dimecres, 11 d’agost de 2010

Alegria

Les filles de la Josefa, les que jo conec, totes tenen la mateixa veu, totes la mateixa entonació. Dels fills, dels homes, no en conec cap. Les dones tenen els cabells arrissats i canten juntes, canten cançons de la seva infància que escrivia el seu pare, les cançons que deien que eren quinze germans – després, en van néixer tres més. Filles d’una de les famílies més grans que hagi viscut mai a Andorra, parlen de la Josefa amb una tendresa que s’encomana: “La meva mare, té una gràcia!”

És veritat. La primera paraula que ve a la ment quan comences a parlar amb la Josefa és “alegria”. Aquesta és la sensació que es té quan parles amb tots els que saben que no han viscut en va. És una d’aquelles persones poc comuns que viuen la vida amb sorpresa i passió. “No sé ni llegir ni escriure,” comença ella. “He parit 23 fills”. Ella i el seu marit venien d’Andalusia, però a la seva terra natal no hi havia feina, i van arribar a instal•lar-se a la Seu d’Urgell. Ella era xurrera, d’ofici, d’una família de xurreres. “Com és que n’heu tingut tants, de nens?” pregunto. Em mira, feliç: “És que jo m’hi quedava en un no res...” Són flors de la seva vida, tots els divuit, tots els vint-i-tres, incloent-hi aquells qui s’han mort. Tenir molts fills és una benedicció de Déu. Són la única, la més fiable garantia de la permanència del nostre ésser. És el que va dir Déu a Adam i Eva en posar-los al mig d’un paradís, precisament això: que es multipliquessin. És el que va prometre a tots els seus profetes com a la única i més fiable recompensa de la seva fidelitat: tenir continuïtat. Mare d’una sola filla viva, la miro amb enveja. El que importa és la família. Les paraules se les emporta el vent.

Em mira, emocionada pels records. “Però que li explico jo de la meva vida, si no he fet més que tenir fills i treballar?” Les tres filles més grans tenien cura dels més petits. “Venien els seus cosins, i em demanaven: “Deixa-les, tieta, que vinguin amb nosaltres!.. I se’n havien d’anar, perquè les seves cosines no podien sortir a jugar, i marxaven plorant, perquè eren petitets..” Tenien un pis molt petit a la Seu d’Urgell, i no hi cabien tots, fins que el pare va tenir la idea d’escriure a Franco per demanar-li que els donés un lloc per viure. Els companys de feina se’n reien: “Estàs sonat, Antonio, veuràs com t’agafaran i et tancaran a la presó!” Però va tenir el coratge d’enviar la carta i poc després, va arribar la resposta: el generalíssim els donava la casa més gran que hi havia a la ciutat: l’edifici del convent. Era a prop d’allà on havien viscut abans. S’hi van instal•lar de seguida, i hi van viure uns deu anys fins que es van traslladar a Andorra. “I ens van donar un hort, i el meu marit el va sembrar. Aquella casa tenia fins i tot una piscina per als nens, perquè era com un col•legi, això.”

“Jo tenia molts fills, però un marit molt bo, que treballava i no descansava, perquè no podia descansar.” Treballava en les feines més dures, perquè aquelles eren les més ben pagades, però eren perilloses per a la salut. Els anys de treball a la bòbila li van fer perdre els cabells i les dents. Després de treballar, en sortia amb els pantalons encongits de la calor. Els companys l’estimaven molt perquè era molt bo, i els ensenyava a llegir. Ho va aprendre ell, tot sol, i ensenyava als altres treballadors: per això, tenia una habitació petita a casa, amb una pissarra. “Tenia quatre o cinc amics, i li deien: ‘Et donem el que sigui, però ensenya’ns a escriure... I els ensenyava”.

Un dia Antonio va anar a pescar i va veure una joguina al riu. La va voler pescar, per portar-la als seus fills que no en tenien gaires, de joguines. En treure-la, va veure que no es tractava de cap joguina, era un nounat mort. Quan el va portar a la policia, els oficials van sospitar d’ell perquè tenia molts fills, i el van tancar a la presó. Un oficial es va presentar a casa seva per interrogar la dona, qui el va rebre amb una panxa enorme i a punt de donar a llum, i amb un bebé en braços. Era absolutament impossible que el nounat ofegat hagués estat seu... “Sort que estava embarassada!” explica la Josefa. Si no, a l’Antonio, no l’haurien deixat anar... i ell només volia agafar una joguina per als seus fills.

A la casa on vivien abans, no tenia aigua ni comoditats modernes. La Josefa m’explica com ella anava a rentar la roba al riu, “i havia de portar quatre o cinc fills, amb la meva galleda al cap i un bebé a la panxa, i la galleda la portava plena de roba, i “allà hi havia putes, i les feia gràcia ajudar-me, perquè les putes no tenien fills, i m’agafaven els nens i els rentaven, i eren molt amables...” “Les altres dones potser no volien fer-se amigues de les putes, per a que no es pensés malament d’elles, i jo, com que tenia tantes criatures, no m’importava... Jo regalava la meva roba, que ja no necessitava, a les putes velles, que ja eren velles i no podien guanyar-se la vida; em feien tanta pena.” Recorda a molta gent que li ajudava, a una senyora de Barcelona que la va veure al passeig i li va voler ajudar, “com que jo tenia tants fills”, i a un famós torero, El Cordobés, que els va enviar una televisió, des de Madrid, “perquè els nens poguessin veure les seves corrides”.

És una vida fascinant, plena de penes i alegries... No hi ha amor més gran que l’amor d’una mare, i havent-ne tingut 23, s’ha fet tota amor. Recordo una cançó castellana que vaig aprendre fa molts anys. Deia que hi ha un perfum que raja de les escletxes de les roques. La pedra té una ànima bonica. Del seu patiment, li naixen flors.

(Publicat al BONDIA l'11 d'agost del 2010)