dimecres, 2 de gener de 2013

Quan la nostàlgia es torna un somriure


Que pena decir adiós cuando la alegría es tanta…”, - toquen els músics participants, tots junts, canta el Cor d’Encamp de l’Escola andorrana de segona ensenyança, i tots intentem cantar el Canto de despedida de la Misa Campesina de Carlos Mejía Godoy, empassant-nos les llàgrimes d’emoció. Hi ha un ambient de tal felicitat que costa creure que es tracta d’un concert que commemora l’aniversari de la mort d’una persona jove i plena d’energia. Ara bé, - n’estic segura, - així ho hauria volgut, i així ho volia. I la finalitat del quart concert anual de “Música para vivir – Asociación Judit Ribas” no es limita a ser commemorativa. És la d’ajudar els joves músics i intèrprets a fer-se conèixer i a projectar la seva música. És la d’allunyar els nens i adolescents d’un món de delinqüència i drogoaddicció. Però com ja solc fer, he començat pel final. Sóc a la penúltima fila de l’Auditori Rocafort del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, a Sant Julià de Lòria, abraçant la meva filla. La sala és plena de bat a bat. Vam tenir la imprudència d’arribar pocs minuts abans del començament del concert, i vam tenir la sort de poder seure. Com diuen els russos, la poma no tindria on caure. Unes paraules d’introducció, de Jordi Corominas, i comença el documental d’Irene i Mireia Clua sobre l’ensenyament de música al barri René Cisneros, un dels més pobres de Managua, com a part del projecte “Música para vivir. Asociación Judit Ribas”. “Mama, per què parlen en aquest idioma?” – “Perquè Nicaragua és un país d’Amèrica Llatina. S’hi parla el castellà”.

Una persona que no ha viscut en un país pobre no pot entendre el gran poder que exerceix la música sobre aquells que no tenen res a esperar. No sap què significa arribar a classe i oblidar-se del món on regnen la violència (a casa i al carrer, i de vegades a l’escola), l’alcoholisme i la pobresa. No perquè esdevinguis mai un músic. No perquè pensis, realment, que tinguis la disciplina i el talent suficient per a que les hores de pràctica et portin a un lloc distint d’aquell on vas néixer. No és això. Però hi ha un lloc on regna l’harmonia. Encara que no toquis bé, encara que no en sàpigues gaire, hi ha un lloc on els matisos, el tempo i el caràcter de les partitures creen un món millor, objectivament millor del teu, diferent, on els silencis són festius, formen part de la vida i no es trenquen mai amb crits.

No del pa sol viurà l’home. És clar que sense pa no viurà. El barri René Cisneros, on “Música para vivir. Asociación Judit Ribas” porta a terme el seu projecte, té un menjador infantil que dóna de menjar gratuïtament, diàriament, a 80 nens, que es troba al centre social administrat per les Germanes Missioneres Croades de l’Església. A l’apartat “René Cisneros” de la web http://asociacionmusicaparavivir.org es poden trobar més detalls sobre el treball social que porten a terme aquestes fundadores del centre social del barri, que hi treballen des de fa més de 20 anys, i que han acollit amb entusiasme i dedicació la introducció de les classes de música, impartides pels col·laboradors de “Música para vivir. Asociación Judit Ribas”, i obertes a tots els nens i adolescents del barri, sense importar la religió ni l’església a la qual pertanyen.

Comença el concert, amb l’espectacular actuació del Cuarteto Gabriel Sivak & Contramarca: tres peces del compositor i pianista argentí Gabriel Sivak, de 33 anys, que es va dedicar a investigar tot el que va passar al segle XX quant als ritmes, timbres i tons, per poder recrear l’ambient irrepetible de la seva estimada ciutat de Buenos Aires, “el color de la seva obra”: potser la part més espectacular, musicalment parlant. La capital argentina, amb les botzines dels seus taxis, so reproduït a la perfecció amb el bandoneó, amb la influència omnipresent de Jorge Luis Borges, entra a la petita sala del Centre Cultural Lauredià, i el sostre de l’auditori Rocafort es tensa per encabir el cel argentí i els laberints del temps que s’hi obren. Tot seguit, els joveníssims virtuosos Stefan Miele i Ludovico Lentini, també amb tres peces de la seva pròpia composició: Appearance and reality, Laco Man (escrita en homenatge a Judit Ribas) i Stranger. Vam poder descobrir la flautista Karla Domínguez, nascuda a Managua l’any 1983, que va començar la seva carrera musical com a part d’un projecte “Música en los Barrios”, semblant al que porta a terme avui en dia l’associació “Música para vivir”, i Marcus Conrads (contrabaix) que l’acompanyava, un duo divertit i meravellós. Cloïen el programa l’Ensemble Ad Libitum i Cor d’Encamp de l’Escola Andorrana de segona ensenyança, dirigit per Jordi Porta i Gil Blasi.

Per als qui esteu interessats en col·laborar amb l’associació, els fons de la qual es destinen íntegrament al desenvolupament dels projectes a Nicaragua i a l’organització del concert anual, podeu fer l’ingrés a l’entitat bancària ANDBANK, al número de compte IBAN AD09 0001 0000 3088 2180 0100.

(Publicat al BONDIA el 2 de gener del 2013)

4 comentaris:

cantireta ha dit...

Si també estàs boja per la música, ens avindrem ;)

M'agrada molt. Ara escolto Sivak. Interessant. (Jo vaig estudiar fins a 5è de solfeig i 4rt de piano, que vindria a ser el grau elemental. Però continua degotant, la música en mi...)

Abraçades verdunines!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies Cantireta!!! Ens veurem el divendres, oi? Una abraçada musical

Xavier Valeri ha dit...

Bona crònica. Això de la música als països pobres i de l'harmonia està molt ben explicat.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies. Suposo que en un país ric pot passar exactament la mateixa cosa, només cal ser un nen que viu en un entorn inhòspit, inhumà: però no en tinc constància.