dijous, 1 de desembre de 2016

Meritxell, Mare de Déu

Meritxell, Mare dels andorrans, quan vaig arribar a Andorra, venia d’una parròquia ecumenista, de Sant Cosme i Sant Damià de Moscou, i per tant, més que parlar-me de les diferències entre els catòlics i els ortodoxos, m’havien ensenyat a concentrar-me en la fe que tenim en comú, en el desig de restablir la unitat espiritual. 

Un dels primers devots teus que vaig conèixer va ser el mossèn Ramon, que acull a tothom, des dels més perduts fins als més virtuosos. Em va fer sentir molt benvinguda a casa teva. Ja ho saps, sóc conversa tardana. 

La primera vegada que vaig creure en Déu, sense saber-ne res, a banda que a la Unió Soviètica no se li permetia existir, havia sigut als onze anys, al 1985, quan el col·legi em va enviar al campament de joves ateus. Més que fe era un sentiment de confiança i solidaritat, ja que Déu i jo teníem una cosa en comú, molt important, i era el menyspreu incondicional dels joves ateus del meu grup: amb mi ho havien encertat més que amb Déu, és clar, però hi estàvem junts. No em vaig batejar fins a l’edat de setze anys: els meus pares es van batejar encara més tard. 

La meva educació cristiana més seriosa va començar als vint anys, quan el meu primer matrimoni, no religiós però sí civil, sobtat i desastrós, va anar tan malament que em va trencar el cor, fent-me buscar sentit fora dels àmbits de l’amor romàntic. Així vaig arribar a Sant Cosme i Sant Damià; així vaig començar a llegir piles de literatura religiosa. Sis anys més tard, quan ja sortia amb el Jordi i vam decidir casar-nos, l’antic mossèn d’Encamp va acceptar els papers que li portava una servidora. “¿I quina prova tinc que no t’haguessis casat abans per l’església?”. “No en té cap però li’n dono la meva paraula”. Fet. Ens va fer signar un paper on prometíem educar els nostres futurs fills en la “fe cristiana”, cosa que ens va fer gràcia perquè, és clar, tant els ortodoxos com els catòlics som cristians. 

El cert és que la Laura es va fer catòlica, cosa natural en una andorrana, tal com preveia el desconfiat mossèn d’Encamp. Era molt important per al Jordi que ens caséssim a Meritxell, perquè de tota la vida és el teu devot més sencer. Sempre pujava a primera hora del matí des d’Escaldes el dia 8 de setembre per ser entre els primers a saludar-te al teu dia, i tornar a baixar. Ara hi anem tots tres, en família.

 Meritxell, Mare dels andorrans, quan penso en la teva església, el meu primer record és per al santuari, la basílica, perquè és allí on ens vam casar el 23 de juny de 2001, és allí on al setembre de l’any 2005 vam batejar la Laura. Però no hi ha res més bonic que la capella romànica, la teva primera casa al lloc on va florir la gavernera. Sempre t’he dirigit la pregària perquè m’acullis, perquè em protegeixis, perquè m’ensenyis a no mentir i a no mentir-me. Meritxell, veïna dels prats i de les cases de pagès, com t’estimem. 

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)