dimarts, 12 de març de 2013

Una carrota és una carrota


Seguim amb la verdureria del barri. Les carrotes han estat utilitzades a l'alimentació humana des de fa més de quatre mil anys. D'entrada, es cultivaven pel valor alimentari de les seves fulles, que encara s'utilitzen a diferents països com a part d'amanides, o s'afegeixen a sopes. A l'actualitat, però, el que es menja habitualment són les seves arrels, blanques, vermelles, grogues, morades o – la gran majoria – de color taronja. Tot i que la gran part de les carrotes tenen la mida de 10 a 20 centímetres, també hi ha carrotes petites, rodones (carotte ronde, o carotelle), i he llegit (tot i que no descarto la possibilitat de que sigui una broma) que a la Xina i al Japó es cultiven pastanagues tan amples com una remolatxa i d'un metre de llargada.
El cànon demana que el nas dels ninots de neu sigui una carrota. A tall de curiositat etnogràfica, afegiré també que a l'antiguitat, a Rússia, es feien ninots de neu com a ídols dels esperits de l'hivern, als quals es demanava misericòrdia, ajuda per reduir els dies de fred. Per això, al ninot de neu (o dona de neu) se li donava una escombra, per a que pogués anar volant al cel. Hi havia una creença que l'aire estava poblat de dones celestials que governaven els núvols, les boires i les neus, i un dels rituals en honor d'elles incloïa la fabricació de figures de neu condensada.
A l'època medieval, hi havia un equivalent simpàtic de la broma andorrana del tamarro relacionat amb les carrotes: al crèdul foraster se li explicava que les carrotes eren el menjar preferit dels gnoms, habitants dels boscos. Se li deia que al capvespre havia de portar un bol de carrotes cuites al bosc, i així els gnoms se les cruspirien i per agrair-li el regal, deixarien un lingot d'or al lloc de les carrotes. Tot s'ha de dir, no tinc evidència documental de que després es tirés al riu al portador de carrotes (cosa que si que es fa amb els caçadors de tamarros): potser no era res més que la pura diversió de veure com la gent cou carrotes, les porta al bosc, i al dia següent, torna a casa sense cap lingot d'or i amb cara de circumstància.
Al món de l'art i de les lletres, l'al·lusió a la carrota sovint es fa servir per evocar la imatge de l'autèntica simplicitat. Així, Cézanne, per il·lustrar que la natura s'havia de representar de la manera que la perceps, explicava que un simple grapat de carrotes, dibuixat tal i com el pintor el veu, valia més que totes les natures mortes de l'Acadèmia. Ho concloïa amb la famosa frase: «Està arribant el dia quan una simple carrota vista pel primer cop donarà peu a una revolució». La mateixa cerca de l'autenticitat es percep als dibuixos que feia Van Gogh de les pageses que collien carrotes.
La vella dita mallorquina feia menció de les pastanagues com a una cosa típica de la terra, inseparable d'ella, talment com ho és també la seva llengua: «Es raves se fan a l'horta / ses pastanagues també / no parlaré foraster / perquè som nat a Mallorca» (i quina tristor, esmentar aquesta dita a l'actualitat, quan la majoria dels mallorquins per obligació han d'expressar-se «en foraster»). Avui acabarem amb les paraules d'Anton Txèkhov tretes d'una de les seves cartes a Olga Knipper: «Em preguntes, ¿què és la vida? És el mateix que preguntar què és una carrota. Una carrota és una carrota, i no en sabem res més».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de febrer del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

2 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs malgrat el que digui Anton Txèkhov, jo avui he après un munt de coses sobre les carrotes. No sabia que n'hi havia de tant s colors ni de tantes mides, ni que es pot menjar la fulla.

NI la dita mallorquina que m'ha encantat!

Gràcies, un cop més, Alexandra!!!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies Carme!!!! ¿Oi que és maca, la dita mallorquina?... Aiiii. Petons.