dimecres, 1 d’agost de 2012

A Canillo hi ha una casa per tothom

     No crec que us arribi a dir res de nou si us explico que mossèn Ramon de Canillo és tot un clàssic. Un clàssic d’il·lusió, constància i treball incansable. De devoció a la Mare de Déu de Meritxell i de dedicació pedagògica als monitors i nens d’AINA. Tot això és tan evident, públic i notori que ho dius i et sents tan poc original com aquell que acaba de descobrir que Andorra té muntanyes. Però sempre fa il·lusió constatar les coses maques que hi ha al món. Visca Andorra, el País dels Pirineus. I Meritxell, la gran mare. I totes les persones que es dediquen, totalment i desinteressadament, a un gran projecte que cada any, des de fa quasi tants anys com tinc jo, fa feliços centenars de nens. Un nen feliç és el més bonic que hi pot haver. I quan a l’alegria s’hi afegeix una sòlida educació en valors culturals, paisatgístics, lingüístics, ja no es pot desitjar gran cosa més. Valors culturals: per diverses raons i, entre d’altres coses, perquè s’hi fa, per a molts nens petits i no iniciats, la primera aproximació a la tradició de la fe catòlica. Valors paisatgístics: per la introducció al món de l’excursionisme. Valors lingüístics: per l’ús de la llengua catalana.
     Diuen –i em sembla correcte, i de sentit comú– que totes les persones, en totes les circumstàncies, poden anar per dues vies, que s’exclouen mútuament: donen amor o no donen amor. Així de fàcil. I tinc la impressió –i tinc un testimoni important a casa meva que m’ho confirma– que totes les persones que per les circumstàncies de la seva vida s’han trobat relacionades amb AINA donen amor. No es tracta d’una mena d’amor sentimental i ploramiques, sinó d’un amor que es demostra, acompanya, educa i fa créixer. I és d’agrair.
     “Vine a la granja!”, canta la meva filla des que en va tornar. Era el seu primer any, el primer torn del primer any, i era una de les més petites. M’ha demanat que us expliqui que els nens han salvat la granja d’AINA de la malvada Quela, a la qual li han fet canviar. M’ha demanat també que no m’oblidi de mencionar que hi tenen un ruquet que es diu Fajita, gallines, conills, un gat i un gos. I ànecs. I cabretes. I el cançoner –ai, quin cançoner!– No ens n’hem separat en dues setmanes. Una mà de cançons divertides que hem après amb ella els pares. Un cançoner amb dedicatòries precioses de les companyes d’habitació (totes tenien sis i set anys): “¿Tornaràs l’any que ve? Jo, sí!” Guarda el fulard d’AINA com un tresor, i constantment ens demana quan hi anirem amb la seva joguina preferida –el ruquet que es diu Còrsic (procedent de l’illa de Còrsega)– perquè conegui tots els animals de la granja, i Fajita en particular... De part de tota la família, gràcies a la Cristina Llorens, a la Digna, a mossèn Ramon –se’m faria tan llarga la llista si hi posés tots els noms que ho dic d’una altra manera–, gràcies a tots els monitors, ajudants i directius que fan possible aquesta experiència tan enriquidora. Enhorabona, i per molts anys. 


(Publicat al BONDIA l'1 d'agost del 2012)

2 comentaris:

Xavier Martín i Arruabarrena ha dit...

Un article senzillament deliciós! Que en aquest temps de notícies pèsimes, alguna persona destaqui allò positiu és d'agrair. Necessitem moltes cases com les de Canillo per aixecar el nivell de cultura i cooperació! Una vegada més, Alexandra, crec que els teus comentaris aporten molt al món dels valors constructius...

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltíssimes gràcies pel teu comentari i - sí, esperem que hi hagi més coses bones i més bones notícies!!!! Bon agost a tothom