diumenge, 12 d’octubre del 2008

Sota gel

Començo a ensenyar els meus primers escrits, a emportar-me els primers ensurts. A base d'una, dues, sis hores és difícil conèixer l'interlocutor. Quan et dibuixen, tret de quan ho fa un gran professional, sempre et quedes descontent amb el resultat. Recordo que no m'agradava veure'm dibuixada. Des de fa anys, però, només em dibuixen els mestres, o no em dibuixa ningú, i me n'havia oblidat.

Intentaria ser el més precisa possible, pintant a pinzellades. Una de les entrevistades em deia que a la seva classe hi havia un nen a qui tothom deia "tu què sabràs, que ets de fora". Sóc de fora, estic aprenent, la meva veu és ronca ("ma voix aigre et fausse"), i no és pas per un refredat. Qui no sap cantar ha de cantar amb compte. Per què no callo per sempre?...

És fàcil, callar. No dius res, i el temps passa. Potser d'això es tracta, la frase de fer l'andorrà, de no dir res a no ser que sigui estrictament necessari. Déu sap que no és necessari. Escoltarem el silenci.

Quan la meva amiga MªCarme era petita, anava a estudi a Ransol, des de l'Aldosa de Canillo. Pel camí hi havia un lloc que es deia Clot del Salze, perquè hi havia un salze en aquella part del camí. En arribar-hi, els nens grans cridaven als petits "Que vénen les mandres!", i tots es tiraven pel terra. Era a l'època quan es menjaven farinetes, es collien flors per a festes majors, es regalaven taronges per Reis.

Què són les mandres? No ho sé: que no m'agafin. A la casa Batista em van ensenyar un canut d'agulles, d'aquells on, segons una de les meves fonts, suposadament vivien els meneirons: em faria petita per amagar-m'hi. A la xemeneia del mig, entre les lloses del forn, sota el gel dels rius d'hivern. No em veieu. No em sentiu.

La gent del poble, que es parla de vós, que es diu entre els uns i els altres pel nom de les cases, no pas pel seu nom de pila, no fa cap gest per saludar-se. Es diuen hola, però no inclinen el cap, ni donen dos petons, ni s'agafen la mà. Et saluden de lluny, i entres a casa.

T'ofereixen beure, contesten les teves preguntes, i pensen que no trobaràs gràcia a les respostes. La frase "no sé si servirà" és molt corrent. "No sé si t'interessa, això". Intento desaparèixer al màxim, que se sentís només la seva veu, la seva veu i res més. Parlaria per ells si no en tinguessin; en tenen, de sobres. Quedem així: des de el meu amagatall, la pobra de mi, escoltaré.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

De la natura

La parròquia de Canillo va ser la primera parròquia d'Andorra que vaig estimar. Vivia a Santa Coloma, treballava a Andorra la Vella i les Escaldes, m'hi trobava raonablement còmoda, i no vaig pujar a cap de les parròquies altes per res fins a 6 o 7 mesos més tard, quan la Federació de Patinatge Artístic va necessitar un traductor voluntari de rus.

Encara se'm encongeix el cor cada vegada que l'autobús passa la curva de Sant Romà de les Bons i comença la parròquia de Canillo. Sé que les limitacions geogràfiques són convencions humanes, però les raons del cor no tenen lògica: de totes les muntanyes d'Andorra, entre les que tinc una preferència especial a la Vall d'Incles, les muntanyes de Canillo van ser les primeres que em van enamorar.

S'ha de dir que tret de la meva amiga MªCarme Naudí i la seva família, no hi vaig conèixer, fins a anys més tard, a ningú amb qui formar un lligam: naturalment hi havia gent per a la que jo traduïa, però no vàrem desenvolupar un interès mutu que hagués anat més enllà de la interpretació correcta de les paraules catalanes en rus i vice versa, i ens vam oblidar. La meva impressió d'aquell dia era una preferència paisatgística.

Fins a més tard no vaig entendre que el tracte atentament distant que em feien aquelles persones no era mostra d' indiferència, sinó d'un caràcter local particular i digne d'estudi. De la mateixa manera que tots els meus amics andorrans que han visitat l'Europa de l'Est van treure la conclusió que està poblada d'infeliços, ja que no li és pròpia la costum de somriure al carrer i als llocs de relació formal (Govern, oficines etc., com oposades a l'espai privat de les cases particulars), vaig pensar que els russos no patinadors no provocaven curiositat dels habitants de Canillo, i ho vaig deixar córrer.

L'entorn físic de la parròquia, al contrari, m'ha encisat sense més. Encara crec que s'hi respira millor, que les flors i les herbes, les roques i els rius hi són bonics. La parròquia d'Encamp on visc és la parròquia de naixement de la meva filla Laura; m'hi he arrelat. Però els llacs que conec millor són els de la Vall d'Incles, i per a mi anar a la muntanya és Siscaró, Juclar, Cabana Sorda, Fontargent. La única vegada que per miracle no ens vam matar a la muntanya, amb el Jordi, va ser intentant pujar el Pic de la Coma de Varilles sense camí senyalitzat.

Els sons hi són més tendres, les ombres més fresques, la casa pairal de les Valls que els forasters, al igual que els andorrans, ens fem nostra - Meritxell - en forma part, i sempre tinc una estranya tendresa per aquesta terra de les grandalles, dels abarsets i de la gavernera del meu cor.

Igualtat, prosperitat, modernitat

Des de el meu punt de vista de forastera, la política de la nova Andorra té pocs personatges tan emblemàtics com el meu interlocutor d'avui. En cada professió hi ha gent que per alguna raó, als ulls del públic, és més representativa que els altres. S'ho ha guanyat: sé que treballa tot el dia, que ho dóna tot, que el poble és la seva vida, però en conec d'altres que fan el mateix, i el senyor cònsol té totes les facetes agradables de la seva personalitat reflectides a la imatge pública. És un detall digne d'admiració: forma part de la seva feina, forma part de totes les feines que conec; no n'hi ha prou de ser un bon professor o bon metge: per anar bé, cal ser percebut com a tal.

He arribat uns minuts abans, em surt a rebre, em fa passar al despatx i a grans trets, els primers minuts dels seu discurs es poden resumir de la forma següent: tot ha canviat i tot és nou, s'han de fer coses noves per a la nova gent, per al bé del poble, per a la igualtat, prosperitat i modernitat.

El conec com a gestor hàbil de l'equip professional i dedicat; mirant-lo, però, el veig molt artístic: més creatiu que calculador, més inspirat que lògic. El seu tarannà sembla ser més de gaudir de les coses ben fetes que de patir per les definicions exactes. Els ciutadans del poble fet ciutat, del país on tot se sap però no tot es diu, li donen suport entusiàsticament.

El vell concepte de les cases ja no és el mateix, però la novetat de les ciutats no m'enlluerna: hi busco més els trets de cal Tomàs, de cal Dotet, i el desconcerto. El meu afany de la conservació, de part de l'estrangera que no vota, li és estrany. Li sembla que aquestes coses les hauria de parlar amb la gent de la generació del seu pare. Parlo amb generacions diferents, però vull veure, en ell, la continuïtat. No perquè sigui necessària pels propòsits de les eleccions o popularitat, sinó perquè n'hi ha d'haver. Torno a insistir, i me'n parla amb un esperit de respecte tangible, íntim, total.

M'acomiado. De cor, li agraeixo la confiança. La tradició perdura, callada, venerada i estable. El que ens ajuda a construir el nou món és la memòria del passat. Marxo tranquil·la: els dies d'abans han preparat les èpoques noves, i res no els destrueix.

(Publicat al Butlletí de la UdA del mes de febrer del 2011)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Entre el somriure i el somni

No sé per què tothom que ha anat a casa de l'Artista es recorda, primer de tot, dels gats. Hi ha una raó senzilla, com a tot arreu: n'hi ha uns quants. Diu que un d'ells marcava molt el territori, i va decidir parlar per telèfon amb el veterinari amb la idea d'arreglar l'assumpte. El pobre gat, en sentir la conversa telefònica, va reconsiderar el seu comportament i a partir del dia en qüestió va ampliar els termes dels seus dominis fins al jardí. L'altre (o deu ser el mateix?) es diu Tuti, recordant les proeses de segons quins líders polítics en l'aprenentatge de la llengua anglesa i l'obtenció de tes (dos) de mans de cambrers angloparlants.

Al jardí, hi creix la ruda. Un xic més lluny, a la primavera, floreixen els presseguers.

A les parets, en quadres, hi ha la història de la seva vida. De les seves visions d'Andorra que m'han enamorat, n'hi ha de celestials, n'hi ha de fosques: a les parets del menjador són totes angèliques. Diu que no sap per què s'estima Andorra, i que quan va venir se li dibuixava com un paradís. Jo, si hi entenc, diria que tant li és mare com filla: és la mare adoptiva, com per a tots nosaltres, vinguts de fora. Filla dels seus ulls perquè la nostra Andorra imaginària, i part de l'Andorra real, l'ha modelat amb les seves mans, la seva ment, les seves eines de treball.

Li parlo d'un article que he llegit sobre ell, que diu que "aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és irònica, és onírica", i assenteix amb el cap. Per sempre convertida en el fruit de les seves visions, bromes negres, fragments de converses i personatges semiinventats, aquesta Andorra tradicional i feta a mà, mai no podrà deixar d'estimar-la. Ni jo ho podria fer, ni tots els que hem participat (mirant cartells, parant davant de les escultures, això és participar!) a les seves creacions. En tota la seva realitat, la meva Andorra va ser parcialment creada per ell.

Quan Salvador Espriu parla de la "trista, bruta, dissortada pàtria", es refereix, segur, a Catalunya. Però també va dir que es considerava andorrà tot i que no ho fos. La màgica Andorra del meu interlocutor és tant la dissortada pàtria de Salvador Espriu com el nostre cel dels refugiats. Les seves obres i les històries que expliquen són l'himne que molts hem après de memòria com s’aprèn, a poc a poc, a viure, a veure, a compartir.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de gener del 2011)