dimecres, 22 de setembre de 2010

La pedra

Jo tinc les meves creences religioses, però intento no parlar-ne gaire. Parla d’aquestes coses, i la gent pot pensar que et consideres una mena de Papa de Roma (i sense salvar les distàncies). És una idea popular que només les persones sense pecat, els irreprotxables per experiència i per convicció (o en certs casos, també els pecadors professionals) tenen el dret d’interessar-se per la moral. No ho sóc, ni l’una cosa (segurament), ni (de moment) l’altra. “Ergo”, el meu interès per l’ètica i per les normes és un interès de caràcter clandestí... També tinc les meves conviccions polítiques . No en parlo gairebé mai, perquè el fet de pertànyer a una ideologia ajuda a que un gran percentatge de gent t’associï amb els pitjors representants de la ideologia en qüestió. M’aniria millor ser cínica i riure de tot, però els cínics no em volen enmig d’ells, per la meva incapacitat innata de dir quatre paraulotes amb gràcia. M’acabo definint partint de tot allò que no sóc. No sóc budista. Ni anarquista. Què sóc? Una cosa amorfa que es mor de por de definir el que, de fet, és. Ja m’hem definit. Sóc covarda.

M’hem definit. Tornem, doncs, a la religió. He llegit l’Evangeli moltes vegades. El solia llegir al metro, i també, als estius, a la casa de camp dels meus pares. La vida d’universitària em deixava rebentada, i els últims anys de la carrera, cap als finals de juliol, em retirava a l’habitació petita, al costat de la de la meva àvia, i em dedicava a estudiar, i de vegades, a llegir l’Evangeli (que en la traducció que jo tenia, portava el títol de Bones Notícies – els traductors devien haver pensat que Bona Nova em sonaria a barri de Barcelona, i la paraula grega d’Evangeli no em sonaria a res), i per dormir. No m’ho invento. Els progenitors anaven a la platja i em consideraven ben boja perquè m’hi negava rotundament. En tot cas, em vaig arribar a aprendre tant les quatre biografies canonitzades de Jesús de Nazaret, com les cartes dels apòstols, prou bé. Llegia, després dormia, i de tant en tat somiava amb les versions més insòlites del text acabat de llegir.

Recordeu aquella part del vuitè capítol de la part escrita per sant Joan, on les autoritats religioses demanen l’opinió del Mestre sobre una norma jurídica vigent en aquella època i lloc? Sempre m’he meravellat de com s’acaba. Vull dir: sens dubte, és admirable la saviesa dels arguments de Jesús, però és encara més asombrós que la gent, segons sant Joan, els entengui. Imagineu una versió alternativa.

La persona culpable, un mal exemple per a la joventut i per a la gent més madura, està posada al davant de tots. La multitud, amb pedres, es prepara per fer, diguem-ne, justícia. Li pregunten al Mestre com s’ha de procedir. Ell, amb les ara famoses paraules, incita qualsevol que es consideri del tot innocent, a tirar la primera pedra. Passen uns segons, la gent reflexiona. I al cap d’uns instants, un ciutadà d’aquells no especialment virtuosos qui hi són presents, pensa: “Abans que es comenci a investigar per què no estic sense pecat – a fer punyetes!” I tira la pedra. I com que només era qüestió de qui tirava la primera, les pedres volen. El condemnat pateix les conseqüències del sistema jurídic del seu moment històric. El profeta – al qual li queden pocs dies abans de patir un destí encara més cruel - continua escrivint a terra amb el dit. No seria més lògic, això? Però no, al llibre de les bones notícies, la gent s’avergonyeix i es retira. Per què? Com és que en aquella multitud particular no va haver-hi ningú que, pel mer desig de semblar innocent, condemnés als culpables?..

Dec haver vist massa pel•lícules dels Monty Python.

(Publicat al BonDia el 22 de setembre del 2010)