dimarts, 3 de febrer de 2009

Article d'opinió publicat al Diari d'Andorra el 22 de gener del 2009

Alexandra Grebennikova
TOTS SOM ANDORRANS
Amb dret a vot o sense, tenim sentiment de pertinença.

Recordo el Sr. Òscar Ribas Reig dir en aquestes mateixes pàgines: “Avui tots ens hem de sentir francesos.” Es referia als greus problemes d’integració dels immigrants de segona generació patits per França. El sentit exacte de l’expressió utilitzada, alhora irònic, melancòlic i profètic, es pot trobar a l’article en qüestió, datat el 16 de novembre del 2005 i publicat a les pàgines 197-201 de Panorama des d’Andor­ra. És un llibre que tothom hauria de llegir a poc a poc, acostumant-se a la tristesa estructurada de les seves prediccions, sovint fetes realitat.
Quant a mi, sóc resident des de l’any 1997. Un resident és un personatge estrany. Arriba buscant treball o havent-lo trobat, i fa la immersió en l’univers d’un mínim de quatre llengües. Lluita per sobreviure, per pagar el lloguer, per comprar-se unes sabates negres imprescindibles pel seu treball de cambrer o recepcionista; comparteix pis, enyora les terres llunyanes. Els primers tres o quatre anys de l’estada a Andorra, el foraster els passa en una mena de boira, i pensa: “Sóc temporer. Quan estalviï, marxo. Ja marxaré.” El temps vola; sobrepassat el salari mínim, comença a fer una mica de vida. Va al cine; menja l’escudella de Sant Antoni; es queda per alguna festa major.El dia menys pensat, tornant de vacances, arriba al lloc on les muntanyes es comencen a tancar, i sent, amb l’ai al cor: “Ja sóc a casa.” Accepta l’alegria de reconeixement que li donen les Valls, sorprès d’haver-se-les fet seves. Demana la hipoteca i es compra un pis. S’hi ha quedat.
Els caps de setmana que no treballa, aprèn a esquiar. Quan ve la família, els porta als museus. Intenta parlar de Meritxell, grandalles i parròquies per demostrar els seus febles coneixements; en visitar les esglésies romàniques, encara el sorprèn la seva senzillesa. En el curs de la visita a Casa de la Vall, l’informen que és el parlament més antic d’Europa; s’acostuma als conceptes de coprínceps, consellers i cònsols; té gairebé memoritzades les dates dels Pariatges. En acomiadar la família, s’apunta a classes del B de català i història d’Andorra.
Tard o d’hora, es casa. Porta els fills a l’Escola andorrana, i aprèn cançons del Patufet, la Castanyera i les bruixes que es pentinen. Els nens li expliquen Els pastorets, i com volen fer d’angeletes i dimonis. Van a les excursions a la granja, als bombers i al Coll Jovell. El Nadal menys pensat el tió s’instal·la a casa seva, i ja no recorda l’antiga animadversió que havia sentit inicialment per la idea de fer cagar un tronc de fusta a cops de bastó. El Palau de Gel de Canillo adquireix la qualitat de teatre infantil, anteriorment desconeguda.
A poc a poc comença a associar els carrers amb els cognoms dels coneguts. S’adona que mira les notícies a l’andorrana; fa dies que no llegeix El País, i agafa el Diari o El Periòdic d’Andorra a la cafeteria. En una conversa casual descobreix que recorda el camí a tots els llacs de la vall d’Incles. Cada vegada que passa per l’avinguda Carlemany, saluda unes vint persones. Es fa una biblioteca dels llibres d’Andorra; guarda cartells del Sergi Mas. De visita a un banc, de seguida reconeix els quadres de Francisco Sànchez, de Galobardes.
Venim de cultures diferents. El proverbial quintà de sal que deu ser menjat per fer-se del país, ens l’hem menjat a poc a poc. Mentre l’estàvem menjant, hem donat a la població autòctona més d’una oportunitat de dir que som autènticament forasters. Fills adoptats i pobres, ens hem arribat a enfadar amb la nostra terra d’acollida quan la veiem com una terra de rics. Potser hem dit en alguna enquesta, impulsats per la ràbia dels que es creuen discriminats, que no teníem sentiment de pertinença. Avui, però, en saber-la endeutada i entrant en el començament d’un llarg camí de recuperació, voldríem dir que en aquests dies de la crisi tots som andorrans. Amb dret de vot i sense, amb coneixement perfecte de llengua catalana o intents de conversa del tipus “hoy fase fred”, tots demanem a la Mare de Déu de Meritxell i a nosaltres mateixos el regal de sobrietat i il·lusió, de força i saviesa per tirar endavant. Qualsevol pregària és una projecció a l’impossible, impulsada pel desig de la perfecció, però estem segurs que la nostra fe i el nostre treball ens guiaran per un bon camí.
Vivim en un temps interessant, un temps d’oportunitat. No és l’oportunitat d’enriquir-se: és el moment de mobilitzar les forces intel·lectuals i espirituals per fer saber al món i a nosaltres mateixos que superarem qualsevol repte que ens prepari el futur. Sovint pensem que per ser petits, necessàriament hem de ser perifèrics: no ha de ser veritat. Recordem que la força unida és més forta. Som ciutadans d’un petit país com no n’hi ha cap altre en el món; som ciutadans d’Andorra; som andor­rans.