divendres, 10 de desembre de 2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 10 de desembre del 2010)

12 comentaris:

iago andreu ha dit...

Ahir a la nit vaig començar a llegir l'article i vaig pensar: "per què escriu bellesa en minúscula?". I aleshores tu mateixa vas respondre la pregunta... Va ser diver, sí!

Alexandra Grebennikova ha dit...

I els torrons, boníssims...

Salvador ha dit...

Una portella és també un port de muntanya, un pas a través de la carena, darrere el qual pots trobar-te amb un món nou i diferent.

Alexandra Grebennikova ha dit...

I tant, i tant!.. Tens raó. Tot i així, crec que els dos significats són vàlids. Quins somnis, quins somnis d'un nou món meravellós!.. Suposo que una de les coses que em fan sentir-me més crítica de l'habitual és la por que no es facin realitat. Que tot s'estanqui. Que el segon i el tercer número de la revista no seran millors, sinó més grisos. Tinc por d'això, i per aquesta raó critico tots els petits detalls que em semblen criticables. Perquè el número u és només el principi d'un llarg camí.

David Gálvez Casellas ha dit...

Gràcies per la ressenya, Alexandra, tot i que hagis estat (és un parer personal) excessivament primmirada amb algunes interpretacions. Et fa res que publiqui el teu text al "Cinc cèntims" o al blog "Portella"?

Gràcies altre cop en nom de tots.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Bona tarda, David, i doblement gràcies - a tots vosaltres per fer la revista, i a tu, per voler publicar la ressenya als vostres blocs. Publica-la, a qualsevol dels dos blocs, o als dos, si vols. S'ha d'indicar el primer lloc de publicació (http://www.forum.ad/?category=10), i crec que a partir d'aquí no hi ha cap problema, vaja, el meu consentiment te'l dono de bon grat.

Segur que tens raó quant a les interpretacions primmirades. Però amb el pas dels anys he après que l'art es nodreix amb els sentiments de qui el contempla, i que de fet no importa si es tracta del sentiment d'admiració o d'indignació: si el lector, l'espectador, "l'altre" no es queda indiferent, sempre és una gran victòria. Cada persona que heu fet pensar és un triomf. Si pensa o no pensa com vosaltres, ja són figues d'un altre paner.

Parlant obrim els nous horitzons. En una ferma fe que totes les interpretacions diferents, si són sinceres, si són honestes, contribueixen a la comprensió de les coses, m'he atrevit a publicar aquesta ressenya. Gràcies de nou i - repeteixo - llarga vida a la nova publicació. Esperem que cada nou número que surti sigui millor que l'anterior. Sempre es pot millorar, fins i tot quan es tracta de coses molt bones. Per molts anys.

David Gálvez Casellas ha dit...

Ja l'he reproduït al meu blog personal "Cinc cèntims" amb l'esment final del lloc de publicació original i el vincle corresponent.

Gràcies.

Veuràs que, com que no coincideixo amb tu en vàries de les teves apreciacions (per mi, sobreinterpretacions i sobreimposicions personals subjectives), els propers dies assajaré alguns aclariments o comentaris. No serà amb l'afany de defensar-me personalment, ni de fer polèmica. Serà amb la vaga idea (la meva fe mai ha estat gaire ferma, i et cito) "que totes les interpretacions diferents, si són sinceres, si són honestes, contribueixen a la comprensió de les coses".

David Gálvez Casellas ha dit...

Gràcies per la teva aportació, Salvador, justament allí (en el lloc de trànsit cap a altres llocs) és on posem l'èmfasi.

Disculpa que no t'hagi dit res abans.

Salut!

D.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Tot i que experimento un vague sentiment de culpabilitat pel fet d'haver produït una controvèrsia, he de confessar que tot això m'està fent molt feliç. Sempre he sospitat que sóc tota una font de sobreinterpretacions i sobreimposicions personals subjectives, i el fet que algú s'animi a corregir-les és festa major. Mil gràcies i fins aviat

Alexandra Grebennikova ha dit...

Només hi ha un petit problema: David, em dic Grebennikova, i no Gebrennikova, ¿ho pots corregir al teu blog si us plau? Gràcies a l'avança

David Gálvez Casellas ha dit...

Ja està arreglat. Disculpa.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies :-)