dissabte, 25 de setembre de 2010

Entre les ombres i la llum


Foto: Reinaldo Márquez

Uns lliris taronges floreixen darrere de les reixes. Semblen princeses, tresors del castell encantat. La llum elèctrica i blanca encercla el seu espai, com una serp que les guarda. Els murs impenetrables ens desafien. El nostre sentit comú remarca que les coses solen ser allò que semblen. I es contradiu, tot afegint que les aparences enganyen.

Quan érem més joves, pensàvem que se’ns devia la felicitat. Ja no érem verges, ni res, però seguíem sent aquelles dones encara incompletes, a qui les faltava arribar a una mena de terra promesa. Ho teníem ben clar, algú ens l’havia promès. Hauríem dit que era un àngel. Podia haver sigut un dimoni. L’un o l’altre, s’havia emportat la nostra ànima a canvi de la felicitat. No et dic que penséssim que ens l’havia ofert o descrit cap persona de carn i ossos. Però es tractava d’una certesa geogràfica, la certesa de l’existència real del seu dolç país, del món perfecte. Sense haver-hi arribat encara, ja ens en crèiem ciutadanes i, de tot cor, obeíem les seves lleis. La felicitat era la nostra terra. La sentíem a les nostres venes, a les nostres arrels, com els fills d’emigrants de vegades arriben a sentir el país de procedència dels pares.

La felicitat era el nostre dret, deliri i obligació, i ens consideràvem les seves filles escollides. No representava un, més o menys llarg, moment de satisfacció, i no tenia res a veure amb la suma dels bons records del passat: era el lloc on arribaríem tard o d’hora. També suposàvem que hi portaríem altres persones, perquè érem generoses. Vèiem l’opció de desviar-nos del camí com una desgràcia impensable, improbable. Per molt que hagués sigut –en teoria– possible, era un malson independent de l’existència objectiva del regne promès. No importaven els obstacles que ens en separaven, perquè es podia conjurar, trobar sense voler, o bé guanyar-se a base de sacrificis. No hi posàvem nom, hi crèiem, vidents, pelegrines, heroïnes del nostre futur.

Els somnis penetren el teixit de la vida, paralitzant-la. S’han emportat els nostres anys que se solen qualificar com a millors. Potser hi vam perdre, en la nostra creuada fantàstica, l’oportunitat de ser més pràctiques, més riques, més famoses, més influents? Com és que els homes volien guanyar, destacar, competir, i nosaltres només volíem ser fidels al nostre objectiu? I no necessitàvem res més que la felicitat. I ara que t’ho dic, hi penso: com ha passat que ja no la busquem? Si un dia ens vam despertar i ja no ens hi dirigíem, potser això significava que ja hi havíem arribat? Sí, és l’opció més plausible. Ja ens hi trobem, al regne encantat de les princeses que, tot sigui dit, comencen a semblar granotes, un regne fred i força verd, però el fred és bo per la salut i el verd, què vols que et digui, és ecològic. El temps, aquell se-nyor de “la barba trista i la mirada errant”, ens ha fet reines de la terra que somniàvem.

Som reines del regne dels somnis i, com a tals, ens toca el paper de les madrastres més o menys decents d’unes boniques aspirants a Ventafocs. T’hi has fixat quantes n’hi ha, últimament? Amb una sabata o amb una espardenya, però mai les dues coses a la vegada. Per mi, ni que caminin del tot descalces. Que tinguin sort. Mentrestant, nosaltres, després d’esmorzar, o fins i tot abans, agafem el mirall màgic, el de tota la vida, i emprenyades, preguntem: “Qui és, aquesta bruixa que hi veig?” I el mirall, amb tota cordialitat i afecte, ens contesta: “Tu mateixa, filleta.” I afegeix, tendre i respectuós: “Fes el favor de maquillar-te” i, és clar, li fem aquest favor. A ell, i a tot el món sencer. La cosa millora.

La bruixa segueix semblant allò que és, però una bruixa maquillada té personalitat, té... bé, caràcter. No és cap bruixa avorrida. És tot un ésser màgic amb poders de convicció. Per això ens comencem a ocupar de les lleis del món més físic i polític, del món sobre el qual estem molt menys d’acord que sobre aquell que pressentíem, que coneixíem per intuïció. Ja no ens escrivim aquelles cartes interminables, llargues, incomprensibles, plenes de pressentiments i d’il·lusions, perquè una bona bruixa no es dedica al gènere epistolar. Ella balla sola. O acompanyada, però ella balla. Crea les lleis del món que la rodeja. Les distorsiona. Atreu la llum, basteix els ferros. Si mai s’atura, es converteix en flor.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de setembre del 2010)

4 comentaris:

Arnaudoc ha dit...

Tansols et diré :tendre,bonic.
(...Segueixo aprenent... )
Gràcies !

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies

iago ha dit...

Crec que els homes també la busquem la felicitat i en aquest "guanyar, destacar, competir" simplement ens hi amaguem per no semblar tan fràgils.

Alexandra Grebennikova ha dit...

"L’homme jouit du bonheur qu’il ressent, et la femme de celui qu’elle procure. Cette différence, si essentielle et si peu remarquée, influe pourtant, d'une manière bien sensible, sur la totalité de leur conduite respective. Le plaisir de l’un est de satisfaire des désirs, celui de l’autre est surtout de les faire naître." (P. Choderlos de Laclos)