dilluns, 8 d’abril de 2013

La intangible dignitat


M’ha costat molt començar a escriure aquest article, més del que pot semblar a primera vista, perquè tracta d’un tema que em provoca sentiments contradictoris. Siguin quins siguin els sentiments contradictoris dels quals parlaré més endavant, crec que és indubtable el gran respecte que tinc per la Constitució Andorrana com a llei fundacional del país que estimo i on visc. M’agrada la manera en que comença, inequívoca i clara (“El poble andorrà, amb plena llibertat i independència...”). Cap altre país del nostre entorn ha sigut tan rotund en afirmar la seva independència i llibertat a les primeres paraules de la Constitució. Els espanyols estaven més preocupats per l’establiment de la seguretat i la justícia; la Constitució francesa de l’any 1958, amb les esmenes de l’any 2011, es distingeix per una elegància seca i distant. La Constitució andorrana té el preàmbul més llarg de les tres (253 paraules contra les 147 paraules de la Constitució espanyola i 99 paraules de la Constitució francesa): el poble andorrà havia d’explicar-se a si mateix amb una mica més de deteniment.

Té tota la raó el síndic general, Vicenç Mateu, quan diu que la Constitució andorrana, en ser una de les més recents històricament, es pot considerar entre les més avançades de les que funcionen actualment. M’enorgulleix la insistència de la Constitució en la independència i la sobirania; m’agrada que afirmi la voluntat de preservar la integritat de la Terra i de garantir per a les generacions futures un medi de vida adequat: no sé fins a quin punt ho fem, espero que ho fem, però en tot cas, la Constitució ho diu. Com també diu, al seu art. 44, que els coprínceps són “símbol i garantia de la permanència i continuïtat d'Andorra”, i tot i que em seria difícil pensar en ells com a la única possible garantia de la permanència i continuïtat del nostre país, ni el seu únic símbol, el cert és que en són símbol i garantia, i la seva continuïtat com a Cap d’Estat conjunt i indivís, és històricament rellevant i inspira una tranquil·litat institucional de cara al futur.

Aquesta és una de les raons per la que m’han preocupat les previsions d’una possible crisi institucional en cas que es voti a favor de la proposició de llei qualificada de modificació de l’article 108 del Codi Penal. No sóc ningú qui pugui preveure els possibles resultats de les votacions parlamentàries; quant a la meva opinió particular, apostaria que aquesta vegada es votarà en contra d’aquesta modificació; però m’he mirat la proposició de llei, i estic fermament convençuda que, per respecte als drets humans o per caritat cristiana, algun dia s’arribarà a acceptar. Si no és ara, més endavant. Perquè no s’hi està parlant de facilitar l’exercici del dret al lliure desenvolupament de la personalitat, ni de cap altre dret, més o menys discutible: s’hi tracta d’un acte de compassió cap a les persones que han sigut víctimes d’unes terribles circumstàncies personals, i no ho han pogut suportar. S’hi tracta d’un acte de misericòrdia per les persones que ja han passat per la misèria més gran que té la vida.

No vull ni entrar en el complicat tema del què passaria “si aprovéssim la llei d’avortament”, perquè la possibilitat d’una tal llei no es preveu en absolut. La proposició de llei presentada pel grup parlamentari del PS no promociona l’avortament, ni ofereix mena de “llibertat d’elecció” per part de la gestant, de cap de les possibles maneres. L’únic que ofereix l’art. 108bis.4 és, de fet, el perdó i el oblit pera les persones que ja han patit massa per ser, a més a més, castigades per la llei.

Si s’aprovés la proposició de llei en qüestió, l’avortament consentit de l’art. 108 seguiria sent punible. S’hi conserva l’estranyíssima (i, des del meu punt de vista, molt vaga) “pena d’arrest” amb la qual es castiga la “dona que produeixi el seu avortament o consenti que una altra persona l’hi provoqui” (art. 108.2 CP). L’únic que s’hi afegiria, al Codi Penal vigent, és l’art. 108bis que us transcric en la seva literalitat, punt per punt: “
1. No és punible l’avortament provocat per impedir un perill per a la vida o la salut de la gestant.” (aquí, però, potser tindria més sentit que s’hi limités simplement a l’amenaça de mort per la gestant).

Seguim: “2. No és punible l’avortament provocat per un facultatiu, dins les dotze primeres setmanes de gestació, quan l’embaràs sigui conseqüència d’un delicte relatiu a la genètica i a la reproducció humanes o contra la llibertat sexual.” L’aplicació d’aquest precepte asseguraria el reconeixement de l’intangible dignitat humana de les dones que han sigut víctimes d’un terrible crim i no han pogut suportar les seves conseqüències. Un cop més: ningú parla de promocionar l’avortament: només de la compassió per les víctimes de la violència física i moral que no han sigut capaces de suportar-la. Aquell qui pensa que podria suportar qualsevol violència sobre la dignitat de la seva persona, tot tracte cruel i inhumà, que tiri tot un munt de pedres. Quant a la intangibilitat de la dignitat humana, està protegida per l’art. 4 de la Constitució, i implícitament, per l’art. 5.

I nosaltres seguim: “3.No és punible l’avortament provocat per un facultatiu, dins les dotze primeres setmanes de gestació, quan un informe especialitzat declari l’existència d’anormalitats o deformacions del fetus que li puguin impedir fruir d’unes condicions físico-psíquiques mínimes per gaudir de l’existència. En cap cas la intervenció pot ser realitzada pel metge que hagi emès l’informe.” No sé qui ha de decidir si realment estem protegint la vida prolongant els patiments d’un fetus en la primera fase de la seva formació que, segons l’informe mèdic especialitzat, mai tindrà unes condicions físico-psíquiques mínimes per gaudir de l’existència”. Però en tot cas, ningú promociona aquest tipus d’avortament: només es tracta de la misericòrdia cap a les persones que no han sigut capaces de prolongar un patiment insuportable. I això ens porta al punt 4 del proposat art. 108b: que no sigui punible el consentiment de la dona embarassada en els supòsits dels tres punts anteriors.

No estic intentant convèncer a ningú que voti la proposició de llei qualificada de modificació de l’article 108 del Codi Penal. No sóc qui pugui decidir quan ha d’arribar el moment oportú per tenir compassió per les víctimes d’unes insuportables, devastadores circumstàncies personals: els maleïts tres supòsits que ningú, mai, ha desitjat per a si mateix ni per a si mateixa.  Però espero que, més tard o més d’hora, el moment en que la compassió i la misericòrdia substitueixin el dictamen del sentit literal de les paraules. I quan arribi aquest moment, de tot el meu cor espero que això no provoqui cap crisi institucional, espero que tant el papa de Roma com el bisbe Copríncep com tota la gent cristiana, budista o de qualsevol altra religió ho pugui acceptar i ho pugui entendre. I creieu-me que ho dic amb tot el respecte a la tradició històrica; ho dic amb tota la profunda reverència cap a les nostres institucions.

(Publicat al BONDIA el 3 d'abril del 2013) 

2 comentaris:

Teresa ha dit...

Tens tota la raó! M'ha agradat molt el teu punt te vsta i el comparteixo.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies Teresa!!! Una abraçada