dissabte, 11 d’octubre de 2008

De la natura

La parròquia de Canillo va ser la primera parròquia d'Andorra que vaig estimar. Vivia a Santa Coloma, treballava a Andorra la Vella i les Escaldes, m'hi trobava raonablement còmoda, i no vaig pujar a cap de les parròquies altes per res fins a 6 o 7 mesos més tard, quan la Federació de Patinatge Artístic va necessitar un traductor voluntari de rus.

Encara se'm encongeix el cor cada vegada que l'autobús passa la curva de Sant Romà de les Bons i comença la parròquia de Canillo. Sé que les limitacions geogràfiques són convencions humanes, però les raons del cor no tenen lògica: de totes les muntanyes d'Andorra, entre les que tinc una preferència especial a la Vall d'Incles, les muntanyes de Canillo van ser les primeres que em van enamorar.

S'ha de dir que tret de la meva amiga MªCarme Naudí i la seva família, no hi vaig conèixer, fins a anys més tard, a ningú amb qui formar un lligam: naturalment hi havia gent per a la que jo traduïa, però no vàrem desenvolupar un interès mutu que hagués anat més enllà de la interpretació correcta de les paraules catalanes en rus i vice versa, i ens vam oblidar. La meva impressió d'aquell dia era una preferència paisatgística.

Fins a més tard no vaig entendre que el tracte atentament distant que em feien aquelles persones no era mostra d' indiferència, sinó d'un caràcter local particular i digne d'estudi. De la mateixa manera que tots els meus amics andorrans que han visitat l'Europa de l'Est van treure la conclusió que està poblada d'infeliços, ja que no li és pròpia la costum de somriure al carrer i als llocs de relació formal (Govern, oficines etc., com oposades a l'espai privat de les cases particulars), vaig pensar que els russos no patinadors no provocaven curiositat dels habitants de Canillo, i ho vaig deixar córrer.

L'entorn físic de la parròquia, al contrari, m'ha encisat sense més. Encara crec que s'hi respira millor, que les flors i les herbes, les roques i els rius hi són bonics. La parròquia d'Encamp on visc és la parròquia de naixement de la meva filla Laura; m'hi he arrelat. Però els llacs que conec millor són els de la Vall d'Incles, i per a mi anar a la muntanya és Siscaró, Juclar, Cabana Sorda, Fontargent. La única vegada que per miracle no ens vam matar a la muntanya, amb el Jordi, va ser intentant pujar el Pic de la Coma de Varilles sense camí senyalitzat.

Els sons hi són més tendres, les ombres més fresques, la casa pairal de les Valls que els forasters, al igual que els andorrans, ens fem nostra - Meritxell - en forma part, i sempre tinc una estranya tendresa per aquesta terra de les grandalles, dels abarsets i de la gavernera del meu cor.