleu-lo en trossos petits. Renteu els pebrots, tragueu-ne les llavors i talleu-los en petits quadrats. Peleu els tomàquets i esmicoleu-los en un robot de cuina. Escalfeu l'oli en una paella gruixuda. Fregiu-hi les cebes durant un parell de minuts, després afegiu-hi els pebrots i fregiu-ho tot durant 5-7 minuts, removent-ho constantment.
Després afegiu-hi els tomàquets triturats i cuineu-ho tot a foc lent durant 5 minuts, removent-ho periòdicament. Afegiu-hi les albergínies, barregeu-les amb la resta i estofeu durant 7-8 minuts. Afegiu-hi els alls esclafat, el julivert, sal, pebre i una mica de sucre. Removeu i estofeu la barreja resultant durant 5-7 minuts. Repartiu el caviar en pots de mig litre prèviament esterilitzats. Poseu els pots en una olla en aigua tèbia i escalfeu-la fins que bulli, per esterilitzar els pots durant 10-15 minuts. Tanqueu els pots hermèticament, tapeu-los bé fins que es refredin. Guardeu els pots en un lloc fresc i sec.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de març del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

dissabte, 16 de març del 2013

L'astronauta i el pèsol


Al començament del segle XX, un pioner de l'astronàutica moderna, el físic rus i soviètic Konstantín Tsiolkovski, deia: “El planeta és el bressol de la raó, però no es pot viure al bressol eternament”. Des de l'històric 12 d'abril del 1961, quan Iuri Gagarin es va convertir en el primer ésser humà que va viatjar a l'espai, la humanitat no va parar en els esforços de superar-se en les investigacions de l'espai obert. La conquesta dels nous mons desconeguts suposava la necessitat adaptar-se a ells, de tenir-hi una existència veritablement humana.
Els humans sempre tenim una gran connexió amb la naturalesa, però molts dels astronautes han fet palès que quan et trobes fora del teu planeta, l'allunyament de la natura es percep molt dolorosament. Els pèsols - un dels conreus més antics d'Europa, amb més de 5000 anys d'antiguitat, el cultiu del qual a l'Orient va començar poc després que el cultiu del blat, - van ser les primeres plantes que s'han intentat cultivar a l'espai obert: a l'estació espacial soviètica Saliut 4, durant els anys 1974 i 1975 els va plantar tant la tripulació de la missió Soyuz 17 (Aleksei Gubarev i Georgi Gretxko), com també la tripulació de la missió següent, Soyuz 18, Piotr Klimuk i Vitali Sevastianov.
Per assegurar un desenvolupament normal de les plantes, aquestes es cultivaven dins d'una instal·lació anomenada Oasi. L'any 1974, de 36 llavors només van brotar 3, ja que encara no es disposava de la informació fiable sobre la influència de la ingravidesa (o, per ser més precisos, de la microgravetat) sobre les plantes. Aleshores, es va descobrir que la llavor del pèsol conté una orientació genètica, gràcies a la qual la planta sempre brota en direcció de la llum, i l'arrel surt en direcció contrària a la llum. A la Terra, això vol dir que els brots creixen cap amunt, i les arrels, cap avall; en les condicions de l'espai obert, on les nocions de “cap amunt” i “cap avall” deixen de ser clares, és necessari que la llavor s'orienti per a que la seva arrel vagi cap a la terra i el brot, cap a la llum: si no es fa això, la planta no pot sobreviure. L'any 1975, les llavors van brotar, les pesoleres van començar a créixer, però els llegums no es van arribar a collir. Tampoc hi va haver collita a l'estació espacial Saliut 6 tot i que els astronautes treballaven al seu “hortet” cada dia, oferint una cura especial i atenta a totes les plantes (pèsols i cebes). Tanmateix, els científics i els astronautes no es desesperaven.
L'any 2004, el comandant de la 9a Expedició Espacial de l'Estació Espacial Internacional, Gennady Padalka, de la Federació Russa, va explicar als periodistes que la seva tripulació havia cultivat la tercera generació de pèsols a l'espai obert. “Els vam tastar a l'espai, i vam portar la gran part de la collita a la Terra;” afirmava. Els astronautes Sharipov i Ciao, de la 10a Expedició de l'Estació Espacial Internacional havien de conrear la quarta generació de pèsols espacials. Es comentava que en un futur, totes les naus espacials en les quals s'efectuessin vols interplanetaris de llarga durada tindrien un hivernacle per cultivar fruites i verdures.
Avui en dia, a l'hort de l'Estació Espacial Internacional, s'hi troben pèsols, raves i enciams, i fins i tot s'hi han intentat plantar flors, per la relaxació i confort de la tripulació. El subministrament de llum i d'aigua són controlats automàticament. Les observacions portades a terme ajuden a cultivar plantes més sanes i obtenir collites més abundants tant a l'espai obert com també als hivernacles i als entorns controlats al nostre planeta.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de març del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

divendres, 15 de març del 2013

La resurrecció de l'acàcia


Fa 6.000 anys el que ara coneixem com el desert de Sàhara estava cobert de boscos d'acàcies, boscos verds, amb cargols que vivien a les seves branques. Avui, només hi ha sorra, i caravanes de camells.
Encara fa mig segle, al Sàhara, al nord-est de Níger, a la regió de Teneré, hi havia l'arbre que es considerava l'arbre més solitari i aïllat de la terra: una acàcia. Era un arbre espinós amb flors grogues i fulles verdes agradables, i els ocells que creuaven el desert baixaven a descansar al peu de l'arbre. Les seves arrels (com es va saber més tard) arribaven a uns 36 metres de profunditat. Es coneixia com el far del desert, «un far vivent». Els grups d'azahari cada any es reunien al seu voltant, abans d'afrontar la cruïlla del Teneré. Entre els caravaners es considerava l'arbre intocable, sagrat, tabú que era impensable danyar i impossible destruir: els militars europeus es meravellaven que cap azahari, cap tubu, cap tuareg que dirigia les caravanes de sal mai ha arribat a tallar les branques de l'arbre per fer-ne una foguera, o ha permès que algun camell mengi les seves fulles i espines.
L'any 1939, dos pous d'aigua, separats per quatre metres, es van cavar al peu de l'acàcia. Els constructors dels pous, la majoria d'ells militars francesos, van deixar els seus noms gravats a l'escorça de l'arbre. Va ser per aquella època que l'arbre va ser víctima de la tècnica moderna pel primer cop: un camió militar, fent marxa enrere, va danyar una de les seves branques principals. Si es comparen les fotos de l'any 1939 amb les de l'any 1959, es pot veure la diferència en l'estructura de l'arbre: encara era viu, però es veia molt malalt. Se'n va recuperar. Tot i així, el primer cop no va ser l'últim. No sabem quants n'hi va haver: l'únic que sabem del cert és que l'any 1973, un altre camió, conduit per un xofer libi suposadament ebri, va matar l'arbre sagrat. Tenint en compte que es tractava de l'únic arbre dins d'una àrea de 400 km a la rodona, és evident que era prou fàcil esquivar-lo. L'arbre mort va ser traslladat al Museu Nacional del Níger a la capital, Niamey. L'estructura metàl·lica que el reemplaça és trista i rudimentària. A la pel·lícula de 2006 La Gran final s'explica com un grup de nòmades tuareg utilitza aquesta escultura com una antena improvisada per poder veure la final de la Copa del món de futbol del 2002, entre Alemanya i Brasil.
Aquest va ser el final de l'acàcia més famosa del món. L'acàcia, en moltes tradicions, significa resurrecció i immortalitat. ¿Què és, però, la immortalitat? ¿I de què ens serviria?

 Al llibre La resurrecció de Maiakovski, Yuri Karabxiyevski ens n'explica una versió. Resulta que el genial poeta de la Rússia soviètica seguia les ensenyances del filòsof rus Nikolái Fiódorov, un personatge curiosíssim. Fiódorov considerava que la humanitat havia de deixar totes les seves preocupacions per un sol gran objectiu: la resurrecció dels avantpassats pels mètodes científics i tècnics. Pensava que era el nostre gran deute de cara als morts. Altres autors entenen la immortalitat en un sentit menys esparverador i més aviat figuratiu de la puresa i la indestructibilitat de l'ànima.
L'acàcia podria ser aquell arbust que es cremava i no es consumia, trobat al desert per Moisés. A la tradició cristiana, es considera que la corona de torns de Jesucrist va ser feta de branques d'acàcia. El paper per a les Bíblies i per als diccionaris: «paper offset» que coneixem com a «paper de Bíblia» també es fa de la fusta d'aquest arbre.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de febrer del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

dimarts, 12 de març del 2013

Una carrota és una carrota


Seguim amb la verdureria del barri. Les carrotes han estat utilitzades a l'alimentació humana des de fa més de quatre mil anys. D'entrada, es cultivaven pel valor alimentari de les seves fulles, que encara s'utilitzen a diferents països com a part d'amanides, o s'afegeixen a sopes. A l'actualitat, però, el que es menja habitualment són les seves arrels, blanques, vermelles, grogues, morades o – la gran majoria – de color taronja. Tot i que la gran part de les carrotes tenen la mida de 10 a 20 centímetres, també hi ha carrotes petites, rodones (carotte ronde, o carotelle), i he llegit (tot i que no descarto la possibilitat de que sigui una broma) que a la Xina i al Japó es cultiven pastanagues tan amples com una remolatxa i d'un metre de llargada.
El cànon demana que el nas dels ninots de neu sigui una carrota. A tall de curiositat etnogràfica, afegiré també que a l'antiguitat, a Rússia, es feien ninots de neu com a ídols dels esperits de l'hivern, als quals es demanava misericòrdia, ajuda per reduir els dies de fred. Per això, al ninot de neu (o dona de neu) se li donava una escombra, per a que pogués anar volant al cel. Hi havia una creença que l'aire estava poblat de dones celestials que governaven els núvols, les boires i les neus, i un dels rituals en honor d'elles incloïa la fabricació de figures de neu condensada.
A l'època medieval, hi havia un equivalent simpàtic de la broma andorrana del tamarro relacionat amb les carrotes: al crèdul foraster se li explicava que les carrotes eren el menjar preferit dels gnoms, habitants dels boscos. Se li deia que al capvespre havia de portar un bol de carrotes cuites al bosc, i així els gnoms se les cruspirien i per agrair-li el regal, deixarien un lingot d'or al lloc de les carrotes. Tot s'ha de dir, no tinc evidència documental de que després es tirés al riu al portador de carrotes (cosa que si que es fa amb els caçadors de tamarros): potser no era res més que la pura diversió de veure com la gent cou carrotes, les porta al bosc, i al dia següent, torna a casa sense cap lingot d'or i amb cara de circumstància.
Al món de l'art i de les lletres, l'al·lusió a la carrota sovint es fa servir per evocar la imatge de l'autèntica simplicitat. Així, Cézanne, per il·lustrar que la natura s'havia de representar de la manera que la perceps, explicava que un simple grapat de carrotes, dibuixat tal i com el pintor el veu, valia més que totes les natures mortes de l'Acadèmia. Ho concloïa amb la famosa frase: «Està arribant el dia quan una simple carrota vista pel primer cop donarà peu a una revolució». La mateixa cerca de l'autenticitat es percep als dibuixos que feia Van Gogh de les pageses que collien carrotes.
La vella dita mallorquina feia menció de les pastanagues com a una cosa típica de la terra, inseparable d'ella, talment com ho és també la seva llengua: «Es raves se fan a l'horta / ses pastanagues també / no parlaré foraster / perquè som nat a Mallorca» (i quina tristor, esmentar aquesta dita a l'actualitat, quan la majoria dels mallorquins per obligació han d'expressar-se «en foraster»). Avui acabarem amb les paraules d'Anton Txèkhov tretes d'una de les seves cartes a Olga Knipper: «Em preguntes, ¿què és la vida? És el mateix que preguntar què és una carrota. Una carrota és una carrota, i no en sabem res més».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de febrer del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

diumenge, 10 de març del 2013

Les trumfes al caliu


Tot canvia sota el sol, i hi ha poca cosa que dura més que el cultiu de les trumfes. Fa uns deu mil·lennis, els pobles andins van domesticar la patatera (que també es diu pataquera o creïllera).
 A Europa es cultiva des de fa una mica menys de cinc segles: tot i que és un termini que no té res a veure amb la tradició mil·lenària d'Amèrica Llatina, la majoria dels pobles perceben la patatera com una planta típica, local, del poble. Aquí, a Andorra, també ho fem. Recordo un tast gastronòmic que es va fer per trobar les millors varietats de les trumfes andorranes, no me'n recordava dels resultats, però per a què els poguéssiu aprofitar, els he tornat a buscar. Segons el president de l'Associació de Pagesos i Ramaders d'Andorra, Miquel Font, «la Naga és la millor per fregir, la Noisette accepta totes les preparacions i l'Anaïs i la Florice s'han de consumir bullides». Ara ja ho sabeu (aquells qui no ho sabíeu abans, és clar). No sé si sóc jo però em sembla que mai no hem fet cap tast semblant per a la resta de les hortalisses (carrotes, albergínies, cogombres...).
A més a més, de 2008 a 2011 es va desenvolupar el Pla de recerca sobre la trumfa de qualitat andorrana realitzat per l'Associació de Pagesos i Ramaders amb l'ajut del Govern d'Andorra i el patrocini de la BPA. Aquí es parlava de les altres varietats cultivades tradicionalment al territori andorrà: Kennebec, Institut de Beauvais i Red Pontiac. Les trumfes són –ho dic sense dubtar-ne gaire– l'hortalissa nacional i preferent de casa nostra. Ho són gairebé de tot arreu: d'Amèrica Llatina, d'Irlanda, de Polònia, d'Alemanya, de Rússia. I és evident que l'home ve de la patata, com deia la Trinca. «Sembla estrafolària aquesta teoria / Però es funda en uns fets que veiem cada dia».
La paraula russa per dir patata ve de l'alemany kartoffel, i habitualment se substitueix amb una versió més russificada, més familiar: kartoixka. «Mentre hi hagi trumfes, no passes gana», declarava la meva àvia rotundament, i plantàvem un munt de patates, tota la part de darrera de l'hort. Als campaments d'estiu es cantava la cançó de la kartoixka: «Et saludem, estimada patata: amb tu podem fer un camí més llarg». No me l'estic inventant, aquesta cançó: en primer lloc, no tinc tanta imaginació, i a més a més, qualsevol rus de trenta-cinc anys cap amunt us pot confirmar que existia, es cantava a tot arreu: «Qui no ha menjat patates, no s'ho ha passat bé». Veníem de la terra on l'escassesa de mitjans, de menjars, de béns materials, almenys oficialment, es considerava una cosa bona.
Avui, com mai potser, tinc la tendència de pensar en el que significava, per a mi, la terra russa. Tot i que sempre se'ns havia educat en clau patriota, no teníem gaires símbols tangibles de l'esperit rus (a diferència d'aquells que tenen els americans: l'hamburguesa, els texans, la Coca-Cola, Mickey Mouse i altres coses del Disney...) Nosaltres, d'aquests, no en teníem gaires. “L'esperit rus” es formava a base de patates al caliu, culleres de fusta decorades en groc, vermell i negre, xals a la gitana. La literatura, fins i tot la clàssica, solia fer-nos veure l'enormitat dels abismes de la famosa ànima nacional. La música... si aneu als concerts d'aquesta setmana, al incomparable cor de Piatnitsky que cantarà avui a les 21:30 al Centre de Congressos, a l'actuació del ballet el dimarts, sabreu què significava, per a nosaltres, la música. Ho era tot: l'emoció, el sentiment, l'aliment bàsic. L'equivalent espiritual de pa i d'aigua. De casa, de la llar. De trumfes al caliu.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de febrer del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

dissabte, 9 de març del 2013

Glòria al tomàquet!


A la ciutat ucraïnesa de Kamianka-Dniprovska, al carrer Gógol, hi ha un monument al tomàquet. És un tomàquet de 600 quilos en un pedestal de pedra que porta una inscripció: «Glòria al tomàquet!» El monument es va edificar per iniciativa dels ciutadans agraïts que consideren el tomàquet el seu benefactor: la majoria de la població de la ciutat està empleada al sector de la venda dels tomàquets, cogombres, carbassons, albergínies i maduixes al major. Les autoritats asseguren que els visitants estrangers que passen per la ciutat no es perden l'oportunitat de fer-se una fotografia amb el monument.
Els monuments semblants no són una raresa als països de l'antiga Unió Soviètica. Així, a Tomsk (Rússia) trobem un monument a la felicitat i un monument a les espardenyes d'estar per casa, i a Moscou, el monument al primer tamboret de la terra russa (d'uns quatre metres d'alçada). I han sigut prolífics amb els monuments al menjar: als ous, a diferents tipus de peix (com a menjar), al pernil (Ucraïna), al cogombre (Bielorússia), a les taronges, a la poma, a la síndria. A Sant Petersburg, hi ha un monument al pa. Potser aquí, a Andorra, ens faltaria un monument al pa amb tomàquet, un símbol nacional que compartim amb els catalans.
És bo que es facin monuments a allò que veritablement s'estima. L'obra d'un artista hauria de reflectir el que més li agrada. Andy Warhol hi estava d'acord. Solia dir: «Mireu a la superfície dels meus quadres, mireu les meves pel·lícules, mireu-me a mi: aquí sóc jo. No hi ha res d'amagat darrere». Feia partícips de la seva obra les coses i persones que li provocaven forts sentiments: tant per les confidències dels seus contemporanis com a simple vista, es veu que li agradava la coca-cola, els diners, les estrelles de cinema i la sopa.

De totes les sopes de Campbell que va arribar a immortalitzar (al quadre titulat Llaunes de sopa Campbell, de l'any 1962, apareixen totes les 32 varietats de sopa produïdes per la marca en qüestió), la que més s'ha repetit i més se'ns ha quedat a la memòria és la sopa de tomàquet. És evident que avui en dia els tomàquets tenen un reconeixement internacional. Es mengen en sopes calentes i fredes, en salses, amanides, conserves i melmelades. Quan jo era petita, collíem els tomàquets encara verds, per a que la tomatera en comencés a produir més, i els posàvem a diversos llocs de la casa (a l'ampit de les finestres, a la part de dalt dels armaris, a la veranda): jo cada dia mirava si hi havia tomàquets ja vermells i me'n menjava uns quants.
A la cuina russa, són populars i s'utilitzen bastant, tot i que potser no tant com a la mediterrània. Es considera que menjar tomàquets (ni que sigui en forma de ketchup) et posa de bon humor. Els antioxidants que contenen són eficaços protectors contra diverses malalties perilloses. Ara bé, quan els tomàquets van arribar al continent europeu, els jardiners els cultivaven com una planta decorativa i es pensava que afegir els seus fruits a l'alimentació podia ser nociu. Els estatunidencs expliquen una anècdota sobre el cuiner subornat que volia enverinar George Washington preparant-li un plat de tomàquets: el primer president americà es va menjar el plat i va continuar sa i estalvi, tot ignorant la traïció planificada. Els italians anomenen els tomàquets pomodoro, poma d'or: al mercat italià, els tomàquets de color groc són especialment populars. Entre les coses estimades per Josep Maria de Segarra també hi figurava el tomàquet d'or, el de «l'horta escanyolida».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de febrer del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

divendres, 8 de març del 2013

La terra on floreix el llimoner


Als temps immemorials, a l'Índia, a les valls del sud d'Himàlaia, creixien llimoners salvatges: un híbrid entre un poncemer i un taronger agre que havia aparegut a la naturalesa espontàniament. Des d'aquella època, els llimoners s'han cultivat a Egipte, a Roma antiga, i després, al segle XII, els croats els van introduir a Europa: a Itàlia i Espanya. 

Aquests arbres de fusta dura i groguenca, de crosta llisa, de fulles llargues i flors blanques, donen fruits àcids d'una gran utilitat: tonifiquen els vasos sanguinis, ajuden a combatre les infeccions respiratòries, activen els glòbuls blancs. Els ioguis diuen que per tenir bona salut, tots hauríem de menjar com a mínim una llimona el dia, o beure el suc d'una llimona.
Una vella llegenda oriental explica la història d'un favorit del rei que un dia va caure víctima de la ira del seu sobirà i va ser empresonat: només se li va reservar el dret d'escollir un menjar del qual podia gaudir cada dia. El presoner va sorprendre a tothom en decidir-se per les llimones, dient que «el seu aroma alegra l'esperit, la pell i les llavors són bons per al cor i el seu suc calma la set».
És un fet conegut que per sentir-te feliç, o com a mínim positiu, durant tot el dia, has de començar el matí olorant una llimona. És una de les raons per les quals m'he obsessionat, des de fa temps, amb la idea de comprar-me el perfum de Jordi Roca i Agustí Vidal Núvol de llimona, de Roca Perfums. Si es vengués a Andorra, segur que ja l'hauria comprat. La pàgina web del Celler de Can Roca, a través de la qual el venen, explica que és un perfum que s'inspira en unes postres: «un núvol de llimona que embolcalla un pa de pessic amarat de llet i llaminadures», i que està especialment dissenyat per desvetllar el record de la infantesa en totes les persones.
La meva mare posava pell de llimona al pa de pessic que feia cada setmana. A la meva ciutat, on la fruita mai ha deixat de ser un article de luxe, sempre hi havia llimones, probablement, degut al fet que es conserven intactes durant un temps llarg. Les llimones netegen l'ambient de tota mena d'energies negatives i són una rica font de vitamina C: per això, ocupaven un lloc d'honor a la cuina de la meva mare. Bevíem té amb llimona i llimonades, fèiem peix amb llimona, la posàvem a les salses. Els russos pensen que la llimona, a part de protegir-te de les infeccions i virus perillosos, et fa pensar més ràpid. A tall de curiositat, també us faig saber que he trobat a la web un remei casolà per desenamorar-se a base de llimones: s'ha de tallar una llimona gran per la meitat, imaginar que la mitja llimona que teniu a la mà és la cara de la persona que voleu oblidar, posar-hi sal i pebre i menjar-la tot dient: «Com no tinc ganes de menjar allò que menjo, se'm passaran les ganes de veure a (tal)».
Al judaisme, la llimona es considera la representació del cor humà, el símbol de la fidelitat, de la puresa. El seu aroma desperta un nou interès a la vida, ajuda a trobar solucions a situacions difícils de la vida. Els somnis de Goethe el portaven a un país dels llimoners en flor: «Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn?» A falta de perfums exòtics, em poso la crema de llimona dolça (la versió francesa del mateix nom diu «llimona tendra»), amb oli essencial de llavors de llimona, de Bodyshop: regal d'una estimada amiga.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de gener del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

dijous, 7 de març del 2013

La síndria d'agraïment


Un dia d'hivern, fresc com una síndria, dolç com una sorpresa. Es veu que els xinesos, per agrair a l'amfitrió o l'amfitriona un àpat, regalen síndries. També regalen síndries per celebrar la convalescència d'una persona que havia estat malalta, per desitjar-li una ràpida recuperació. Sí, potser degut al fet que la Xina, avui en dia, és el productor principal de síndries, els xinesos regalen síndries en moltes ocasions. Són totes bones: i m'agradaria regalar-te una síndria, però som a l'hivern, i no és temporada de síndries reals, «rodones, supremes i celestials», tal i com les descrivia Pablo Neruda. És temporada de síndries imaginàries. Per fer-les realitat, en un paisatge blanc, se sembren milers de lletres, negres com petites llavors. El meu regal, l'hauré de crear des de zero, ràpidament, per art de màgia que, com tots els arts, necessita seguir unes instruccions clares, precises. La seva raó de ser, la raó fonamental i fundacional, és correcta: la faré per amor.
Començarem amb una petita llavor comestible, plantada en un pam de terra íntegre, per no danyar les arrels delicades, i protegir-la de les glaçades, per a que es converteixi en una sindriera, en una planta amb flor que ens proporcioni fruita: la lluna terrestre pesant. Això, si t'agraden les llunes: no té per què ser rodona o el·líptica, podem idear-la quadrada, angular, com aquelles síndries cúbiques que cultiven els japonesos moguts per l'esperit de racionalització, per transportar-les aprofitant tot l'espai. La medicina ayurvèdica no ens aconsella menjar síndria quan el temps és nuvolat o plujós, però podem estar segures que una síndria que consisteix, en un 92%, de bons desitjos, amb un 6% de llum (la resta són vitamines) no ens farà cap mal un dia de sol i neu. Al cap i a la fi, només tenim la set de l'infinit. De l'harmonia i l'equilibri. Aquesta és la font de la que beurem, la fruita abundant de l'arbre de la set. I per a tots, d'aliment esplèndid, en tindrem prou. La portarem de viatge, com feien els guerrers nòmades, als quals les síndries servien de beguda i d'alimentació. Ens donarà salut, immunitat, cor fort; i amb la salut, arribarà la creativitat i la prosperitat. Si mai ens corroeix la tristesa, si ens angoixen els dubtes, ens relaxarem, ens desfarem d'aquests components nocius i tòxics, i la disciplina calmarà la ment errant. No en va, els faraons egipcis es reservaven síndries per a la vida que els esperava al món dels morts. No en va, Freud associava les síndries somniades amb els desitjos tan complerts com incomplerts (la vida onírica del cèlebre vienès era notablement més variada i misteriosa que la seva, tampoc gens avorrida, vida quotidiana).
Quan jo era petita, compràvem síndries a la verdureria a pocs passos de casa nostra. La recordo com una botiga amb poca complicació, en la qual, quan era temporada de síndries, només hi havia síndries, i quan era temporada de raïms, només es venien raïms, tot i que crec que en totes les èpoques de l'any s'hi podia trobar també carrotes i patates. Mai no sabíem com seria la síndria que hi compràvem: tot i que observàvem tots els petits rituals, mirant si s'ha engroguit al costat de la tija, donant petits copets per escoltar el soroll que feia i calculant quin pes hauria de tenir una síndria madura de la mida que havíem escollit, sovint no encertàvem, i comparàvem síndries entre veïns a veure qui havia tingut més sort. Avui, no ho haurem de fer. Serem afortunats. «El món», –com escrivia la poetessa Sylvia Plath a la seva mare, durant els seus primers anys d'universitat–, «s'obre als nostres peus com una síndria sucosa i madura».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 de gener del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.