dissabte, 11 d’octubre de 2008

Igualtat, prosperitat, modernitat

Des de el meu punt de vista de forastera, la política de la nova Andorra té pocs personatges tan emblemàtics com el meu interlocutor d'avui. En cada professió hi ha gent que per alguna raó, als ulls del públic, és més representativa que els altres. S'ho ha guanyat: sé que treballa tot el dia, que ho dóna tot, que el poble és la seva vida, però en conec d'altres que fan el mateix, i el senyor cònsol té totes les facetes agradables de la seva personalitat reflectides a la imatge pública. És un detall digne d'admiració: forma part de la seva feina, forma part de totes les feines que conec; no n'hi ha prou de ser un bon professor o bon metge: per anar bé, cal ser percebut com a tal.

He arribat uns minuts abans, em surt a rebre, em fa passar al despatx i a grans trets, els primers minuts dels seu discurs es poden resumir de la forma següent: tot ha canviat i tot és nou, s'han de fer coses noves per a la nova gent, per al bé del poble, per a la igualtat, prosperitat i modernitat.

El conec com a gestor hàbil de l'equip professional i dedicat; mirant-lo, però, el veig molt artístic: més creatiu que calculador, més inspirat que lògic. El seu tarannà sembla ser més de gaudir de les coses ben fetes que de patir per les definicions exactes. Els ciutadans del poble fet ciutat, del país on tot se sap però no tot es diu, li donen suport entusiàsticament.

El vell concepte de les cases ja no és el mateix, però la novetat de les ciutats no m'enlluerna: hi busco més els trets de cal Tomàs, de cal Dotet, i el desconcerto. El meu afany de la conservació, de part de l'estrangera que no vota, li és estrany. Li sembla que aquestes coses les hauria de parlar amb la gent de la generació del seu pare. Parlo amb generacions diferents, però vull veure, en ell, la continuïtat. No perquè sigui necessària pels propòsits de les eleccions o popularitat, sinó perquè n'hi ha d'haver. Torno a insistir, i me'n parla amb un esperit de respecte tangible, íntim, total.

M'acomiado. De cor, li agraeixo la confiança. La tradició perdura, callada, venerada i estable. El que ens ajuda a construir el nou món és la memòria del passat. Marxo tranquil·la: els dies d'abans han preparat les èpoques noves, i res no els destrueix.

(Publicat al Butlletí de la UdA del mes de febrer del 2011)