Conills, cavalls i elefants

No. No és broma. Veritablement, tinc davant meu el llibre del Lama Gueshe Kelsang Gyatso “Budisme modern. El camí de la compassió i la saviesa” (“Volum 1 de 3. Sutra”), obert a la pàgina que comença amb les paraules “Ensinistrament de l’amor afectiu”. Llegeixo sobre la manera de generar el bon cor suprem. Tot i tenint en compte la relativa estranyesa de la noció de “generar un cor”, es cert que el meu, el vull suprem i bo. No sé com deu ser un cor suprem, però sí que m’agrada la idea d’un bon cor.

Tinc una estranya desconfiança cap a les religions que no conec. Tampoc és que estigui del tot feliç amb les que sí que conec: puc arribar a estar en desacord amb determinades formes de cristianisme.  Ara bé, quan es tracta de l’espiritualitat d’un poble llunyà, per alguna raó, sempre se’m presenta com a més aterridora, més obscura i incomprensible, més exagerada que la nostra (entenc i reconec que és una ximpleria pensar-ho, i sempre lluito amb mi mateixa tant com puc, però em costa.) “Els nostres enemics, - llegeixo, -  són en realitat les nostres mares de vides passades.” En tota probabilitat, és una perla de saviesa profunda, però de seguida em venen ganes de protestar. I vet aquí que no en tinc, d’enemics: seria de suposar que sóc nova de trinca. No hauré tingut vides passades. De mares, només en tinc una (per cert, molt guapa). Quant a la necessitat d’estimar a tots els éssers que senten, sense excepció – si m’ho plantejo, crec que ja us estimo a tots sense que entri en joc la paraula “necessitat”. No és cap necessitat. No ho puc evitar. És una fragilitat, si voleu.

Diu també – com el refrany que tots coneixem – que totes les aparences són irrisòries. Resulta que en el “Sutra rei de les concentracions”, Buda parla d’un mag, un mag que crea diverses objectes, entre els quals es troben elefants i cavalls. Aquests, però, en realitat no existeixen. “Has d’entendre de la mateixa manera tots els objectes.” No sé amb quina mena de mags havia topat Buda a la seva vida terrenal (¿li agradava el circ?.. ¿de quina mena de circ es devia tractar?) , però hi tinc un problema. Totes les creacions de tots els mags que he vist a la meva vida sí que existien. Quan un mag convertia – per posar un exemple – el seu barret en un conill, no es tractava d'un conill imaginari. Era un conill - o una cosa que se li assemblava suficientment com per decebre'ns – de carn i ossos (o de draps i cotó).  Sí, és inútil discutir amb segles de saviesa oriental, però no puc evitar pensar que tots els mags no fan res més que invitar-nos (o incitar-nos) a interpretar la presència d'un conill (o un cavall, o un elefant) com a conseqüència de la seva recent creació a partir d'un barret (o d’on sigui que traguessin els cavalls els mags contemporanis de Buda).

No crec que conegui a ningú preparat a reconèixer la inexistència de les coses. Ja sé que de vegades les malinterpretem, perquè algú altre ens decep, o - molt més sovint - perquè estem desitjant decebre'ns a nosaltres mateixos (ho estem desitjant desesperadament.) Hi mencionaria, per exemple, els paral·lels que una persona nascuda en un entorn comunista veu entre el cristianisme d'estar per casa i el comunisme d'estar per casa. Quan érem petits, no teníem cap conte de vida de sants, teníem contes de la infància de Lenin i revolucionaris destacats, que explicaven com eren molt bons nens i ajudaven als altres, i després es van sacrificar per les futures generacions. Davant de la meva escola de música hi havia un edifici amb un pòster: "Lenin ha viscut, Lenin viu, Lenin viurà." "¿I on us sembla que viurà?" - podia preguntar un nen curiós i impertinent. I els adults contestaven, tots seriosos: "Als nostres cors," i s’acabava tota la discussió. Pensat-hi, sempre arribo a una conclusió que no m’agrada gens però sembla certa: l'educació amb exemples comunistes funcionava de la mateixa manera que l'educació amb exemples cristians: al cap i a la fi, als nens els és igual qui exactament es portava bé de petit, ajudava als altres i es preparava per oblidar-se de si mateix pel bé del poble. “Els cavalls i els elefants” que veiem han resultat ser diferents d’allò que semblaven... però per molt que Lenin hagi resultat un dictador sangonent, per molts innocents que l’Església hagi matat per tenir un domini més segur del món conegut, - els nens que es prenien la seva bondat seriosament acaben educant-se per ser sants o revolucionaris, exactament com tot aquells que probablement mai havien existit.

També entenc que de vegades - com si estiguéssim al circ - no entenem la naturalesa real de les coses i fenòmens que ens rodegen. Tenim la teoria - plausible - que el conill que acaba d’aparèixer davant nostre no s'ha creat a base de barrets, però som incapaços d'explicar com a arribat a parar al mig de l'escenari (sobretot quan no s'hi veu cap mag de circ ). ¿Per què hi ha gent de qui ens enamorem a primera vista, i d'altra que no suportem sense la més mínima raó? ¿Per què - encara més incomprensible - això mateix pot passar amb llocs o amb coses? ¿En que es diferencia aquell arbre estimat de tots els altre arbres del món? ¿Per què la gateta de peluix preferida de la meva filla no es pot substituir per qualsevol altra gatets de peluix? ¿I de què li serveix saber que els gatets de peluix no senten? La seva L’ESTIMA, i punt. I els adults estem exactament igual.

(Publicat al BONDIA el 18 de gener del 2012)