dissabte, 1 de novembre de 2008

A la recerca de l'espai perdut

Durant els últims mesos, he agafat la costum de perdre’m abans de les entrevistes. Quan tinc la possibilitat, arribo al barri en qüestió abans, i m’hi perdo. En lloc de pujar per Cal Guem, vaig girar a la dreta a l’Urbanització Guem, i vaig continuar cap amunt. És el barri que recomano a qualsevol que desitgi perdre’s a la parròquia d’Escaldes-Engordany. La zona de Sacalma és l’Andorra màgica d’Esteve Albert, i tots els seus noms porten la inspiració de molts segles. Les cases que hi trobem són els “Cal Diumenges” dels que parla a l’esmentat llibre; a les deu del matí d’un dimarts de la tardor hi canten els ocells, l’aire és transparent, per tota la muntanya visible hi regna una festa de colors.

Quan finalment (puntualment) arribo a la casa del meu interlocutor, situada en un indret un xic més remot amb magnífiques vistes, em fa passar a un espai que representa el meu somni d’un despatx ideal: petit, ple de llum i llibres sobre el país, amb els “Cassigals” de Sergi Mas (un petit llibre d’històries amb il·lustracions precioses) en un lloc visible. Home de conversa brillant i trista, l’amfitrió parla d’Andorra com hom parla d’una joventut passada, d’un vell amor, dels fills que han marxat de casa: amb malenconia, respecte i un toc de sorpresa i incomprensió.

La seva trajectòria vital m’inspira admiració seriosa: polític, Cònsol, Síndic, sempre i universalment respectat, un home de talla política que es troben en ocasions comptades. Les traces de la seva presència a l’ambient espiritual i físic del país són clares. L’espai de la Vall agrupat arreu de la brillant agulla de Caldea no és ni podria ser el mateix que era anys enrere; capdavanter de la idea de la Constitució, fou una de les persones que pogueren veure la concreta materialització dels seus somnis i projectes. Tanmateix l’Andorra que descriu amb enyorança pertany al temps remot abans de mi. En el regne ideal de solidaritat entre veïns, persones d’arrel profunda i tarannà pirinenc, reconec les mateixes Valls del passat que freqüentment sento descrites per la gent gran com a país de vida monòtona i pobra.

Em parla dels nouvinguts que no volen parlar català i no s’adapten perquè són d’arrel forana, i contra tota evidència que puc recollir em sento arma de destrucció del dolç passat, em veig desarrelada més que mai, i protesto: “No som precisament un arbre; quan deixes la terra dels pares, t’arreles a la terra dels fills”, però no em dóna la raó.

Al sortir de la casa em torno a perdre. Arribo a la capella de Sant Jaume, segueixo cap als Vilars. Passo pels petits caminets plens de fulles de la tardor, arreglats pel Comú, pròpiament senyalitzats. L’estimada terra de color coure, verda i taronja, amb uns moments de gris diàfan, avui no la sento meva. Recordo les cabaleres que durant segles marxaven cap a Barcelona perquè no s’hi podien quedar, els treballadors de mines i veremes franceses, tota la gent que deixava el paradís de les Valls per no poder quedar’s-hi, i el dia d’avui em sembla una època de promesa i felicitat, però em consumeix el dubte. “Sou russa,” deia Josep Maria Beal. “Si deixéssiu de ser russa, què seríeu?” “Andorrana?” vaig preguntar i no hi hagué resposta. Arribo al centre, i el tènue gris de la Vall esdevé metàl·lic. Em dissoldré a l’aire de la parròquia, i trobaré l’encís dels vells espais. Aprendre els noms de les cases i la distribució dels territoris. Transmetré els usos i costums als meus néts, i parlaré català a les botigues. Passaran els anys, i un dia deixarem de ser russos; però aquell dia, què serem?..