dimarts, 16 de setembre de 2014

Botons de gos

Orchis militaris

Ja hi tornem. Bon dilluns, estimats. Ja començo a explicar-vos les meves dèries, els meus amors, els meus desamors si es dóna el cas que com a norma mai no es dóna, sóc molt constant en els meus amors, ja ho sabeu. Ara bé, aquesta vegada, quan vaig arribar de vacances, no volia tornar. ¡No en volia tornar! – us ho confesso en tota confiança, sabent que no ho direu a ningú. Estic en plena crisi dels quaranta, aquella típica crisi quan se suposa que els homes que s’ho poden permetre es compren Ferraris i es busquen amants de vint anys, i les dones que escriuen articles a les contraportades de la premsa s’adonen de que és possible que ja no se’n vagin mai a viure a Roma, i comencen a entendre que si no es posen a viatjar molt i sovint ara, ara que encara que són relativament joves, ja entraran per sempre en la categoria d’aquelles persones amb una ment tancada i uns horitzons estrets que no han viatjat molt perquè no han volgut. Perquè han prioritzat un vestit nou abans d’un cap de setmana a Praga. Perquè han volgut treballar massa, i descansar poc.



El meu home, que encara té 39 anys i per aquesta raó ha conservat una mica de seny del que em falta, s’ha dedicat a portar-me a la muntanya els pocs caps de setmana que portem a Andorra. He pujat a Soldeu i a Pal, a Funicamp també, gaudint les vistes privilegiades des de les telecabines,  intentant recordar que la flora del país que m’ha adoptat pot competir amb els millors monuments creats pels genis humans, intentant tornar a entendre que una orquídia, si fos invent humà, tindria els seu lloc d’honor als museus vaticans amb el mateix dret que les quatre sales de Rafael, i multituds humanes farien cua per fer-li un homenatge ben merescut. De moment, la podem veure en prats o terrenys a la llum solar directa i mitja ombra, i a les col·leccions humanes, es limita a ocupar un lloc d’honor a la col·lecció de sobrets de sucre “Flors d’Andorra”.


Les orquídies que creixen a Andorra es diuen orquídies militars, degut a una mena de casc d’un guerrer que formen els sèpals, cobrint la columna. Presenten una densa floració amb flors petites, i a part d’Andorra, són típiques d’Ucraïna i Sibèria, Mongòlia i Iran. Van ser descrites per Carl von Linné, Carolus Linnaeus, un botànic suec considerat un dels pares de l’ecologia moderna, reconegut i apreciat per Jean-Jacques Rousseau i Wolfgang Goethe, creador de la classificació dels éssers vius. 

El nom grec de les orquídies όρχις "orchis", utilitzada pel primer cop pel disciple d’Aristòtil Teofrast al llibre “De historia plantarum”, significa “testicle”, i es deu a l’aparença dels tubèrculs subterranis en algunes espècies terrestres.  Si em permeteu el comentari, és molt difícil trobar un nom menys romàntic per a una flor bonica, però així són els homes, poc poètics a l’hora d’elaborar taxonomies. Ara bé, aquells mateixos tubèrculs, dels quals ve el nom de la planta, tenen usos medicinals. Se n’elabora una farina que es diu salep, molt nutritiva, rica en mucílag, demulcent i aromàtica, i s’usa en dietes especials de convalescents i de nens. Aquesta farina serveix de base d’una beguda calenta amb sucre típica de Turquia que es beu en els dies freds d’hivern, i se serveix amb canella. També s’usa per preparar un gelat turc tradicional amb una textura elàstica i un sabor particular.  Aquell tubercle es recol·lecta quan la planta ha acabat de florir i ha soltat les llavors.

(Publicat a En Periòdic d'Andorra el 15 de setembre de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. 
Dibuix: Jordi Casamajor
Fotos: Adolf Cucala (http://www.panoramio.com/photo/90646604) i http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e3/Orchis_militaris_plant.jpg