dimecres, 30 de setembre de 2015

Tot ombra i argent

Visc en un pou. Visc dins de l’aigua, brillant i negra, d’una lluminositat tan fantasmagòrica com ho és la superfície del riu Valira de nit, sota els fanals. Pocs metres més enllà del meu cap, a dalt, el sol banya els rajos a les capes superiors del meu regne. El meu món, tot ombra i argent, color d’arracades antigues, ple de silenci misteriós, tot meu. No sé si és habitat per alguna altra criatura o màquina o sèrie d’objectes, però si hi són, no en tinc por. Sé que no són capaços d’espantar-me. Sóc la mestressa i el senyor del pou.    


M’han dit que els éssers vius s’ofeguen a l’aigua freda. Si hi respiro, m’han raonat, és que sóc morta. No sé ni què vol dir, ser viva. Si ja ha passat tot el que havia de passar, si ja és etern, el meu amagatall, no me’n vull moure, no desitjo que ningú me’n tregui. Hi visc. El pou és el mar, és una vall, i és la meva habitació de les profunditats de la infància perduda. No hi percebo cap presència humana. La solitud m’ha adoptat i m’ha fet seva, m’ha envoltat i m’hi bressola. Sóc part dels meus dominis, per petits que siguin. Per fi, sóc jo i no tinc por de la soledat.


De cop, s’apropen, des del costat del sol, les cares d’una nena estimada i del seu pare que em miren, em miren a mi, i em poso a plorar perquè m’esperen allà on es respira l’aire sec i ingràvid, al lloc on es camina i no es flota, i sé que els he fallat deixant enrere els dies i les obligacions, sé que els he fallat baixant amb els remolins a la ciutat d’ensomni. Ja saben que passo mig any sota terra i mig any entre els vius. Em dec a la llum però pertanyo al món de les ombres. Si ploro, és perquè no sóc del tot viva. Sóc mig peix, meitat monstre marí, i no sé si el pou és d’aigua salada o dolça. No, són les llàgrimes les que l’han fet salada. Visc en un pou d’aigua dolça. Mig fantasia mig dona, m’hi trobo a gust, a la terra dels somnis. Fa anys que hi visc, la conec, hi respiro: i no em vull moure, no, no me’n vull moure.

(Publicat al BONDIA el 30 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes