dilluns, 19 de setembre de 2011

"Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

La identitat que tenim s'ha format a través del paisatge. Les roques, els rius i les plantes que ens han vist néixer tenen tant a veure amb el que som com els pares que ens eduquen i la llengua que parlem. En formem part sense notar-ho. Sóc russa, procedent de la capital dels Urals, Ekaterinburg, i durant els primers anys de la meva estada, aleshores ja definitiva, a Andorra, em desesperava la diferència entre la naturalesa de casa meva i la d'aquí. En els arbustos, en els arbres, en tots els éssers vius hi havia petits matisos que els tornaven forans. Els gerds tenien un gust distint, els pins tenien una altra forma, i l'herba, la simple herba dels prats que hauria de ser la mateixa a tot arreu, em semblava massa verda, com si fos de mentida. Transcorreguda més d'una dècada, he canviat. Ara trobo entranyable la similitud de la flora i fauna de les dues regions muntanyenques.
La gerdonera és una de les plantes que els Pirineus i els Urals comparteixen –mentre per als habitants de Castella o València els gerds són fruits d'origen incert que es compren a supermercats. Me'n vaig adonar el passat estiu, quan vaig coincidir amb uns turistes madrilenys a una visita guiada a les bordes de Percanela. Al llarg del sender, tot era ple de gerdoneres. El guia parava per esperar el grup i mentrestant, menjava gerds; jo feia el mateix. Els de Madrid, pujant, ens observaven, i al final van preguntar, incrèduls: «¿Els...mengeu?». Per a nosaltres, però, l'estiu i part de la tardor són mesos de gerds. Gairebé totes les rutes per les que he passat recentment eren rutes de gerds i nabius: la Ruta del Ferro, una part del Camí del Gall, la part final – la d'Ordino – del Tomb de les Neres.
A casa meva, els gerds de bosc eren molt més petits que els d'aquí. També creixien en les clarianes, però aquí són de muntanya, i als Urals, es trobaven a les zones més baixes. El té amb confitura de gerd era un típic remei casolà per als refredats. La meva àvia en feia vi i l'avi se'l bevia abans que tingués temps per reposar i madurar; d'altres se'n fabricaven licors més forts. Amb les fulles de gerd es feien infusions. També les posàvem a les conserves: per exemple, els cogombres salats es preparaven amb alls, fonolls i fulles de groselles i gerds, de la varietat jardinera. Es considerava deliciosa la mel de gerd.
El nom de gerd, al folklore rus, significa un món de coses bones, la comoditat, la llibertat, el plaer. El gerd, per als russos, és el símbol de la pàtria, contraposat amb altres fruits – els del viburn – que simbolitzen l'amargor de les terres alienes. La vida que és «com els gerds» és una vida dolça. A l'univers poètic català, la goja de Fontargent, al sisè cant del Canigó de Cinto Verdaguer, li diu «gerdera» a la noia –o fada– que cull maduixetes: circumstància que fa pensar que el fruit més saborós del bosc antigament donava nom a collidores de tots els seus fruits. Els versos del Canigó són una delícia tant per als amants de la natura com per als de la literatura, tant per als golafres com per als enamorats: llegiu, llegiu com la fada canviava maduixetes per brins d'or dels quals els nuvis poden fer-se un «anell de cinta ampla/ que en dos se pot mitj-parti». Així, si mengeu gerds, recordareu el rencontre màgic de l'aurer i la fada on «cada gert era un carboncle,/ cada maduixa un rubí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de setembre del 2011)

4 comentaris:

carina ha dit...

Arribo aquí a través d'un bloc amic, m'agrada el que fas, t'aniré seguint

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies, i benvinguda!!!

cantireta ha dit...

Jo també arribo aquí a través de l'Alyebard. Escrius molt bé.
Jo sóc poetessa. Passa't per casa meva, a veure si t'agrada el que hi dic.
A Andorra hi viu una molt bona amiga meva. És un país preciós. Salut!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies!!!! una abraçada