diumenge, 30 de març del 2014

"Romaní, per recordar"

«Menta i farigola, ruda i romaní», cantava la irrepetible Victòria dels Àngels al recital al Palau de la Música, ara fa vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys –si era ahir! Ella ja s'aproximava als setanta, i entonava les belles paraules de Josep Carner amb coneixement de causa, això és, amb la ironia i tendresa (res de resignació!) dels qui ja es poden imaginar «al nas les ulleres, a la mà el mitjó», qui ja comencen a associar la duresa i la resistència del pergamí amb la seva pròpia pell i amb la seva pròpia vida. Va tornar a gravar la mateixa cançó ja a l'albada del segle XXI, pocs anys abans de morir, acabada la seva carrera de concertista. Tot i que sembla que Eduard Toldrà no considerava aquesta cançó seva, la primera del seu catàleg, una peça massa representativa o important, té la frescor i la senzillesa que l'han convertit en una de les cançons catalanes més boniques del segle XXI. Tant el poeta, quan va composar els seus versos, tant el compositor quan els va musicar, tenien 20 anys.
«Flor de romaní i noies per casar, tot l'any n'hi ha». Una història, probablement apòcrifa, diu que la reina Elisabet d'Hongria, al segle XIV, en arribar a l'edat avançada dels 72 anys va poder recobrar la salut i la bellesa perquè es fregava el cos cada dia amb el romaní macerat en aiguardent. Dic que probablement es tracta d'una història apòcrifa perquè explica que es va tornar la joventut, va seduir el rei de Polònia i s'hi va casar, tot i que abans de començar a aplicar-se la unció miraculosa de romaní havia estat malalta de gota i de reuma. A la memòria històrica s'arriba a confondre amb l'altra Elisabet d'Hongria, la santa que va morir als 27 anys i va dedicar els últims anys de la seva vida a servir els malalts a l'hospital erigit després de la mort del seu marit.
«Qui va a bosc i no cull romaní, no té amor ni en vol tenir». De març a juny, i també al novembre, és la millor època per collir romaní, l'arbust que floreix tot l'any. Els lectors habituals de la literatura clàssica, associem el romaní amb la unió matrimonial i amb la mort. Dels llaços matrimonials parlava la dida de la Julieta a Romeo quan li insinuava que «Romeo i romaní comencen per la mateixa lletra». La pobre Ofèlia, l'estimada dels prerafaelites, oblidada per Hamlet quan la traïció i la mort van començar a preocupar-lo molt més que els amors i la vida, li deia, ja havent perdut el cap: «Això és romaní, per recordar... Recorda, amor, t'ho prego... I això són pensaments, per pensar». El seu germà, Laertes, en sentir-ho, replicà: «Que n'és de sàvia, la bogeria... Uneix el pensament amb el record». El seny perdut i l'amor guardat no es podien estar sense aquestes plantes dolces i aromàtiques.
«Per a l'amor, el romaní: a qui no en té l'hi fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir!». Per als catalans, romaní és una de les espècies més usades a la cuina, per a carn a la brasa, escabetxos, cargols, per fer olis i vinagres aromàtics, però els russos percebem el romaní com a una espècie llunyana i exòtica. A Rússia, romaní no creix en l'estat silvestre. A la península de Crimea que aquests dies tots mantenim permanentment en el record, es cultiva des de fa 200 anys, des de l'any 1813 quan va ser plantat per primera vegada al Jardí Botànic Nikitsky.
«Al romaní, l'amor amb mi».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 25 de març del 2014

Cacauets a la poesia catalana

Són quarts de tres de la tarda del dissabte al dia següent del dia de Sant Valentí que em va deixar amb un bonic penjoll negre en argent, una orquídia petita en una capsa i una mica de mal de cap per la ingesta excessiva del vi negre de Rioja que es diu Beronia amb una altra paraula que va darrera, potser Beronia crianza. La família ha marxat de festa amb una altra família d'una amiga de la Laura, deixant-me dinar al Serch en solitari, combinant el menjar deliciós amb el que és el resultat de l'estranya afició d'explicar-vos la meva vida, el compromís de lliurar un text que combini amb els fantàstics dibuixos de l'amic (i mestre de plàstica de la Laura) Jordi Casamajor i la falta de temps - crònica, probablement irremeiable. Tinc una hora per escriure sobre el cacauet, antioxidant potent molt ric en vitamina B, amplament utilitzat pels inques dels Andes uns 10000 anys, avui en dia cultivat principalment a Xina, i m'assabento de que la mantega de cacauet és una crema amb un alt valor proteic que agrada massa als ratolins, i dóna millors resultats que el tradicional formatge.
També aprenc que el consum dels cacauets pot ajudar a evitar la depressió, l'ansietat, el dèficit d'atenció, la hiperactivitat, les malalties del cor i de les arteries i fins i tot el càncer. Qualsevol planta, o fruita, o nou que començo a investigar resulta ser un remei gairebé universal contra milions de malalties. Sempre m'ho crec tot: no tinc raons per dubtar-ho.
Per vèncer la temptació de passar-me a cacauets, si no del tot, en una gran part de la dieta, necessito trobar altres fonts d'inspiració. I aquí em teniu, teclejant al Google «cacauets a la poesia catalana».
Tot i que la cerca dóna més aviat pocs resultats, acabo llegint un poema «on s'expliquen casos i casos» de Dolors Miquel, un poema on la menció dels cacauets és més aviat marginal («...Sortim de vins/ i anem endins/de la Rufina./Prenem la quina/ i els cacauets/ sentats estrets/ vora els quintos/ que beuen quintos/ buscant amors/ i els cantautors/ improvisats/ de llibertats…»), però que em convida a un temps ja molt passat però que encara vaig viure, o penso que l'he viscut.
Sempre he sigut molt amiga de la gent més gran que jo, aquells qui tenien trenta anys o més quan jo era adolescent, i els qui en tenien quaranta o cinquanta: tendència naturalment alarmant però que et dóna la sensació d'haver viscut més èpoques que l'immediatament teva. «Canten els Llachs/i els Xirinachs/ i els objectors,/ mestres o actors,/ estudiants,/ pagesos, fans/ d'en Ra i Mon,/ que diu que non,/ la cara al vent/ i que se'l sent,/ tothora fan/ vora algun sant/ vaga de fam».
M'ho sé, m'ho conec tot tan bé com si hi hagués estat present, tot i que en realitat no hi era: també és cert que s'assembla una mica, a la seva manera, a la ciutat de Moscou de començament dels noranta, les manifestacions de tota mena d'aquell estil que ara ja fa temps que no he viscut: «Ens sentim vius/ com les perdius./ Girem el món/ amb un segon/ i tres pamflets».
Emocionada, busco més poemes seus – i al Mallorca Web en trobo uns quants, i me'n conquista l'honestedat de la ironia que és quasi meva, que seria meva si jo en sabés. «Però la gitana no està per hòsties»...
Un parell d'hores més tard, arribo a El Paradís que m'ensenya a mi mateixa vivint al cor d'una carxofera... I ja no recordo que dèiem dels cacauets.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de febrer de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

diumenge, 23 de març del 2014

Els kiwis comestibles

Segueixo a molta gent pel Facebook. Pel Twitter, no segueixo gairebé a ningú, hi entro un moment per penjar alguna cosa meva i surto corrent, sense tenir temps per saber qui ha dit el què. I encara no he tingut temps per fer-me un perfil de LinkedIn. Me n'arriben missatges, però encara no he pogut esbrinar com funciona. Ara bé, al Facebook sí que segueixo gent, no tanta com m'agradaria (no hi puc passar la vida), però sí que hi ha gent que segueixo bastant. Un d'entre ells és David Gálvez, l'incansable portaveu del col·lectiu Portella i l'autor del llibre Cartes mortes recentment publicat per l'Editorial Males Herbes, el qual tinc tantes ganes de llegir com Els Ambaixadors d'Albert Villaró. A la xarxa, aquests dos llibres han aparegut fotografiats junts un centenar de vegades, veïns de prestatges a múltiples llibreries, possiblement degut a l'aparició simultània dels dos llibres i de la procedència comuna dels seus autors. Encara no els he llegit. Entre el treball de cada dia i més treball urgent, tempus fugit. Però diuen que els dos són molt divertits (i un dels dos ha guanyat el premi Josep Pla). I fa molts anys que sóc una fan incondicional d'Albert Villaró. Però tot i que no sóc tan coneixedora de l'obra de David Gálvez com es pot dir que ho sóc d'Albert Villaró, he de dir que també el recomanen molt. Presenta Cartes mortes el dimarts 25 de març a les 20:00 hores a la Llacuna d'Andorra la Vella. 
Aquest mateix David Gálvez fa un parell de dies va publicar una foto de dos ocells kiwi menjant trocets de kiwi (la fruita) tallats hexagonalment (tan monos, els ocellets), amb la inscripció: «El canibalisme no s'acaba a Hansel i Gretel». Té tota la raó: a Hansel i Gretel el canibalisme ni tan sols comença, només es pressent, la única cosa que es menja són finestres de xocolata, i la única cosa que es cou és la bruixa que potser és un alien o com a mínim d'una altra espècie. Quant als kiwis, ha donat la casualitat que aquesta setmana el nostre fantàstic Jordi Casamajor també m'ha dibuixat els kiwis dels dos tipus: el kiwi com a ocell i els kiwis com a postres rics en un enzim que dissol proteïnes i també en vitamina C.
Tot i que habitualment associem els kiwis amb Nova Zelanda, vénen del nord de Xina. Altres espècies d'actinídia creixen a l'Índia, al Japó i al sud-est de Sibèria. Les seves llavors van ser introduïdes a Nova Zelanda al començament del segle XX. Per comercialitzar el fruit, els neozelandesos van descartar el seu nom xinés yáng táo i el van anomenar melonette (o sigui, petit meló) i també grosella xinesa. El tercer canvi de nom va tenir més fortuna: els kiwis no s'assemblen en res a melons, ni els grans ni els petits, i és poc probable que despertin l'associació amb groselles, però sí que recorden la mida, el color i les plomes del famosíssim ocell sense ales, tímida criatura nocturna.
Els kiwis tallats s'afegeixen a les postres típiques de Nova Zelanda, tradicionalment guarnits amb nata batuda i anomenades pavlova (com la famosa ballarina, la qual potser menjava kiwis però tanta nata segur que no). Seriosament, es va anomenar així en honor a Anna Pavlova, quan la ballarina va visitar el país durant la seva gira mundial l'any 1926. És molt semblant a merenga, però líquid per dins. A les cases de Nova Zelanda i Austràlia, es menja sobretot a l'estiu, però també durant la resta de l'any.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de febrer de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dissabte, 22 de març del 2014

Papirs i anisòpters


Entre els meus alumnes d'anglès, sempre hi ha hagut molt pocs adolescents. Pel tipus de negoci que tenim –classes a domicili i per tant, predominantment a la seu de les empreses–, ens hem especialitzat en adults des de fa anys. El meu contacte amb les noves generacions se sol limitar a la meva filla, alumna de segon cicle de l'escola andorrana, i els seus amics. Tanmateix, sí que tinc alguns alumnes preuniversitaris. Un d'ells és un apassionat de la música electrònica. En el curs de les classes de conversa, m'ha arribat a parlar de la progressive house music. Així, per referència seva, he arribat a escoltar Dragonfly de Dash Berlin i Carita la Niña. M'explica els conceptes, em mira de reüll i percebo que el fet de ser dues vegades i quart més gran automàticament em desqualifica com a l'oient potencial de big room. En realitat, malgrat l'edat, el gènere no em desagrada, tot i que és cert la meva relació amb la música, freda i distant, em desqualifica com a oient potencial de pràcticament qualsevol cosa.
El temps és una cosa curiosíssima. Suposo que ja sabeu que sempre m'he interessat per la vida eterna. M'he trencat el cap intentant imaginar com hi cabríem, dins el món de la vida eterna, els representants de diferents generacions que hem arribat a assolir, en diferents èpoques històriques, la mateixa edat. ¿Com s'entendrà aquell qui feia els quaranta anys l'any 1977 amb el qui els farà l'any 2015? Tots som humans, tots passegem sobre dos peus, però el nostre temps ens ha format, encara més que la geografia. Aquí, a la Terra, coincidim «disfressats» de joventut, maduresa i edat avançada que corresponen als nostres rols en cada moment. Un cop acabin cancel·lats els anys i les distàncies, ¿ens entendrem amb els nostres rebesavis i rebesnéts? ¿Sabrem coexistir amb esquites, romans i egipcis? Com qualsevol aficionat a la lectura, sovint m'he identificat amb els escriptors de les altres èpoques. Mai no he arribat a saber si la meva percepció dels seus escrits coincideix amb la seva intenció. Ens fem una idea del que hauria d'haver sigut la gent de les altres èpoques, i se'ns fa extremadament difícil canviar-la. És ben coneguda la reacció al famós egiptòleg del segle XVIII, Jean-François Champollion, al Papir de Torí, aquella mena de Playboy amb còmics que data del segon mil·lenni abans de Crist. ¿Com eren, els egipcis, aquell poble que s'interessava més per l'existència fora del temps que a l'interior d'ell, més per la resurrecció que per la vida? ¿Com veien els seus déus de cap de xacal encarregats de pesar les ànimes dels morts aquells qui conreaven la planta aquàtica que servia de base pels papirs que omplien amb problemes matemàtics i descobriments de la ciència mèdica? Sigui com sigui la imatge que en fem a base dels seus papirs i tombes, ens semblen o bé més savis o més primitius que nosaltres. Mai ens trobem en peu d'igualtat amb els segles passats.
He posat la cançó de Dragonfly a la meva filla. Li ha agradat. No he preguntat per què. Té els seus gustos, molt definits, sovint distints dels del seu pare i dels meus. També hem anat a veure una pel·lícula de dibuixos animats de Peabody i Sherman on els protagonistes viatjaven a diferents èpoques de la història en una màquina del temps. Com no, també van visitar l'antic Egipte, parlant des del cap enorme d'Anubis al poble dels monuments funeraris obsessionat amb els insectes. I en l'esperit dels dibuixos animats, se'n van escapar sans i estalvis.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

divendres, 21 de març del 2014

"I el llir de flor vermella germana del clavell"

Quan era petita, vivíem rodejats de flors, però la única flor políticament correcta eren els clavells vermells. Era la flor de la Revolució d'Octubre (l'aniversari de la qual se celebrava el 7 de novembre), la flor de la victòria a la Gran Guerra Patriòtica (el nom que donen els russos a la Segona Guerra Mundial), l'etern símbol de la sang vessada per la llibertat. Encara tinc una mica de respecte paorós cap als clavells. Per molt que els perfumers afirmin que la seva olor ajuda a reconciliar-se amb les contradiccions de l'univers, l'associo amb les desfilades militars i amb els cementiris, amb la tomba del Soldat Desconegut.
En la història forana, em fan pensar en el terror jacobí, en les robes dels aristòcrates francesos de camí a la guillotina. Mai no he arribat a acceptar els clavells en el seu paper del missatger de l'amor apassionat, més aproximat a l'esperit llatí dels clavelitos de mi corazón. Sempre seran, per a mi, la flor dels revolucionaris dels ulls de vidre, la flor dels fanàtics de la victòria, dels canvis, del millor futur i de «tot el cel cobert de diamants», com deia un dels personatges de Txèkhov. I és clar, també la flor de la revolució portuguesa, un cop d'estat, de fet, però amb un bon final.
Quan era adolescent, tothom tocava la guitarra. Entre les cançons que cantàvem, n'hi havia una que parlava d'un soldat, aquell que ho entenia tot literalment. «Tots els camins van a Roma», li deien, i feia camins i camins, però no hi havia manera d'arribar-hi. Un dia va decidir de fer el camí a Roma sol, sense fusell, sense que se li mirés com a enemic, però de seguida el va disparar el seu propi comandant. Era una cançó pessimista: quasi totes les nostres cançons eren tristes. El camí a Roma era, per a mi, el pelegrinatge d'una ànima desesperada de morts i més morts, un camí cap a la pau en un món on sempre es creu que, en les paraules d'un personatge d'Andrei Platonov, «s'ha de matar a tots els dolents, perquè de bons n'hi ha tan pocs».
En tot cas, jo entenia a aquell soldat: jo també tenia l'habitud d'entendre-ho tot literalment. Em deien que vivia en un país democràtic i lliure, i pensava que vivia en un país democràtic i lliure. Em parlaven de l'amistat entre els pobles de la Unió Soviètica, i encara crec en l'amistat entre tots aquells pobles, com si vinguéssim d'un tronc comú invisible, d'una mena de jardí espiritual de la mena que descrivia, en vers, Jacint Verdaguer: «i el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,/ i el llir de flor vermella germana del clavell». Ja sé que molts dels ex-pobles soviètics ja no es poden ni veure, ja m'han explicat que els russos havíem colonitzat enormes territoris sense demanar què en pensava la població autòctona, ho sé: però no em puc desfer de la idea que una guerra entre nosaltres seria més desastrosa i més cruel que qualsevol altra guerra, perquè anys de lligams històrics ens han fet immensament propers.
Avui he llegit una petició dels russos i parlants de la llengua russa residents a Ucraïna al president de la Federació Russa que explica que viuen en pau i no necessiten que els altres estats defensin els seus interessos. En aquell moment, hi havia 113063 signatures; cada minut s'hi afegien noms. L'altre significat del clavell és el de la flor de l'amor cristià. Som fràgils. Som germans. Que es conservi la pau. Que no es destrueixi el nostre jardí.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)