diumenge, 27 de maig de 2012

Negres plaers tímids


Il·Lustració: Jordi Casamajor

Nicotiana tabacum
«Tot plegat el terrible prodigi no valdria
de ta saliva mordent,
que en l'oblit sumeix l'ànima sense remordiment,
i, traginant la follia,
als verals de la mort se l'enduu defallent!»
Aquest poema es diu «El verí». Charles Baudelaire, versió de Xavier Benguerel. La línia «negres plaers tímids» també hi pertany. I si m'atrauen tant les addiccions terribles, ¿com és que no dedico l'article a l'opi, l'adormidera que «aprofundeix el temps»? ¿Què en diria del tabac bord, la belladona, sedant, analgèsica, però també tòxica, utilitzada –a l'època medieval– en forma d'ungüent als judicis de les bruixes (provocava al·lucinacions, i les persones torturades confessaven tot el que se'n requeria)? La belladona deu el seu nom a les dones que volien ser belles i treien suc de les seves baies per posar-se'l als ulls, per a que comencessin a brillar. Amb el mateix suc, es fregaven les galtes per a que adquirissin un color «natural». ¿Per què no parlo de la mandràgora, afrodisíaca i mortal, de la qual es creia que creixia als llocs on havien caigut gotes de semen d'un penjat? Per molt captivadores que em semblin, he triat nicotiana tabacum, que pertany a la mateixa família de plantes que la belladona i la mandràgora: Solanàcia (família diversa i cosmopolita de la qual també en formen part les patates, els tomàquets i els pebrots).
De nicotiana tabacum, en tinc l'experiència personal tant sensual (la meva relació amb l'opi, la mandràgora i la belladona és exclusivament literària, en canvi al tabac hi vaig ser addicta durant tota la meva joventut) com paisatgística: és una planta molt present a la història del Principat d'Andorra, i ha salvat alguns espais verds del nostre entorn urbà de ser ocupats amb blocs de pisos. Les flors originals de les seves varietats ornamentals – el tabac alat i el tabac silvestre – desprenen bona olor i poden atrapar mosquits, mentre les seves fulles són el plat preferit dels cargols. També em mereix atenció especial pel fet d'haver-se aprovat, molt recentment, la Llei de protecció contra el tabaquisme passiu ambiental a casa nostra. D'aquí un no res, serà objecte fascinant d'estudi, cosa de museus (ja ho és: per això hi ha un Museu del Tabac), una addicció antiga, incomprensible i exòtica.
Així, compartim uns pocs fets de la seva història. A final de 1492, a Cuba, els europeus es van trobar als indis que fumaven fulles picades que introduïen en un canonet rígid anomenat «tabac», i van ser convidats a fer-los companyia. A les cultures americanes, el tabac, barrejat amb plantes al·lucinògenes, jugava un paper important: sobretot en la iniciació dels futurs xamans com a mitjà de comunicació amb els esperits. Es creia que tenia propietats tranquil·litzadores, potenciava els somnis eufòrics i el pensament reflexiu. A l'Europa, primer es va considerar una panacea contra totes les malalties i després, un producte de l'infern. Alejandro Arís, a «Fumar en l'art», indica que van haver-hi moments quan el Papa amenaçava amb excomunicar als sacerdots que fumaven durant la missa.
La planta del tabac és va anomenar «nicotina» en honor a Jean Nicot (1530 - 1600), ambaixador francès a Portugal, qui va introduir el tabac a la cort del rei de França amb l'objectiu de curar les migranyes de Caterina de Mèdici.
Somniar amb plantes del tabac significa prosperitat als negocis i fracàs a l'amor. Abans de començar un viatge en barca per travessar un riu, es recomana tirar unes fulles de tabac a l'aigua per assegurar la bona sort. Cremant les fulles de tabac, una persona es desfà de l'energia negativa que té guardada al seu cor, i exorcitza els dimonis.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 de maig del 2012)