dimecres, 17 de novembre de 2010

Cosins imaginaris

Avui m’ha passat una cosa que gràcies a Déu no he tingut temps de comentar a ningú abans que s’aclarís l’assumpte. En confiança, us l’explico. Avui una amiga meva ha mencionat, inesperadament, que està emparentada amb la família reial de... en fi, amb una de les famílies reials. Ja us sento riure perquè entenc que vosaltres, que sou gent normal i no extraterrestres com la que us escriu, no us ho hauríeu cregut, ja que aquestes coses, si passen, se saben de seguida.

A mi, en canvi, m’ha semblat plausible. Tothom que conec és família més o menys llunyana d’algú famós, o com a mínim famós a Andorra, doncs per què no ho anava a ser ella. A més a més, acabava d’arribar de vacances de la terra dels reis en qüestió, i he pensat: “És clar, havia anat a veure als cosins, com qui no vol la cosa”. I em diu: “Sobretot no ho comentis a ningú, perquè jo ho negaré”. I jo, és clar, d’entrada em poso a tranquil•litzar-la: “No et preocupis, si no vols que se sàpiga, jo no ho dic. No passa res, tothom té alguna cosa rara entre els parents. No l’escollim, la família, ja ens ve donada”. Li ho deia, i mentrestant, rumiava: “Si ja t’entenc, pobreta meva. I tant que s’han de callar, aquestes coses, perquè si no, vindran els paparazzis i no et deixaran ni viure tranquil•la, ni respirar a soles, ni sortir de nit. Per a nosaltres, a Andorra, ja ens aniria bé una mica de glamur estranger, però per a tu i per a tots els teus, seria un incordi.”

D’una altra banda, em sabia greu el que pensava fer en cas que es fes pública la seva connexió familiar. Com se sentirien, els pobres cosins germans, si arribessin a saber que havia renegat d’ells públicament? Per molt reis que fossin, no es mereixien tal tracte inhumà. Potser no eren reis per culpa seva, sinó per accident de naixement. No se’ls podia fer un lleig d’aquesta forma. I naturalment, li he dit més o menys el següent: “No pots renegar de la família. Intentarem mantenir-ho en secret, però si mai se sabés ho hauries d’afrontar amb coratge. Segur que són bona gent i t’ho agrairan de cor. I no passa res que siguin reis.” I és clar, aquest és el moment quan em diu: “Ja veig que t’ho has cregut. Rectifico. Era broma. Estàs com un llum.”

I té tota la raó. Ho estic. És evident que acabo de guanyar el concurs a la russa més crèdula de les Valls d’Andorra. Però mantinc el que deia abans: no es pot renegar de la família, sigui quina sigui. Podem assemblar-nos-hi més o menys, però hem de reconèixer el seu valor. Els nostres pares, germans i avis són nostres, i cal estimar-los. Ara bé, si es tracta d’uns cosins imaginaris, no cal.

(Publicat al BONDIA el 17 de novembre del 2010)