dimecres, 22 d’abril de 2015

La veu melodiosa


Tots els secrets, algun dia, s’han de conèixer, tots els misteris s’han de resoldre i, quan s’hagin resolt, ha d’haver-hi vida al davant. He sigut estudiant de dret durant els últims cinc anys, però si us sóc franca, mai he entès allò que es fa en nom de la justícia. Hi ha tantes maneres d’entendre el significat de la paraula que totes les justícies contenen en si alguna injustícia profunda i més gran. Els qui lluitem pels drets perduts i necessaris, els qui defensen els drets adquirits de fa temps, tots, tots som injustos, els rics i els pobres, els liberals i els comunistes, els herois i els terroristes, els botxins i els lluitadors per la llibertat, els transgressors i els fidels servents de l’ordre, aquells qui busquen la vida millor i aquells qui defensen la vida tranquil·la, ningú s’escapa de ser injust, i per ser innocent s’ha de ser inconscient, cec, mut i sord i privat de l’enteniment, i no ho sóc. I vós tampoc ho sou. 

Sempre he preferit les obres de ficció a la realitat. Crec que ho va dir Françoise Sagan, que la il·lusió fa creure que la literatura és molt similar a la vida i és ben el contrari: la vida és amorfa, la literatura és formal. La formalitat de la literatura és per a mi una salvació: sempre hi pots pretendre que els protagonistes són uns símbols i no gent de carn i ossos. De fet, aquells qui viuen als llibres no són pas gent de carn i ossos, són gent de tinta i paper, de lletres, punts i comes, i per això, si ens ve de gust, podem treure una clara moralitat de la seva existència. La seva vida és un relat amb fase prèvia, crisi, culminació i desenllaç, i transcorre segons les lleis que el tàndem de l’escriptor i el lector hi donen. És per això que em sap un xic de greu que les memòries d’Àlvar Valls Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), un gran volum metòdic i ponderat, documentat i sobri, no siguin una obra de ficció. Si ho fossin, quina llibertat tindria jo per discórrer sobre els ideals i les idees, les motivacions i la bogeria dels seus personatges! Quin gust seria separar l’autor del protagonista! Quina gràcia m’haurien fet les gallines vestides amb samarretes amb la inscripció “Amnistia” que es dispersaven per les Rambles! I els altaveus que transmeten Els segadors des d’un balcó de l’hotel Duval. I la senyera catalana que s’autodestrueix abans de ser agafada pels seus enemics. 

Amb Àlvar Valls, sempre m’hi ha unit allò que ell anomena “complicitat literària”. Es tracta d’un fil invisible que no té cap sentit, no té raó de ser però existeix sense cap mena de dubte. Res no anul·la l’existència d’un lligam que uneix aquells qui han passat més hores de la vida fent sonets que planificant una jubilació digna. El vaig conèixer com a poeta i escriptor abans d’assabentar-me de la seva trajectòria política. Quan, fa molts anys, en un despatx d’Escaldes, em va resumir en poques paraules el seu camí d’activisme independentista i lluita armada, ara explicat amb gran detall al volum de les seves memòries, ho vaig assumir i m’hi vaig adaptar com hom s’adapta a un canvi de clima, per molt que no m’hauria pogut sobtar més si m’hagués comunicat que en realitat era i sempre havia sigut un himenòpter extraterrestre disfressat d’Àlvar Valls. Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998) és una història d’algú que, com l’Espardenya, la Virgínia i la Mundeta de Montserrat Roig, va ser empresonat per un intent inoportú i fútil de millorar el món. Va ser torturat. Va canviar el seu nom com a conseqüència de “pujar al turó i baixar al pou” a la seva manera, com a part d’una vida i una lluita que no és obra de ficció. Oh! Quin llibre seria si fos una novel·la d’aventures.

(Publicat al BONDIA el 15 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).