Entre el saüc i l 'heura

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor

"Entre el saüc i l'heura"

Sambucus nigra

Entre la multitud de contes de Hans Christian Andersen n'hi ha un que es diu «La mare del saüc». A les velles llegendes daneses, hi apareixia un ésser que habitava els troncs dels saücs i protegia els seus arbres de la malèfica mà humana. Encara avui en dia, diversos pobles consideren que canviar un arbre de saüc de lloc és perillós, i tallar-lo, és una bogeria.

En la història d'Andersen, però, es parla d'un nen que es va refredar explorant un rierol al costat de la seva escola, i estava a casa, al llit, malalt. La mare li va fer un te amb flors de saüc que, com bé sabem, ajuda a curar les malalties respiratòries. El va venir a veure un veí seu, un vell al cap del qual sempre hi venien contes, i li picaven al front, com si fos a la porta, quan hi volien entrar.

El nen també volia que un conte nou, mai explicat, entrés al seu cap. I vet aquí que quan va dirigir la mirada a la tetera, va veure que la tapa s'estava aixecant.

De cop, les flors de saüc en van sortir, tendres i blanques; foren seguides per llargues branques, que creixien en totes les direccions. Era un arbust esplèndid de saüc, un veritable arbre que va arribar fins al llit, apartant les cortines; hi havia tantes flors, i tan dolç era l'aroma!..

Al mig de l'arbre seia una velleta amb cara de simpàtica. Duia un vestit estrany, del mateix color verd que les fulles, adornat amb enormes flors blanques, així que era difícil esbrinar si estava fet d'una tela de veritat, o de fulles i flors de l'arbre de saüc.

–¿Com es diu aquesta senyora?– va preguntar el nen. –Veuràs,– va respondre el vell, –els grecs antics li'n deien la Dríada, però nosaltres no entenem aquest nom. Al barri dels mariners li han posat un nom millor. L'hi diuen la Mare del Saüc. «

El nen va tornar a mirar la fada, i la va veure convertida en una nena preciosa, d'ulls blaus, amb el mateix vestit verd amb les flors blanques. Li va donar una flor de saüc, una flor blanca d'aroma dolça, i tot seguit, se'l va endur a dins de l'arbre que creixia de la tetera. Li va mostrar tota la vida dels seus besavis, que era el passat, i tota la seva vida, que era el futur. Després, el va tornar al seu dormitori, i li va dir: «Sóc la petita mare del Saüc: alguns em diuen fada, d'altres, Dríada. Però el meu veritable nom és la Memòria. Sóc la que viu a l'arbre que creix i creix contínuament. Puc recordar el passat i explicar-lo. Però deixa'm veure si encara conserves la flor que et vaig donar...»

Molts poetes han parlat dels saücs. Maria Àngels Anglada, al poema «De vegades, pel març», deia que quan l'aire es tornava tebi, als jardins de les cases «entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles», mentre «encara era l'hivern als jardins de la sang».

Salvador Espriu va fer una obscura referència a les varetes de saüc a «La primera història d'Esther». La poetessa russa Marina Tsvetàieva li deia «verí xuclat pels ulls» i estava preparada a oblidar tots els palaus d'arts davant d'un saüquer. A Andorra, no se n'han escrit poemes, però de les seves baies madures se'n feien sucs i melmelades, se'n feia vi.

Quasi a les portes de la primavera, vull desitjar-vos que us envolti la poesia, i que us guardin les fades que viuen a les branques del saüc.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de febrer del 2012, i a Amics Arbres, Arbres Amics el 4 de març del 2012)