dimecres, 15 de setembre de 2010

La truita de patates

Tinc un amic que escriu molt sobre els petons. Fins i tot em fa enveja i cada dos per tres m’entren ganes de fer columnes amb petons. Petons de dia, petons de nit. Petons de mel, de sucre i de xocolata. Abans que se m’indigni en Jordi (en Jordi és el meu home), us dic ràpidament que amb l’autor mencionat no ens hem fet mai cap petó (a part dels dos petons de salutació, a les galtes), ni tenim absolutament cap projecte de fer-ho com a mínim en els pròxims cinquanta anys. Cent anys. Posem-ne cent cinquanta. Tot i que és un bon home i té una veu perfecta per fer ràdio, no el veig com a candidat a esdevenir el meu amor clandestí. Però trobo que escriu molt bé.

Es tracta de columnes “estil faula”, com les d’Isop o La Fontaine, una tècnica poc usual en el camp de periodisme d’opinió. Són, diguem-ne, relats que il•lustren una idea concreta, que es fa evident a la conclusió. A la primera part de la faula els protagonistes són la gent del carrer, i a la conclusió són gairebé sempre els polítics. Així veiem a les persones “normals” (o, si voleu, “ordinàries”) i els fets de la seva vida quotidiana, com a coses eternes, divertides i entranyables, mentre els poderosos (o els rics, o els famosos, o els mateixos periodistes; en fi, persones poc anònimes, fàcilment recognoscibles) són criticats en la seva funció de constructors de l’actualitat. L’actualitat que, més sovint que no, resulta lletja.

Per exemple: per començar, explica una història d’amor de personatges inventats o “generalitzats” (vull dir que moltíssima gent es pot imaginar al lloc dels protagonistes), i acaba amb un comentari sobre una decisió política que els podria repercutir. Al començament de la lectura no saps gairebé mai com s’acabarà. De la mateixa manera que als faules dels clàssics, es tracta d’un exemple de la literatura moralista (hi ha els bons, els dolents, i els bons haurien de guanyar mentre que els dolents sempre descobreixen la seva estupidesa), i la lliçó ètica, estètica o didàctica se salva de ser avorrida per un mitjà clàssic: la comèdia. En Gabi té el rècord de les columnes amb què més he plorat de riure. Tot i que es tracta del riure que naix, com deia el clàssic, de les llàgrimes que pel món resulten invisibles (una imatge molt poètica i força rebuscada, però ja m’enteneu, és un riure que naix de la consciència que la realitat és cruel), és divertidíssim. Sovint no estic d’acord amb el que opina, però sempre fa pensar. Considerant que vivim en un moment històric quan, com en qualsevol moment històric que he arribat a estudiar, no es pensa gaire, és un luxe. Diu les coses clares. Quan no estàs d’acord amb ell, entens exactament per què.

Suposo que us comenceu a demanar el per què del títol de l’article. Doncs bé, és perquè va anomenar el seu llibre, publicat per Edicions del Diari d’Andorra/ Premsa Andorrana, “Veu, vot i truita de patates”. La truita, busqueu-la al llibre. Jo l’he comprat i val la pena. Encara estic rient d’alguns dels fragments. I naturalment, llegiu les columnes setmanals del seu autor, Gabriel Fernàndez, cada divendres a la última pàgina del Diari d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 15 de setembre del 2010)