dimecres, 5 de desembre de 2012

De l'amor i l'esperança


Catalans, escriviu!!! No defalliu, creant. Llibres, revistes, diaris, blocs. Fins i tot m’omple d’orgull que tinguem una Viquipèdia en català tan completa, i que sigui un idioma tan present a les xarxes socials. Feu traduccions de totes les llengües del món, obriu multituds de petites –i no tan petites– editorials. Sigueu poetes, novel·listes, columnistes, crítics, filòsofs, investigadors. Editors, redactors, correctors, si cal. Allò que sempre ens ha salvat, al cap i a la fi, són les paraules. I ¿qui sabria mantenir les conviccions fermes si no se’ls donés forma?... Amb les paraules, es desperten els cors i els pobles. Amb les paraules, es mouen universos. ¿No és un miracle, no és una meravella, pensar, somniar i lluitar en una llengua tan dolça i sonora, tan tossuda i invencible, que pensa i arregla el món de manera tan diferent de totes les altres, perquè pugui florir i prosperar, i, construint-se a si mateixa, arribi a dir les seves paraules més eternes?...

Ja sé que us deu semblar ben estrany que ho digui jo. Vaig créixer lluny d’aquí. Em vaig educar per exercir l’ofici i el negoci de l’ensenyament de les llengües estrangeres. És més: seria incapaç de definir en quin idioma penso quan estic a soles amb mi mateixa. El cèlebre passatge d’Aribau “si, quan em trobo sol, parl’ amb mon esperit, en llemosí li parl’, que altra llengua no sent...” em fa patir: fa anys que no tinc un idioma de preferència ni per a pregàries, ni per a la reflexió privada. No existeixo fora del lector, o oient, o alguna mena d’hipotètic receptor dels meus pensaments, encara que fos –això mateix– hipotètic, imaginari. El meu ús de la meva llengua materna a l’àmbit privat és bàsicament receptiu. No produeixo res, en rus, des de fa anys: uns quinze anys, per ser exactes. Però amb tot això, no he deixat d’estimar la llengua dels meus pares. Escric en català en la feliç certesa que la llengua dels meus jocs infantils, la llengua russa, sense mi, està la mar de bé. I sé que si mai es posés en perill, faria les mil meravelles per salvar-la, per protegir-la, per conservar-la. I sento el mateix per la llengua en què prefereix parlar la meva filla, la llengua de la meva pàtria adoptiva. Em preocupa el seu destí, aquí i arreu.

El futur de la llengua catalana a Catalunya de cop i volta ha esdevingut incert, i sembla que les bases del món simbòlic i cultural que crea i descriu trontollen com no han trontollat des del temps del franquisme. No m’ho vull creure. Lluitem pel català: pel seu present i pel seu futur. Perquè, com totes les llengües, representa un món únic. Perquè és viva i respira. No permetem que ningú, amb cap decret, amb cap cop de taló, la pugui arribar a danyar o destruir. 

(Publicat al BONDIA el 5 de desembre del 2012)

4 comentaris:

cantireta ha dit...

M'ha commogut de socarel les teves paraules. Crec que les difondré entre l'alumnat, amb la mateixa passió amb què les has escrites.

I quines ganes de conéixe't que tinc!!

Uns petons ben catalans, sempre!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Mil gràcies com sempre, per ser-hi, i fins molt aviat... Ja veuràs que en persona, sóc molt més freda i difícil que per escrit. Sempre ha sigut així. No és intencional. Quan escric, surt una personalitat més agradable d'allò que es veu quotidianament, al mirall i als ulls dels altres. No sé per què. I és una de les raons per la qual m'agrada tant escriure: em fa pensar que tinc una ànima bonica. Que tal vegada, no la tinc, però... són indicis probables. Un petó

Carme ha dit...

Dic com la cantireta... commou que algú com tu, parli així de la nostra llengua.

Clarament, és un escrit d'algú que estima la cultura i la llengua, la seva i la d'on viu. Jo cec que, com tu, estimaria totes les llengües que pogués conèixer.

Els catalans som resistents... salvarem la llengua. Al menys així ho espero i ho desitjo. I crec que l'escola catalana, seguirà sent en català. Hi haurà insubmissió, espero.

Gràcies, bonica, un petó ben gros.

I clar que tens l'ànima bonica! No hi ha cap dubte possible! :)

Alexandra Grebennikova ha dit...

Un petó, Carme... Segur que salvarem la llengua. L'hem de salvar. Una abraçada molt gran.