dimecres, 25 d’abril de 2012

La rosa dels secrets


Il·lustració: Jordi Casamajor

Torna a arribar el dia de Sant Jordi, de les roses nascudes de les ferides d'un drac moribund i dels llibres que es deuen haver començat a escriure's i regalar-se immediatament, per celebrar tal ocurrència descomunal. Cada rosa és un cor perdut, un vell símbol del patiment i del misteri (per designar que alguna cosa es deia en secret, hi havia una expressió «sub rosa»), de la tristesa, de la mort, de la passió, de la sensualitat.
A la coberta del llibre Agradezco tu amor, pero tengo otros planes d'Ester Fenoll García (el seu tercer llibre de poemes i el primer projecte d'ALOMA Editors), hi ha una dona –o una nena– que porta un ram de cors lligats amb fils vermells. Darrere seu, al mig d'un cel blanc, hi ha un cor que se n'ha anat volant. Un cor que no té ni un fil que el lligui. Desaparegut. Les il·lustracions d'Eva Armisen, els seus arbres i flors, ulls tancats i pluges, malabarismes amb boles de colors, són una meravella plena de felicitat inesperada. «La isla del tesoro, –diu Ester Fenoll– se ha hundido/ en la miseria». L'illa del tresor d'Eva Armisen, incapaç d'enfonsar-se, s'ha girat de cap per avall, convertint els seus contorns en una cadena penjada en un coll invisible, i la palmera, en un penjoll.
Entre els versos durs i els dibuixos dolços hi ha una harmonia especial. Cap altre il·lustrador sabria donar tant aire de bon humor a un pot ple de mosques que s'han salvat de les boques tancades, ni tanta esperança a la noció del desequilibri. «El paraíso nunca dio la talla», diu Ester Fenoll, –tanmateix, el petit paradís gràfic que acompanya les seves pàgines, estranyament, «dóna la talla», inspira per «disfrutar del durante», per gaudir-ne ni que fos plorant.
El poemari d'Ester Fenoll em recorda «El poema de la rosa als llavis» de Salvat-Papasseit: els dos descriuen un viatge espiritual. El camí que descriu Ester Fenoll, però, no és un camí d'un amor trobat: és una fugida mai aconseguida, un viatge en cercles. Camí d'una ànima que seguirà tancada en un infern no intercanviable per cap jardí paradisíac, «sin poder explicar que otra vez/ ningún sueño se ha hecho realidad». És «el brindis por lo que no sentiré jamás», «el fracaso sobresaliente de la columna que no ha aguantado nunca nada». «Otra noche más sin conseguir encontrar ninguna sonrisa con dueño fascinante» en la qual «muero por todo lo que no puedo vivir». És un llibre on «demasiadas ambigüedades hipnóticas me hacen cocinar siempre lo que no quiero comer», i la nostra claustrofòbia particular, local, a l'andorrana, se serveix com si fos un menjar típic, trinxats o truites.
Una guineu humana s'escapa dels caçadors, intenta fugir i no pot, per falta de desitjos conscients o inconscients. Un diàleg amb una persona incapaç de sentir-lo i comprendre'l (i sempre et queda un dubte si la falta d'interacció correcta no és deguda a la teva incapacitat de transmetre-li els pensaments). La resignació del silenci – i la relació secreta que busca amb tots nosaltres– queden poetitzats.
Deia Salvat-Papasseit que el temps no passa. Ara i aquí, però, «nadie pudo multar el tiempo por exceso de velocidad». Fenoll ha escrit un llibre sobre la impossibilitat de comunicació. Un llibre de boques callades. De somnis perduts a mig descobrir. I una mica d'agraïment per l'amistat sincera («Me acordaré de ti/ sin dolerme tu nombre/ cuando el barro y la lluvia/ se hagan verso...»). I un dolor real, el dolor de sentir, de percebre: «Ojos,/ solo/ ojos./ Inútiles/ en/ la/ oscuridad».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'abril del 2012)

2 comentaris:

cantireta ha dit...

El record té mapes sense fiabilitat.

Aquesta mossa té versos molt profunds. Caldrà aconseguir el llibre. Gràcies, com sempre.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Em sembla que els venen a Andorra i a Barcelona, i segur que les llibreries de la Seu també en tenen... És una dels millors autors d'aquí; normalment escriu en català, però aquest llibre l'ha fet en castellà, diu que ha sortit així.