dimecres, 25 d’abril de 2012

Castell de Sonplosa

Foto: Jaciment de la Margineda


L'any 1982. Tinc 9 anys, i sóc la més petita de la classe. Comença la meva primera lliçó d'història. La professora surt a la pissarra i hi escriu dues paraules, amb lletres grans i rodones, paraules que hem de copiar: "jaciment arqueològic". Em mesmeritza la introducció al treball dels arqueòlegs, els descobridors de la història del meu país. L'any 2012, encara gaudeixo d'aquells moments llunyans i, a través del temps, recordo l'estranyíssim,  i molt tangible, orgull de no haver sortit d'un no-res, l'orgull de viure en un lloc on fa un mil·leni la gent patia, cuinava, obria portes tancades, jugava als escacs, pagava deutes amb monedes de coure, gravava pensaments en pedres, portava anells, ferrava cavalls, bastia cases. 

Tres decades més tard, i a 7000 km de distància de la ciutat de les meves primeres lletres - en obrir el llibre "Castell de Sonplosa. Jaciment Arqueològic Roureda de la Margineda",  amb les magnífiques fotografies d'Eduard Comellas, tinc la mateixa sensació d'orgull, tendresa i sorpresa. En veure la moneda emesa l'any 1271, amb el perfil de Jaume I, les tisores de ferro de la primera meitat del segle XIV, les puntes de fletxa i de llança, la guaspa de beina d'espasa, tinc la certesa d'estar davant d'un relat infinitament preciós. De presenciar un descobriment d'una veritat sobre el nostre país tan petit que, per força, ha de ser reveladora. Que bo, que saludable que és, per un poble, saber més sobre el passat de la seva terra, i identificar-se amb ell! No dic que sigui necessariament millor o pitjor que qualsevol altre passat possible, però - ai, l'alegria imparable de tenir un passat tangible, de trobar-ne vestigis, i de poder indagar les raons de la nostra existència!.. Potser a força de descobrir-ne més detalls, d'apropar-nos-hi més, d'adonar-nos-en amb més intensitat, la tan famosa frase de Lídia Armengol, - "els andorrans som orfes d'un passat llunyà adoptats per un passat recent," - un dia arribarà a perdre l'amarg regust de la veritat i es convertirà en una paradoxa divertida, un aforisme envellit que ja no produeix malsons. 

Darrere de cada una de les fitxes explicatives de "la construcció militar més rellevant de l'Andorra medieval", hi ha una història fascinant. Hi llegim - com s'ha dit ja diverses vegades als articles de premsa recents, - que "es tracta, amb tota probabilitat, de la fortalesa que van aixecar els comtes de Foix per reforçar la seva presencia a les Valls".  I sí, - ho he de dir: em faria molta il.lusió que es confirmés la hipòtesi que el jaciment de la Margineda és, de fet, el Castell de Sant Vicenç, la "materialització" del Segon Pareatge, l'acta de naixement del cosenyoriu, la sobirania indivisa exercida conjuntament pel bisbe d'Urgell i pel comte de Foix. 


(Publicat al BONDIA el 25 d'abril del 2012)