dijous, 2 d’abril de 2015

El meu full de bones idees


A tots els meus dispositius d’Apple (en tinc tres, i treballo amb tots tres pràcticament tota l’estona) hi viu un corrector de textos català simpàtic i estrany. Cada vegada que hi escric una paraula que comença amb les lletres tem o tes, automàticament em suggereix “t’estimo molt!”. Així, començat amb minúscula i acabat amb el signe d’exclamació. És una cosa que funciona en tots els comptes de correu, tant el de la UOC com el de Yahoo, i he de vigilar als fòrums de dret ja que corro el risc que dins dels missatges on apareixen “temes”, “testimonis”, “temeraris”, o fins i tot el simple “temps”, confessaré l’amor insospitat pels consultors de penal o de bioètica. Ignoro si li passa a tothom o bé si el meu marit que, al cap i a la fi, és informàtic i friki de la informàtica, me l’ha arribat a colar per dins del corrector de textos perquè em senti estimada de tant en tant. “Sentir-me estimada” és el número u a la meva llista d’addiccions. I per a aquells qui no s’ho creuen, ho torno a confirmar: tinc una llista d’addiccions escrita i numerada per ordre d’importància de cada punt. Bromes a part, tots volem una mica d’alegria a la vida. Aquella guspira que ens faci gràcia, ni que sigui diminuta. Fa tres setmanes que no hem respirat tranquils, ningú del país, fa tres setmanes que intentem lluitar amb una mena de núvol negre que ens envolta. Tinc davant meu L’efecte Actitud, de Victor Küppers. “La gestió de l’entusiasme en la vida personal i professional.” Hi haurà qui em dirà que he escollit un moment nefast per enraonar de la gestió de l’entusiasme, sobretot tenint en compte que el llibre de Küppers fa gairebé deu anys que s’ha escrit i segurament es referia a un moment molt més propici a l’actitud positiva. No és així. A la vida, sempre hi ha lloc per a la llum. Potser és el moment per a l’inventari personal, per al pla de millora personal, per analitzar aquell esquema que diu que l’autoestima és el que resulta si restem el nostre “autoideal” de la nostra “autoimatge”. Potser és el moment d’entendre què volem ser si és que no som allò que volem, i fer un full de ruta per arribar a estar orgullosos de nosaltres mateixos, tal com som i tal com ens hem construït. I si és que hi ha gent que opina que ja estan orgullosos d’allò que som, que ensenyin a aquells qui hi estan d’acord a gaudir-ne sense complexos. ¿Ens ho passem bé, sent el que som? Si la resposta és que sí, lluitem per continuar sent-ho. Si la resposta és que no, ¿què podem fer per millorar, què podem fer per aconseguir, sobretot, un “èxit interior”, una felicitat de correspondre als nostres principis i als nostres objectius, de tenir valors clars i la responsabilitat de respectar-nos i de fer-nos respectar? La resposta de Victor Küppers és allò que anomena “optimisme intel·ligent”. Tenir un “full de bones idees”, ple de bones idees, i millorar contínuament, amb força de voluntat, cap clar i expectatives positives. No és fàcil. No és gens senzill. Tots coneixem aquella bretxa que es troba entre allò que necessitem i allò que voldríem. I tinc la impressió que el que voldríem com a país avui en dia és sentir-nos estimats. Que sense voler, entre els interminables “temes”, “testimonis” i “temps que s’escola”, saltés a les pàgines de la premsa catalana “t’estimo molt!” “Andorra, t’estimo.” Que ja sé que hi ha gent que ho diu, però veient el panorama, ai quin plaer faria que ho diguessin més estona, que ho diguessin tots els amics que hi hagi, que ho diguessin fort, i una mica més.

(Publicat al BONDIA l1 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).