dimecres, 17 de novembre de 2010

Tirans

Recordo el que deia l’inoblidable Patrici del llibre “Guàrdies! Guàrdies!” de Terry Pratchett a l’alcoholitzat idealista Sam Vimes: “Els dolents són bons en una cosa: la planificació. Forma part de la seva descripció de treball. Qualsevol tirà malèvol té un pla per regnar el món. Les bones persones, no sembla que siguin capaces de tenir-ne un”. Segons l’esmentat governant, que veia el poble com una massa uniforme i gris de pecat sense pretensió a l’originalitat, els tirans eren necessaris. Els herois complien l’objectiu de combatre als dictadors especialment cruels, però resultaven absolutament inadequats per a substituir-los. O tal com ho deia, segons les meves fonts no comprovades, Winston Churchill, “aquell qui governa el seu poble en temps de guerra, no serveix per governar en temps de pau”. No he pogut trobar aquesta cita; buscant per “Churchill temps de guerra” (en anglès) al Google, n’he trobat una altra, igualment preciosa, tot i que no ve al cas: “En temps de guerra, quan el que més s’atresora és la veritat, aquesta deu anar protegida pels seus fidels guardaespatlles: les mentides”.

Segons la lògica del Patrici, el problema d’Andorra consistiria en no haver tingut mai cap tirà malèvol. El desordre poc artístic del casc urbà, la quantitat d’immigrants que no s’han adaptat, la falta de diners a les arques de l’estat són una clara indicació de la bondat de la gran majoria dels nostres governants des d’un temps ja gairebé immemorial. Això ens fa propicis a creure en moviments polítics sense projectes clars, en l’esperança que arribin a ser encapçalats per bones persones: a un cert percentatge de la població, el mou la fe. Però per convèncer als qui volen viure còmodes i tranquils, cal una ambició mesurada, una mirada freda i una capacitat de planificació.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

2 comentaris:

Salvador ha dit...

Churchill ho va comprovar en carn pròpia quan després de la guerra, el 1945, Clement Attlee li va guanyar les eleccions i el va substituir com a primer ministre.

Abans de la Constitució, Andorra sempre havia estat governada per un despotisme més o menys il·lustrat, exercit de forma paternal pels representants dels Coprínceps, els inefables Veguers. Ells prenien totes les decisions importants. I per tot allò que no consideraven important deixaven fer, sense emprenyar el personal amb normes i reglaments, per això aquesta sensació de can pixa, el desordre urbanístic.

Ara estem sortint de l'ou i encara ha de passar un temps perquè aprenguem a governar-nos bé tot sols. I estic convençut que el país té moltes possibilitats, només cal més gent preparada i amb visió de futur i menys mediocres que enmig d'una crisi gravíssima el que fan millor és insultar-se i tractar-se de mentiders entre ells.

I no crec que calgui cap tirà, però potser sí que per gestionar la crisi ens aniria bé un governant de temps de guerra.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Un Churchill andorrà? Curiós, curiós...