dimecres, 13 de juliol de 2016

Preguem per la pau

Solem pensar que les guerres són un temps heroic, però a tots els segles les guerres són un temps de dol, de pena i de confusió. Vuitanta anys ¿són molt o poc? La gent ¿canvia en vuitanta anys?... Tinc amics que recorden la Guerra Civil Espanyola. Eren nens a l’època, però forma part de la seva vida. Cadascú té la seva guerra. Els dos bàndols poden dir que han lluitat per la dignitat humana i per la llibertat. Per la llibertat política o per la llibertat d’exercir la fe religiosa. Pels drets de la dona o pels drets culturals. Pels drets socials o per la tradició. Pel Govern legítimament escollit o per posar ordre dins del caos. Si tens creences profundes, és més fàcil posar etiquetes romàntiques, decidint qui és el malvat i qui l’heroi.
Em van ensenyar a simpatitzar amb els rojos a les guerres civils, a la russa i a l’espanyola. Els rojos eren els meus, fossin qui fossin, vencedors o vençuts, per molt mal que em fes que destruïssin les esglésies i els monestirs. La majoria dels meus poetes, escriptors, artistes preferits eren dels rojos. Ho era també la grandíssima part de la meva família, tots de qui queda memòria rellevant. Avui, però, llegeixo Andorra durant la guerra civil espanyola, d’Amparo Soriano, i La fi de l’home roig, de Svetlana Alexiévitx a la vegada, i els rojos em fan tant horror i tanta vergonya com els blancs de tota la vida; tal vegada més, perquè són els meus. Però no, ai no, em fan patir els uns i els altres, a tots els estimo i els ploro, els blancs i els rojos per igual.
Aquella guerra ens va tocar de prop. Foren anys terribles per a Andorra. “Jamais, comme durant ces quatre années, l’Andorre n’avait vécu de si tragiques moments” –deia el coronel Baulard, comissari extraordinari de les Valls–, “les éléments et les homes semblaient s’être ligués pour la rendre malheureuse, sinon l’anéantir. Il y avait vraiment là de quoi désespérer les plus vaillants parmi les andorrans”. No, no tenia raó Francesc Viadiu quan afirmava, a Entre el torb i la Gestapo, que els andorrans preguen perquè hi hagi guerra a prop de les seves fronteres: paraules cruels que encara em desesperen, que es devien inspirar en el ressentiment per alguns nous rics. Amenaçats per la manca de queviures i pels tirotejos, en la presència constant de milers de desconeguts mig morts amb extremitats gelades, els andorrans lluitaven per salvar la seva petita pàtria de l’aniquilació i, com diu Soriano, entre tempestes de calamarsa, desastroses inundacions i amenaces d’invasió, “van donar menjar als refugiats quan patien fam, llit quan no tenien un lloc per dormir, feina quan volien guanyar-se la vida, i tant els feia si eren republicans o franquistes”.
Del gèlid alè de la guerra no se’n salva ningú a qui li toca. Jo era dels rojos. No a la guerra. Preguem per la pau.
(Publicat al BONDIA el 6 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.