divendres, 6 d’agost de 2010

Cor d'ambre

Hi creieu, en la vida secreta del cor?.. Aquells que escrivim o dibuixem com a mode de vida, gairebé no en tenim. Portem els nostres cors a les nostres mànigues, com diuen els anglesos: tot un brodat detallat de cavitats i venes. Ja gràcies si no traïm els cors dels altres. Els nostres cors són transparents, o com a mínim, translúcids, amb un grau d’opacitat semblant al de l’òpal o l’ambre. Només necessiten un raig de llum, solar o elèctrica, per a que tots els seus defectes acabin descoberts. Si, a dins, tenim bombolles d’aire, mosques o formigues dissecades, o altres objectes forans i propensos a provocar la curiositat de l’amable públic, som encara més interessants que els altres trossos de roca o resina fossilitzada més uniforme. Les inclusions que ens són pròpies, ja siguin orquídies, gotes d’aigua o papallones, ja siguin cucs, termites o escorpions, ens confereixen bellesa. Són una part visible de nosaltres, educativa per a nens i adults, atractiva per a coneixedors, i a sobre, una valuosa font d’informació per a científics. Si es pot pensar, en ocasions, que tenim cors de pedra, són unes pedres veritablement precioses, pedres de color mel, d’origen orgànic i estructura amorfa, dures, però fràgils i diàfanes.

Però miro l’altra gent i m'ho pregunto: ¿quantes vides tenen? No vull saber en què consisteixen les seves vides secretes, si és que en tenen, només em pregunto: ¿n’hi tenen més d’una? ¿Són fets d’una sola peça, o bé distingeixen entre una vida pública, real i evident, i una de privada, amagada, imaginària, la vida íntima i misteriosa que ens enlluernaria o ens espantaria, si l’arribéssim a conèixer?.. Imagineu-vos, que per atzar, per falta de cura, per negligència total i absoluta, podeu agafar un torn equivocat i caure de ple en la profunditat de l’ànima de l’altre. Us hi trobeu, no hi ha tornada a voluntat, aneu caient i relliscant, us hi etziben rocs, la llum us deixa cecs, i us gelen dues pors: la por de l’experiència i la por de que s’acabi. No perquè no us el mereixeu, aquest viatge: la gràcia de la confiança es dóna gratuïtament, sincera i immerescuda. És perquè es tracta d’un miracle que es cova, naix i creix a porta tancada, només fins a un cert punt accessible als altres éssers humans.

Per què intentem explicar-nos?.. De què ens serveix fer saber als nostres pròxims i no tan pròxims la nostra visió de nosaltres mateixos?.. Sabem que existim perquè és de sentit comú, perquè ens percebem com a existents. Però també emmirallem tots els que ens acompanyen – la “construcció social de la realitat” és una de les realitats que menys dubtem. L’amistat que ens donen ens transforma. ¿De què ens ve, aleshores, aquest desig d’explicar-nos tal com som?.. ¿Per què volem que ens entenguin?.. ¿Per què volem que ens estimin?.. ¿I per què, per què, per molt que siguem part de la societat que ens forma, hi ha ulls que ens obren móns llunyans, hi ha vides que resulten ser capses sense fons, amb doble fons o triple fons, amb fons d’abisme i misteri, per què hi ha gent que va i resulta ser capses plenes de secrets?..

(Publicat al BONDIA el 4 d’agost del 2010)