Avet Verd. Alexandra Grebennikova

Conills, cavalls i elefants

2012-01-27T06:08:00.001+01:00

No. No és broma. Veritablement, tinc davant meu el llibredel Lama Gueshe Kelsang Gyatso “Budisme modern. El camí de la compassió i lasaviesa” (“Volum 1 de 3. Sutra”), obert a la pàgina que comença amb lesparaules “Ensinistrament de l’amor afectiu”. Llegeixo sobre la manera degenerar el bon cor suprem. Tot i tenint en compte la relativa estranyesa de lanoció de “generar un cor”, es cert que el meu, el vull suprem i bo. No sé comdeu ser un cor suprem, però sí que m’agrada la idea d’un bon cor.

Tinc una estranya desconfiança cap a les religions que noconec. Tampoc és que estigui del tot feliç amb les que sí que conec: puc arribara estar en desacord amb determinades formes de cristianisme. Ara bé, quan es tracta de l’espiritualitatd’un poble llunyà, per alguna raó, sempre se’m presenta com a més aterridora,més obscura i incomprensible, més exagerada que la nostra (entenc i reconec queés una ximpleria pensar-ho, i sempre lluito amb mi mateixa tant com puc, peròem costa.) “Els nostres enemics, - llegeixo, - són en realitat les nostres mares de vides passades.” En tota probabilitat,és una perla de saviesa profunda, però de seguida em venen ganes de protestar.I vet aquí que no en tinc, d’enemics: seria de suposar que sóc nova de trinca.No hauré tingut vides passades. De mares, només en tinc una (per cert, moltguapa). Quant a la necessitat d’estimar a tots els éssers que senten, senseexcepció – si m’ho plantejo, crec que ja us estimo a tots sense que entri enjoc la paraula “necessitat”. No és cap necessitat. No ho puc evitar. És unafragilitat, si voleu.

Diu també – com el refrany que tots coneixem – que totesles aparences són irrisòries. Resulta que en el “Sutra rei de lesconcentracions”, Buda parla d’un mag, un mag que crea diverses objectes, entreels quals es troben elefants i cavalls. Aquests, però, en realitat noexisteixen. “Has d’entendre de la mateixa manera tots els objectes.” No sé ambquina mena de mags havia topat Buda a la seva vida terrenal (¿li agradava elcirc?.. ¿de quina mena de circ es devia tractar?) , però hi tinc un problema. Totesles creacions de tots els mags que he vist a la meva vida sí que existien. Quanun mag convertia – per posar un exemple – el seu barret en un conill, no estractava d'un conill imaginari. Era un conill - o una cosa que se li assemblavasuficientment com per decebre'ns – de carn i ossos (o de draps i cotó). Sí, és inútil discutir amb segles de saviesaoriental, però no puc evitar pensar que tots els mags no fan res més que invitar-nos(o incitar-nos) a interpretar la presència d'un conill (o un cavall, o unelefant) com a conseqüència de la seva recent creació a partir d'un barret (od’on sigui que traguessin els cavalls els mags contemporanis de Buda).

No crec que conegui a ningú preparat a reconèixer lainexistència de les coses. Ja sé que de vegades les malinterpretem, perquè algúaltre ens decep, o - molt més sovint - perquè estem desitjant decebre'ns a nosaltresmateixos (ho estem desitjant desesperadament.) Hi mencionaria, per exemple, elsparal·lels que una persona nascuda en un entorn comunista veu entre elcristianisme d'estar per casa i el comunisme d'estar per casa. Quan érempetits, no teníem cap conte de vida de sants, teníem contes de la infància de Lenini revolucionaris destacats, que explicaven com eren molt bons nens i ajudavenals altres, i després es van sacrificar per les futures generacions. Davant dela meva escola de música hi havia un edifici amb un pòster: "Lenin haviscut, Lenin viu, Lenin viurà." "¿I on us sembla que viurà?" -podia preguntar un nen curiós i impertinent. I els adults contestaven, tots seriosos:"Als nostres cors," i s’acabava tota la discussió. Pensat-hi, semprearribo a una conclusió que no m’agrada gens però sembla certa: l'educació ambexemples comunistes funcionava de la mateixa manera que l'educació amb exemplescristians: al cap i a la fi, als nens els és igual qui exactament es portava béde petit, ajudava als altres i es preparava per oblidar-se de si mateix pel bédel poble. “Els cavalls i els elefants” que veiem han resultat ser diferentsd’allò que semblaven... però per molt que Lenin hagi resultat un dictador sangonent,per molts innocents que l’Església hagi matat per tenir un domini més segur delmón conegut, - els nens que es prenien la seva bondat seriosament acabeneducant-se per ser sants o revolucionaris, exactament com tot aquells queprobablement mai havien existit.

També entenc que de vegades - com si estiguéssim al circ- no entenem la naturalesa real de les coses i fenòmens que ens rodegen. Tenimla teoria - plausible - que el conill que acaba d’aparèixer davant nostre nos'ha creat a base de barrets, però som incapaços d'explicar com a arribat aparar al mig de l'escenari (sobretot quan no s'hi veu cap mag de circ ). ¿Perquè hi ha gent de qui ens enamorem a primera vista, i d'altra que no suportemsense la més mínima raó? ¿Per què - encara més incomprensible - això mateix potpassar amb llocs o amb coses? ¿En que es diferencia aquell arbre estimat detots els altre arbres del món? ¿Per què la gateta de peluix preferida de lameva filla no es pot substituir per qualsevol altra gatets de peluix? ¿I de quèli serveix saber que els gatets de peluix no senten? La seva L’ESTIMA, i punt.I els adults estem exactament igual.

(Publicat al BONDIA el 18 de gener del 2012)

Alzines de bona arrel

2012-01-26T23:09:00.000+01:00

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.

No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.

Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel·lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.

És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 de gener del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor

Coeficient d'optimisme

2012-01-25T22:30:00.002+01:00

¿Sabeu com hi ha matins d'aquests - per ser del tot clàssics, haurien de ser matins del dilluns, però pot passar qualsevol dia - quan tots els semàfors conspiren per posar-se en vermell just davant nostre? I penses immediatament: "tinc un mal dia". Si ho rumies una mica més, entens que el fet de trobar quatre semàfors en vermell no és, en si, dolent. El dolent seria que una de les rodes davanteres del teu cotxe sortís disparada i aixafés la pota d'un gos de presa. El dolent seria l'haver discutit amb la parella, tenir mal de queixals i el compte al descobert. Ara que hi penso, tot això tampoc seria tan desesperadament difícil d'arreglar. Es poden imaginar milers de desgràcies més pertinents que una càries combinada amb mal rotllo familiar i falta de diners. Però en tot cas, no t'ha passat res de l'estil. Només són els semàfors. I et tornen boig. Arribes a la reunió amb un retràs de dos minuts i una mala bava impressionant.

A Andorra, avui en dia, estem igual. Quan venen els russos, se sorprenen de la idea que estem en crisi. Per a ells, una societat que té mitjans per donar menjar i lloc per viure a tots els seus ciutadans no pot estar en crisi. Una societat on es pot viure dignament - encara que hagis de canviar d'especialitat, o aprendre un nou ofici, - no pot estar en crisi. Això, és clar, ho diuen les persones que venen d'un país amb un altíssim nivell de crim, problemes socials i pobresa (tot i que a nivell individual, poden ser més o menys benestants). Per a ells, el fet d'haver-hi pa per a tots ja és excepcional. Nosaltres, però, sabem que estem en crisi. A Andorra, avui en dia, tots tenim por, fins i tot aquells a qui no ens falta feina. Tots, fins i tot aquells qui treballem més de l'habitual, no podem reconèixer que hàgim tingut un any bo. Tenim la sensació que tot de sobte, se'ns han començat a posar els semàfors en vermell.

En tot aixo, no hi ha res de nou, pero us ho explico perquè acabo de llegir que avui mateix, al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, es fa una conferència:"Com s'ha de gestionar la il.lusio en temps de canvi". Ja us podeu imaginar que el tema principal no és tant el de gestionar la il.lusió, com el de gestionar la sena absència. Conec al ponent, l'Emili Duró, a través dels vídeos de Youtube, i tinc una gran curiositat per veure'l en viu i en directe. En primer lloc, considero que és un geni de la comèdia amb un màster d'ESADE - quan parla, té més gràcia que el Polònia, i dir això és dir molt. Té gràcia - encara que no hi estiguis d'acord amb les afirmacions del tipus "el que té una cara de tonto és tonto, i no us ho dic en broma", - i quan hi estàs d'acord (allò de "hem fet del mal humor una professió", per exemple), en té més. En un dels blocs dels seus fans vaig llegir una descripció seva que establia que "sembla que hagi caigut en una marmita de cocaïna de petit, i el més sorprenent és que la seva vitalitat i energia sigui completament natural". Allà mateix explicaven que és una persona amb una historia de depressió clínica a la família que ha dedicat la seva vida a la lluita amb una de les possibles causes de la depressió: la falta d'optimisme.

La il.lusió, o la felicitat, avui en dia és el tresor més cercat. Sí, la il.lusió o la felicitat. Segons les teories més modernes, sembla que aquestes dues coses són dos sinònims del mateix estat anímic. Si tens illusió, ets feliç: és així, i punt. Si res no et fa il.lusió, estàs acabat. Des d'aquest punt de vista, és essencialment indiferent si la il.lusió que es té és lícita i digna o, al contrari, purament il.legal. Deuen haver-hi lladres esplèndidament il.lusionats amb la feina de lladre (tots els hem vist, a les pel.lícules: "Ocean's eleven", per exemple? O "Qué más puede pasar", "What's the worst that could happen?") i, per compensar-ho, venedors de salxitxes, o desesperadament amargats. Però - per molt que sigui vital el fet de ser una persona legal i decent i correcta - no podem discutir la importància de veure el futur de forma més brillant possible, siguis qui siguis. Diu l'Emili Duró que quan la NASA escull a les persones per fer un viatge a l'espai obert, un dels factors indispensables que mesura és el coeficient d'optimisme. Esperem que amb la seva ajuda - i amb el propi esforç - el nostre coeficient d'optimisme pugi, ni que fos una mica. En fi: la conferència és avui, al Centre de Congressos, oberta per a tots i gratuïta. Si tot va bé, ens hi veurem.

(Publicat al BONDIA el 25 de gener del 2012)

El pi, bellesa resplendent

2012-01-16T23:11:00.003+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Just davant nostre, vet aquí una nimfa de corbes suggeridores i luxuriosos cabells de color verd. Tenim el plaer de contemplar-la al mig de tres arbres del gènere Pinus, al bell dibuix de Jordi Casamajor que emmiralla, fidelment, l'antiga llegenda grega. La nimfa Pitis – aquest és el seu nom - té un problema que el nostre segle desconeix. ¿De què pateixen, amb freqüència, els fills del món global?

Abans que us passi pel cap començar a nombrar els mals veritablement greus (el càncer o l'atur, la crisi o el terrorisme), m'avançaré amb la resposta a la pregunta intencionada com a retòrica: la gent, a l'època de la mundialització, és afectada per la pèrdua d'arrels. Bé, la donzella nua està a punt d'experimentar un mal contrari, possiblement més dolorós: l'arrelament definitiu. Ha arribat al lloc del qual no es mourà fins a que es mori. L'hem agafat a punt de convertir-se en un pi. A la semblança de Dafne descrita als versos d'Ovidi (que citaré en la traducció de Ferran Aguilera), «un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent».

Les causes de la metamorfosi són poc clares, tot i que la més profunda i essencial raó per a qualsevol transformació no canvia mai: és tracta de l'amor. L'amor, o l'obsessió, l'ofuscament. Desig, pecat i gelosia. Sí, els antics tenien l'habitud de convertir les nimfes desitjades per déus en arbres. Ara bé, si Dafne es va convertir en llorer per la seva pròpia voluntat, després de fer una sentida pregària tot contemplant les aigües del Peneu, –«Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada»–, Pitis, en tota evidència, va ser transformada en un pi en un intent diví de prevenir la seva mort intempestiva. En diu una de les llegendes que va ser el déu del vent del nord Boreas qui la convertí en un pi; anhelava posseir-la per sempre. Però ¿quin profit es treu de convertir l'objecte desitjat en un arbre de fulla perenne?

Trobo més convincent l'altra font que manté que Pitis va tenir amors amb el déu dels pastors i dels ramats Pan, i explica que Boreas, mogut per la gelosia, va llençar la seva estimada i odiada nimfa des de dalt d'una roca. La mare Terra, Gea, sentint pena, la va transformar en un pi. Em puc imaginar a Pan dient, com ho va fer Apol·lo: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre». Va haver-hi, tanmateix, una diferència important: car la fusta del pi no podia refusar els petons del seu amant desconsolat. Les branques novelles de pi ja sabien que ornarien per sempre el cap del déu Pan; no implorava l'arbre, ans li donava l'esperança d'una nova vida.

Des d'aleshores, el pi roig, el del tronc de color taronja, és l'arbre de la tranquil·litat de l'esperit. És un arbre de llum que creix en vessants càlids. Des d'aleshores, és un arbre generós que neteja l'aire de les substàncies perilloses. És un arbre que allibera als pecadors del sentiment de culpa, s'emporta la ràbia i l'angoixa que s'acumula a l'ànima de tots els que pateixen sense parar. Des d'aleshores, hi ha una creença que s'ha conservat fins avui: diuen que el pi gemega quan bufa Boreas.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de gener del 2012)

Olíban, l'arbre de l'encens

2012-01-08T21:26:00.002+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor
'Boswelliasacra'

El7 de gener segons el calendari gregorià correspon al 25 de desembre segons elcalendari julià. Avui l'Església Ortodoxa Russa i les altres esglésies queutilitzen el calendari julià, celebren el Nadal. En la percepció russa deltemps còsmic, avui, els Reis acaben de veure l'Estrella de l'Orient, i hanpujat als camells, amb or, encens i mirra, perquè, en les paraules de J.V.Foix, «a cal fuster hi ha novetat». Avui, quan al País dels Pirineus, se'nsacaba el temps de les festes, us parlaré de l'arbre de l'encens, del qual provéel regal del Rei Gaspar... però abans de posar-m'hi, algunes línies sobre launiversalitat de l'alegria i l'estranyesa de viure en un lloc turístic imulticultural.

Almón modern, tots som els fills de més de dues tradicions distintes. El dia 5,dijous a la tarda, vam caminar pels carrers d'Andorra la Vella i Escaldes com aacompanyants de la cavalcada, fent costat a la nostra filla i altres elfs de lacarrossa de l'Ós Polar que repartien tones de caramels a la multitud feliç, i tincla sensació que gairebé la meitat dels qui havien vingut a veure els Reis Magspassar per Andorra eren turistes russos, esquiadors amb els seus fills. Devienpensar que els Reis havien pressentit el naixement diví i el celebraven abansque es fes realitat.

ARússia, milers de fidels van avui a l'església: les dones, amb el cap cobert ifaldilles llargues, els homes, al contrari, amb el cap descobert. No hi ha llocque em doni la sensació més clara de la presència del cel a la terra, deparadís al món, que una església ortodoxa: si hi ha l'èxtasi de la pau, s'hiassoleix, allà, amb tant encens, que significa la presència penetrant de lavirtut, amb el cant dels corals que és com el cant dels àngels, amb les imatgesesquemàtiques de Marededéus que porten al seu fill en un cercle dibuixat persota de la gola: al cor. Les lectures d'avui recorden els diferents camins capa la llum.

Nosabem del cert si l'encens que utilitzem avui en dia és el mateix que portavenels Reis. N'hi ha diferents varietats, però la més coneguda ve d'un arbre defulla caduca, un arbre que es diu Boswellia sacra, o Boswellia carteri: l'arbrede l'encens. És un arbre petit que pot arribar a alçada de 2 a 8 metres, icreix als barrancs i a les pendents rocoses a Somàlia, Etiòpia, Iemen i Oman, ales regions seques del nord-est d'Àfrica i al sud de la Península Aràbiga. Ésl'arbre capaç de créixer en entorns molt inhòspits, com sòlides roques.

Peraconseguir l'encens, es fa un petit tall a la seva escorça, i la resina –lasang o llàgrimes de l'arbre– es coagula del contacte amb l'aire. Els talls esfan als mesos de febrer i març, i la resina en surt durant un temps prou llarg,cobrint tot l'arbre de saba. La resina coagulada es recull i es divideix en dosgrups: Olimanum electum, o l'encens selecte, de color groc o rosa, i Olibanumin sortis, trossos més grans i foscos d'encens. Només els arbre que tenen de 8a 10 anys comencen a produir resina. La seva qualitat varia molt i depèn de laqualitat de la terra i del clima. El millor encens prové de la boirosa regió deNejd, fronterera amb les muntanyes de Dhofar, dels arbres que creixen molt,molt lentament.

Ladita russa sosté que els dimonis tenen molta por de l'encens, se'n van correntquan senten la seva olor.

(Publicata El Periòdic d’Andorra el 7 de gener del 2010)

"Mes l'avet puja fosc, aspriu..."

2012-01-01T22:42:00.002+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

«M'han dit que ara escrius sobre les floretes», diu en Sergi Mas, tot murri. «Arbres, –corregeixo. – A part de la grandalla, tots són arbres». «A mi m'han dit floretes». «Algun amic meu?» –intento esbrinar. «Sobre els arbres, –continua l'escultor, de sobte pensatiu, – molt bé escrivia Guerau de Liost. El de La muntanya d'ametistes, ‘missal i llibre d'hores de la fe montsenyenca', com deia Josep Carner». «No l'he llegit». «Mira-te'l». I mentre ho rumio, em sorprèn regalant-me una postal de Nadal, una imatge d'un astronauta lauredià que guia l'estrella per a que porti als Reis Mags al lloc correcte. No se li nota, a l'astronauta, que sigui de Sant Julià (no porta cap signe identificatiu ni bandera andorrana) –però el seu autor m'assegura que ve de la Rabassa... Per cada Nadal, en Sergi Mas dibuixa una targeta per als amics. M'encanten. Arriba un visitant, i l'amfitrió em presenta: «Alexandra, una gran amiga, i no ho dic per la talla». «Ai Sergi, –penso, encara amb Guerau de Liost al cap, – «sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat». Arribo a casa, i el primer que faig és veure la relació que tenia el poeta del Montseny amb els avets.

¿Per què els avets?... No és que hagués parlat exclusivament dels avets, tot i que sí que els ha dedicat belles paraules. Potser el que li escauria més, com l'emblema, és el faig. ¿Recordeu? «El faig és gòtic com l'avet. / Mes l'avet puja fosc, aspriu, / sòbries les fulles, el tronc dret,/ car és d'un gòtic primitiu». Guerau de Liost té més tirada a un gòtic florent, o «renadiu», com llegim a l'altra versió del mateix poema. «Més joguinós que massa dret», el noucentista s'assembla al faig que «trèmul, somriu amb son fullatge transparent». Però els avets, me'ls havia reservat per celebrar el Cap d'Any: ja estava decidida a parlar-ne. A la meva infància, eren arbres de l'Any Nou, i per extensió, de Nadal (que a Rússia, se celebra el 7 de gener). Té sentit associar els avets amb la llegenda del naixement a l'establiu: tot i que són un símbol pagà del despertar de la natura, –com els tions–, a Europa, l'avet sempre s'ha considerat l'arbre de les embarassades i dels recent nascuts, un arbre amb poders curatius.

Com tots els arbres, l'avet s'ha arribat a consagrar als déus dels antics. A Atenes i Tràcia, les branques d'avet envoltades d'hedra es dedicaven a Hècate, una deessa lunar. Abans he dit que els avets no són un símbol idoni de Guerau de Liost: potser m'equivoco. El poeta –el de «la lluna, barraca barroca»– amb la seva riquesa de detalls, –és tan gòtic com el Barri Gòtic de Barcelona, un gòtic del segle XX que descriu Agustín Cócola en el seu llibre sobre la transformació de la Ciutat Vella: un nou gòtic sorgit del nacionalisme català, tots els seus elements presentats en la seva forma ideal medieval. Guerau de Liost té un cert estil rígid i allargat, amb equivalents poètics de rosasses i vitralls: «L'avet és gòtic com el faig./ Són les agulles dels cimals/ on de la llum s'hi trenca el raig./ Són les agulles sobiranes/ de les eternes catedrals,/ immòbils, pàl·lides, llunyanes».

M'identifico amb els avets. En Iago Andreu diu que el meu arbre protector, segons l'horòscop dels druides, és l'avet. El bloc on publico des de fa ja molts anys es diu Avet Verd. De fusta d'avet es va fabricar –com a ofrena a Atena– el cavall de Troia.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012)

La nova felicitat

2011-12-29T11:13:00.001+01:00

Hi havia una vegada un nen que plorava el dia de Nadal. No es tractava d’un moment precís del calendari. Cada vegada que començaven a aparèixer pels carrers les garlandes de llums, l’omplia una tristesa que li semblava insòlita. La casa on vivien era freda, tan freda que havies de dormir amb guants i amb mitjons de llana per no congelar-te al mig d’un desembre nevat. També estava plena de fum, perquè tots els adults fumaven: per entrar en calor, per costum, i també perquè els cigarrets i els cigars es consideraven un plaer. De cigarrets i de cigars, sempre n’hi havia. Les particularitats de la indústria local potenciaven la seva presència. Segons els estàndards d’avui en dia, la vida era més aviat dura, però tots els humans ens comparem amb els veïns: i en termes de comparació, era una bona vida. El menjar no faltava. Els Reis portaven regals. El nen pensava que posar-se trist aquells dies de la festa se sortia de la normalitat. Tanmateix, amb el pas dels anys, va anar entenent que arreu del món, hi havia moltes persones que compartien la melangia nadalenca. I passaren els anys...

Hi havia una vegada un vell. Si obeeixo les lleis de l’imperi de la narrativa, hauria de dir que ha trobat la saviesa i l’equilibri. No m’equivocaria. Però els humans som humans, i tots, fins i tot els més equilibrats, tenim els nostres moments de feblesa. Com una bona russa, tinc una por supersticiosa de predir felicitat, present i futura. A més a més, jo que encara no he trobat ni l’equilibri ni la saviesa, ¿com puc saber què són si encara no els he trobat?.. ¿En què consistiran? ¿En saber que plorar és bo? ¿En plorar – com diria Jordi Corominas – perquè tot va bé? ¿En no plorar mai?.. ¿Com trobaré un final per la meva història?.. Us he de confessar que em costa molt imaginar-me les vostres festes nadalenques, tant les passades com les presents: quan les dibuixo, s’hi barreja una gran part de fantasia. Les poetitzo més del compte, perquè naturalment, culturalment, els russos en això som diferents, no som especialment sensibles al moment del solstici d’hivern.

Al temps de la meva infantesa, “l’esperit de Nadal”, com a tal, no s’imposava. Era l’època de l’any quan els nens mitjans reptaven als petits a llepar el pom de porta fet de ferro, o simplement una clau metàl·lica – i els petits descobrien que la llengua s’hi quedava enganxada. M’imagino que feia molt mal, tot i que no recordo haver tingut l’experiència descrita jo mateixa. Si un borratxo queia al carrer (hi ha molts borratxos que cauen al carrer, a Rússia), en tota probabilitat es congelava i es moria. Les mares feien cua a les botigues per comprar taronges i mandarines que només s’importaven per aquella època de l’any. Les mandarines i les nous es penjaven a l’arbre, entre les joguines, i es menjaven pel Cap d’Any. Cap al final de desembre, unes ciutats de gel precioses es començaven a aixecar a les places centrals de ciutats i grans barris. Tobogans, laberints i figures gegantesques es feien al voltant dels enormes avets coronats amb estrelles roges - jo, de petita, no m’imaginava que l’arbre de l’Any Nou pogués portar una estrella nadalenca: era l’estrella comunista, l’estrella de Kremlin, l’estrella del color de la sang dels que s’han mort per la llibertat.

L’ambient de la meva ciutat era una mica semblant a l’ambient d’Andorra avui en dia: la gent estava neguitosa, tot sabent que no podia continuar vivint com havia viscut fins a aquell moment. Preveiem canvis: quins canvis, ningú sabia del cert. No hi havia ni guerres, ni epidèmies, ni cataclismes atmosfèrics inusuals, i crec que ningú sabia com exactament s’havia de començar a canviar tot, però ens faltava una cosa que es podia definir com a “aire fresc”... Des d’aquella època, sé que no em senten bé els temps dels canvis, les èpoques interessants... Tot i així, quan arribava el dia 31, l’Avi Gel – l’equivalent siberià de Santa Claus – seguia la vella tradició russa, i afirmava que ens portaria la nova felicitat.

Siguis on siguis, pensa que falten tres dies per a que s’acabi el mes de desembre. Que sigui calm, l’any que vindrà, l’any que ens espera. Que tota la nova felicitat sigui més gran i millor que la vella. Passi el que passi, que sigui millor del que ens imaginem.

(Publicat al BONDIA el 28 de desembre del 2012)

"Brilla el grèvol, fuig la boira"

2011-12-25T23:05:00.000+01:00

ALEXANDRA GREBENNIKOVA

IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegenel vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla,nit de Nadal.
Del cel estant les estrellesel miracle han espiat.
I llisquen meravelladesdamunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet "Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal", arribem a la vigília de Nadal, avui.

Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».

El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a "El camí de l'establia": «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»

Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.

Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.

Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).

Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant:«Tendres albades de Nadal!Boires i fum no les apaguen.Sota la cendra hi ha la neu,sota l'escorça hi ha la saba».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2011)

Om, l'arbre guerrer

2011-12-22T22:32:00.000+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

En un poble veí, prou proper per a que s'hi pugui arribar a peu, però massa llunyà per anar-hi jo ara mateix, hi ha un om que segueix viu per miracle. Pateix d'una malura que mata els oms, però aconsegueix treure fulla cada primavera. Tanco els ulls i dibuixo un retrat mental de l'om; com tots els retrats de persones i arbres imaginats però desconeguts, pateix una considerable influència de la literatura. Me l'imagino vell i sec, amb un exèrcit de formigues en filera que n'han fet una ruta predilecta d'excursions.

Deu ser un om centenari, farcit de teranyines –les teles grises de les aranyes, tal i com les va descriure el poeta. Sempre m'havien dit que l'om, per a Machado, era la imatge d'Espanya, l'Espanya eternament moribunda i eternament a l'espera de miracles insòlits i primaverencs, tal i com era fa més d'un segle, tal i com és avui en dia.

El més probable, però, és que es tractés d'una imatge feta a la semblança del poeta, reflectit en el món vegetal. La combinació d'un tronc podrit i ple de pols amb les branquetes verdes, grapats de fulles alegres del mes de maig. L'om invencible o com a mínim, no vençut.

Des del punt de vista de la màgia blanca dels arbres, l'om es considera protector dels veritables lluitadors. No suporta als perdedors innats que es compadeixen amb facilitat, preparats a tirar la tovallola abans de fer tot el possible per vèncer.

Diuen que si ets un d'aquests, no li demanis ajuda a un om: l'arbre et reconeixerà, endevinarà el teu caràcter i restarà indiferent als teus planys.

En canvi, a aquells que malden per mantenir l'equilibri amb totes les seves capacitats, als que s'aixecaran mil vegades malgrat les dificultats i ho recomençaran tot des de zero sense perdre mai la fe i l'esperança, les branques d'un om ajuden a arribar a la llum. Un bon contacte amb un om, ple de mútua comprensió, us omplirà de força per molts anys.

Els russos, antigament, decoraven les seves cases amb figures de galls i de caps de cavall fets de fusta d'om –els galls de fusta, per protegir la casa del foc, els caps de cavall, per protegir-la de les forces del mal. N'he trobat, descrits, d'altres usos curiosos.

Un d'ells és el de portar les cendres d'om en una bosseta com a talismà per protegir a si mateix i als amics de les tafaneries. També es recomana posar un penjoll d'escorça d'om al coll d'un infant: l'ha de portar per a que li doni la capacitat de parlar amb convenciment quan es faci adult.

Ara bé, el més elaborat és el de buscar un cordó o fil de color groc, fer un nus amb ell i llençar-lo al foc fet amb llenya d'om, per esdevenir immune a la mala gent i a les seves males llengües. Diuen també que durant els anys de fam, la població rural se sostenia menjant l'escorça d'om, tallada en trossos petits i bullida.

L'om sempre s'ha venerat com un arbre guerrer, un arbre protector. Els cavallers medievals feien les seves llances amb fusta d'om perquè els donaven més coratge i els portaven sort a les batalles. La resistència de la fusta també hi jugava un paper important. Encara avui en dia, la fusta d'om s'utilitza en la decoració de la part exterior i interior dels vaixells, en la construcció de canals i preses.
La seva fusta es considerava particularment preuada pels habitants de la Roma antiga. Tant per a ells com per als primers cristians, l'om simbolitzava la dignitat.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de desembre del 2011)

Ara que la nit s'ha fet més llarga

2011-12-15T10:05:00.000+01:00

En un ambient mixt de por, ansietat i esperança, arriba elNadal dels petits comerciants d’Andorra. L’estat d’ànim d’aquells qui viuen delturisme és qualsevol menys festiu. Diuen que totes les malalties del món venendel cap – i si penses que et farà mal el coll, te’n farà, i si penses que estàsen crisi, estaràs en crisi. Això és cert fins a un cert punt, i també – fins aun cert punt – és fals.

És cert perquè fins i tot la gent que aparentment prospera,va pel carrer envoltada d’una espessa capa de desconfiança en el futur. És unacapa gairebé visible, de tons grisencs: “¿Com va el comerç?” “Mai no se sap quètindrem el dia de demà...” És fals perquè conec tota una colla d’hipocondríacs(el mal d’hipocondria em ve de família) que aconsegueixen viure molts anyssense que els pertorbi un veritable problema de salut. Conec a un munt de gentprofundament pessimista que passa la vida rodejada d’amor i admiració. Com tambéconec a aquells que han fracassat en els negocis no obstant la ferma fe que elseu destí era el de ser rics.

És ben sabut, i fàcil d’observar, que el moment més fosc del’any és el presagi del retorn de dies més assolellats. El que ens passa és queno sabem quan arribarà la nit més llarga del nostre esperit, i pressentim mesosde foscor. Al cor dels andorrans del desembre de 2011, hi viu la tardor. Hi viuuna nit de tardor freda i seca, i sembla que quedin mil anys fins a l’alba i lallum, i falten segles fins a que arribi la neu i els Reis.

Mentrestant, els carrers s’han disfressat de llums i decolors, com és l’ús i el costum de desembre. Els nens de l’Escola Andorranad’Encamp estan aprenent la cançó de Josep Thió “Quan somrius”: una melodia moltfàcil de retenir combinada amb una lletra que no aconsegueixo recordar, tot ique se suposa que tinc una memòria excel·lent per a tot tipus de versos. “Araque la nit s’ha fet més llarga... Ara que les fulles ballen danses al racó...”

A casa, hem decorat un arbre de Nadal amb una pota coixa, ésa dir, amb una base trencada: hauria sigut més lògic portar-lo a ladeixalleria, però el vot majoritari dels habitants del pis ha decidit salvar-loi arreglar-lo. A més a més de l’arbre ressuscitat, en tenim un altre, minúscul,i dos tions: un de petit i un de gran. La Laura els dóna el menjar (s’ho mengentot, com a bons tions disciplinats) i el beure, amb palletes que els arriben ala boca dibuixada. Ara que la nit es fa més freda, mentre bufa el vent, al migd’un buit que ha deixat la gent que ha marxat i no torna, no torna, és Nadal almeu cor.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2011)

La sauna al mig d'un bosc

2011-12-07T18:43:00.001+01:00

L’altredia parlava amb un senyor rus que es va construir una sauna al mig d’un bosc.Les saunes al mig d’un bosc són una cosa força típica de Rússia. La majoria dela gent que té una mica de terreny hi té un tros de bosc. S’hi construeix unasèrie de petites casetes: una cuina separada de la casa principal (amb una llarde foc i una taula gran, on es fan els dinars quan el temps ho permet), petitesglorietes o quioscos de jardí per prendre-hi el te i, per descomptat, la sauna.És gairebé impensable el repòs al camp rus sense la sauna. Pot ser més o menysluxosa. Normalment té una sala de vapor humit –una mena de hammam turc on lagent es pega amb un estri especial de branques de bedoll (per millorar lacirculació)–, una sala de vapor sec, un lloc de repòs i una dutxa. Quan surtsde qualsevol dels espais de vapor calent, t’has de dutxar amb aigua freda otirar-te al mig d’un munt de neu que sol haver-hi a l’exterior durant vuit onou mesos de l’any. A l’estiu, et pots banyar al llac.

L’anècdotadel senyor rus, però, no es referia a les tradicions del poble. Em va explicarcom, un cop construïda la seva sauna perfecta, després de la primera sessió dehammam, s’hi va posar a descansar amb una tassa de te. Va observar el paisatgepreciós, i va pensar: “Això és vida.” Només pensar-ho, va sentir com el picavaa la cama un borinot enorme. És cert que de borinots, de mosques i de mosquits,aquelles contrades idíl·liques n’estan farcides. “I vaig pensar –continuava enun to didàctic– que mai no pots abaixar la guàrdia, perquè un cop ho fasarriben mosques gegants per empaitar-te.”

“Elsandorrans –deia– els veig molt relaxats, com si acabessin de sortir d’unhammam. Els russos no som així: tota l’estona pensem com es pot millorar el quetenim.” I, veient la cara d’escèptica que tenia jo, continuava. “¿Vols dir queno ho fem?” Perquè un no es pot relaxar mai. Tots els d’aquí esperen que vinguialgú i els rescati. Mentrestant, no hi ha neu, el temps no acompanya, el deutecreix, no hi ha noves fonts d’ingrés. La legislació sobre patents i marquess’hauria de canviar; avui en dia, és més barat patentar una cosa a Suïssa que aAndorra; hi hauria d’haver més incentius a la indústria, al comerç, méstractats de col·laboració amb la Unió Europea... i “¿per què no hi fan un casino?...” “Un casino no, que elbisbe no ho permetria...” “Con la Iglesia hemos topado, Sancho...”“La relació d’Andorra amb l’Església forma part de la seva identitat...” “Sí, sí, con la Iglesia hemos topado...”

Queconsti que no crec que estiguem a la sauna al mig d’un bosc, a l’espera depicades de mosques gegants. Tampoc sóc partidària de la creació urgent decasinos, ni em sembla que les persones de procedència russa en tinguin més,d’iniciativa emprenedora –que ja ve “desèrie”– que els andorrans. Aixòno obstant, és alarmant que des de fora no se’ns vegi gaire dinàmics.

Elsúltims dies, l’oposició ha estat comentant que el fet que un sol partit hagiarribat a tenir un poder absolut, executiu, judicial i legislatiu, tant alGovern com als comuns, no necessàriament és positiu. Per a algunes coses potresultar cert, però la situació sí que té un megapunt a favor: avui, no tenimcap excusa per no treballar tots junts, per no fer front comú. Felicitats atots els guanyadors de les eleccions: la gent us ha fet gran confiança. Teniu–tenim– una enorme responsabilitat per no defraudar-la en un moment tandelicat. Tots desitgem que la unió faci la força. Tots desitgem que es puguitreballar.

(Publicat al BONDIA el 7 de desembre del 2011)

"Arbre, mon cor t'enveja"

2011-12-05T22:44:00.001+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Quan baixo pels carrers i quan vaig per la muntanya, sóc més conscient que mai de la presència dels arbres als quals he dedicat dies i pensaments. El roure i el grèvol, dos reis bessons, rivals eterns, s'enfronten en una eterna baralla. La seva lluita per la corona de l'any té un sentit especial al desembre: l'arribada de l'hora més fosca significa que les coses estan a punt de millorar. M'embruixa el groc de les últimes fulles dels bedolls. Em fan llumetes les moixeres. M'envolten històries del seu passat.

Un cop us he parlat de la naturalesa màgica dels salzes, a casa ens hem adonat que allà on queda Caldea, abans n'hi havia uns quants, i ara, només n'hi queda un. Als camps de golf, a les pistes d'esquí, als parcs urbans i al mig de les places, els arbres es tallen o se substitueixen pels altres, de creixement ràpid, de procedència forana, més convenients o més decoratius.

Quin ésser més digne d'estimar, un arbre! És viu i noble, es mor i no es venja. Massa sovint, el condemnem a perdre la guerra amb desenvolupaments urbans: això és encara més cert en un país petit com Andorra que arreu. Tots en coneixem l'argument: no tenim massa terra. ¿Qui pot alçar ciutats enmig d'un bosc? Fora dels límits dels parcs naturals, ¿com decidim quins arbres conservarem, i de quins podríem –que em perdonin la paraula– prescindir? ¿Com establim la frontera entre l'obligació de no tocar-hi res, de protegir allò que es té, i la necessitat d'emprendre nous projectes? ¿Qui s'atreviria a oposar-se a les necessitats humanes, privades i públiques, qui s'atreviria a oposar-se a la necessitat de crear riquesa, per defensar el paisatge?

Sembla que tots estem d'acord que és una pena, és una gran tristor, malmetre els nostres entorns naturals: ara bé, els que no formem part de l'administració, els que no som especialistes en planificació urbana, ¿com ens és possible saber el que els poders polítics i fàctics hi poden fer i no hi poden fer?

Fins i tot quan es tracta d'uns paisatges que ens hem proposat conservar, els únics entorns que es poden considerar efectivament protegits són els que disposen d'un pla de gestió que organitza i regula les actuacions que s'hi poden fer, un pla de gestió aprovat i posat en pràctica. Fins a que no hi sigui, ¿qui pot garantir el futur d'un paisatge? Fins a que no es comenci a implementar un pla de gestió de la Vall del Madriu –i vull dir un pla acceptat per la UNESCO–, ¿com ens assegurem de la seva protecció? Pensem, sentim i intuïm el que no haurien de fer-hi: això és, no ens hauríem de perdre la Vall. ¿Com ho farem, per conservar-la millor? Encara és una incògnita.

El paisatge, per als nostres avantpassats, era sagrat. ¿Encara el veiem com a un valor sagrat, o merament com una utilitat que no voldríem perdre? En tot cas, el seu avenir, el seu destí, depèn de la mà humana. El paisatge no es preocupa del seu futur: és un tresor inconscient. ¿El guardarem? ¿El veurem morir?

Un arbre només existeix o deixa de fer-ho, i no s'hi oposa, i no ho qüestiona; mai és responsable de la destrucció de la bellesa que l'envolta. Ja feia bé el poeta en cantar la glòria de l'arbre que «aguaita l'infinit», enamorat del cel i fill de les muntanyes, gloriós mentre els llamps el rodegen, al mig dels oratges, dels vents, de la «llum ardent»– «¡Oh vida, oh noble sort!».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de desembre de 2011)

"Jo visc sols per plànyer lo que de mi és mort"

2011-12-05T22:39:00.001+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.

A la pàgina web dels Amics de la Rabassa llegim l'immensament trist poema de Joan Alcover «Desolació»: «Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...», el monòleg d'un arbre mig mort que es plany: «mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí». Aquest poema acompanya les tristes imatges de la destrucció dels entorns naturals del paisatge que, en les paraules de Noemí Rodríguez, «es va transformant, deformant, emmalaltint». Tot observant aquelles fotografies de terror, forats per la tanca perimetral, els primers pals clavats, excavacions allà on jugaven els nens, la cimentada al Planell de Conangle, la plantada d'estaques dins del bosc, entens que allò que passa en la nostra i tan propera realitat és més desolador que totes les paraules de l'arbre moribund nascut del cor del poeta. Aquell, almenys, va ser ferit per un llamp de la tempesta; els nostres arbres, els estem destruint avui, mentre ens diuen, silents: «al cel he vist anar-se'n la millor part de mi».

Recordant la feliç (i en tota certesa, profundament irònica) expressió de Marc Vila, em considero una «russa optimista». Agraeixo el fet de viure en un país on tant un ciutadà normal i corrent com un ciutadà carregat de diamants no temen que els matin per treure'ls la cartera. Si es tracta de la natura, recordo que la majoria de les varietats d'activitat humana la destrueixen irreversiblement, i no per això hem deixat de fer –per donar-vos només un exemple– pistes d'esquí, o construir blocs de pisos o aparcaments als llocs on abans es trobaven prats verds plens de grandalles. Però ¿realment és necessari aniquilar els tresors que ens envolten, sense deixar-ne cap record als nostres fills? Sempre havia pensat que el projecte de Naturlandia es portaria a terme amb cura i seny, però des que he vist les imatges del començament de la destrucció, en tinc malsons. M'agrada pensar en positiu, però hi hem de pensar, ara, i ens hem de plantejar seriosament si es tracta d'un projecte que té sentit. I si no el té, i si ja és massa tard, aquella Andorra que estimem amb bogeria no tardarà en dir-nos, de si mateixa, dels boscos que ens donaven ombra encara fa poc, això:

"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:/sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;/jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort".

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de novembre del 2011)

Vern, l'arbre de frontera

2011-11-22T00:19:00.001+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Davant meu, mentre escric, tinc un quadre de Francisco Sànchez: prové de la galeria Ara Art. Un típic Francisco Sànchez significa un paisatge impossible i increïble a la vegada, amb una pluralitat de punts de llum. Tot hi és en blanc i negre, amb una gran varietat de grisos. El centre del quadre el travessa un camí de pedra, de granit brillant i relliscós, limitat a la dreta per uns penya-segats verticals i l'aigua de mar, i a l'esquerra, per un idil·li muntanyenc de pics salvatges amb un rierol alpí que cau al buit i gradualment desapareix. A la dreta, al mar, hi plou. A l'esquerra, hi fa un sol incert. El camí de granit s'acaba en un castell que a mi em sembla una atracció turística de nova construcció; l'Eva Arasa hi situa al Dràcula; l'Antònia Escoda hi veu la terra sinistra de Mordor. A baix, a l'esquerra del començament del camí, hi creix un arbre mig viu, mig sec, mig vestit, mig despullat, un arbre solitari nascut en un terreny que semblaria fet de vidre si no fos per una certa irregularitat de la seva superfície. És un arbre que existeix entre la pena i la glòria, d'aquells que he vist diverses vegades a Rússia i a França, tot i que no necessàriament l'associaria amb Andorra. És un vern.
Segons la tradició esotèrica, el vern és un «arbre de frontera», un pont que connecta les entranyes de la Terra amb el Regne de l'Aire. Vaig començar a pensar en els verns quan ens en va parlar Jordi Marquet, entre blinis de foie gras i vins d'Hongria, en mig de l'illa encantada dels formatges poc comuns, en un racó de la Plaça Roc Blanc. L'existència de Jordi Marquet dóna suport a la teoria que la realitat andorrana es guia per les mateixes lleis que els quadres de Francisco Sànchez: grups de miracles inconnexos a l'univers eclèctic. Així, mentre combinàvem delícies gastronòmiques amb la tertúlia sobre les obres de Brassens traduïdes al català, els fonaments de les cases venecianes i els dialectismes lauredians i canillencs, ens va explicar, quant al tema que ens ocupa, que les ciutats que pertanyen a parts iguals als reialmes terrestre i aquàtic, com ara Venècia i Amsterdam, solien ser construïdes amb un protagonisme de la fusta de vern, perquè –tallada en bona lluna–, no es podreix mai. La fusta del mateix arbre va ser utilitzada en la construcció de molins d'aigua a les illes d'Escòcia i de la catedral de Winchester.
El vern, conegut –segons el diccionari de Noms de plantes del Centre de Terminologia TermCat–, com a l'arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter, és un símbol de resurrecció. La fusta del vern, quan és tallada, canvia del blanc al roig, com si comencés a sagnar. Segons les llegendes dels pobles nòrdics, els verns i els freixes van servir de material base per a la creació dels primers humans. Va haver-hi un temps quan a Irlanda, tallar un vern, arbre sagrat, es considerava una ofensa criminal que, automàticament, t'atribuïa la responsabilitat per tots els crims del poble. N'hi ha qui manté la creença que la casa d'aquell que talli un vern prendrà foc i es destruirà en flames.
La mitologia irlandesa associa el vern amb les profecies, la protecció i la capacitat de preveure el futur. Per als grecs, era l'arbre emblemàtic de Pan, associat amb les festes del foc i la primavera. Per als russos, és l'arbre protector de la família com a clan, un arbre que afavoreix la unió dels pares i fills, dels avis i néts.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 20 de novembre del 2011)

La cigonya i el petit elefant

2011-11-16T21:22:00.001+01:00

Mama, ¿ets pobre, de diners?”, pregunta la Laura. M’ho rumio seriosament i decideixo que: a)la resposta correcta hauria de ser un sí, i b) no m’agradaria dir-ho, i opto per ser cautelosa: “Sóc... normaleta. En aquest sentit, res d’extraordinari.” “Jo sí que sóc rica.” “¿Tinc una filla rica?” “Sóc rica, perquè estalvio.” “No té res a veure. Estalviant, un no es fa ric.” Realment, no hauria de dir aquestes coses. D’on ho he tret, ¿això? Però a la nena, no la impressiono: “Jo sí que estalvio, perquè quan sigui gran em compraré una casa.” “Tu sí que arribaràs lluny si estalvies des que tens sis anys,” remarca el seu pare. “Papa, t’equivoques. Jo estalvio des que en tenia tres.”

El vell problema de la distribució de les riqueses em preocupa des de fa aproximadament vint anys. Com qualsevol persona que viu en una realitat mínimament allunyada d’un conte de fades, entenc el valor que tenen els diners per satisfer les necessitats bàsiques. Sé que el concepte de necessitats bàsiques varia d’un moment a l’altre, però ara no hi entrarem. Les necessitats bàsiques són les necessitats que nosaltres mateixos considerem bàsiques, per molt que siguin distintes per a gent diferent. Conec un home molt ric, molt ric (rus) que diu: “No t’imagines com en sóc, de pobre. Sóc pobre com una rata.” Humor rus a part, pots ser a la vegada molt ric i molt pobre en comparació d’allò que t’atreu.

Mai he entès el valor dels diners, un cop les necessitats bàsiques –o les que ens semblin bàsiques– estan cobertes. Un cop tenim una feina que ens aporta diners per menjar, per vestir-nos, per pagar l’electricitat i el lloguer o la hipoteca, el transport, els estudis i fins i tot les vacances, arriba un moment que no saben en què consistiria, per a nosaltres, un benestar perfecte. De la triada clàssica de salut, diners i amor, només la salut i l’amor no em posen cap dubte. ¿Quines són, les coses materials que vull tenir? Un lloc de viure, sí. Un espai per estar-hi tranquils, tots junts. Però, ¿com de gran? ¿Per què voldria una casa gran per a tres persones que som a la família? ¿I on s’hauria de situar la hipotètica casa gran dels meus somnis? Un cotxe, d’acord. Però, més enllà de la idea d’un cotxe segur i modern, ¿quin cotxe necessitaria? Sóc pobre de diners, com diria la meva filla, però si tingués tots els diners del món, si em donessin el poder per canviar-lo, ¿em dedicaria a comprar cases enormes, cotxes de carrera, fàbriques que no sabria administrar, iots que no navego? ¿I no és trist? Suposo que en proporció a les meves possibilitats, seria aproximadament igual de solidària del que sóc ara. A part d’això, no tinc gens clar què faria amb el munt de diners que no tinc.

Mentrestant, l’atenció de la filla es desvia per un ocell que vola per sobre de la muntanya: “Mama, mira, una cigonya! I porta una cosa que sembla un mocador. Potser sí que és veritat allò que expliquen de les cigonyes!” “A tu, no t’ha portat cap cigonya”, contesto en un to rondinaire: “Tu has nascutde la meva panxa.” “Sí, però el que porten les cigonyes són els animals. Potser aquesta porta una vaqueta.” “O una ovelleta. O un petit hàmster.” “Sí, i les cigonyes també porten ous de cocodril. I els petits elefantets. Pesen molt.” “Potser els porten tres o quatre cigonyes juntes.” “Potser.” Fa un dia perfecte, i si mai aprenem a destriar el possible de l’impossible, el cert és que sabem adaptar el possible i l’impossible a les necessitats del moment.

(Publicat al BONDIA el 16 de novembre del 2011)

El meu cor saltant pels salzes

2011-11-15T07:30:00.001+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

De salzes, en tenim a tot arreu. A Rússia, tenen diversos noms, depenent de si es tracta dels arbres més alts o més baixos, d'arbustos o d'arbres nans, de la freqüència de l'ús de la seva fusta per a la fabricació d'objectes decoratius, principalment cistells. El diumenge de la Palma, el que portem a l'església són unes branques de salze, d'una de les seves varietats: de fet, allà la festa religiosa es coneix com a Diumenge del Salze. Aquelles branques no són ni de bon tros tan elaboradament preparades com les palmes d'aquí, no hi ha cap foto típica d'un nen petit amb la seva primera branca de salze beneïda, però l'essència de l'esdeveniment és la mateixa. Cada primavera, amb branques de salze, celebrem l'entrada de l'eternitat als nostres cors.

Als Pirineus, on visc i escric, les colònies d'aquests arbres, típics dels boscos de ribera, es conserven, a prop dels rius canalitzats, amb una relativa facilitat. L'estudi de la vegetació de la ribera d'Andorra, publicat a la pàgina www.mediambient.ad, indica que les salzedes són la única comunitat forestal que es pot instal·lar just a tocar l'aigua sempre i quan la canalització dels trams fluvials no sigui total. Les freixenedes i les vernedes desapareixen; les salzedes, però, segueixen en estat de conservació mitjà, i representen la formació arbòria de ribera més abundant al Valira. N'hi ha, també, diversos tipus, i fa aproximadament un any, vam llegir la notícia del descobriment d'una nova espècie de salze, que abans no es coneixia a Catalunya, al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

D'aquest arbre, en prové l'àcid salicílic (el seu nom es deu al salze), l'aspirina. Des dels temps immemorials, l'escorça del salze s'ha utilitzat per curar refredats. La consciència màgica popular tal com la conec –això és, la consciència màgica russa–, manté la creença que amb les cendres d'un salze cremat es pot curar l'angoixa amorosa. El salze es presenta com a l'arbre de la Lluna, l'arbre de les dones dedicades a la Terra i a l'Aigua, l'arbre indiferent als problemes del Bé i del Mal. No té sentit demanar-li felicitat pels teus éssers estimats, no és un arbre que doni l'harmonia familiar, però sí que és un arbre que et pot ajudar a inspirar passions. És l'arbre que potencia els forts sentiments, i els entén. Diuen que per impedir que el marit vagi amb altres dones, s'ha de lligar les potes del seu llit amb branques de salze. L'altra opció és la de cosir branquetes de salze a les costures de la seva roba. Si no tens parella, fes un collar o un braçalet d'escorça de salze, i tira'l al riu, la nit de Sant Joan: et portarà l'amor. Per enamorar a un home, deixa una corona de branques de salze al seu camí habitual.

Hi ha un poema amb el protagonisme dels salzes (No fou d'esperit ni ocell) a l'Antologia de la lírica nord-americana d'Agustí Bartra, publicada a Mèxic l'any 1951. Crec que la traducció és, també, d'Agustí Bartra; ara bé, no sé dir si Shoshona és el nom de l'autor o el nom de la llengua ameríndia en la qual fou escrit el poema. És la història d'un noi que explica a la dona desitjada (es diu Wacoba): «No fou d'esperit ni ocell / allò que vares sentir / fressejar prop de la riba, / dintre l'ombra de la nit». ¿Què era, doncs? «Fou el so de ma flauta», continua, i més endavant, encara més explícitament: «Fou el sanglot de ma sang / allò que vares oir, / entre la rosa i el salze, / molt a prop del riu, ahir».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de novembre del 2011)

Mitja llimona

2011-11-09T11:03:00.000+01:00

Arran del tema de pomes i pomeres sorgit diumenge passat a la contraportada d' El Periòdic d’Andorra, vam començar a parlar de la necessitat de tenir, a la vida, una mitja taronja i no una ceba ni una llimona d’aquelles ben àcides que es troben de vegades. La cosa anava de l’amor: però no s’hi limitava. En tot, en l’amistat, a la feina, al lloc on vivim, a les activitats que practiquem en el nostre temps lliure, voldríem una completesa perfecta, voldríem trobar la segona meitat de la pura llum interior que trobem en nosaltres mateixos.

Hi ha una opinió, relativament popular, que tot depèn de la seriositat dels nostres objectius. Explicat gràficament, significa que si se’ns veiés amb ganes de convertir-nos en fruites dolces i completes no ens perseguirien mitges cebes en totes les cantonades. Si s’hi presenten amb ànims d’amargar-nos, és hora de desconfiar de la nostra orientació emocional. Segons aquesta teoria, el nostre amor perfecte, el nostre amic perfecte, el nostre treball ideal i, per postres, la casa dels nostres somnis ens estan buscant desesperadament al laberint d’universos paral·lels, incapaços d’arribar a realitzar-se.

Vivim permanentment rodejats de multitud de mitges taronges en potència. És habitual que les condemnem a l’oblit i ens dediquem, en cos i ànima, a la recerca de l’impossible. Les rebutgem perquè allò que desitgem en realitat és una mitja llimona. Volem una vida amb un gust inoblidable, que ens talli la respiració. Volem convertir llimones en menjars exquisits, en llimonades, en melmelades amb un punt d’aspresa. Si això no ens resulta possible, les convertim en notes de violoncel, en quadres amb una superfície rugosa, en càntirs de fang, en històries per no dormir. Volem la unió de les polaritats, del riure amb el plor, de la serenitat amb la tempesta, i de les fosques més profundes amb un migdia de l’estiu.

I vet aquí aquell qui passa el dia sense sentit. Demana pa a les roques. Dóna almoina als rics. Intenta enfilar l’agulla amb un raig de sol de la matinada en lloc de fer-ho amb el fil d’un propòsit que no dic. Maquilla la pal·lidesa de color blanc. I així, al final del camí, troba la mitja llimona, o mitja ceba, o mitja vida.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre del 2011)

"Menjarem pomes i ens direm l'amor"

2011-11-07T00:01:00.002+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.

Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.

Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.

Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.

A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».

Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».

M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 de novembre del 2011)

Museu de l'Escalfor

2011-11-02T09:26:00.001+01:00

Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.

Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.

Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)

Un àlber amb el nom de Rosalind

2011-10-31T09:17:00.000+01:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

L'àlber va ser el primer arbre de la meva vida. Estava plantat al costat de l'edifici de les calderes de calefacció. El vèiem per les finestres de la cuina on es passava una gran part de les nostres vides: sempre estàvem fent un mos, com una bona família russa. Un dia, als anys cinquanta, els primers habitants d'aquells edificis havien sortit a plantar arbres al pati comunal: una activitat típica de la Rússia soviètica. Era un subbotnik («cosa de dissabte»). El meu avi hi va plantar un àlber. Quan jo vaig néixer, l'àlber ja era gran i l'avi ja no hi era. Les llavors de l'àlber portades pel vent eren un símbol de la primavera. No era un arbre especialment robust –pocs arbres de ràpid creixement ho són–, però per als nens, el seu tronc i les branques eren ideals per pujar al teulat de l'edifici de les calderes i passejar-hi desafiant els possibles perills que esperaven als herois que es passejaven per les teulades (des del punt de vista d'alumnes de primària, es tractava principalment de la fúria dels pares). Els adolescents gravaven a la seva escorça els noms dels seus éssers estimats i odiats: a l'igual que l'Orlando shakesperià va deixar a l'escorça d'un arbre les lletres del nom de Rosalind.

A Andorra, l'àlber es coneix com a auba o aube, i a la Cerdanya, segons explica Jordi Casamajor, com a pupulina. Al bloc Lo Vistaire, «el bloc que recull els trets del català que es perd a Andorra i Alt Urgell», podem llegir sobre els topònims d'Encamp i Ordino relacionats amb el seu nom, i veure els exemples del seu ús a l'obra de Ricard Fiter, Rosalia Pantebre i altres autors.

La meva introducció a la llengua catalana va ser tardana i molt gradual. He trigat molt en aprendre com parla dels «arbres de l'Albereda» Vicent Andrés Estellés. La majoria dels poemes relacionats amb els àlbers que recordo pertanyen als grans clàssics de la poesia castellana. Gràcies a les edicions bilingües de García Lorca, vaig aprendre com «las alamedas se van, pero nos dejan el viento». L'altre poema, el d'Antonio Machado, se'm va gravar a l'ànima com es devia gravar a l'escorça de l'àlber el nom de Rosalind: «¡Alamos del amor que ayer tuvisteis/ de ruiseñores vuestras ramas llenas;/ álamos que seréis mañana liras/ del viento perfumado en primavera...» Em feia pensar que l'autor de Los campos de Soria es veia a si mateix com un àlber daurat, lira del vent ell també, un àlber amb àlbers al cor.

Molt més tard, he après el poema Tan lluny de mi de Josep Sebastià Pons, el poema amb el qual s'identifica qualsevol que s'hagi dedicat a la desesperada contemplació de la Bellesa: «Tan lluny de mi, tan lluny de mi/ és la beutat que el pensament s'hi perd./ Quan vaig girant en el jardí/ primavera se'n riu amb el seu mirar verd». Us n'he citat la primera estrofa perquè és sublim, i em direu: «Això està molt bé, però ¿on s'amaguen els àlbers?» Hi seran de seguida: «L'àlber, per sostenir la fulla clara,/ té uns brancs de platejada voluptat./ El cel hi oneja tot just ara./ El cel que passa llis deixa l'home oblidat». És el mateix poeta, detallista, gràfic i coneixedor del paisatge, que us vaig citar quan parlàvem dels roures, la setmana passada. En un altre poema, immortalitza el bolets blancs que es fan a la soca de l'àlber.

Vet aquí unes fulles de l'àlber, arbre d'Hèrcules, arbre d'ombra. No us diré de quin àlber provenen. Si en coneixeu algun, que sigui el vostre: tot herbari – com diu l'Elisabeth – és un misteri.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 d'octubre del 2011)

Feliç aniversari

2011-10-26T13:02:00.000+02:00

Quan era petita felicitava a tothom pels seus aniversaris. També felicitava els amics i coneguts per Cap d’Any (el Nadal a casa nostra, aleshores, es considerava exclusivament una festa de l’Església), l’1 de maig (el dia de la solidaritat internacional dels treballadors, també conegut com la Festa del sol i de la primavera) i el 8 de març (la Festa de les mares). És probable que en aquell moment també els felicités pel dia de la Revolució d’Octubre (el 7 de novembre, també conegut aleshores com a la Festa de la llibertat), però no en tinc constància. Per totes les dates senyalades, comprava targetes postals en un quiosc o a l’ofi cina de correus (amb clavells, coloms de la pau i banderes roges per la Festa del sol i la primavera; amb avets, decoracions nadalenques i l’Avi Fred, la versió russa del Pare Noel, per Cap d’Any; amb roses i margarides, per la Festa de les mares i per als aniversaris), i sempre escrivia el mateix: “Estimat (o estimada)... de tot cor el felicitem en el dia brillant (del seu aniversari, de la primavera, del solstici d’hivern...), li desitgem que tingui moltes alegries, magnífica salut, èxit en totes les coses. Un petó, de part de la família Grebennikov.” Crec que ho vaig fer aproximadament fins a l’edat de 16 anys. Tenia una petita agenda amb tots els aniversaris dels amics i familiars. Enviava postals fi ns i tot a la gent que veia cada dia.

Vint anys més tard, sovint se m’obliden els aniversaris. Recordo el 23 d’octubre: el meu home va tenir la gràcia de néixer a la distància temporal de sis mesos exactes del seu sant, i és difícil oblidar-se de Sant Jordi, amb totes les roses i dracs i lectures contínues. Recordo el 23 de juny: ens vam casar, ara fa deu anys, la vigília de Sant Joan. Recordo els dies que van néixer la meva filla, la meva germana i els meus pares. Quant a la resta... bé, l’alerta del mòbil i la meva pàgina del Facebook ens ajuden a no oblidar-nos de quan va néixer una part dels nostres amics i coneguts; sempre resem perquè no fallin les tecnologies. Al Facebook, tendeixo a felicitar gent que es diuen Xarxa de Parcs Naturals i Biblioteques de València i amb tota probabilitat no reconeixeria els titulars d’aquests perfils si els veiés pel carrer tret que portessin un cartellet de “Biblioteques de València”–però què voleu que us digui, em fa il·lusió que hi hagi xarxes de parcs que compleixen anys–. I naturalment, fan il·lusió els aniversaris de la gent que conec.

Avui, el 26 d’octubre, és l’aniversari de quatre persones que conec. Mai no he trucat a cap d’elles per felicitar-les, ni mai no els he regalat res, ni per l’aniversari ni en cap altra ocasió. El seu aniversari, me l’han recordat les xarxes socials, però si avui, el dia 26 d’octubre, trobés qualsevol d’ells pel carrer, em faria molta il·lusió felicitar-lo. Els conec suficientment per dir que desafi n qualsevol teoria que manté que els nascuts el mateix dia s’assemblen entre ells –però hi deu influir la diferència d’edat entre el més jove i el més gran–. Avui, complint la tradició de la meva infància llunyana, agafo una postal imaginària, tota decorada amb flors d’Andorra, les flors de l’estiu que acaba de passar gencianes grogues, orquídies del bosc. Feliç aniversari, Òscar, Cristina, Anna, Marisol. Feliç aniversari, també, Elisa –jo crec que no et conec, però estàs en bona companyia–. El mes de octubre, mes groc (per les fulles dels bedolls), mes de l’òpal (per la seva pedra de naixement), mes de la lluna plena de l’hivern (perquè fa anys es creia que el dia de lluna plena d’octubre començava l’hivern) és un bon mes per néixer. Que siguin molt feliços tots els que hi fan anys.

(Publicat al BONDIA el 26 d'octubre del 2011)

Il·lustració: targeta postal "Per molts anys!" de l'artista G. Kurtenko (1983)

Roure, temple obert

2011-10-24T15:21:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Comença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.

Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.

És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.

A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.

El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'octubre del 2011)

La metamorfosi de la grandalla

2011-10-18T07:11:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

La meva filla, de sis anys, dibuixa flors, rodejades de fades i papallones. La que li surt millor és la grandalla, amb pètals grans i una tija corbada. Normalment la dibuixa a dalt d'una muntanya. Això em fa pensar que per a ella, alumna de l'escola andorrana d'Encamp, es tracta d'un símbol del país, après a estudi, i no d'una flor real. Sempre he vist les grandalles més aviat a la vall – a la Vall d'Incles – que no pas pel camí cap als pics.

Miro els dibuixos encuriosida. Gairebé espero trobar-hi set pètals, corresponents a les set parròquies, i una petita bandera andorrana per ambientar el paisatge. Jo, com a nena comunista, sabia dibuixar clavells vermells: la meva filla ha crescut rodejada per altres símbols. Ara per ara, però, les flors i les banderes no es barregen, i els pètals, als seus dibuixos, sempre són sis.

Us parlo de grandalles, però reconec que, als meus pensaments, es diuen narcisos. Vaig créixer sentint que Narcís tenia una germana bessona que amava profundament, i en morir-se ella, es consolava mirant el reflex de si mateix a l'aigua. No se'n podia retirar, i va morir de pena i d'amor. No es va morir ràpidament: a mesura que el seu cos s'aprimava, s'anava convertint, a poc a poc, en una flor silvestre, blanca i groga. Un dia, les nimfes d'aigua van mirar cap a la vora del riu, i ja no hi havia cap figura humana. Es va convertir, en la seva totalitat, en dolç perfum, en pura bellesa, en una flor.

Aquesta flor, en molts idiomes, s'ha continuat dient igual que el jove desafortunat. La parla andorrana li ha donat dos altres noms, més alegres o més sinistres, segons com es miri. Als Cassigalls, Sergi Mas ens explica que a Sant Julià, se li diu Garlanda, perquè tota l'estona garla, xerra, s'exalta, enamorada de si mateixa. M'agrada la idea de flors rialleres.

Ara bé, la meva percepció, secreta i particular, és la contrària: crec que els narcisos són flors silencioses. El nom de Grandalla, segons certifiquen els esperits dels prats lauredians – els Llimois – al mateix llibre, s'hauria d'entendre tallant-lo en dos: la Gran Dalla. La flor, Narcissus Poeticus, és mortal i no s'adona del seu destí, la «Gran Dalla» que porta l'ésser humà, envejós de la seva bellesa.
Al quadre de Dalí La metamorfosi de Narcís podem observar com un cos d'home pensatiu lentament es transforma, convertint-se en roques coronades amb una solitària flor. El seu mètode «paranoico-crític» recomanava que els quadres es contemplessin en un estat de «fixació distreta». Si arribem a fer-ho i entrem en una mena d'estat d'oblit atent, veiem que es tracta d'un retrat d'un home que venç la mort, salvat pel seu amor, Gala.

Les úniques grandalles que tinc davant meu avui, a mitjans d'octubre,són fràgils imatges guardades per l'herbari de la memòria. Si tanco els ulls i fixo la mirada just davant meu, veig com les flors i les roques lentament es transformen en carreteres i ciment, en edificis i murs de contenció, en objectes grotescs creats pels humans. Les valls desitjades per si mateixes, enamorades de si mateixes, es veuen al mirall de les seves dèries, i no es moren, mai no es moren, només canvien d'aspecte. A poc a poc, es crea un país enamorat de la seva germana bessona, l'Andorra de les Grandalles, d'un passat imprecís o d'un futur indefinit. El futur esdevé visible. El passat esdevé un símbol. I com diu el nostre poeta, «els meus ulls ja no saben/ sinó contemplar dies/ i sols perduts».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 d'octubre del 2011)

"El branc de la moixera, tot vermell..."

2011-10-09T13:17:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Com a una bona encampadana, tinc lloc al meu cor pels Cortals d'Encamp, i pel camí de les Pardines. El meu home i jo, sempre que sortim de casa amb la idea de fer-hi un passeig tranquil, deixem el cotxe al pàrquing on tot l'estiu es llogaven bicicletes, i al cap d'uns trenta metres ens desviem cap a l'esquerra i comencem a pujar. «La cabra –constata ell– tira al monte». Si tenim sort, trobem uns pals per ajudar-nos a caminar, i mentre els estem buscant, sempre ens confirmem en la idea de comprar-ne uns «de veritat» a les botigues del Viladomat: projecte que mai es realitza. Pugem cap a Prat del Gilet, i seguim el camí del refugi dels Agols, a través d'un bosc de pi negre i besurt, o moixera.
De tots els llocs dels Països Catalans, tan sols els Pirineus i Montseny alberguen l'arbre de l'amor i de la família, la moixera de guilla, parent llunyà de l'Arbre de la Bondat del paradís antic, assecat i desaparegut des de fa segles. Les llebres de muntanya mengen el seu fullatge i escorça. Els seus fruits, font d'alimentació d'ocells i de guineus, o guilles, són massa amargs per a que nosaltres els puguem menjar directament al mes d'octubre, quan acaben de madurar: per a poder consumir-los en el seu estat fresc, els hauríem de collir a l'hivern, després que s'hagin gelat, o deixar-los uns dies al congelador, abans de tastar-los. Els fruits de la moixera són rics en vitamines i en pectines, molt bones per la digestió, però tot i sabent de les seves propietats curatives, no gaires persones les prenen per postres, ni que es tractés de fruits de moixera gelats amb sucre. Després de congelar-los, no són amargs, però esdevenen àcids. Antigament se'n feia melmelada: es barrejava una part de fruits de la moixera amb una part igual de pomes àcides, amb dues parts de sucre, i es coïa. De vi, també se'n feia, de besurt, però no es bevia gaire: només te'n donaven en cas de pèrdua de forces i de la salut, s'utilitzava també com a remei per a depressions fortes.

Per conservar l'amor a casa teva, posa dos branques de moixera amb fruits vermells, brillants, a prop de la finestra. La vella llegenda diu que la moixera prové del cos d'una dona que no va voler viure després que s'hagi mort el seu estimat: després de fer-li l'últim petó, va demanar a la Mare de Déu que la protegís dels assassins, i Ella la va convertir en un arbre que dóna fruits vermells i amargs. El besurt és un arbre guerrer, un arbre capaç de fomentar l'esperit de sacrifici al cor d'aquell qui l'admira. Els vells asseguren que si descanses recolzant l'esquena contra el tronc del besurt, al cap de cinc o deu minuts sentiràs com t'omple la seva tranquil·litat i energia.
Els bonsais de besurt són preciosos i sempre et faran sentir bé, però no es recomana passar més d'una hora al costat de moixeres grans, a no ser que hi estiguis acostumat: és un arbre que té molta força i pot provocar debilitat. Els russos, a l'antiguitat, feien amulets i creus de la fusta de la moixera. També feien infusions a base de fruits de moixera per curar el reumatisme. El patge Jonàs de Jaume Subirana, atrapat a les entranyes del ventre acollidor, de carn en forma de teulada, del Pallars Sobirà, duu al buit «el branc de la moixera, tot vermell, en comptes de la mirra, l'or, l'encens», complint així totes les seves promeses.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 d'octubre del 2011)

La bàrbara del nord

2011-10-05T09:59:00.000+02:00

Tinc un amic que –quan li pregunten sobre la seva religió, o orientació confessional– invariablement declara que és un cristià de l’època anterior als concilis de Nicea i Efes. No sé ben bé què significa ser-ho avui en dia: és com si jo definís la meva ciutadania com a "bàrbara del nord". Ara bé, tant ha insistit en la irrellevància d’aquests concilis per a la seva vida espiritual que al final n’he après les dates: els anys 325 i 431. No m’és gens fàcil entendre la fe dels europeus de fa mil set-cents anys; me l’imagino com a l’ardent esperança del proper retorn de Crist, combinada amb tolerància religiosa. De fet, però, puc decidir entendre-la com vulgui: és home de poques paraules, i quan no vol donar explicacions se les reserva.

Quant a mi, em comporto com a catòlica tot i que, naturalment, vaig rebre el baptisme en el si de l’Església ortodoxa. Des del dia que un dels mossens de la catedral de Barcelona em va dir que continués anant a missa com hi anava abans, triant l’església que volgués, catòlica o ortodoxa, he arribat a casar-me a Meritxell i a batejar-hi a la meva filla. Tenint-ho tot en compte, les pràctiques espirituals més orientals tampoc no m’haurien de semblar alienes. El sentit comú raonaria així: no crec en déus que rivalitzin entre ells; ara bé, si hi ha només un Déu ha d’haver-hi diverses maneres de conèixer-lo en bona voluntat. I si suposem que no hi ha Déu –no vull suposar-ho, però és una opinió com qualsevol–, les pràctiques religioses de diferents pobles han de resultar antropològicament fascinants i, com a tals, no poden molestar de cap manera. A més a més, la pràctica del ioga a Rússia és força estesa, tot i que no vaig tenir cap contacte amb les seves ensenyances quan hi vivia.

Això no obstant, en trobar-me cantant un mantra abans d’estirar-me en un matalasset, em sento vagament culpable –com si estigués enganyant aquell mossèn que em va fer firmar l’obligació d’educar els meus fills en fe cristiana (tot i que, de moment, no he portat a cap fill a ioga)–. És una sensació curiosa: jo més aviat m’esperava sentir-me incòmoda pel fet de cantar la glòria a Déu –que és el que suposo que es canta– en sànscrit. En realitat, la incomoditat és el problema menys rellevant: els anys passats en el si de l’Església ortodoxa ja m’havien acostumat a cantar la glòria de Déu en un idioma gairebé incomprensible (eslau antic) en companyia de desconeguts aproximadament un cop per setmana, i fins i tot vaig arribar a formar part de la coral. Tota una sèrie de postures de ioga que podrien, d’entrada, resultar incòmodes a una persona amb costums totalment laics, coincideixen amb la pràctica de la pregària de l’Església ortodoxa. Les recordo de totes les pasqües que vaig passar agenollant-me i prostrant-me a terra, com tanta altra gent, vestida de gala i sense cap matalàs ni coixins, sense saber que era bo per a l’esquena. Sí, he tingut la sensació que els moviments rituals que segueixen les persones religioses russes en la seva pregària més ardent corresponen gairebé exactament a alguns exercicis que s’ensenyen als estudiants de ioga kundalini.

La posició del cor, segons els mestres de ioga, resulta ser exactament la mateixa que la posició del cor de la Mare de Déu a les icones ortodoxes: un cercle al mig del pit, on sempre porta al nen. Tocant el cor –aquest, i no el físic– ens concentrem en la respiració de la mateixa manera que un s’hi concentra durant la pregària incessant. La professora ens avisa que quan intentes posar la ment en blanc per a la meditació et poden visitar uns pensaments involuntaris i que d’entrada, no cal forçar-te per lluitar-hi. Sincronitzo el cap i el cor: però no m’hi vénen pensaments. El blanc de la meva ment és ple de noms de la gent important per a mi, la gent que m’ha tocat el cor en diferents moments de la vida, amics, família, alumnes, coneguts, estranys, vius, morts. Passo els minuts reservats a la meditació anomenant-los a tots, passant d’un nom a l’altre, i amb cada pas aconsegueixo situar-me millor en un món ple de noms.

Al cap del temps que dura la classe, ens acomiadem com ens havíem saludat: “El millor que hi ha en mi saluda el millor que hi ha en tu”, en un idioma per a mi incomprensible. La bàrbara del nord en mi es rebel·la –però a primera vista això del ioga té més punts de coincidència del que jo m’esperava amb les pràctiques espirituals de la meva joventut.

(Publicat al BONDIA el 5 d'octubre del 2011)

Aglans de Júpiter

2011-10-02T23:36:00.000+02:00

Noguer

Il·lustració: Jordi Casamajor

La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 d'octubre del 2011)

"Són els bedolls flama viva al bosc negre dels avets..."

2011-09-26T08:24:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

A la plaça, hi ha una foguera. A la vora, el jovent del poble beu vi calent: calent, i no pas bullit, que és una altra cosa. Els nens corren amunt i avall, prop del riu. A les mans, duen forcons coronats amb trossos d'escorça de beç, trossos llargs d'escorça seca que es crema. Els fan rodar, l'escorça cau al terra, i les guspires il·luminen la nit. Damunt les portes de les cases, s'han col·locat unes branques de beç que protegeixen dels mals esperits i fan fugir els dimonis.

Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.

Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.

El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.

El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.

Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de setembre del 2011)

"Déu vos guard, gerdera hermosa..."

2011-09-19T09:09:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

La identitat que tenim s'ha format a través del paisatge. Les roques, els rius i les plantes que ens han vist néixer tenen tant a veure amb el que som com els pares que ens eduquen i la llengua que parlem. En formem part sense notar-ho. Sóc russa, procedent de la capital dels Urals, Ekaterinburg, i durant els primers anys de la meva estada, aleshores ja definitiva, a Andorra, em desesperava la diferència entre la naturalesa de casa meva i la d'aquí. En els arbustos, en els arbres, en tots els éssers vius hi havia petits matisos que els tornaven forans. Els gerds tenien un gust distint, els pins tenien una altra forma, i l'herba, la simple herba dels prats que hauria de ser la mateixa a tot arreu, em semblava massa verda, com si fos de mentida. Transcorreguda més d'una dècada, he canviat. Ara trobo entranyable la similitud de la flora i fauna de les dues regions muntanyenques.
La gerdonera és una de les plantes que els Pirineus i els Urals comparteixen –mentre per als habitants de Castella o València els gerds són fruits d'origen incert que es compren a supermercats. Me'n vaig adonar el passat estiu, quan vaig coincidir amb uns turistes madrilenys a una visita guiada a les bordes de Percanela. Al llarg del sender, tot era ple de gerdoneres. El guia parava per esperar el grup i mentrestant, menjava gerds; jo feia el mateix. Els de Madrid, pujant, ens observaven, i al final van preguntar, incrèduls: «¿Els...mengeu?». Per a nosaltres, però, l'estiu i part de la tardor són mesos de gerds. Gairebé totes les rutes per les que he passat recentment eren rutes de gerds i nabius: la Ruta del Ferro, una part del Camí del Gall, la part final – la d'Ordino – del Tomb de les Neres.
A casa meva, els gerds de bosc eren molt més petits que els d'aquí. També creixien en les clarianes, però aquí són de muntanya, i als Urals, es trobaven a les zones més baixes. El té amb confitura de gerd era un típic remei casolà per als refredats. La meva àvia en feia vi i l'avi se'l bevia abans que tingués temps per reposar i madurar; d'altres se'n fabricaven licors més forts. Amb les fulles de gerd es feien infusions. També les posàvem a les conserves: per exemple, els cogombres salats es preparaven amb alls, fonolls i fulles de groselles i gerds, de la varietat jardinera. Es considerava deliciosa la mel de gerd.
El nom de gerd, al folklore rus, significa un món de coses bones, la comoditat, la llibertat, el plaer. El gerd, per als russos, és el símbol de la pàtria, contraposat amb altres fruits – els del viburn – que simbolitzen l'amargor de les terres alienes. La vida que és «com els gerds» és una vida dolça. A l'univers poètic català, la goja de Fontargent, al sisè cant del Canigó de Cinto Verdaguer, li diu «gerdera» a la noia –o fada– que cull maduixetes: circumstància que fa pensar que el fruit més saborós del bosc antigament donava nom a collidores de tots els seus fruits. Els versos del Canigó són una delícia tant per als amants de la natura com per als de la literatura, tant per als golafres com per als enamorats: llegiu, llegiu com la fada canviava maduixetes per brins d'or dels quals els nuvis poden fer-se un «anell de cinta ampla/ que en dos se pot mitj-parti». Així, si mengeu gerds, recordareu el rencontre màgic de l'aurer i la fada on «cada gert era un carboncle,/ cada maduixa un rubí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de setembre del 2011)

Llibertat personal plena

2011-09-14T09:43:00.000+02:00

“Contra la teva voluntat Ell et salvarà i et convertirà, perquè només en Ell es conté la veritat i la calma”, deia la princesa Maria, un dels personatges principals de Guerra i pau, posant una imatge de Crist al coll d’Andrei Bolkonski. Vaig recordar aquest episodi de la immortal novel·la de Tolstoi quan la conferenciant de la setmana passada, la benedictina Teresa Forcades, parlava del sentit d’un dels dogmes marians –els punts de referència que l’Església manté sobre la Mare de Déu–. Va remarcar que Déu sempre necessita la col·laboració humana per donar a llum la llum, per donar-li sentit al món. Contra la teva voluntat, no et convertirà: i això, si és cert, em sembla un tret d’una gran delicadesa d’una persona (la relació entre Déu i els humans que prediquen els cristians és inequívocament una relació personal) cap a les altres persones.

La conferència va ser tot un èxit. No entro més en detalls sobre el que s’hi va dir; ja en vaig fer un petit resum a la contraportada de El Periòdic d'Andorra del diumenge dia 11 de setembre ("Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades", a la secció “L’herbari forà”). D’entrada, em vaig trobar un xic desorientada, ja que basant-me en els diaris m’havia fet la idea que estaria dedicada a la teologia feminista i no a dogmes marians. Ara bé, el cert és que a l’hora de decidir-me a anar-hi l’important va ser la personalitat de la conferenciant, i no tant el tema de la seva dissertació. L’any 2009, quan es coïa el pànic en relació amb la grip A, vaig mirar el vídeo amb la participació de Teresa Forcades i vaig decidir fer-li cas anés com anés vestida i no vacunar la meva filla, que en aquell moment tenia 4 anys, ni vacunar-me jo tampoc. Teresa Forcades explicava que els riscos de la vacuna sobrepassaven els riscos de la malaltia. Ja en aquell moment em va sobtar el fet que a mi, que em considero una persona "oberta i tolerant", em costés molt prendre’m seriosament les paraules d’una metgessa vestida de monja, i pensava: “Si anés vestida amb una bata blanca, o com a mínim de paisà, no em costaria creure allò que diu.” Però allò que deia tenia tant sentit comú i es veia tan fonamentat que, monja o no monja,
em va convèncer. I, tal com preveia, no hi va haver epidèmia, ara ja ho sabem tots.

La desconfiança en el fet que una monja benedictina pugui ser metgessa i doctora en salut pública és molt característica. Una Església que ens ha acostumat a la idea que els monjos estudien teologia mentre les monges pinten ceràmica hauria de canviar els seus plantejaments. No es tracta de cap punt dogmàtic, només d’un costum força estès, d’una tradició absurda. No té cap sentit que es fomenti aquesta divisió de treball entre les persones que han agafat el compromís de vida comunitària. Que pintin ceràmica aquells qui hi tenen predisposició, i que estudiïn els que vulguin fer-ho. Tots –fins i tot els laics, que no sabem res d’ordre ni jerarquia eclesiàstics– ens sorprenem veient una monja llicenciada en teologia i ens quedem com més tranquils, més descansats quan arribem a saber que ja s’havia llicenciat en teologia abans de ser monja. Se’ns explica tot quan entenem que ja era metgessa i doctora en salut pública, de fa molt: com si tinguéssim, a la nostra ment, una línia invisible però molt clara entre el que és permès a les dones laiques i el que és permès a les dones religioses, mentre que, reconeguem-ho, quan es tracta d’homes ni tan sols se’ns acut la distinció de les possibles limitacions de l’activitat intel·lectual.

Fixeu-vos-hi, es tracta de limitacions a la vida intel·lectual que imposem a tota una sèrie de persones. Naturalment, és un plaer sentir la Teresa Forcades, que és una investigadora brillant i una conferenciant hàbil. Però el que encara estaria millor és que els ordes monàstics de vida contemplativa donessin facilitats a les dones amb talent que es troben en el seu si per poder participar en la vida pública. No es tracta de cap privilegi: només de facilitar el mateix accés als estudis i al treball intel·lectual als homes i a les dones. Avui en dia, entre els ordes religiosos femenins i masculins existeix una discriminació que s’hauria d’eradicar, com s’haurien d’eradicar totes discriminacions. No es pot esperar que Déu baixi del cel i canviï les situacions injustes: contra la nostra voluntat, no ho farà. ¿Per què? Perquè respecta la llibertat humana, una llibertat personal plena.

(Publicat al BONDIA el 14 de setembre del 2011)

Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades

2011-09-13T12:40:00.000+02:00

Il·lustració: Jordi Casamajor

Al començament de setembre, la Mare de Déu de Meritxell ocupa tots els pensaments. La llegenda explica que la bella imatge venerada va ser trobada per uns pastors que anaven a missa el dia de Reis, sota un arbust de gavernera florida en ple hivern. Per molt que intentessin recol·locar-la cap a una de les esglésies ja existents, en desapareixia per tornar a aparèixer al peu de la gavernera florida. De fet, sorprèn la flexibilitat dels nostres avantpassats, i sobretot de l'església d'aquell temps: no van pensar, erròniament, que es tractés d'una broma del dimoni, ja que la imatge no volia quedar-se ni a Canillo, ni a Encamp –a cap de les dues esglésies ja existents i construïdes. Tot al contrari, units, van construir una capella al lloc exacte de l'aparició, adaptant els seus punts de vista i creences al miracle que va entrar a les seves vides.
El dia 6 de setembre, vam passar tot un vespre pensant en els dogmes marians. Van ser introduïts a través de les paraules del beatificat cardenal John Newman: els dogmes, a l'església cristiana, existeixen per mantenir la nostra raó oberta. El primer dogma: Maria és Mare de Déu. Segons Maria d'Àgreda, una teòloga del segle XVII – el segle quan emergeix la subjectivitat femenina – quan l'àngel parla amb Maria, Maria entra al seu cor i, amb parsimònia, pondera la decisió. Té tota la llibertat de dir que sí i de dir que no. Maria és Mare de Déu perquè accepta ser-ho. En totes les esferes de la vida, Déu necessita la col·laboració humana per tal que es faci la llum de la intel·ligibilitat del cosmos: per a que el món tingui sentit.
Segons la teologia cristiana, el sentit de la vida humana és donar a llum la llum. El segon dogma –Maria és verge – significa que, per fer-ho, no es necessita la parella. La dimensió comunitària és essencial per als cristians. La dimensió parella sempre se situa en un context més ample: un conjunt de fills i filles de Déu que potencialment abasta a tothom. Moltes filosofies han tingut la complementarietat masculina i femenina com a una part essencial per a que la persona es realitzi. Maria és verge, i això significa la possibilitat de viure la vida sense que la parella en sigui fonamental.
Maria és immaculada: per ser humà no cal pecar. El que és propi de la vida humana no té res a veure amb el pecat. «Pecar és humà», ens diuen, i la necessitat de perfecció innata que viu en cada ésser humà és «una passió inútil». Segons el tercer dogma, estem cridats a deixar enrere la realitat del pecat, la realitat del no-estimar, del patiment. La realitat de la persona és que està feta a imatge de Déu. No naixem de zero, tots naixem dins d'una persona que ja té pors: combatent les pors amb amor es pot preparar un món millor per als nostres fills.
El quart dogma, l'assumpció de Maria, significa que la unitat del cos i de l'ànima és indissoluble. Sense cos, no hi ha persona. Segons Sant Francesc, tot el que existeix, existeix perquè Déu ho estima. Tota la creació que, segons Sant Pau, està plorant, amb dolors de part, a ser portada a la seva plenitud, ressuscitarà de la manera que la pàtria terrestre de Joan Maragall pugui ser també la seva pàtria celestial. El físic i l'espiritual estan units.
Estem a l'època dels fruits de la gavernera. A la vigília de la Diada de Meritxell he gaudit escoltant la Teresa Forcades. He vist que és sincera en la seva fe.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 11 de setembre del 2011)

Oblómov

2011-08-24T09:40:00.000+02:00

De nou emprenc l’estrany i dubtós repte de divertir-vos amb la novel·la del segle XIX. La majoria dels meus coneguts, visibles o com a mínim contactables durant d’estiu, recentment s’han dedicat a la lectura de la literatura russa. Hi ha algunes excepcions, com aquell qui s’ha aficionat, inesperadament i apassionadament, a Rodoreda, i ara forma part d’una minoria temporalment exempta de la lectura dels clàssics i divertits bàrbars del nord, però són excepcions comptades. Un dels meus amics fa pocs dies ha acabat la Niuada de gentilhomes de Turgenev; amb un altre hem coincidit, sense saber-ho, en la lectura d’Els Germans Karamàzov; l’altre està llegint Oblómov, d’Ivan Gontxarov. No me n’ha dit res, però he obert el mateix llibre per mimetisme, per la mera idea de ser partícip dels mateixos pensaments.

Els escriptors russos –gairebé tots els escriptors russos d’una certa fama internacional, de totes les tendències ideològiques (a excepció, en aquest cas, de Dostoievski)– són notoris per la seva descripció idíl·lica, poètica, de la seva terra. No sé si alguna altra literatura ha donat descripcions tan tendres d’una vida lenta, plena de trivialitats, buida d’esdeveniments, exquisidament quotidiana. No obstant la seva fina ironia, el capítol 9 de la novel·la, publicat molt abans de la resta (El somni d’Oblómov), és un himne als vells pobles russos, el seu aire i els seus gerds, les seves supersticions i les seves izbas, construccions de fusta.

Nascuda més d’un segle després de l’aparició de la novel·la Oblómov, mai no he conegut un poble rus com els que descriu Gontxarov. Tanmateix, per l’afinitat de paisatge, per la semblança dels turons i dels boscos, em fa venir a la memòria els pobles russos com els veia jo: més pobres, menys isolats, més espatllats, menys ingènuament feliços. No, un viatger entusiasmat no trobarà, en tota l’extensió de la Federació Russa, cap poble semblant a aquestes descripcions del segle XIX... Fins i tot la mateixa novel·la ja els dóna aquell flaire de paradís perdut, l’aroma inconfusible de l’herba, que era més verda quan érem petits, de les flors silvestres ja desaparegudes, dels dolços casolans d’antany.

Quan jo estudiava a l’escola, la crítica deia que Oblómov (sinònim de mandrós, tant en la mateixa novel·la com en llengua russa avui en dia) representava l’essència del caràcter nacional. Si fem cas de la crítica, qualsevol cosa pot resultar un caràcter típic d’un país tan extens, però és cert que m’hi reconec. Últimament penso que qualsevol novel·la decent és, o inclou, una caricatura que l’autor fa de si mateix. Si no se’n riu, no se’n surt. Quan es pren massa seriosament, quan intenta fer-se l’interessant, quan es justifica davant de si mateix i davant del lector, no arriba mai a guanyar la simpatia del públic. Els novellistes que s’admiren a si mateixos sense el més mínim sentit de la ironia haurien de limitar-se a inventar una sèrie d’esdeveniments entretinguts i evitar copiar els personatges de la seva pròpia naturalesa. La novel·la d’Ivan Gontxarov, en aquest sentit, és impecable. L’autor, que es va prendre el còmode termini d’onze anys per escriure aquest llibre –una de les seves tres novel·les–, es va emmirallar, amb un gran èxit, en un personatge lent, acomodat, resistent a tot tipus de canvis, indiferent a tot menys al confort. Ens hi reconeixem tots els que des de fa anys tenim un pla de canvis radicals a les nostres vides i mai no el portem a terme. L’autor descriu l’eterna immobilitat (tan nostra, tan asiàtica!) d’un home que somnia a canviar la seva vida i és incapaç d’aixecar-se del sofà per escriure una carta. La seva ironia esdevé encara més punyent quan entens que, de fet, parla de si mateix, del seu sofà i de la seva bata, dels seus somnis no realitzats i de la seva mandra, dels seus projectes mai no portats a terme, de tota una vida no viscuda. “Tot ho sé, tot ho entenc,” diu Oblómov, “però no tinc força i no tinc voluntat”.

Naturalment, totes les caricatures exageren els trets que ressalten. La predilecció que tenia Ivan Gontxarov per la pau i tranquil·litat era gairebé proverbial, però s’ha fet especialment famós després de la publicació de les seves notes del viatge arreu del món emprès a bord de la fragata Pallada. Tant les novel·les que va publicar com els seus articles crítics formen part dels tresors de la literatura russa. No podem identifi car l’escriptor amb el seu personatge immòbil. Però precisament com a part de l’ànima del seu creador, i, per extensió, de les ànimes dels lectors, Oblómov ens resulta simpàtic, ens resulta entranyable la seva aversió a l’ordre, projectes impossibles, amors trobats i perduts. És un llibre divertit i recomanable.

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost del 2011)

Endimoniats

2011-08-17T11:19:00.000+02:00

Sense raó aparent, sense cap necessitat imperiosa que m’hi hagi portat, he passat gran part dels últims dies llegint Dostoievski. Podria motivar el meu sobtat interès per la seva obra el fet que aquest any es compleixen 190 anys del seu naixement, i també els 130 anys de la seva mort: dates relativament rodones que alguns deuen celebrar. Des de fa anys m’he fet una idea dels seus llibres com a llibres poblats d’éssers fantàstics, impossibles, pràcticament models teòrics d’éssers humans. Són éssers humans obsessionats amb una sola idea, una idea qualsevol: l’excitació amorosa, la salvació de la humanitat, la sed de poder, la desesperada cerca de la divinitat. A més de ser models teòrics, tenen una propensió gens envejable a ser profundament infeliços.

En aquest sentit (i en molts altres), Dostoievski és shakespearià: el rei Lear, o Hamlet, o l’ambiciosa senyora Macbeth no són, stricto sensu, persones. Són idees que han aconseguit apoderar-se d’uns cossos humans més o menys receptius fins a tal punt que ja no queda gairebé res de l’anterior ànima humana: només queda la idea que la mou. Tant a les tragèdies de Shakespeare com a les novel·les de Dostoievski, tots els personatges més o menys rellevants són posseïts per uns éssers espirituals més poderosos que ells mateixos, una mena de daimons (com el daimon de Sòcrates, que mai hem sabut amb claredat què era). Ens queda el dubte si, de fet, està en el nostre poder escollir el daimon que s’apodera de les nostres ànimes, barrar-li el pas, lluitar-hi, o si, senzillament, estem condemnats a acceptar-lo. Queda poc clar si les nostres ànimes, ja de per si, estan fabricades com a còmodes cases de daimons, que tan sols esperen el moment per rebre i acomodar la Gelosia o la Inspiració, el Sacrifici o l’Avarícia, la Fe o la Venjança, o si ens és donada una mena de llibertat. Moltes vegades les Passions o daimons ocupen la mateixa ànima, i lluiten al seu interior per posseir-la enterament –a les novel·les de Dostoievski l’ànima interessada, la persona llar de passions contradictòries, sol suïcidar-se.

Les ànimes dels personatges de Dostoievski estan seduïdes pel seu destí. La passió que se n’apodera arriba com un atac epilèptic (i em pregunto si hi ha hagut, a la història de la humanitat, un altre autor que hagi pogut poetitzar tan clarament la seva pròpia malaltia, totes les malalties del sistema nerviós, en realitat tan prosaiques com un mal de queixals; em pregunto si hi hagut algú que hagi pogut poetitzar el dolor fins a un punt semblant). A l’univers de Dostoievski, pots simular una passió (això, com a qualsevol altre univers); ara bé, si s’ha apoderat de tu de veritat, no hi pots fer res. Els éssers humans són esclaus de les passions, dels seus atacs desprevinguts, i s’arrosseguen a través del seu començament, apogeu i desenllaç amb una excitació semblant, o equivalent, a l’eròtica. Si hem de donar una descripció genèrica dels personatges de Dostoievski, sense precisar la passió que els omple i els buida, hauríem de dir que solen ser uns éssers irresponsables i susceptibles. Irresponsables perquè ignoren pràcticament tot el que hi ha al seu voltant a part de la gran o ridícula idea que els mou (tot i que, naturalment, poden morir per la humanitat o per algú en particular si això, d’entrada, coincideix amb la seva passió). Susceptibles perquè qualsevol cosa, gran o petita, que fereixi el seu orgull és capaç de portar-los a les altures insospitades de la histèria.

Dostoievski sap explicar els detalls més irrellevants a la seva pròpia història amb tanta emoció que el lector el creu i llegeix pàgines de meres opinions filosòfiques, en certs casos qüestionables, amb una ferma convicció que seran molt rellevants. Segur que ho són, des d’algun punt de vista, però de vegades tenen molt poc a veure amb el contingut fàctic de la novel·la. La falta de lògica, d’ordre, del més elemental i bàsic sentit comú al cap i a la vida d’alguns dels personatges és desesperant –però potser precisament per aquesta falta de lògica, perquè els trobem indefensos davant de si mateixos, els arribem a estimar, endimoniats, irresponsables, susceptibles, més que a les persones igual d’inventades però amb un caràcter menys contradictori–. La passió-simplement la passió, tant de l’autor com dels seus personatges, de vegades esquemàtics–, la passió que es respira a les pàgines de l’accident feliç de la vida de Nietzsche i predecessor de l’existencialisme i l’expressionisme, contagia el lector...

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost del 2011)

L'amant imaginari

2011-08-11T09:30:00.000+02:00

Les exposicions del Museu del Tabac sempre són una invitació a reflexionar sobre la vida i l'art, una petita finestra sobre diversos racons del món que val la pena continuar explorant i coneixent.

Avui tenim la sort de veure de més a prop 32 obres (part de la col·lecció del Museu d'Art de l'Estat de Veracruz) de l'home que coneixem principalment a través dels ulls d'una dona, la seva tercera dona, per ser exactes. Diego Rivera, a pesar de ser considerat un dels grandíssims pintors del seu país, sobretot per la seva pintura mural, ens és més conegut com a marit –i més significativament, el gran amor – de Frida Kahlo, aquella que no era, segons ella mateixa, surrealista, sinó que pintava la seva realitat.

La curta pel·lícula dedicada a ella és una part important de l'exposició –els vídeos que acompanyen una gran part de les exposicions del Museu del Tabac solen ser essencials per poder entendre el contingut de la part restant de les mostres, i ajuden a omplir els blancs que, inevitablement, quedarien degut a les limitacions de l'espai.

L'exposició es titula Diego Rivera: passió mexicana. És curiós com algunes nacions es presten més a servir d'adjectius de la paraula «passió», fins i tot si produeixen escenes més aviat costumistes i tranquil·les, quan n'hi ha d'altres que s'hi resisteixen feroçment (imagineu-vos com deu ser la «passió holandesa»; i no hi ha Rembrandt qui en tregui l'entrellat). És així; però a part de la sort d'haver nascut en el si d'una terra que es percep, a priori, com a la terra de les passions, per sempre més associem Diego Rivera a una passió –la passió amorosa– i naturalment, mexicana, ja que mexicans eren els dos. El cèlebre adagi que resa que darrera d'un gran home sempre hi ha una dona es deu a un simple i indiscutible fet: totes les dones –i aquí ens sentim obligades a dir «quasi totes les dones» per honorar les imaginables excepcions que reforcen la norma– somnien amb tenir un gran home davant seu, un ésser extraordinari, de fantàstica personalitat, o bé un gran accident de les seves vides. Aquestes, paraula per paraula, són les dues definicions més famoses que va donar Frida a Diego: «el segon gran accident de la meva vida»; «un ésser extraordinari i de fantàstica personalitat».

Fem un petit recorregut per l'exposició abans de tornar a la idea de l'amor etern, consumat i impossible. Ens trobem davant d'una petita però molt significativa col·lecció de retrats, paisatges, natures mortes, nus, temes costumistes, dibuixos i esbossos que ens mostra Diego Rivera com «un etern aprenent» –manllevant les paraules de Juana Gutiérrez, extretes del catàleg del Museu de l'Art de l'Estat–, aprenent de la vida i de l'art, que feia servir com a base de les noves creacions «tot allò que era davant dels seus ulls, especialment l'art mateix».

Hi veiem el pas de l'artista per diverses etapes: «acadèmica, impressionista, cubista i figurativa, essencialment», segons ens fa veure Julio César Martínez a l'assaig introductori «La seva obra». Prestem atenció especial al Nu amb gira-sols, una composició plena de llum en la qual els gira-sols, rodons, enormes, tendres, es giren cap al cos de la dona nua, com si l'estiguessin seguint a ella en lloc del sol. Reflexionem davant de les obres costumistes de petit format, on la rodonesa gairebé esquemàtica de totes les figures essencials, la seva immobilitat escultòrica en posats sovint incòmodes revela la perfecció del món sencer (Nen amb pollet, Nen camperol). Observem els retrats (Retrat d'actriu, Retrat de Carlos Pellicer i, sobretot, Retrat de Lupe Marín) que tenen unes mans característiques, mans patidores que semblen trencades, mans estranyes d'ossos expressius que es complementen, sobretot en algunes de les dones – torneu a mirar Lupe Marín– amb ulls bojos, cruels o absents.

Els coneixedors de l'obra mural de Diego Rivera trobaran en l'exposició present una forma d'endinsar-se en els seus principis i entendre les obres de gran format a base de les d'un format més petit. Per a nosaltres, però, no és menys important el seu paper que ja hem esmentat abans, el seu paper com a musa per a una pintora i de pintor d'una musa. Quan es tracta de parelles d'artistes, gairebé mai se sap qui era el pintor i qui era la musa; potser els dos a la vegada.

La capacitat d'inspirar amor és una de les coses més intrigants del món dels vius. És clar que no es deu gairebé mai a les característiques purament físiques. Uns la tenim i els altres no la tenen, ¿o potser sí que la té tothom però rudimentàriament desenvolupada, i hom s'ha d'entrenar per cultivar-la? ¿Serà un do espontani com el de xiular artísticament o moure les orelles, o una tècnica complexa com fer gerros de fang amb un torn de terrissaire? ¿O potser no hi ha gent capaç d'inspirar amor, sinó tan sols aquells qui són capaços d'enamorar-se, físicament, espiritualment, metafísicament? Sigui com sigui, un dia menys pensat dos éssers meravellosos es troben i s'enamoren. Ell, dues vegades més gran que ella (cosa que en el context que ens ocupa significa que ella té 20 anys i ell en té 40). Ella, pràcticament invàlida a causa dels accidents i malalties passades, una ànima turmentada i visionària closa dins d'un cos trencat. Ell, segons la futura sogra, és massa vell i massa gras, i a més a més, ateu i comunista.

Els amics que creuen entendre les raons que ella té per contreure-hi matrimoni. Es basen en la còmoda situació financera de Diego, que ajudarà a pagar les elevades despeses mèdiques de Frida, la seva fama com a pintor que ajudarà a la carrera artística de la dona. Tot, veritats i tot, bestieses. Es poden ser considerades com a veritats perquè efectivament, li pagarà les despeses mèdiques i donarà impuls al coneixement més extens de la seva obra. Són, indiscutiblement, bestieses perquè dos genis mai no s'ajunten per liquidar factures i fer-se publicitat. S'ajunten per clavar-se, per sempre, cadascun, la imatge de l'altre, al mig de la front i al centre del pit: allà on, segons tota la iconografia disponible, es troba el cor que s'enamora. S'ajuden perquè els esperen els fills que potser –vegem el nostre cas– no podran ni néixer, una unió més forta que la vida, una felicitat més enllà de la feblesa.

Encara que pugui haver-hi entusiastes de l'art per als quals la part política i aventurera de la vida de Diego Rivera és més important que la seva imatge com a amant imaginari, real i etern de Frida Kahlo, segurament estaran d'acord que existeixen múltiples, i bones, raons per visitar l'exposició de Diego Rivera, un home enamorat del món i de les dones, de gira-sols i de les pedres. Aprofitem l'avinentesa per recordar-vos que aquesta nit, a partir de les 21 hores i en el marc de les Nits d'Estiu als Museus, el Museu de Tabac ofereix una visita gratuïta a l'exposició temporal Diego Rivera. Passió mexicana i concert de música mexicana a càrrec de l'Ensemble Ad Libitum.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 d'agost del 2011)

Ballet

2011-08-10T09:43:00.000+02:00

No recordo haver vist mai, en viu i en directe, una persona que es mogués de la manera més semblant a un cigne que Ekaterina Bortiakova, sobretot quan feia d’Odetta, és a dir, del Cigne Blanc. Des de petita, tot sabent que el Cigne Blanc i el Cigne Negre són la mateixa ballarina, he odiat el Cigne Negre i he adorat el Cigne Blanc. La coreografi a de Marius Petipa i Lev Ivanov (la versió clàssica) està pensada expressament per fer aquesta impressió. Una tècnica impecable, una representació lluminosa que eclipsava totalment la d’Akjol Mussahanov (príncep Sígfrid). Una senyora castellana del públic, durant la segona part, va exclamar en veu alta: “Olé si baila bien, la chica! Hay que ver las vueltas que da!”

El Ballet de Moscou és una de les múltiples companyies de ballet rus que teòricament són moscovites però gairebé mai actuen a Moscou, havent-se format expressament per fer les seves representacions a l’estranger. Tots els articles recents en rus sobre ells que he trobat es refereixen a les seves actuacions a Tenerife i les Illes Balears. Això és significatiu, perquè les seves representacions estan especialment adaptades a les sales més petites que les d’un teatre d’òpera i ballet tradicional, i la seva versió d’El llac dels cignes probablement no s’ha hagut de canviar d’una forma considerable per poder-la presentar a l’escenari del Centre de Congressos d’Andorra la Vella, un escenari molt petit per fer-hi ballet i amb un terra que no hi sembla especialment adaptat.

Els moviments dels ballarins estaven perfectament calculats; ara bé, durant la primera part semblava que s’havien de concentrar més en l’execució tècnica que en l’emoció de la dansa. Després d’una pirueta especialment arriscada, als ulls del primer dels bufons es llegia un alleujament definitiu: "L’he fet. L’he fet bé. No m’he matat" –i estic parlant d’un dels solistes més tècnicament brillants, que ha provocat la recepció del públic més entusiasta, igual que A. Shalin (el malvat Rothvart)–. Des del punt de vista dels coneixedors –no en cito els noms, obligada a guardar discreció, però vaig poder parlar amb alguns–, no totes les parts de l’espectacle eren de la perfecció absoluta que els iniciats demanen a la dansa clàssica. Els quatre cignes del famós Ball de cignes petits no eren exactament de la mateixa alçada, el príncep Sígfrid no mostrava prou emoció, la qualitat de so de vegades no era l’òptima i, naturalment, hi faltava l’orquestra; per postres, el final de l’espectacle va coincidir amb el soroll dels focs d’artifici. Dit tot això, mai no he vist el públic andorrà tan entusiasmat com aquesta vegada. El públic d’Andorra –corregiu-me si m’equivoco, però crec que tothom hi està d’acord– sol ser fred i apàtic, molt poc receptiu. Aquesta vegada aplaudien, aplaudien de veritat, aplaudien sense parar i cridaven “Bravo!”. Probablement, els promotors tenen raó i el que necessita ara mateix el públic andorrà és veure ballet.

El llac dels cignes es coneix com a ballet més típicament rus, per la seva idea d’amor fidel i els motius folklòrics russos que apareixen en la història (tot i que als contes tradicionals l’estimada de l’heroi es converteix en ànec gris, i no en cigne blanc). Com totes les coses que coneixem com a típicament russes, està basat en fonts diverses, entre les quals una novel·la d’origen alemany. El ballet existeix en múltiples versions, i diuen que és difícil trobar-ne dues que siguin idèntiques.

La companyia Ballet de Moscou tornarà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella al mes de desembre amb El Trencanous, també de Txaikovski.

(Publicat al BONDIA el 10 d'agost del 2011)

La teoria d'un mar invisible

2011-08-03T12:16:00.000+02:00

Fa mesos que no veig a la Mercè. Des que s’ha mudat a La Seu, ho fa tot a La Seu, i gairebé no queda amb la gent d’Andorra. Ens truquem, però no és fàcil arribar a quedar. Els de La Seu fan vida a La Seu, i els d’Andorra, fan vida a Andorra. No tenim cap inconvenient per baixar a Sant Julià, però un dissabte a l’estranger – no hi poso ni cometes, perquè és el que és, l’estranger, - ens costa d’organitzar.

No es tracta tan sols de les relacions personals. Tinc la sensació que al nivell de societat civil, ens passa el mateix. Fins i tot a les agendes dedicades a la vida cultural dels Pirineus, la presència d’Andorra és mínima. Des d’aquí, tampoc no informem gaire sobre l’oferta cultural i lúdica de l’Alt Urgell. La SAC ha fet molt per augmentar la participació d’Andorra a les trobades pirinenques, per augmentar la interacció entre Andorra i Catalunya, sobretot la part de Catalunya que tenim molt a prop, però tot i així, semblem tenir més punts de diferència que punts comuns. Hi ha una certa rivalitat, una certa reticència per compartir les coses. ¿Per què no som presents, en absolut, a la revista “Cadí - Pedraforca”, si les formes de vida aquí i allà, de fet, sempre s’han assemblat molt? ¿Per què no desenvolupem – o així em sembla – programes conjunts, visites culturals conjuntes o barrejades? Compartim l’idioma, compartim tradicions, un passat de lligams forts, les mateixes muntanyes (la vista del Cadí des de La Rabassa és preciosa), sovint els mateixos – o gairebé els mateixos – problemes, però sembla com si no volguéssim formar part de la mateixa cultura. Com si hi hagués una enorme i radical divisió entre la cultura andorrana i la cultura de l’Alt Urgell.

Potser en realitat sí que hi és, aquesta gran diferència, i té una possible explicació. És una explicació surrealista, però és l’única que tinc. L’explicació és que allà on passa la frontera, just al costat del riu Runer, hi ha un mar invisible. Algun Govern – o Consell General – anterior se les va enginyar per esborrar la memòria del viatge dels caps de tots aquells qui el creuen, per la comoditat dels senyors turistes. Per això pensem que estem just al costat, però ens divideixen quilòmetres i quilòmetres d’aigua salada. Andorra és una illa, i no és una metàfora, és un fet. És com si fos una mena de Còrsega independent, i els illencs no barrejaran la seva cultura ni la seva identitat amb els de la terra ferma, per molts factors de coincidència que hi puguin haver. Estem molt lluny, per molt que Catalunya llunyana, quan la mirem, ens pugui semblar més propera del que veritablement ho pugui estar. Andorra és una illa.

(Publicat al BONDIA el 3 d'agost del 2011)

Com una aranya o una flor

2011-07-27T12:08:00.000+02:00

Qui no pugui entendre la soledat i la mort d’un drogoaddicte i alcohòlic, que visqui molts anys i que es mori d’avorriment. Però no es tracta d’això, de veres que no es tracta d’això. Cada mort acaba amb el món, cada mort és una apocalipsi. El final d’una vida que ha fet que la música, tal com la coneixem, es transformi i ens faci partícips de la seva transformació, és alhora un gran dol i un triomf. Ignorants, innocents i no involucrats en el món que rodejava a la cantant, plorem per ella, patim, sospirem per ella. Són plors fúnebres convertits en jazz. Glòria a Déu que hagi creat una Amy Winehouse: un miracle de poca durada, com una aranya o una flor.

L’estètica de la mort –de vegades una mort lenta, l’autodestrucció d’un autèntic i feble ésser humà– és important per a nosaltres des d’un temps immemorial. A les parets de tots els temples llegim, veiem, imatges de la mort, de la tortura, del desmembrament de sants i de pecadors, de déus i de mortals. Avui en dia, no queda un artista, un músic, un poeta de geni en l’obra del qual no ens trobem immersos en un insuportable sofriment, autoinfligit o provocat per circumstàncies externes. Les ànimes més franques, més properes a l’harmonia, més propenses a compartir-la, es disfressen de dol abans d’hora, i com el cavaller d’Olmedo de la llegenda castellana, es troben a si mateixos per sentir la seva pròpia ombra predir el final imminent.

Res no és nostre, i menys el temps. La natura ens ha confiat en propietat aquesta única cosa, tan esmunyedissa i inestable que qualsevol se’n pot apropiar. Diuen que no ha viscut com havia de viure... ¿qui de vosaltres ha viscut com ha de viure? Visquem com visquem, cada dia estem morint. En 27 anys de la seva vida ja acabada, Amy Winehouse ha viscut el jazz i ha viscut el soul. No ens toca jutjar si podria haver viscut millor: un gran talent sempre, o quasi sempre, ve de bracet amb –tal com ho definia George Simenon– un do per a la infelicitat.

Des de fa quatre dies, he tornat a escoltar Rehab i Back to black més de dotze vegades. També he escoltat les altres cançons, i ara està sonant Love is a losing game. Coberta de tatuatges, punxada pels pírcings, maquillada com mai no em maquillaré, la meva ànima bessona, ara ja per sempre desconeguda, canta els jocs d’atzar, d’alcohol, de llàgrimes seques i amors perduts. Pobre miracle de braços llargs, de cames esquelètiques, de veu que m’envolta, pobre amor inoblidable. Bonica com un ocell. Com una aranya. Com una flor.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol del 2011)

En record d'un poeta que no va marxar a París

2011-07-20T13:21:00.000+02:00

Quan jo tenia quinze anys, tenia una guitarra, cantava cançons, i tots els que m’estimaven les volien sentir. Entre les cançons que cantava, n’hi havia una que parlava dels poetes que deixen la pàtria i, en perdre la pàtria, es perden a si mateixos. Era, si fa o no fa, una de les múltiples versions de la famosa llegenda del cavaller que treu força de la terra mare. Si no la pot tocar, perd la força i la vida, perd l’honor i el combat. Als països llunyans –a la versió de la cantautora, a París, perquè París és el lloc on, en l’imaginari rus, emigren els poetes– una esperança desfeta, com diu Pere Quart, porta una recança infinita.

Ja fa vint anys que vaig deixar els meus boscos. Les copes dels pins, que des de sempre havien crescut més ràpidament que els nens, s’han perdut de la vista humana. Arbres màgics de troncs enormes, de branques rugoses, els pins de la meva infància ja pertanyen al reialme de la imaginació. Les ciutats han canviat, els carrers han canviat, i poca gent em reconeixeria al llindar de la casa que antany era meva. Aquell poeta entre nosaltres que ens semblava un geni –i potser ho era– no va arribar a l’edat dels trenta anys. Va ser assassinat per uns desconeguts – uns "sense sostre"– als carrers de la ciutat de Volgograd; li van trencar el crani i es van emportar les seves botes. Els altres amics viuen, escriuen, respiren. La majoria hem emigrat a llocs del món on la pobresa i la riquesa no formen un contrast tan desvergonyidament grotesc com al país que ens alletava. Contràriament als pronòstics, hem sobreviscut a la llunyania. La cantautora russa hi posava més pa que formatge. Si és cert que la terra de les teves primeres rialles et dóna la força, dubto molt que s’acabi, que algú te la tregui a voluntat. La terra mare és tota la terra; el poeta s’adapta a llengües desconegudes.

Tal volta m’equivoco. Tinc tota la seguretat que m’equivoco. Allò que s’adapta a tot és la mediocritat, grisa, sorda, sobreviscuda dins de la seva bola de cotó. Un geni, abans de deixar la pàtria mare, s’hi hauria mort, hauria fet camí cap a la pàtria celestial, que, al cap i a la fi , deu ser la mateixa. Un geni es quedaria amb el seu poble, allà on, per desgràcia o per fortuna, el seu poble es trobés... No triaria el refugi dels cels estrangers, no optaria per la salvaguarda de les ales alienes. Un geni no optaria per la tranquil·litat d’un exili voluntari..., però no ho som, i per això, vivim, arrastrant els dons escassos, exercitant les veus ronques. Al llarg del camí que he traçat s’han quedat tota mena d’amors perduts: pins, terres, amics i poetes. No els veuré mai més, i amb les línies maldestres que les dedico, no cobraran mai vida. No la hi tornaré, però no per això deixaré d’intentar-ho. Els descriuré, els redescriure, fins que sàpiga recitar de memòria l’eterna cançó dels amors perduts. Per això, per adormir-me, a la nit més fosca, recitaré les paraules d’un geni de la terra que em té mig adoptada. Per això, allà on em porti la vida,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol del 2011)

Vladivostok

2011-07-13T09:18:00.000+02:00

Vladivostok significa mandatari de l’Est, i està situat a la riba occidental del mar del Japó. No ens vam allotjar a la ciutat, crec que érem a uns cinquanta quilòmetres d’ella. Deien que des d’allà on es trobaven els campaments d’estiu, es podien veure els japonesos. No crec haver-hi vist cap japonès; potser era broma, i no tinc sentit d’humor. Això no significa, crec, que em manqui el talent per a la comèdia: el que no tinc és el sentit de l’humor aliè. Hi ha gent que només paeix bé els plats de casa seva; de manera similar, al terreny de les bromes, només em trobo a gust amb els acudits que ja conec. En tot cas, les illes japoneses no eren gaire lluny. Ara que estic escrivint, em sembla tenir un vague record de la silueta d’una d’elles.

Recordo haver passat moltes hores a la vora del mar, tota sola. Es deu tractar d’una memòria falsa, i, si no ho és, d’una evidència preocupant de la gran llibertat que hi teníem els nens. Amb tota probabilitat, hi havia més gent: tot simplement, m’he oblidat de la seva presència. Recordo les marees: a certes hores del dia, el mar se n’anava uns vint o trenta metres més enllà, i en altres hores tornava. Les petxines, a la vora del mar, eren enormes, enormes; mai he tornat a veure petxines tan grans a altres platges del món. N’hi havia de totes les formes possibles, eren rodones i corbades i de totes les variants de blanc, taronja, marró i gris. En feia col·lecció. A l’hora de tornar a casa –unes dotze hores amb avió, comptant-hi l’escala– devia tenir a la maleta uns tres o quatre quilos de petxines i pedres petites.

Tots els nens als campaments parlaven rus com jo, sense accent que trobés forà ni paraules especialment estranyes, però aproximadament la meitat, d’entrada, em semblaven mongols o xinesos. Ulls negres de forma d’ametlla, cabells negres, un nas petit: eren molt guapos. Jo, al seu costat, semblava una àliga despentinada d’ulls blaus, descolorits. A les regions de les quals venien, la població era budista o musulmana i, a part del rus, parlava altres llengües. Ja saps que Rússia és un país d’una gran diversitat lingüística: s’hi parlen més de 100 llengües, i el tàtar, per exemple, és llengua materna de més de 5 milions de persones.

Recordo la boira. Recordo una ciutat grisa, freda, salada, portuària i militar, una ciutat dels records fets de pell d’animals del bosc. D’aquests, en vaig comprar un, molt car per a mi, a l’edat de 12 anys. Era una mena de coala de pell de visó, un objecte patèticament inútil de tres colors: marró, blanc i negre, totalment pla i amb un trau a la part de darrere, per penjar-lo a la paret. El vaig acabar regalant a l’àvia materna, la Maria, i la seva filla, la Nina (per a mi, la tieta). No els va agradar.

De la ciutat en si –de les drassanes, del submarí, del monument als mariners revolucionaris– te’n parlaré en una altra ocasió. Quan vaig començar a escriure, estava segura que des dels dies que descric havien passat quinze anys, i em semblava que era molt. M’he despistat un moment i, de sobte, veig que ha transcorregut un quart de segle. Un quart de segle.

(Publicat al BONDIA el 13 de juliol del 2011)

La mirada càndida

2011-06-29T10:01:00.000+02:00

Fa més o menys dues setmanes de la relativament inesperada i probablement temporal desaparició de Càndid Arouet de l’escena social andorrana. Tinc entès que ha tornat a Londres. No m’ha trucat per avisar-me si ha tingut un bon viatge o no. Tal com és el seu costum, però, m’ha deixat múltiples missatges mig amagats que em troben un per un, a través dels amics que tenim en comú, notablement el vell company de ploma Iago Andreu. A força de descriure les aventures del Càndid a les contraportades de El Periòdic d’Andorra dels dimarts durant uns nou mesos, sospito que el Iago el troba a faltar com ningú: si fa o no fa, cada dia s’hi assembla més. Hi ha dies en què juraria que són la mateixa persona. Naturalment, és ridícul pensar-ho: físicament són força diferents, tot i que són gairebé de la mateixa alçada.

No em feu cas en això, però, ja que jo solc confondre les persones, i no tan sols em passa amb la gent que conec poc. Em tanco dins del món dels meus pensaments, i sense voler, sense malícia de la que fos conscient, no m’adono d’aquells que tinc just al costat. Diu en Josep, l’informàtic de El Periòdic, que em saluda pel carrer i mai no el contesto – i tinc tota la bona voluntat de saludar-lo. Segur que hi ha més gent amb qui em passa el mateix. Amb el Càndid, però, era encara més greu. Diverses vegades estàvem treballant al Plaza amb el Iago, transcrivint les contraportades dels divendres, i quan algú ens venia a saludar, el periodista s’excusava per l’absència del Càndid que, segons ell, tot just havia marxat – i de cop, m’adonava que no havia sigut conscient de la seva presència. Probablement, ni el saludava ni m’acomiadava la meitat de les vegades.

Tot i així, amb mi mai no havia perdut l’equanimitat de l’esperit i el bon humor. Em tractava d’espia – Déu sabrà per què, - i deia que sóc coetània de Thomas Hardy, però em tenia en certa consideració, parlava molt de mi, i fi ns i tot, segons el Iago, em tenia enveja. És poc probable que sigui cert. Tenia idees... estranyes. ¿Com ha pogut deixar l’Andorra on somniava amb tenir la reina d’Anglaterra de coprincesa, en lloc del copríncep francès, i el bisbe de Tarragona en lloc del bisbe d’Urgell (per posar-vos només un exemple)? ¿Què li ha fet marxar del país on reclamava la igualtat del síndic i el subsíndic al Consell, i els cònsols major i menor al nivell comunal? ¿Què l’ha propulsat a deixar de construir les barricades el dia 1 de maig? ¿Què se’n farà, a Londres? No crec que hi treballi – és home de fortuna independent – però, tot i tenint més diners dels que necessita, ¿com hi podrà viure, sense nosaltres? ¿Qui el voldrà descriure – i fer-lo viure – a les pàgines de la premsa londinenca? Al cap de poc, ¿no s’hi perdrà, entre la gent diversa?

Jo vull que torni. No puc pas dir que ens haguéssim conegut tan bé com es coneix la gent propera, però vull saber-ne més. Que parli de les coses que ningú més no sap veure, i si no són certes, que en parli igualment.

Tot i que Càndid Arouet es va fer molt famós a Andorra, entenc que pot haver-hi lectors que s’acaben d’assabentar del seu pas triomfant per Les Valls. En aquest cas, han de visitar la web de El Periòdic d’Andorra, secció Contraportades, apartat La mirada càndida. Allà s’explica tot.

(Publicat al BONDIA el 29 de juny del 2011)

De congressos i línies programàtiques

2011-06-22T12:18:00.000+02:00

Acaba de passar el Congrés del PS, i cap al moment de la publicació d’aquest article també haurà passat el Congrés fundacional del DA, del qual encara no sé res de concret. M’ho impedeix la distància temporal entre aquell qui escriu els articles i els seus lectors: per a vosaltres, dimarts a la nit és “ahir”; per a mi, ara mateix, és “demà”, i confesso que, de cara a demà, m’agradaria que DA es consolidés com a partit polític, en lloc de seguir sent un plataforma que uneix una multitud de punts de vista relativament dispars. Voldria poder associar Demòcrates per Andorra amb una ideologia definida i recognoscible, encara que això signifiqui que es tractaria d’un col·lectiu menys multitudinari que la inicial “onada taronja”.

Avui en dia, de cara a les eleccions comunals de finals de l’any, tenim la sensació d’estar davant de dos interlocutors poc definits (encara no sabem a quines parròquies es presentaran les llistes dels Verds d’Andorra, però en tot cas es tracta d’un partit minoritari amb poques possibilitats de guanyar, i per tant em concentraré en la dicotomia DA-PS). DA té molts punts d’avantatge. La vella herència dels liberals, el fet de ser considerats “de dretes”, ho és, perquè per caprici de la història, la paraula “dreta”, al món actual, sona bé. Fes-te “de dretes” i et sentiràs més pròsper. Fes-te “d’esquerres” i et retrauran tot el que tens. El segon avantatge, molt més important que el primer, és la “marca” que s’ha creat durant les eleccions, la sensació d’un sòlid equip en lloc d’una piràmide jeràrquica inamovible, d’un respecte a la diversitat i la ferma convicció que cap home no és més que un altre home. Esperem que aquest esperit d’equip i de democràcia hi continuï regnant. Els altres avantatges són el fet d’haver guanyat al nivell nacional, el do de gents de la majoria de les figures clau de la formació, les expectatives de canvi i de bon ambient que s’han creat. Tot i així, espero veure – si no en aquest mateix Congrés fundacional, molt aviat – unes línies programàtiques clares, una opció ideològica a la qual la gent es pugui unir si la comparteix.

Les meves expectatives quant a PS, en aquest aspecte, eren força semblants. És cert que un debat ideològic de refundació del PS proposat per la cònsol major d’Andorra la Vella Rosa Ferrer hauria pogut arribar a la dissolució total del partit existent, i tal com va comentar l’ara president del partit Victor Naudi, influir en el resultat de les eleccions comunals que s’apropen. Tanmateix considero que s’ha perdut l’oportunitat de crear una cosa nova, un nou començament, una nova il·lusió, un corrent ideològic més coherent i conseqüent que el PS existent. Tot demostra que als integrants del partit els faria falta una nova empenta per poder lluitar pels seus ideals, i una clara definició, o redifinició, dels ideals comuns. Només 103 dels 417 afiliats van ser presents al congrés: la nova executiva necessitarà un gran esforç per atreure gent nova i noves idees al vell partit. Per a que un partit funcioni, és necessari – i ho dic tant de cara al PS com de cara a DA – que hi hagi claredat, estructura i llibertat d’expressió.

La fragmentació de la societat andorrana és proverbial i no necessitaríem trenta partits petits. Però dins de les nostres possibilitats, tenir els partits ben estructurats, ideològicament definits, i sobretot, democràtics i altament respectuosos amb l’esperit d’igualtat entre els seus afiliats, seria positiu per a tots. Necessitem unir les nostres forces; però per fer-ho, necessitem saber qui som, amb qui estem, i què ens fa estar junts. Per començar a canviar el nostre petit món, hem de saber com el volem canviar exactament; per això, tenir clar les línies programàtiques i ideològiques de tots els partits és especialment important.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny del 2011)

Cent dies de glòria, o el ministre invisible

2011-06-15T09:12:00.000+02:00

“No parlaré de política. No parlaré de política. No parlaré de política.” M’ho dic, i semblo Bart Simpson que copia les frases a la pissarra de la seva classe: “No ballaré sobre la tomba de ningú”. Encara no s’han acabat els cent dies de gràcia – o, com diu una personalitat política popular, “cent dies de glòria”. La majoria de les decisions del nou Govern, fins i tot aquelles que han provocat més controvèrsia (naturalment, els nomenaments, i no pas els horaris comercials, com hom podria pensar), tenen com a mínim alguns, i fervents, partidaris. La relació entre el Govern i el Consell no està, en absolut, pitjor que la típica picabaralla Govern – Consell del temps dels liberals. Amb l’ajuda de la Mare de Déu de Canòlich, els 22 del Ladislau Baró segueixen sent 22, i esperem que continuïn sent-ho.

Tot i que el cap de Govern s’ha quedat, temporalment, la cartera de ministre de Cultura, tothom entén que no la vol per sempre. Les apostes per si l’Ester Fenoll acabarà entrant al Consell o pas segueixen en força. Ara bé, ningú té clar si el misteriós ministre en potència, si és que s’amaga entre els consellers actuals, pertanyeria a la candidatura nacional o bé a la parroquial. Tal com estan les perspectives, no veig per què no hi tornen a posar a Susanna Vela, que trobo que ho feia molt bé. I si, per una raó o l’altra, la veuen massa pro-PS, sempre es podria proposar la cartera a Roser Bastida o Meritxell Mateu: tenen molta experiència política, i massa pro-PS, no ho són. També s’ha de tenir en compte l’equilibri parroquial. La rumorologia popular apunta que s’ha vist a Dani Armengol passejar per La Massana amb un aire pensatiu en busca d’un adequat ministre de Cultura – i hi ha apostes a veure qui hi troba. Encamp tampoc té ministre, però a ells (vull dir, a Ester Paris), com a mínim, s’ho han proposat.

Parlant d’Encamp – acabo de llegir que Josep Dallerès encara no sap si acceptarà el càrrec d’ambaixador davant el Consell d’Europa... És ben curiós com hi ha nomenaments que primer es fan públics i després resulta que el mateix nomenat encara no sap si accepta. A més a més, ja feia un parell de mesos que se’n parlava en un to de veu mig incrèdul, com si no ens ho acabéssim de creure per raons purament polítiques: perquè és militant del PS. Segons ens informa la premsa, ell mateix diu que si acceptés el càrrec, no creu que hagi de deixar de ser-ne militant. Això afegiria encara més varietat entre els càrrecs de confiança – de gent propera al PS, ja n’hi havia, però crec que seria el primer que en forma part, i que sempre hi ha ocupat un lloc destacat. Ara bé, no entenc per què diu que no es tracta d’un càrrec polític... I tant que ho és: si no ho fos, s’hi accediria per edicte. Tanmateix, coses de partits a part i tenint en compte que sí que és un càrrec de confiança, per fer-ho, Josep Dallerès és la millor opció que coneixem.

...I l’últim comentari d’avui: a l’entrevista amb el Diari d’Andorra, el 14 de juny, Jordi Alcobé diu una cosa que no m’agrada gens però és una veritat com una catedral. “Per poder conciliar la vida laboral i familiar has de tenir vida laboral, si no, no la concilies. I un gran problema és que hi ha molta gent a la qual la vida laboral se li està acabant.” Esperem que ens vagi millor amb aquestes 84 hores setmanals d’obertura. Sincerament, i gairebé desesperadament, esperem que ens vagi millor.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny del 2011)

Julià Reig is on Facebook

2011-06-07T16:10:00.000+02:00

Diuen els anglesos que "curiosity killed a cat". Llegint el llibre de Nemesi Marqués sobre les institucions andorranes –lectura obligatòria per a l'assignatura "Constitució i altres fonts de dret d'Andorra" de la UdA– vaig sentir curiositat per l'algú que portava el lacònic nom de Síndic. Era el síndic que s'escrivia llargues cartes amb els delegats permanents dels dos coprínceps durant els relativament turbulents anys immediatament anteriors a la reforma de les institucions andorranes (que quinze anys més endavant, va encaminar el país cap al procés constituent). Ja us he explicat que Nemesi Marqués no n'esmenta el nom, li diu senzillament «el Síndic», i unes pàgines més tard, ja no em quedava més paciència i vaig llençar al Twitter la pregunta del milió: «¿Qui era el Síndic l'any 1975, quan el Decret dels Delegats Permanents sobre la regulació del contracte de treball?». En pocs minuts, Antònia Escoda i Sergi Mas em contestaven, gairebé a l'uníson: «Julià Reig».

Deixant de banda el fet que la meva ingènua pregunta fressava els límits del ridícul (amb l'ajuda del Google, podia haver esbrinat els noms de tots els síndics amb relativa rapidesa), ara sabia com es deia el síndic. Just aleshores començava a entendre que tot i tenint el seu nom, no en sabia gairebé res... Rectifico: no és cert. En sabia allò que explica la gent gran. ¿Gran? Quan dic gran, vull dir passada dels quaranta: jo mateixa em veig d'aquí mitja dècada rememorant els síndics que he conegut. Sóc definitivament pro-Reig i pro-Pintat, pro-DA, pro-PS, pro-Verds d'Andorra, pro-Martí i pro-Bartumeu, pro-gairebé-tothom-que-conec, i en conseqüència, em sé anècdotes de tothom. Tot i així, la informació comunicada en un to confidencial i davant d'una tassa de te, la informació no contrastada i normalment no enregistrada, et deixa al domini de la llegenda muntanyenca. ¿Què en sabia, en breu? Fragments contradictoris, inconnexos. La fama d'estalviador («a cal Reig, menjaràs, però no t'engreixaràs»; la frase que, per a qui coneixia l'afició dels dos germans al bon menjar i a fer-hi participar els amics i veïns, probablement no descriu un programa dietètic, però rima i tot, com una bona dita), d'una gran formalitat d'hàbits i de presència, dels ulls intensament blaus, d'una gran complicitat i amistat amb el seu germà... No en sabia res. Rumors. Elogis. Pors. Records afectuosos o distants.

Posant el seu nom al Google, vaig veure que la informació que se'n podia treure era més aviat escassa. Un petit paràgraf a la pàgina web del Museu del Tabac (en vaig aprendre que el Museu té un arxiu dedicat a l'activitat política de Julià Reig Ribó, i vaig llegir que «va promoure la seguretat social al Principat, el sufragi universal i que va posar les bases de l'administració andorrana. També fou clau en la creació del cos de bombers, va decretar la igualtat de drets jurídics entre homes i dones, va fer construir escoles a totes les parròquies i va limitar el mandat dels Síndics a una sola reelecció»; no hi vaig trobar més detalls), la pàgina de Vikipèdia (6 línies en català i 3 línies en anglès), uns pocs articles de premsa amb la menció del polític... res més. Ara bé, abundaven les pàgines que proposaven proporcionar-me el telèfon, correu electrònic i altres dades de –suposadament– algun altre Julià Reig que estava present al Facebook, al Twitter i a tota una sèrie d'altres xarxes socials.

Quan a les penúltimes eleccions es demanava als candidats que anomenessin un polític andorrà, la majoria deia «Julià Reig» (o també alguns, «Francesc Cairat»). Tenint-ho en compte, sorprèn que n'hi hagi tan poca informació a la xarxa. I tinc la sensació que es tracta d'un gran buit informatiu, en xarxa i fora de la xarxa. Manca una font que ho expliqui clarament: ¿com va promoure la seguretat social, com –i per què– va decidir crear el Cos de Bombers, com va posar les bases de l'administració andorrana? La web de la fundació que porta el seu nom assegura que l'arxiu del qual disposen permet l'anàlisi de la seva trajectòria política... però, encara que sigui un arxiu obert al públic –que no sé si ho és– ¿com és que no tenim cap llibre que expliqui aquesta història d'una manera entenedora i clara? ¿O possiblement hi és, i no el sé buscar?

Últimament tinc la sensació que ens falta estudiar, descriure i entendre la majoria dels personatges clau de la història andorrana, recent i no tan recent. L'únic dels alts mandataris del segle XX a qui es van dedicar dos volums, fruit de la labor de Ricard Poy, és Òscar Ribas Reig. No són ben bé memòries ni un treball exhaustiu, però és un bon treball. Ara bé, no tenim res sobre Francesc Cairat (si el busqueu al Google, sense la paraula síndic, només sortirà l'avinguda, i si hi afegiu la paraula síndic, un article de Toni Solanelles i una entrevista amb Claude Benet, i gairebé res més: tanmateix va ser síndic durant 23 anys, incloent-hi els anys de la Segona Guerra Mundial), de... anava a posar més noms, però de fet, l'únic síndic de la història d'Andorra de qui s'han escrit llibres és Guillem d'Areny-Plandolit. És un homenatge totalment merescut, però no sabem gairebé res de tots els altres, siguin síndics, siguin caps de Govern de l'època posterior a la reforma institucional (¿no ho trobeu incomprensible, per exemple, que no s'hagi escrit res sobre els 11 anys de Marc Forné al poder?), siguin –simplement– personatges importants de la història del país.

Les Valls d'Andorra són unes valls de cultura catalana, però un dels fets diferencials més negatius que podem trobar entre Andorra i Catalunya rau en la facilitat d'oblit que semblem tenir de cara a les persones. És un país molt petit, i probablement tenim la impressió que, com que tot se sap, res no s'oblida. I no és cert.

Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de juny del 2011

Les cendres dels estels

2011-05-26T14:57:00.001+02:00

Quan era petita, em van explicar que estava feta de les cendres dels estels. Algun estel s’ha mort per recrear-se, com l’au Fènix, en mi. Quan mori, tornaré a les cendres, a la semblança de l’estel que fou el meu començament. Els estels i les llavors moren per a donar començament a una nova vida. Sempre he entès el moviment constant del Cosmos com a l’analogia de l’ànima humana, tota una promesa, tota la perfecció en potència i en desenvolupament.

La noció de l’infinit és un concepte íntimament religiós. L’espai infinit no espanta tant com el possible fi de l’espai. Si la hipòtesi de l’espai infinit de moment és científicament acceptada, qui m’impedeix aferrar-me a la hipòtesi de la vida infinita?.. L’eternitat és tota una aventura. L’acabament del temps no té futur. El temps i l’espai deuen anar estretament lligats: és impossible imaginar la noció de l’espai en expansió constant sense la noció del temps. L’expansió no és possible si no té lloc en el temps. L’eternitat, avui en dia, és una hipòtesi viable.

El que fa l’infinit, naturalment, és oferir un camp d’investigació il·limitat. Com més vast se’ns presenta, amb més pertinència se’ns posa la pregunta del perquè de tota la investigació. L’exploració del món, fins a la data d’avui, sembla haver-lo espatllat molt més del que ens ha servit per millorar-lo. El cel d’estels que se’ns obra cada nit està de més a més poblat de “deixalles espacials” – falses estrelles que tremolen en una mena de limbe on les han deixat. La hipòtesi que la Il·lustració produí l’escissió entre la lògica mecànica i instrumental i el sentit profund i últim de les coses sembla estar-se confirmant. No veig gaires fets que pugui utilitzar per falsejar-la.

La lliure i pròpia voluntat de l’ésser humà – un ésser curiós fins a l’estupidesa i genial en la seva capacitat a adaptar-se als nous descobriments (i adaptar els nous descobriments a sí mateix) – aquella lliure i pròpia voluntat sembla ser indiscutible. Vivim en un món que ens hem creat amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments: un món de més a més perillós i cruel que ens ofereix tots els paranys de la falsa seguretat que tan curosament hem construït nosaltres mateixos. Vivim en un món mecànic; els nostres llums ens tapen els estels; l’asfalt ens tapa la terra, i l’aire que respirem fa olor a oli i gasolina. Però aquella mateixa curiositat és la única via que tenim per realitzar el nostre potencial com a substància pensant, com a l’únic ésser de l’univers que dubta de l’existència del qual no dubtem.

Serem un accident bonic o una creació d'un creador del cel i de la terra?.. No ho sabem del cert, però és curiós que ens ho demanem. Potser és veritat – com diuen alguns – que la tècnica no és una cosa merament humana, que els humans només alliberem la potencialitat de l’existència ja continguda en totes les coses. Si és així, cada descobriment nostre no és més que un “desvetllar” d’una cadena d’esdeveniments adormida. L’espai s’expandeix amb el temps. Hi naixen els nous estels. De les cendres dels estels que es moren apareixen combinacions noves, inesperades, dotades d’un sentit que sobrepassa tot el que ha participat, de forma més planera o més indirecta, en el procés de la seva formació.

(Publicat a la revista Àgora Cultural)

Sons, tristeses, camins

2011-05-26T14:54:00.000+02:00

A Marc Vila Amigó

Corren temps difícils per escriure odes, i t’escric una carta. A través de les cartes, ens reconstruïm en la nostra essència, tal com som quan ens somnien els déus. Em llegeixes avui i és dimecres, però quan estava teclejant aquesta frase, al rellotge del meu portàtil era la una de la matinada del dimarts dia disset. Feia una hora que havíem deixat enrere el primer dia de la vostra nova era. Era el dia del nou començament del camí pedregós de la política activa: no hi ha vies polítiques més actives que les vies de l’autoritat.

Els últims dies, per a mi, s’havien desenvolupat al voltant de les notícies del Síndic, de les informacions de la caiguda perillosa, el casc trencat, la bicicleta corbada i el Síndic ingressat a la UCI primer, amb un pronòstic encara incert, i després en planta, amb punts a la cara, tres costelles trencades i aire al pulmó, en observació i amb calmants, i tot això no obstant, amb ganes de tornar al Consell el més aviat possible... Els dos el vam anar a veure, en instants diferents: el Síndic de la bicicleta és el Vicenç, a qui tots desitgem una prompta recuperació i molta força, i ànims. El Sr Síndic dels primers discursos sentits i sincers. Just en sortir de l’hospital, vaig anar al Govern a veure’t jurar com a Ministre. Mentre tu prometies guardar el secret de les deliberacions del Govern, et seguia – a través de la multitud – amb ulls alegres.

Marc, poca gent recorda que el meu sobrenom de Russa Optimista era, de fet, creació teva. Pocs saben que vas ser el primer qui em va publicar. Poc després va arribar Carles Naudi d’Areny-Plandolit, amb la proposta d’escriure al BONDIA on em llegeixes ara mateix, després Jaume Ramisa amb la idea de la creació del Fòrum.ad, i ja més endavant, les col·laboracions a El Periòdic d’Andorra, conjuntes amb el brillant Iago Andreu... Ara bé, el Diari d’Andorra va ser el meu primer lloc de publicació, i hi vaig ser amb la teva ajuda. Fa tres o quatre anys, anava a veure’t al despatx, llegies els meus primers textos – la majoria van ser publicats, més endavant, com a columnes, en un o l’altre lloc, - i et veia somniador, agosarat i noble, i m’imaginava que no hi havia ningú al món sencer que no t’estimés profundament. Potser fumaves massa – a part d’això, eres perfecte. Em feies un cafè i em parlaves de Vincent Cespedes i la felicitat, de Rawls, de iusnaturalisme, dels traïdors, dels dons, de la legislatura postconstituent, del mossèn Ballarín, de Sant Francesc que havia vingut a Andorra, i de la pel·lícula dels gira-sols: ¿ho recordes?..

La meva idea de la Justícia com a ministeri per administrar es limita a la informació que hom pot treure d’un any de carrera de Dret. En sé molt poc, i sé que no és fàcil. Havent tocat el tema de l’imperi de la Llei, confesso de passada que a l’oficina tinc mig prestatge ple de llibres que t’he robat – però sempre amb el teu consentiment i amb ànims de tornar-los: d’això se’n diu agafar-los en préstec. Encara em costa parlar-te com a un Molt Il·lustre. Fa un no-res, escrivíem poemes a quatre mans, dels oceans i dels tambors, de sons, tristeses i camins. Ara t’esperen decisions crucials, i et desitjo sort. Sort i salut, perspicàcia, sobrietat i molta calma. Idees: bones. Col·laboradors: hàbils. Enemics: ineptes. Amics: vertaders. Per tot allò que pugui valdre el suport d’una russa optimista – te’l dono amb aquestes paraules, i en dono fe. T’espera molta feina. Que siguis tu mateix, i que tinguis cap clar, mirada freda, esperit de confiança i cor sincer.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig del 2011)

El retrat de Paul Éluard

2011-05-12T09:44:00.000+02:00

George Orwell deia que Salvador Dalí era un bon dibuixant i un ésser humà repugnant, i que la segona cosa no anul·lava i no modificava la primera. Es referia a la coqueteria de l’artista amb dictadors i dictadures, però quan la liquida realitat del geni empordanès, corrompuda per formigues i poblada d’elefants absurds, sempre a punt de dissoldre’s en un no-res o en un crit, va entrar per primera vegada als meus malsons, jo no ho sabia. Al·la Drozdova, dissenyadora de moda i amiga de la meva mare, era una addicta als móns del nou Prometeu de Portlligat. Amb ell, estudiava la vida com un alquímic estudia els verins. La dissecció del temps com a substància corrosiva, digna d’exploració immediata, l’obsessionava.

Jo tenia catorze anys, i tots vivíem en una ciutat quasi permanentment gelada, amb les albes liles més boniques que he vist mai, probablement degudes a la densa contaminació atmosfèrica del nostre barri industrial. Recordo aquelles albes, vistes diàriament a les vuit del matí dels hiverns des de la quarta planta de l’escola secundària anglesa: als hiverns, es feia de dia molt tard, i el cel uniformement fosc de sobte adquiria matisos d’aquell color violeta predominant, barrejat amb rosa i taronja.

L’escola pictòrica predominant de la nostra regió era el realisme socialista, l’objectiu principal del qual semblava ser el gaudi del treball físic fet per persones asexuades amb cossos de campions olímpics. La força moral dominava els defectes del cos. El suposat bé públic – el bé “del poble” – s’alçava sobre el bé privat, pràcticament inexistent. Les funcions corporals, incloent-hi la generació d’éssers humans, teòricament estaven dominades per la severa disciplina de l’esperit. La inexistència d’una persona privada, dissolta en una nació guanyadora, portava a la idea de la trivialitat del temps i de l’espai.

La bandera roja damunt de tots els edificis cridava a oblidar els perills de la vida, i enunciava la falsa conquesta del temps. També proclamava el triomf de la classe obrera, però nosaltres – i els nostres amics – érem qualsevol cosa menys proletaris. Jo, una nena puritana amb obsessió perfeccionista, em desesperava veient com unes senyores burgeses, elegants i altament convencionals podien admirar “El joc lúgubre” o “El gran masturbador”, o fins i tot l’estranyíssim retrat de Paul Éluard... Em deien que el retrat devia representar la continuïtat de l’amor del poeta per a la seva dona russa, Elena Diakonova, que tots coneixem com a Gala.

El retrat d’un poeta surrealista, que semblava un militar guardonat amb una mà esquelètica i ferit amb un plàtan, s’acompanyava de la història de la seva tumultuosa relació amb l’esposa que en el mateix moment de realització del retrat, estava deixant el marit retratat per l’artista que el retratava, per tornar a tenir relacions amb l’ex-marit un cop s’hagi casat amb l’artista... El mutilat braç dret del poeta era un peix rosat que es convertia en una cara que vomitava formigues. Darrera seu, al cel ben blau que en la part de baix del quadre es convertia en un color semblant al de les meves albes natives, hi havia un peix lleó que es burlava de l’espectador en companyia d’un cap obert sense gaire cervell a la descoberta.

Una mena de musa, de màscara de la tragicomèdia o d’un molt embriagat bust romà acaronava la galta esquerra del lletraferit surrealista, i un altre lleó, sota seu, es treia la llengua, i el mateix poeta era un bust, amb dues mans entrellaçades allà on els bustos tenen la base o l’hipotètica cintura, i sota seu, tot era mar o terra, amb dues petites figures amb un triangle foradat i ombres vives, que caminaven per mar o per terra, volent-se escapar del malson d’uns cabells fossilitzats i larves gegants entre les quals el pintor els condemnava a viure. Lluny, lluny enllà, hi havia una altra figura... o dos.

És un retrat aterrador. El torno a mirar. El temps ha passat, i fa molt que no veig la ciutat de les albes liles que, en un moment donat, va substituir les banderes vermelles per àligues bicèfals. El temps ha rigut de nosaltres, dels nostres amors, de les nostres creences, ha envaït els nostres somnis, ha penetrat els nostres teixits. Ulls buits, mans primes, orelles plenes de formigues, em desperto entre mar i terra. Ja no sóc ni jove ni gran, ni amant ni poeta, ja no sóc jo mateixa. En un atac de bogeria, celebro el gran plaer de ser Salvador Dalí.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig del 2005)

El somni d'una nit d'estiu

2011-05-04T18:50:00.000+02:00

Començo el dia llegint les declaracions de l’encara director general de Grandvalira, José Blanco, que la recaptació que es fa durant tota la temporada estiuenca equival a la d’un cap de setmana d’hivern. Clar i concís. Vivim de la neu. Si totes les prediccions, tant optimistes com pessimistes, es compleixen, un cop més estem a punt de convertir-nos en un país fantasma que s’adorm al mes de maig i es desperta a l’octubre. De fet, ja ens hi hem convertit. Com una mena d’os confós que passa l’estiu somniant amb l’alegria d’hivern, una cigala mutant que canta durant els mesos de fred i es mor de gana quan arriba la calor, estiuejarem, hivernarem, en fi : farem el que podrem fins que tot es torni a gelar i ens vinguin a visitar els estrangers, ocells migrants de benestar i esperança.

És una negra nit i, com sempre, t’escric. Si visquéssim al bell mig d’un conte de fades, o si forméssim part d’una pel·lícula feta a la plana de Califòrnia seria el moment perfecte per canviar el destí del protagonista. Seria lògic imaginar-nos Antoni Martí que va a la muntanya i es troba la Dama Blanca rodejada de menairons i tamarros (mig desacreditats per un bloc batejat amb el seu nom, però igualment existents), que li regalen superpoders concentrats en forma de Narcissus poeticus o, si ho preferiu, astrància, la flor amb pètals punxeguts. ¿Com ens salvarem de la desesperança, al mig del nostre somni peculiar de la interminable nit d’estiu? ¿Quin esforç d’imaginació ens cal per fer-ho? Miro la llista de ministres i em pregunto quin seria el més idoni per vendre l’ànima a la Mestressa de la Muntanya a canvi d’un miracle. El cap de Govern hi guanya.

N’espero miracles... Suposo que, fins a un cert punt, tothom n’espera. Representa una rara avis, un exemple quasi desconegut de polític gairebé universalment estimat. Tanmateix, confesso haver esperat miracles de tots els caps de Govern successius des del primer moment del meu interès per Andorra. Començant per Òscar Ribas, qui encara ara, als seus setanta-quatre anys i retirat de la política, m’intriga, amb la seva filosofia vital barreja de Lao zi i Sèneca, caràcter coratjós, estudiós i distant i la necessitat intrínseca de veure més enllà de l’horitzó; Marc Forné, obert, proper, simpàtic, el Marc Forné del projecte d’una Andorra del metro aeri, casinos, clubs de golf i motos de neu; Albert Pintat, elegant i irònic, amb la seva educació suïssa, contactes internacionals i cortesia a l’antiga; i naturalment, Jaume Bartumeu, des del bon principi semblant a un personatge de Thomas Hardy, personalitat forta, segur del seu destí i de la seva desconfiança en el món i, naturalment, enemic de si mateix, home de claredat d’idees i perseverança envejable... En l’ocasió improbable de poder influenciar l’elecció dels ministres, jo no dubtaria a fer-lo ministre del nou Govern. Ja que no podem tenir Imma Tor i hem desplaçat Marc Vila cap a la cartera de l’Interior, definitivament faria Jaume Bartumeu ministre d’Exteriors, i així donaria Economia i Turisme a Gilbert Saboya...

I ara ve Antoni Martí, una font d’inspiració i admiració per a la majoria dels joves (fins als quaranta aproximadament) que conec, i un gran misteri per a mi. ¿Com voldrà veure l’Andorra del futur? ¿Com estructurarà els seus projectes? Veig una persona tan rodejada d’amics i admiradors com el nou cap de Govern, i m’és difícil decidir qui són les seves persones de més absoluta confiança. Tothom li dóna suport, els dretes i els esquerres, i naturalment el centre menys defi nit... ¿Quin camí escollirà? ¿quines prioritats tindrà? Un gran misteri... un gran misteri. N’espero miracles; tots n’esperem.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig del 2011)

El triomf de la joventut

2011-05-04T18:43:00.000+02:00

Vaig anul·lar tots els compromisos de dijous, anunciant a la família que anava a veure el jurament dels nous consellers. «No m’ho puc perdre: Vicenç Mateu inicia la seva primera legislatura com a Síndic». «Mama, què és un síndic?», va preguntar la meva filla, intrigada. «El síndic és el president del Parlament d’Andorra», vaig explicar-li. «Molt bé!», i va aplaudir. De veritat, li va semblar molt bé, i a part d’això, és molt positiva i té sis anys. «Mama, aplaudiràs fort?», va seguir. «Sí, quan toqui aplaudir, aplaudiré fort». «I si aplaudeixes quan no toca?». «Doncs em faran fora». «Molt bé!» Així vaig prendre la ferma resolució d’aplaudir només quan tocava.

Per alguna idiosincràsia personal, em costa arribar puntual als esdeveniments públics, però per a la sessió del Consell General ja em tenien avisada: «Vés-hi d’hora, hi haurà molta gent». Així que a les 11:30 allà em tenien, en un banc de fusta, rodejada d’amics i familiars dels nous consellers. La majoria de les cares m’eren conegudes; les altres, les intuïa. «Felicitats», deien els uns als altres. «Ara, que ho facin bé», contestaven aquells als quals es felicitava, «que no és fàcil». «No és fàcil», els donaven la raó els primers, «que l’època és molt difícil». I afegien una frase per a mi enigmàtica: «Abans s’espardenyaven per a les eleccions; ara, els esclops, que siguin vigatans...» L’avantatge de viure en un món tan petit com és Andorra consisteix en tenir-nos a tots molt a prop. A les 11:40 a gent es començava a posar neguitosa: «Comencen ja?»

«Falten vint minuts», explicava Simó Duró a aquells qui eren al seu costat, «fins que no toquin la campana, s’espera. Llavors, quan toquin la campana, ja començaran les coses. Uns passen per aquí, i els altres, per allà. Jo m’estimaria més que tots passessin per aquí, com abans; sóc tradicionalista; conservador». A l’espera del començament de la sessió del Consell, em vaig assabentar que a la sala on hi ha síndics ara, abans, cap als anys cinquanta del segle passat, hi havia un col·legi francès, i un cop, «un presoner, pum, pum, pum, i va sortir per la sala del col·legi [...] Sí, una part era cort, i l’altra, era presó, i aquí sota, hi havia la cúria dels batlles». «Quins anys eren! Els anys de pau, de tranquil·litat...». «I tant, i tant».

Cap a les 12:00: «I ara, ¿què fan?». «Ara surten el conseller de més edat de Canillo i el més jove dels consellers. Comença el jurament, i després es fan els síndics». I va sonar la campana. «Puntuals, ¿eh?». «Clar, clar; és el conseller de més edat de Canillo qui l’ha de tocar». «Ara es col·loquen tots». «Sí, ara van entrant, avui per ordre alfabètic, i després es posaran per grups parlamentaris». Els periodistes ens tapaven la vista. «Ho veurem més bé a les notícies». «Sí, ells ho enfoquen bé, però des d’aquí, el sentiment és diferent; ser-hi és més interessant».

Martí Salvans, com a conseller de més edat de la parròquia de Canillo i, per tant, president, va obrir la sessió: «El Consell General, com a successor del primitiu Consell de la Terra, aviat complirà 600 anys...». Salvans parlava, i jo mirava les cares dels nous consellers, aquelles que podia veure, i potser ja em faig gran, però els veia a tots tan joves, tan plens d’il·lusió que semblaven universitaris celebrant la graduació. I aquesta sensació, la vaig tenir encara més forta quan es van posar els hàbits i els tricornis. Es van fer les votacions, i vam aplaudir molt fort i quan tocava –per al síndic, quan vam deixar d’aplaudir nosaltres, encara van continuar una estona els que eren a la sala dels passos perduts– i vaig pensar que aquest Consell d’entrada sembla ser un triomf de la joventut. El Consell s’ha rejovenit considerablement i tots els qui eren joves fa 18 anys –aquells sis consellers que havien estat consellers en la primera legislatura constitucional– ara són «els grans».

El públic al meu costat no parava de comentar. «Jo a les senyores, els posaria una ploma al tricorni», proposava un senyor gran. «Ja fas diferències!», li contestava la seva veïna, «els homes, una cosa, les dones, una altra». «És que hi ha diferències!» es defensava l’home, «i s’han de respectar...», però la seva interlocutora ja no l’escoltava i deia, admirant les noves conselleres: «Mira què xules!». Jo també les trobava guapíssimes. L’hàbit de conseller escau a tothom. Quant a Vicenç Mateu i Mònica Bonell, crec que tothom em donarà la raó que semblen haver nascut per fer de síndic i subsíndica, amb els bicornis inclosos. El contingut del discurs del síndic –conciliador, elegant, centrat en obrir els nous camins i no malmetre mai la dignitat de les persones, era immillorable.

L’època és difícil, els esperen decisions importants, però donen una imatge positiva: recordem que formen un Consell paritari i representatiu de la població i de totes les parròquies. Desitgem-los a tots molta sort i molts encerts en el nou camí. Seguint el discurs del Síndic, sigueu flexibles i capaços, savis i prudents, fidels a la societat i a la Constitució. Si així ho feu, bons andorrans sereu.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'abril del 2011)

Mes que mai

2011-04-27T11:32:00.000+02:00

Estic asseguda a les roques d’una petita cala de la platja de Salou mirant el mar. Tinc una roca preferida –en forma de butaca, i quasi igual de còmoda– en la qual fa dos dies, quasi ininterromputs, que llegeixo i escric. El primer vespre de la nostra estada, plovia i em semblava que no hi havia a la faç de la terra un poble més trist que Salou a la primavera. Però tot just va sortir el sol, i les terrasses van obrir, i els passejos es van omplir d’andorrans i tots els altres que hi havien vingut a passar la Pasqua, el mar i el cel van recuperar el seu característic encís. Diguin el que diguin, el mar és el mar, i sempre vindrem a veure’l, per molta o poca crisi que pugui haver-hi.

El meu home, nascut, crescut, educat i casat a les Valls, sempre diu que Andorra és perfecta, l’únic que li falta és el mar. És cert, el mar ens falta; una destinació turística sense mar, avui en dia, sembla incompleta, com si el mar fos una part obligatòria de qualsevol viatge. Quan som a l’hivern, les nostres muntanyes ens salven. Però arriba el bon temps i ¿què veiem?... Ofereix-li un viatge de natura sense mar a un canadenc, un australià o un rus, si voleu, i se sent gairebé estafat: veure el mar –o com a mínim, molta aigua (el llac d’Engolasters no ompta)– s’ha inserit a l’imaginari d’un viatger modern, i hi roman.

¿Com ho farem, per assegurar les pernoctacions fora de la temporada d’hivern, ara que hi ha crisi?... Naturalment, la manera correcta de pensar seria del tipus tots hi guanyem. Parafrasejant la típica frase, diríem: No pensis en el que el món pot fer per Andorra, pensa en el que Andorra pot fer pel món. Crec que de cara al turisme rus s’hauria d’intentar dissenyar viatges combinats –de mar i muntanya, descans i aventura– en els quals famílies i grups d’amics podrien combinar una estada a la platja amb tres, quatre o cinc dies a les muntanyes d’Andorra, fent escalada i excursions de difi cultat variada, passejant a cavall, en bicicleta de muntanya o en quads, jugant a golf, a esquaix, a tennis, fent partits d’hoquei al Palau de Gel, però sobretot –sobretot!– descobrint les muntanyes d’Andorra a peu, acompanyats d’un guia que parli rus. Crec que aquest tipus de turisme, per a russos, podria esdevenir popular, tot i que no hi pensem. No oblidem la necessària condició d’haver-hi contactes establerts amb les grans agències de viatge russes (les quals, veient l’èxit del turisme rus a l’hivern, sembla que ja s’han establert), i explicacions clares de tots els serveis de turisme d’aventura de muntanya que pot oferir el nostre país.

Ara, com mai, necessitem una coordinació efectiva i profitosa entre els set comuns i el Govern, entre les empreses privades del sector turístic i l’administració pública, i entre els responsables del sector turístic de Catalunya, França i Andorra. És cert que molts dels serveis que podem oferir nosaltres ja són disponibles al territori de Catalunya i França, sense necessitat de desplaçar-se. És cert que la falta d’aeroport i de mar ens deixa en una posició inicial de desavantatge. Però Andorra –com a mínim per als russos– és, permeteu-me l’expressió, una marca coneguda, i la possibilitat de visitar dos països en lloc d’un pot resultar atractiva. Conèixer les mateixes muntanyes, en les quals van esquiar a l’hivern, durant els mesos d’estiu, fer-hi esport, conèixer les seves plantes i animals, amb el plaer afegit de poder pujar els pics, fer excursions als llacs, aprendre sobre la vall del Madriu, la vall d’Incles, la vall del Riu, la vall de Sorteny des del punt de vista històric, geològic, així com des del simple punt de vista d’un amant de la natura, crec que podria interessar a molts.

L’important és no quedar-nos amb les coses superficials i evidents: oferir un gran ventall de possibilitats, i oferir-les ara a través de les agències, sense esperar que els turistes arribin a Andorra i ho descobreixin tot ells mateixos. Em direu que ja és tard, planifi car per a aquest estiu; naturalment. Tot el que portarà els resultats d’aquest estiu ja està fet; s’han fet moltes coses per ajudar-nos a mantenir-nos ferms davant de la crisi; però treballem per a l’estiu del 2012, ara que encara hi som a temps. Més que mai, pensem en el que podríem oferir al món: viatges d’esport d’aventura, viatges educatius, viatges per conèixer la cuina pirinenca, viatges per gaudir de la natura. Som un país preciós –obrim-nos una mica més, obrim-nos al món. Al cap i a la fi , tenim de tot: només hi falta mar.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril del 2011)

Arbre, mon cor t’estima

2011-04-13T16:46:00.000+02:00

Hi ha línies, frases, paraules, capaces de canviar la nostra sort en els moments més difícils. Per això, quan érem petits, ens ensenyaven les pregàries. No tenia res a veure amb la política de l’Església, amb totes les seves riqueses, ni amb tots els seus màrtirs: a Rússia, aleshores soviètica, els mossens tenien un paper mig clandestí i marginal (ara ja no és així, però fa gairebé quinze anys que no hi estic). Era una manera de centrar-nos quan no n’hi havia altra. Per fer-ho, també ens servien els poemes.

He mencionat les pregàries, i us en tradueixo una, del rus; no en conec l’equivalent en català. Deu formar part de la missa, igual que a l’Església ortodoxa. Feia així: “Rei dels Cels, Apaivagador, l’Esperit de la Veritat, Tu que ets a tot arreu i ho omples tot, Tresor ple de béns, Donador de la vida, vine i viu en nosaltres, i neteja’ns de tota maldat, i salva’ns en la nostra essència.” Quan era més jove, la repetia molt sovint; ara, sovint me n’oblido. Però si hi pensem, ¿oi que deu haver-n’hi un, d’esperit de la pau, que ens podria omplir?... En la pràctica, no hi ha manera que ens ompli, ¿però fins a quin punt això no demostra res més que el fet que som una colla de tossuts bel·ligerants? I si no acceptem la idea d’un Esperit de la Pau amb majúscules, ¿pot existir, encara que sigui en lletres molt petites?

Sóc una d’aquestes persones que no troba mai el temps de meditar, ni ha arribat a escollir cap altra alternativa de reunió espiritual de la qual pugui participar més o menys regularment; però, amb un optimisme innat, tendeixo a creure que deu haver-hi forces al –com li’n diuen– multivers que no em deixaran desaparèixer. No puc admetre ser una equivocació total de la naturalesa. Tendeixo a creure que hi ha una part de mi que es preservarà eternament, com un ocell petit però immortal. No moriré del tot.

Hi crec per a tothom: no solament per a mi. Deu haver-hi gent extraordinàriament bona; aquests suposo que sobreviuran en la totalitat, i no caldrà canviar-los res de res perquè mai no es morin, ni l’expressió dels seus ulls, ni les inclinacions de l’ànima: no cal tocar allò que val la pena. N’hi haurà també d’altres: la seva perfecció és gairebé invisible. Les seves ànsies són lletges, els seus desitjos, foscos, fins i tot els amors que els transformen són cruels. Gairebé tot, en ells, es morirà: només hi haurà una part eterna; així, seran semblants a la mosca de William Blake ‒ ¿el recordeu, aquell poema?‒. “Si la raó és vida, i força, i alè...”: “If thought is life, and strength, and breath / And the want of thought is death, / Then am I a little fly, / If I live or if I die.”

Un dels poemes catalans que he estimat gairebé des de sempre parla d’un pi de Formentor. No en conec cap altre, de Miquel Costa i Llobera. Aquest, en canvi, m’ha acompanyat a través dels anys, com una pregària. Sempre he viscut enamorada del pi sublim mai vist així com es descriu, sempre he volgut seguir el camí imaginari que li ha traçat el cor del poeta: “Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura, / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura, / O vida, o noble sort!” La perfecció existeix. “Arbre, mon cor t’enveja.” Si penso en mi mateixa, mai he tingut una ànima forta. No sóc guerrera, la immensa mar m’atemoreix, però crec en l’eterna primavera d’un arbre llunyà, i sí, mon cor l’estima. Hi crec, i sóc alegre. Hi crec, i tinc més força. I tanta força té la meva alegria, que, ni que em mori, sobreviuré, hi seré, viuré, amb un brunzir d’un dia d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril del 2011)

La il·lusió del lluny i de l'a prop

2011-04-06T09:31:00.000+02:00

En primer lloc, us demano disculpes per la meva absència de la setmana passada. Sempre passo les eleccions com si fos una grip. No hi faig res ni hi participo –però em contagien sense voler, i reconec haver passat les últimes dues setmanes amb una febre relativament taronja amb elements de vermell i taques de verd‒. Com tots vosaltres, tinc amics a totes les formacions polítiques, i tinc una simpatia especial per més d’un parell de nous consellers. Amb els anys que passen sense sortir d’Andorra, agafes tantes simpaties, fas tantes amistats, que potser, si votés, sovint no em sabria decidir pels uns o pels altres i votaria en blanc, com el mossèn Ramon de Canillo. Esperem que, a l’hora de formar el Govern, s’aposti pel millor de cada casa. O, si voleu, deixem-nos de cases. Simplement, que s’aposti pels millors.

Tenir vint consellers del mateix color ja tira, com ha remarcat El Periòdic d’Andorra, cap al fenomen del monopartidisme, però siguem conseqüents: sempre he defensat la idea que l’important són les persones, i no les ideologies. I, si m’oblido de les suposades ideologies, si penso que es tracta de persones, i no de representants de partits, el nou Consell m’agrada. Dinàmic, força jove; algunes cares noves, les altres, conegudes i respectades. Paritari: 14 homes, 14 dones, i sense buscar-ho, ha sortit naturalment. Tenen una responsabilitat tremenda: amb una majoria absoluta, absolutíssima, com aquesta, aprovaran els pressupostos que calguin, poden canviar lleis, poden canviar la Constitució i, si no m’equivoco podrien proclamar la República. ¿O potser m’equivoco i no ho poden fer? Sincerament, espero que, com a mínim de moment, no la proclamin. Però tot –o quasi tot– no, tot és possible.

Ara bé, tot està per fer. Seguim en crisi, tenim els mateixos problemes amb Europa, hi ha negocis que tanquen, la desocupació creix, i puc continuar amb la llista de les nostres penes, però ara no toca... No tenim una vareta màgica per arreglar-ho tot de cop. Però el país ha cregut en aquests 28 homes i dones –hi ha cregut d’una manera definitiva i inequívoca i, si creiem en nosaltres mateixos, farem l’impossible. Ho farem bé‒. El nou Consell consistirà en 20 Demòcrates per Andorra –bona feina i un resultat impressionant‒, 2 representants de la Unió Laurediana, una candidatura parroquial sòlida de sempre, i no desestimem el resultat del Partit Socialdemòcrata: en aquesta legislatura, no tenen la mateixa representació que anteriorment, però aquests sis consellers són la veu d’un 35% de la població votant; tot i el vot de càstig d’aquells que n’esperaven miracles, tot i les rancúnies personals, sempre presents a la nostra meravellosa petita societat, a la circumscripció nacional els han votat 5.397 persones. Mirem les coses en perspectiva: són una força important.

¿Com serà, el nou Govern? Des de fa molt se senten veus que no descarten un soit-disant “Govern d’unitat nacional”; sempre l’he vist com una possibilitat més aviat bona, tot i que pot provocar una disparitat de criteris a l’hora de definir prioritats. En tot cas, sembla indiscutible que aquesta vegada el Consell i el Govern treballaran unts, i això inspira confiança. Sigui quin sigui el presumpte culpable del mal ambient parlamentari de la legislatura anterior, ja estàvem cansats de tanta crispació.

Enhorabona, amics. Enhorabona als guanyadors –perquè són els elegits del poble‒, i enhorabona a tots els qui hi heu participat i no heu pogut arribar allà on volíeu: la causa dels vencedors pot plaure als déus, però la causa dels vençuts pot inspirar els homes savis, i fer-los més forts. Enhorabona a tots els qui han treballat pel poble i no se senten recompensats: el vostre esforç i la vostra il·lusió ja en són una grata recompensa. Enhorabona –perquè creiem en una nova Andorra, “creient i lliure onze segles”, segons el seu himne, i sempre lliure, sempre plena d’esperança‒. De tot cor us desitjo una bona i productiva legislatura, i a treballar de valent. Visca Andorra. Virtus unita fortior.

(Publicat al BONDIA el 6 d'abril del 2011)

Un petit estudi de la felicitat

2011-03-16T08:18:00.000+01:00

A Cristina Orduña

En parlem tant com si no la tinguéssim. Com si ens faltés. Com si fos, com a mínim, la nostra pàtria comuna: no pas un lloc on varem néixer per un caprici del destí, per pura casualitat, sinó la veritable Pàtria històrica, simbòlica i espiritual, el vell país de la Felicitat. Així, a la meva infància, a la capital dels Urals, mirant al buit blanquinós d’hivern a través de la finestra, es parlava de la primavera.

Me’n vaig recordar el passat 14 de març, quan vam pujar a dalt del Funicamp, per celebrar la Constitució esquiant en família. Des de la cafeteria Solanelles – em sembla que es diu així – es veia tot blanc, res en particular, només una paret de boira blanca barrejada amb neu blanca. Aquell qui vol entendre el sentit de la primavera, a Andorra, ha de viure a prop de les pistes. Allà, no hi havia res de verd, res més que la blancor perfecta que conté, en potència, tots els colors, però no els desvela. Allà, hi feia temps d’hivern. A la ciutat, no ens recordem de tanta neu. La primavera, quan arriba, no ens sorprèn i passa desapercebuda. En un entorn d’un verd etern, hem oblidat la primavera.

La felicitat, en canvi, la tenim present. Els americans són uns exagerats i fins i tot consideren el dret a cercar-la un dels seus drets fonamentals; com si no fos suficientment habitual que la gent se sentís lliure a cercar tota mena de coses. Si hem de creure Vincent Cespedes (“Le magique étude du bonheur”), la localització de la felicitat al nostre espai vital té un punt de paradoxal: com més la cerquem, més ens n’allunyem. No crec estar-hi totalment d’acord: al cap i a la fi, “aquest és el meu somni, i jo decidiré com s’acaba”, com deia l’Alícia de Lewis Carroll. Però si volem trobar-la, el nostre sentit comú ens dicta que hauríem de definir-la, i no sabem si és un lloc (un paradís perdut), un moment (quan Faust exclamà: “Atura’t! N’ets tant, de bonic”), una persona (Déu), una idea (la veritat, la bondat, la bellesa), ni si tot això ho pot englobar un sentiment.

Els éssers humans som éssers duals. Permanentment vivim en dos plànols: l’ésser humà com a animal social, fet i nodrit per la societat, i l’ésser humà solitari, aquell qui sap que ha de morir i encara que mori, no vol desaparèixer. Quan diu que vol viure, no ho vol fer com a obscur material genètic a través de les generacions, ni com una incerta memòria en la ment d’aquells que vindran després. És una persona que vol viure com ella mateixa, i reclama la seva lògica i necessària eternitat.

Els tipus de felicitat per a les dues parts que ens composen són distints. El “jo” social necessita harmonia; alumne d’Epicur, fa la felicitat a la seva mesura. Busca estrelles amb les quals no cal més llum, dolces alegries que transformen la foscor nocturna. Petits plaers, i res d’excessos. Plaers controlats, reduïts, escollits. És tracta d’una felicitat que s’educa, una felicitat que té un ritme i una disciplina. Reconeguem que és matemàticament perfecta.

El “jo” que es mor i es rebel•la és un Ícar etern que vola cap al sol. Si troba la felicitat, el deixa cec i mut i sord, el fa morir i tornar a viure, el destrueix perquè és més gran que ell. Sobrepassa les categories de plaer i patiment. Entre aquestes dues vies, però, més aviat tria el patiment. No se’n refia, del plaer: pot resultar cosa fràgil i lletja. Per fer-hi camí, cal una guspira de bogeria.

Aquest és el camí dels místics, camí dels profetes, poetes i enamorats. Aquesta és la felicitat que us aconsello fugir per a que us trobi desprevinguts, el metafòric “llit de flors” fet “llit d’espines”. Feliç aquell qui l’ha viscuda. Feliç aquell qui ha dit, amb tots els seus sentits:

“Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.”

(Publicat al BONDIA el 16 de març del 2011)

La Vall del Madriu-Perafita-Claror: l'esperança

2011-03-16T08:15:00.000+01:00

“L’altre dia vaig llegir l’article/opinió, no en recordo el nom de l’autora, que proclamava que s’havia de fer urgentment un pla de gestió per a la vall del Madriu” escriu Marc Serrat a la carta al director del BONDIA, publicada dimecres passat, el 2 de març del 2011. És molt probable que el nom del qual no se’n recorda sigui el meu. En conseqüència, contesto, encara que no sóc la única qui ha parlat recentment sobre la necessitat urgent d’aprovar un pla de gestió de la vall del Madriu-Perafita-Claror.

“Mai he vist la degradació constant que diu que pateix,” escriu Marc Serrat. “L’única degradació real era als camins per culpa de les motos de trial que trinxaven el camí, però ara això ja no succeeix perquè estan prohibides”. És cert: un cartell a l’entrada del Pont de la Plana notifica la prohibició, però està en molt mal estat i es fa cada vegada més difícil de veure. ¿Qui té la potestat, i la responsabilitat, d’actuar en la vall per sancionar els motoristes que traspassin els seus límits? Els banders i altres cossos o brigades comunals no tenen competència per sancionar-los. ¿Es mobilitzen els policies, o agents de circulació, per constatar el delicte in flagranti?.. Fins que no hi hagi senyalització adequada i control adequat, no tenim garantia que les motos i altres vehicles motoritzats no continuïn trinxant terrenys d’estatge alpí, molt fràgils, tenint en compte l’adversitat dels llocs i del clima.

No tenir cap pla de gestió no significa preservar la vall. Tot al contrari, el pla de gestió te per funció principal organitzar i regular les activitats i actuacions que s'hi poden fer sense malmetre els seus valors. Hi ha tres temes fonamentals que englobaria: conservacionista, social i econòmic. Al nivell conservacionista, es tracta de protegir l’excepcionalitat del paisatge cultural, revitalitzar els usos i les activitats tradicionals i prevenir els riscos de pol•lució atmosfèrica, acústica i visual; al nivell social, de la participació de la població local en la creació i reforçament dels lligams identitaris amb la vall; al nivell econòmic, la potenciació del turisme ecològic i la creació de nous llocs de treball.

Al nivell d’aplicació pràctica immediata, l’aprovació d’un pla de gestió permetrà portar a terme la restauració de les parets que borden el camí, columna vertebral de la Vall, i dels orris. Ja avui, els comuns, com per exemple Escaldes-Engordany, tenen gent especialment formada en la restauració de bens de pedra en sec, grans coneixedors del lloc, que esperen l’aprovació d’un pla de gestió de la vall per a que se’ls permeti actuar en la zona declarada patrimoni mundial.

Si volem que els nostres "néts puguin gaudir de la natura en un lloc incomparable", hem d’entendre que la natura és oportunista, i sense un treball constant i regular de manteniment, els llocs emblemàtics de la mà de l'home desapareixeran de forma ineluctable. No caldrà esperar ni la generació dels néts per constatar la pèrdua d'aquests bens valuosos per sempre.

(publicat al BONDIA el 9 de març del 2011)

La Vall del Madriu: pla de gestió indispensable

2011-02-23T11:22:00.000+01:00

Rellegeixo els retalls de premsa dedicats a la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni de la humanitat des de 2004. Des de fa anys, manifesten el creixent malestar per la degradació constant de la vall, deguda als retards en la confecció del pla de gestió. Els cortalans denuncien problemes d’accés; sense un pla de gestió aprovat no es pot millorar el pendent del camí existent, ni es pot considerar l’habilitació de vehicles elèctrics adaptats. Sense un pla de gestió, les brigades especialitzades dels comuns no poden intervenir en el manteniment de la vall, no s’hi pot fer pràcticament res.

No totes les solucions de millora són acceptables: la construcció d’una carretera minvaria el valor excepcional del paisatge cultural de la Vall, i amenaçaria la permanència d’aquest paisatge cultural a la llista del patrimoni mundial: tots coneixem (i el reportatge d’Alba Doral al Diari d’Andorra del dilluns passat ens recorda) el cas de la vall d’Elbe, a la ciutat alemanya de Dresde, esborrada de la llista de llocs declarats patrimoni de la humanitat “després que es construís un pont de quatre carrils al cor mateix del paisatge cultural”. Així mateix, si la degradació present arriba a nivells encara més alarmants, hi ha el mateix perill d’exclusió de la llista. Hem d’aprovar el pla de gestió, amb les esmenes que calgui, amb les concessions que calgui: la vall se’ns mor.

Hi ha qui diu, ja des del primer dia: “I si ens treuen de la llista, ¿què passa? ¿De què ens serveix aquesta llista? ¿Qui són aquells buròcrates estrangers que vénen a dir-nos on i com hem de construir, o deixar de construir, les nostres carreteres, com hem de transformar les nostres cases, com hem de gestionar el nostre territori? Sempre ho hem sabut fer nosaltres, ¡i ara això!” Desgraciadament, la realitat ens demostra que una gran part del territori andorrà ja ha sigut irremediablement malmesa precisament per falta de planificació adequada. No es tracta tan sols del gran prestigi internacional de posseir un paisatge cultural inclòs a la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco (ja per si sol, un fet important). També és el repte d’arribar a conservar aquest paisatge, testimoni dels canvis climàtics del planeta i de la forma de vida dels avantpassats dels actuals andorrans, el seu excepcional valor universal.

Avui, més que mai, sento les possibles objeccions: aquesta russa, ¿què en sap, de la nostra terra?.. Me’l estimo, aquesta terra; no em tragueu el dret de veu allà on no puc tenir vot. Pels nostres nens que són andorrans en la igualtat, protegim la vall que és el nostre tresor. Per a tots els ciutadans del món que podrien gaudir d’aquest tresor i no podran, si el perdem. Es tracta de conservar el 9% del nostre territori, l’últim testimoni de la cultura muntanyenca andorrana. Posem-nos-hi d’acord, és una de les poques coses úniques que ens queden. Considero vital – vital! – que tots els partits que es presentin a les futures eleccions deixin clar, en el seu programa, la seva línia d’acció prevista quant a la urgent aprovació d’un pla de gestió per a la conservació de la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Espero i confio que serà un dels punts en els quals podran coincidir tots.

(Publicat al BONDIA el 23 de febrer del 2011)

Despenalització

2011-02-19T13:32:00.000+01:00

“No està creixent.” “Però ¿creixerà més endavant?” Silenci. “¿Està viu?” “Sí”. “¿Es mou?” “Sí.” “¿Pateix?” “Creiem que sí”. “¿Pot néixer viu?” “És possible.” “Si naixés viu, ¿tindria enteniment?” “Molt limitat.” “I ¿quant de temps podria viure?” “Un mes, dos mesos. Potser un any, dos anys. No ho sabem.”

Us estic descrivint un dels casos que vaig conèixer en el qual es reunien els requisits per efectuar la ILE: la interrupció legal d’embaràs. Malformació fetal greu. Als països on la ILE entra per la seguretat social (per exemple, Espanya), el veredicte final correspon a una comissió mèdica pertinent. Informe del metge. Consentiment de la dona. La comissió. El veredicte. L’operació. I l’esperança de tenir més fills.

És molt dur: per molt que es parli d’un embrió encara no format, que no té figura humana, ni nom, ni possibilitat de créixer. Poseu-vos al lloc de la dona que porta a dins un ésser que no viurà –o bé destinat a llargs mesos de patiment. Com voldria que ens ho poguéssim estalviar, que poguéssim assegurar que tots els nens que concebem siguin sans i no pareixin! Tal com són les coses, traslladem el problema a Barcelona, per a que les dones en qüestió tornin a les Valls no solament amb el cor esmicolat, sinó també amb la consciència d’haver comès un crim.

I això, rai. Abans (us estic parlant de fa més de trenta anys), la legislació era encara més dura: no es podia avortar ni que l’embrió al teu interior estigués mort. Només es podia donar a llum quan t’arribava l’hora, per molt risc d’infecció que això pogués comportar. Conec a una andorrana que en aquells moments, va passar gairebé una setmana amb un embrió quasi format mort a dins seu. Gràcies a Déu, en aquest sentit hem avançat, però falta seguir avançant.

Un altre cas: una embarassada s’està morint. La única manera de salvar-la és interrompre l’embaràs. Arreu d’Europa, l’operarien. A Andorra, no poden. I si es segueix la llei a peu de la lletra (perquè suposo que és possible intentar traslladar-la d’urgència a un país on la interrupció legal d’embaràs no és un crim), si no pot sortir d’Andorra, es mor. Dura lex, sed lex. O traduint-lo lliurement, la llei és dura, però és el que hi ha.

La decisió d’estendre o no estendre el dret fonamental a la vida als nascituri – als embrions – varia segons el país. En tot cas, l’Estat, com a norma, assumeix l’obligació d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació. Aquí parlem de la necessitat urgent de modificar la legislació: modificar-la per a que pugui permetre la interrupció legal d’embaràs en casos excepcionals. No he llegit el programa de cap partit de cara a la propera legislatura, però tinc la impressió que molts dels que s’hi presenten es definirien com a progressistes, i espero que la majoria es pugui posar d’acord en aquest punt tan necessari.

Potser l’expressió que sempre s’ha utilitzat per argumentar la necessitat de permetre la interrupció legal d’embaràs a Andorra en casos de violació, perill de vida de la mare i malformació fetal greu ha sigut desafortunada, ja que sempre s’ha parlat de la “despenalització de l’avortament a Andorra”. Potser hi havia sectors de població que pensaven que es tractava de donar llum verda a avortaments en massa i a voluntat. Ni els sectors feministes més radicals que jo conec proposen això per a Andorra. Només es tracta d’igualar la nostra legislació en aquest aspecte a la dels països veïns.

Com a dona, com a mare, com a ésser humà, espero i desitjo que durant la propera legislatura es faci realitat una reforma de la legislació per poder permetre la interrupció legal d’embaràs.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de febrer del 2011)

Opsímata i amanuense

2011-02-04T15:33:00.000+01:00

No sé de què em sorprenc si és la cosa més normal del món. La reina d'Anglaterra, com sempre, passeja pel jardí amb els seus gossos (es veu que es diuen "corgis"). De cop i volta, aquests es posen a bordar com bojos: han descobert la biblioteca mòbil de la ciutat de Westminster aparcada al costat dels cubells. La reina puja els esglaons de la furgoneta per demanar disculpes per l'enrenou que han muntat els corgis, i decideix que "ara que hom és aquí, suposo que hom hauria d'endur-se un llibre en préstec". Seguint les rígides pautes de la seva educació ("hom s'ha d'acabar el que li posen al plat", tant el pa amb mantega, com el puré de patates, com els llibres, també), el llegeix des del principi fins al final. Dimecres vinent, va a tornar-lo, i acaba agafant-ne un altre.

A poc a poc, comença a trobar un cert plaer en la lectura - a la qual també és aficionat un dels rentaplats, "l'únic usuari aparent" de la biblioteca mòbil, a part de la reina. Les lectures del rentaplats tendeixen a venir dictades pel fet si un autor és gai o no, però això ofereix un camp considerablement ampli, i es pot dir que és força llegit. La reina veu que és un noi intel·ligent, i insisteix que el facin un dels patges, per molt que el secretari li indiqui que el Norman (així es diu el rentaplats) no és prou maco per fer de patge. A mesura que va llegint més i més, la reina descobreix la definició correcta de la funció del nou empleat de la seva planta. Abans era rentaplats; ara és un amanuense. Un assistent literari. Més endavant, descobreix també el que és ella mateixa. És una opsímata.

Tinc moltes ganes d’explicar-vos tot el llibre, però no seria just. Us l’heu de llegir, perquè us ho passareu bé. És divertit, i quan ho dic, vull dir que és un d’aquells fantàstics llibres anglesos, on la gent intensament convencional viu la vida d’estrictes límits i en fa una meravella. És una d’aquestes vides on el destí et deixa un ínfim marge de creativitat, i sense sortir d’aquest marge, complint amb el teu deure, però a la teva manera, arribes a ser millor persona. Portes aquell destí previsible i previst a la més resplendent perfecció.

Alan Bennett és un dels autors britànics més aclamats d’avui en dia. Us recomano el seu llibre “Una lectora poc corrent” publicat per l’editorial Anagrama i Empúries, traduït per Ernest Riera.

(Publicat al Fòrum.ad el 4 de febrer del 2011)

La bomba humana

2011-01-26T09:48:00.000+01:00

En el moment que escric, el ministeri de la Defensa Civil i Situacions Extremes de la Federació Russa publica la llista provisional de les persones hospitalitzades, ferides en el curs de l’atac terrorista a l’aeroport Domodedovo, l’aeroport més gran del país, situat al sud de Moscou. Més de dues-centes víctimes, com a mínim 35 d’elles mortals. La identitat de 25 de les 108 persones hospitalitzades encara és desconeguda.

En el moment que llegireu aquestes línies, en coneixereu més detalls. De moment repasso els fets tal com els conec. Catorze hores més tard de la tragèdia, els fets encara no s’han establert definitivament. Segons algunes fonts, el suïcida, que va portar l’acte a terme a la sala d’arribades internacionals, portava explosius al cinturó. D'altres afirmen que en una maleta. Segons les conclusions dels metges, el més probable és que fos a terra. La bomba humana (al principi no es descartava la possibilitat de que n’hi hagués hagut dues) va explotar a dos quarts de cinc de la tarda en la sala, plena de passatgers i treballadors. La majoria dels passatgers que es van trobar al centre de l’explosió venien de Tadjikistan.

La bomba portava una càrrega de cargols i rosques, per produir el major impacte possible. Els testimonis descriuen el pànic, panells de plàstic caient del sostre, cames volant per l’aire, després piles de cossos coberts de sang. Algunes fonts indiquen que s’ha trobat el cap del suïcida. Segons l’agència Rosbalt, els serveis secrets tenien informació sobre l’aparició d’un presumpte terrorista suïcida a Moscou. Als aeroports i altres punts vitals del país, s’ha establert un règim especial de seguretat.

Tota una sèrie de voluntaris es van dirigir a l’aeroport per ajudar a portar les víctimes de la tragèdia a Moscou. A la fotografia que publica Viquipèdia, veiem persones amb cartells improvitzats, escrits a mà en fulls A4: “besplatno do Moskvi” (“transport gratuït fins a Moscou”). Al mateix moment, uns estafadors es van organitzar per començar a enviar missatges via Twitter amb la indicació dels llocs on es podien ingressar diners “per ajudar a les víctimes”. Hi ha el millor i el pitjor en la naturalesa humana.

Encara no se sap si el terrorista suïcida era home o dona. Els diaris internacionals comencen a qüestionar la capacitat de Rússia de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern a Sochi l’any 2014 i la seu de la Copa del Món del 2018. L’ajuntament de Moscou allotja a les famílies de les víctimes a l’hotel “Orèhovo”. Els presidents de grans i petites nacions condemnen el terrorisme. Medvedev cancel•la el viatge a Davos. Les universitats cancel•len la celebració del dia de l’estudiant. I mai, enlloc, sabem si podem comptar d¡estar sans i estalvis. I mai, enlloc, no sabem si un dia podrem viure en pau.

(Publicat al BONDIA el 26 de gener del 2011)

Estupendes

2011-01-21T14:34:00.000+01:00

Fa uns pocs dies, a Cal Fernàndez de la ràdio... No sé per què no sóc capaç de recordar que es diu “AD ràdio”. L’escolto: està al 101.5 FM. Si també l’escolteu, potser recordareu que hi vaig col·laborar durant molt temps. Però no sé si sempre ha tingut mala sort amb el nom, o si és qüestió del meu pobre cap que no el reté. Primer es deia “andorrasetràdio”, i era una mica difícil de recordar. Ara es diu “AD ràdio”, i per posar-ho aquí l’he hagut de mirar. I ara que hi penso, no té res de difícil. AD ràdio. AD ràdio. En fi: ja ho recordaré per la propera vegada. Seguim amb la història.

Aquest mes he tornat a Cal Fernàndez: sempre un bon lloc per visitar. Hem parlat dels russos: crec que amb en Gabi sempre en parlem. I m’ha fet la típica pregunta de les que se solen valorar en un milió de dòlars (la cito de memòria i no puc ser exacta, però el contingut era aquest): “Qualsevol home heterosexual et dirà que hi ha moltes russes que estan estupendes... ¿Em pots explicar per què les russes sempre es posen tan guapes, i en canvi, els homes russos, no?” I encara no he parat de pensar-hi.

El tema dels homes no em preocupa gaire. Al cap i a la fi, crec que aquell qui no vol enlluernar a ningú, té tot el dret de no fer-ho. Estic d’acord que ser voluntàriament lleig no és tan bonic com ser, posem pel cas, voluntàriament pobre (perquè els diners, els pots donar als qui els necessiten, en canvi, la bona presència és intransferible). Però es pot considerar un dret intrínsec de l’ésser humà, indiscutiblement més fonamentat que allò que de vegades encara s’anomena “drets de fumador”. Tens dret a la llibertat de pensament. Tens dret a una certa imatge pública. Doncs mentre no se’n queixin els tercers (que de ben cert es podrien queixar i acabar establint una obligació jurídica de tenir bona presència, per no ferir la sensibilitat estètica dels pobres innocents que et troben pel carrer) tens el dret de no ser guapo, o si ho ets, de dissimular-ho tant com puguis.

En canvi, el tema de les dones és més interessant. Sembla que una dona russa tingui instal·lada una obligació interna de ser bella. Si no ho és, pateix; aquell dret humà de ser lletja no és un dret seu, sembla pertànyer enterament als homes. Per ser femenina, necessita enamorar a tots aquells qui la rodegen, fer que els homes quedin parats, fer que les dones somriguin amb aprovació, fer que els nens la vulguin abraçar. N’hi ha que no són així, i també les que – temporalment o permanentment – no volen ser així, volen ser “naturals”, “ser com són”: jo mateixa, d’adolescent, vaig rebre – repetidament – el terrible i aterrador insult “no sembles una dona”. Per complir amb la norma, és obligatori, es vital ser bella, atractiva, preciosa. Una dona – per al conscient, subconscient i jo diria que fins i tot l’inconscient d’una dona russa – va maquillada, curosament vestida, perfumada: se sent una dona perquè és bonica. El fet de tenir diners, de ser intel·ligent, de tenir més o menys capacitat i ganes de treballar és secundari. Una dona és preciosa per definició: no ho fa per aconseguir cap objectiu concret; ho fa per ser ella mateixa. S’aixeca al matí i s’inventa de nou: ella és la seva pròpia creació.

Per acabar, us he de dir – per si encara no queda claríssim – que he passat una gran part de la meva vida sent contrària a les idees que explico. Sempre havia pensat que l’esperit – en el meu cas, com en tots els altres, – triomfaria sobre la matèria, fent-se veure, naturalment i miraculosament, a través dels ulls ben nets sota les celles amples, la meva personalitat real, una bellesa veritable, inalterada pels rímels i colorins. Però a la mesura que em faig més gran, per força de nostàlgia, també em faig més russa. I vull sentir-me guapa, tan guapa com puc, sense cap objectiu concret. I he descobert – direu que prou tard – que el fet de reinventar-me davant del mirall forma part de ser jo mateixa. I als carrers d’Andorra, cada cop que miro les meves compatriotes, em sento orgullosa d’aquelles dones elegants, maquillades i precioses. Les miro, i somric pensant que ho fan molt bé. Si les coneixes més de prop, naturalment poden resultar tan bona gent com mala gent, com la resta dels habitants del món. No les conec, i per a mi, avui, el seu hipotètic tarannà és secundari. Estan – i per extensió, són – estupendes. Han sortit al carrer sabent que agraden a si mateixes. Ja sé que això pot ser veritable quant a les dones – i homes, potser? – de qualsevol nació, però en Gabi m’ho ha preguntat de les russes, i avui, ho diré de les russes. Bravo, amigues. Bravo, noies. Ben fet.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de gener del 2011)

La neu

2011-01-19T12:21:00.001+01:00

La Laura, de cinc anys, va a esquiar a l’Escola de Neu d’Encamp. L’anem a buscar. La part de dalt de Funicamp, a les dues del migdia, sembla la sala d’arribades d’un gran aeroport internacional; els esquiadors estrangers que baixen de les pistes miren la gran quantitat de pares, reunits a l’espera dels fills, amb un cert desconcert. Hi ha més de cent cinquanta nens a l’Escola d’Esquí; baixen en petits grups. Els pares els saluden com si acabessin de tornar d’un viatge a la Lluna. La Laura arriba entre els últims, acompanyada dels seus amics, en David i en Marc. Torna extasiada; feliç. “¿T’ho has passat bé?” “¡Sí! ¿Saps quantes vegades he caigut?” “¿Quantes?” “Tres!” Per la seva expressió, s’intueix que tres és un nombre perfecte de caigudes. “Però ¿no t’has fet mal?” “Gens ni mica. La tortugueta sí que s’ha fet mal a la closca.” “Si és la tortugueta, no passa res.” Mentalment dono les gràcies a la Raó Universal per l’existència de la protecció de l’esquena, la “tortugueta” en qüestió. “¿Com està la neu, Laura?” pregunta en Jordi. “Així, fresqueta i geladeta. I tapa el terra. Intentem arribar a terra, amb la bota, i no podem, perquè està cobert de neu. ” “I ¿què us ha dit, el monitor?” “Ens ha dit que si diem tonteries, les sentiran els pares que són a baix. ¿Tu has sentit alguna tonteria?” “No, Laura; suposo que estava despistada.” “I tu, papa ¿n’has sentit alguna?” “No, crec que no; estava parlant amb el pare del Marc.” “Potser les transmetran més endavant per la tele... Ja sé esquiar.” “¿Ja saps esquiar?” “Sí, mama, i te n’ensenyaré. Hauràs d’esquiar amb pals, perquè així et serà més fàcil. I si no n’aprens, agafarem un trineu, t’hi posarem i jo t’estiraré. I et posaràs un casc. ¿Què és allò que més t’agrada d’hivern?” “¿I a tu?” “A mi, la neu. I també se’n pot fer un ninot de neu, amb tres botons, ulls de carbó, un nas de pastanaga i una escombra per escombrar. Un dia farem un ninot de neu.” “Un dia en farem un.”

Pensàvem que estaria cansada, però tot el dia té ganes de saltar i de ballar. A la nit, se’n va a dormir aviat, per tornar a esquiar al dia següent. M’ha dit que ha somiat amb la neu: la neu que cobreix les pistes i la neu que pren forma de ninots; la neu que cau del cel; la neu que no es fon; la neu que rellisca; la neu on t’enfonses; la neu ben blanca; la neu per tot l’hivern.

(Publicat al BONDIA el 19 de gener del 2011)

La invasió

2011-01-13T22:20:00.000+01:00

Tornem-hi – tot i que potser no hauria de parlar tant dels russos. Però tothom en parla; en Gabi Fernàndez en diu “la invasió russa”; tots els meus amics, en torns, em demanen o m’ofereixen una explicació de la presència de tants russos a les Valls aquest hivern. Hi ha teories i teories; interessants i improbables; unes teories que no tenen ni cap ni peus i d’altres que semblen contenir un gra de la veritat. Jo – com la majoria de la gent raonable - sóc partidària de la teoria que s’ha pogut fer bona propaganda d’Andorra i presentar-la com a un lloc interessant a múltiples operadors turístics de Rússia. En tot cas, la conseqüència és evident: aquest hivern, tot el país està atapeït de russos.

N’hi ha qui n’està content: al cap i a la fi, vivim del turisme. N’hi ha qui n’està fart: amb el fàcil que seria atendre a turistes de Paris (llàstima que no en tenim gaires), hi hem d’aguantar als bàrbars de l’est. Són bons clients – vull dir, gasten molts diners. També són clients difícils – i no tan sols en el sentit de ser representants d’una cultura diferent que no solen parlar idiomes estrangers. Sembla que som (ara sí que m’hi puc incloure còmodament, ja que sóc russa, tot i que no vinc de vacances, no tinc diners i parlo català) distants, agressius, esperem molt, oferim poc, i sempre intentem compensar totes les nostres faltes espirituals amb coses materials.

Tot i així, és difícil generalitzar els trets de naturalesa humana quan es tracta de nacions i nacionalitats. Quan parlem de que “els russos”, “els catalans”, “els portuguesos”, “els andorrans”, “els argentins” o els representants d’algun país es comporten d’una certa manera en determinades circumstàncies, sol haver-n’hi com a mínim dues explicacions possibles. La primera és que estem percebent a un grup de població concret (per exemple, treballadors de les pistes o de la construcció, universitaris, jubilats, esportistes o simplement nous rics) com a representants de tot un país; la segona és que les tradicions del país d’origen siguin distintes de les tradicions del país destinació. Sempre ens queda la tercera opció – “tots els estrangers són uns impresentables” – però la descartem com a massa òbvia.

En el cas dels russos, les dues (o si voleu, les tres) explicacions són certes. Primer de tot, s’ha de pensar que els agents turístics que ofereixen vacances a Andorra probablement no les estan venent com a un viatge educatiu, cultural o en algun sentit contemplatiu. Les ofereixen com a viatges per a persones dinàmiques, joves, amants d’esports de risc, marxa nocturna i compres compulsives. No sé si m’explico. Una persona que vol esquiar al matí, comprar esbojarradament a la tarda i emborratxar-se a la nit (perquè ¿quines altres opcions oferim?) pot ser que no sigui violinista del Bolshoi ni premi Nobel de literatura.

A part d’això – de l’obvi fet que podem estar davant d’un públic amb un esperit més adequat per comiats de solters i solteres (per molt que vinguin en família) que per a una visita a les esglésies romàniques – hem de tenir en compte que certes coses que ens divideixen poden ser la conseqüència de simples malentesos, dels anomenats “xocs culturals”. Agafem com a exemple típic el que menciona Albert Villaró a la seva columna setmanal del dimarts passat al “Diari d’Andorra” (“Els russos”): “Diuen que quan entren en un restaurant, s’asseuen allà on els sembla, sense esperar que el cambrer els acomodi.” No es que ho diguin: és cert. Però tinc una teoria del perquè de tot plegat.

Els andorrans (i catalans, italians, espanyols, francesos...) solem esperar que el cambrer ens acomodi quan entrem en un restaurant. En canvi, quan entrem en un bar o en una cafeteria, seiem a les taules lliures. Sent europeus, no ens costa percebre la diferència entre un bar i un restaurant. En canvi, penso – i crec que no m’equivoco – que als russos, a Andorra, els costa percebre la diferència entre els bars i els restaurants. Si no ho recordo malament, a Rússia, quan entres en un restaurant “de categoria”, hi ha una persona a l’entrada que t’acomoda immediatament, agafa el teu abric, t’acompanya a la taula. A dins sol haver-hi música en viu, flors a les taules, una decoració especial. En canvi, quan entres en un lloc una mica més senzill i no hi ha ningú a l’entrada, se suposa que es tracta d’una cafeteria i pots seure allà on vegis una taula lliure. No és cap signe de mala educació, és simplement un hàbit. Recordo que jo també ho feia durant els primers mesos a Andorra, per força de costum.

Som diferents: és cert, som diferents. Venim de lluny – molt lluny, en un viatge molt car – imaginant-nos un lloc d’ensomni. No hi sabem ni agafar l’autobús – i si l’agafem, no som conscients de que s’ha de demanar la parada. A Rússia, els autobusos es paren a totes les parades: no hi ha cap botonet per prémer. Solem començar un àpat prenent un té; si ens porten torrades, alls i tomàquets, som capaços de menjar-nos les torrades, els alls i els tomàquets per separat. Quan arribem a una casa particular, sempre ens traiem les sabates. No sabem donar dos petons. Solem acompanyar el dinar amb vodka; sovint no tenim ni targeta de crèdit, i portem tots els diners que tenim en efectiu. I normalment ens sap greu ser tan diferents; entenem que estem decebent als nadius, però no ho fem expressament. No els volem fer patir, però tampoc volem sentir-nos inferiors o ignorats. Som així. A Rússia i a l’estranger, som així. Portem diners per gastar – però també portem la il·lusió de conèixer un país de muntanya, un país d’Europa, un país de botigues, marxa i vacances, un país del qual – creieu-me – de tant en tant ens acabem enamorant.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de gener del 2011)

L'esperit del vi

2011-01-07T10:34:00.000+01:00

El fet de beure l’alcohol, a Rússia, és un afer pràcticament religiós, o com a mínim, espiritual. La versió russa de la paraula “alcohol” no s’assembla als seus equivalents romànics i germànics, sinó que procedeix de la paraula llatina “spiritus”: l’esperit. L’explicació n’és relativament prosaica, ja que correspon a la paraula que idearen els alquimistes quan van descobrir l’alcohol: “l’esperit de vi”, per indicar que es tractava de la seva essència, de l’ànima de l’embriagament. Però no es tan sols qüestió del nom de la cosa.

D’entrada, el gust de l’alcohol per consumir no sol tenir rellevància pel ritual. S’intenta que el líquid a les ampolles no sigui especialment verinós, o com a mínim, que no tingui efectes immediatament letals, però la funció de la beguda alcohòlica, per a un bon rus, no és semblant a la funció d’una tassa de cafè: no té per què servir per fer plaer a les papil·les gustatives; el seu objectiu és la intoxicació. Però no es tracta d’una intoxicació indisciplinada: com qualsevol bogeria col·lectiva i santificada pel costum, té les seves normes molt estrictes. D’entrada, la borratxera és una cosa d’homes; no està pas prohibida a les dones, però no és gens obligatòria per a elles. Si una dona vol beure, és com si volgués jugar a futbol o fer el servei militar: pot fer-ho però en l’opinió de tots aquells qui la rodegen, no té per què. En canvi, un home que no beu sol provocar sospites: o és musulmà, o està malalt, o no vol embriagar-se per no compartir secrets que no haurien de sortir a la llum del públic. No té l’opció – oberta a les dones – de no beure perquè no vol. “Beu amb mi,” diu un rus a l’altre, i el fet de refusar, si bé no és necessàriament una ofensa, fa tremolar els lligams de l’amistat. “No vols beure amb mi? Que no em respectes?..”

L’alcohol que es beu com a part del ritual de l’embriagament és per força un alcohol fort. Naturalment pot ser qualsevol cosa, incloent-hi el vi o el xampany, però l’opció clàssica és el vodka, licors forts a base d’herbes o baies o – com a mínim a la meva regió – el conyac (crec que en català s’hauria de dir “brandi” però la paraula russa és “conyac”) procedent d’Armènia o Geòrgia. Els conyacs o armanyacs francesos també valen, tot i que són més cars. Mentalment dividim una ampolla de mig litre entre tres persones – “mig litre entre tres” és un concepte popular molt bàsic – però aquí es tracta més aviat d’un mínim indispensable que no pas d’un límit. Es beu en gots petits o grans; si els gots són grans, cada vegada s’hi posa més o menys una quarta part del got (s’hi pot posar més, però, si d’entrada es disposa d’una quantitat il·limitada d’alcohol). Cada vegada que el got s’aixeca, es buida el contingut d’un tràngol, i es menja alguna cosa (tradicionalment pa, peix salat o cogombres agredolços) per acompanyar-lo. L’opció de beure a poc a poc contradiu l’objectiu final de l’embriagament, i no s’encoratja.

Abans d’aixecar el got, es diu un brindis, que pot ser llarg o curt, però sol ser força llarg. Si ho recordo bé, cadascú diu els brindis en torns. Sempre es beu per la salut i per les dones (que poden ser “les belles dames” o tenir característiques més atrevides i elaborades segons les circumstàncies), i molt sovint se sol beure per la tranquil·litat de l’ànima dels morts. Durant l’època soviètica, amb la religió mig prohibida i definitivament marginada a l’esfera de les dones preferentment velles i els professionals del culte, l’embriagament col·lectiu era pràcticament la única forma permesa d’una pregària tant pels vius com pels morts. Un cop apropiadament borratxos tots els membres del cercle, comença la conversa. Un home rus mitjà, en un estat sobri, parla poc, i necessita l’excusa o l’ajuda de l’alcohol per explicar-se. Tot el que es diu en l’estat d’embriaguesa, si es bo, es considera dit de tot cor (“in vino veritas” és una de les poques frases llatines que tots coneixem), si és dolent, s’excusa (“un borratxo no sap què diu”). Es considera que els borratxos sempre tenen sort (per molt que la realitat pugui contradir la creença). Tot i així, per ser respectat, un participant del ritual d’embriagament deu complir amb tots els detalls tradicionals del ritual: beure sol, o beure sense acompanyar la beguda amb tapes, o fins i tot beure sense brindar (o sense tenir res a celebrar), es considera un tret d’un alcohòlic i desqualifica a un borratxo com a tal.

Al principi havia dit que les dones no tenen la mateixa obligació de beure que els homes. Creieu-m’ho, tot i que naturalment en una companyia mixta s’intentarà obligar a les dones a beure conjuntament amb els homes, per a que no els emprenyin, per a que els facin companyia, i per assegurar la possibilitat d’orgia més o menys salvatge posterior a la celebració. Quan hi ha homes i dones bevent junts, en un moment donat la conversa moltes vegades se substitueix amb un cant coral de cançons populars, amb o sense acompanyament musical. No recordo si els homes sols – sense dones – també canten; crec que no.

S’ha de tenir en compte que tot i que he descrit el tipus d’embriagament col·lectiu que trobo més tradicional i més interessant antropològicament, a Rússia amb ell coexisteixen altres maneres d’emborratxar-se més semblants a l’occidental (com per exemple, la borratxera de la discoteca), comuns entre les persones relativament joves i/o solteres. En tot cas, la capacitat de beure molt i no caure es considera digna d’admiració, com de fet, se’n considera també en moltes altres cultures. Hi ha gent que fa trampes abans de les borratxeres col·lectives, amb la idea de semblar més forts del que són realment: una de les coses que havia fet personalment una servidora és beure oli (o menjar mantega) vint minuts abans de començar a beure, per untar l’estómac. Ho podeu provar: a mi no em funciona, i em comença a provocar malestar fins i tot sense beure.

I ¿quin sentit té, - dirà l’amable lector, - aquesta excursió etnogràfica per a mi?.. Doncs fàcil i senzill: penseu que si veieu russos borratxos o emborratxant-se, penseu que esteu presenciant una forma de patrimoni immaterial de la humanitat, i sigueu comprensius. No us poseu a competir amb un rus en temes d’ingestió d’alcohol, perquè en tota probabilitat en té més pràctica que vosaltres. I – a no ser que vulgueu participar en un ritual d’embriaguesa col·lectiva (alguns fins i tot diuen que després de quatre o cinc ampolles de vodka consumits arriben a veure el dimoni) consumiu amb moderació.

(Publicat al Fòrum.ad el 7 de gener del 2011)

Averanys

2010-12-29T11:12:00.000+01:00

Les dues setmanes de Nadal (des del dia de Nadal fins al dia de Reis) es consideren, entre els russos, un moment perfecte per predir el futur. El solstici d’hivern propicia el retorn de les ànimes dels morts a la terra dels vius. La frontera entre l’any vell i l’any nou dóna una única perspectiva per visualitzar el que ens espera: ho garanteix la presencia invisible dels esperits entre nosaltres. Que jo recordi, a casa meva sempre ho han fet les dones, sobretot les noies joves i solteres; si els homes ho fan, deuen fer-ho en secret. Nosaltres no ens amaguem fins a tal punt.

Hi ha diferents tipus de presagis. L’auguri més conegut consisteix en tirar una sabata al camí davant de la casa, sense mirar, per torns. La direcció de la punta de la sabata de cada noia indica la direcció en la qual es troba el seu futur nuvi. La grandíssima majoria dels averanys són dedicats als futurs nuvis: som dones, ens mou l’amor, o potser més aviat és un somni d’amor, la seva ombra, la possibilitat. A mitjanit, una noia s’asseu, a les fosques, entre dos miralls, a la llum d’espelmes enceses, i intenta veure la imatge del seu futur espòs a la galeria de les reflexions. Us avanço, però, que jo ho vaig fer durant llargs anys d’adolescència i mai no hi veia res, per la qual raó estava convençuda que no em casaria (i avui en dia porto quasi una dècada feliçment casada); mai no he sigut prou mística. Però segons l’àvia Olga, la meva mare sí que hi va veure al meu pare, entre miralls, alt, prim i amb un barret de pell.

Penjant l’anell d’un fil, endevinem el sexe dels nostres futurs infants. Si l’anell es mou com un pèndul, tindràs un nen. Si fa moviments circulars, tindràs una nena. Ho repeteixes fins a que el fil no es deixi de moure. Si no es mou des d’un bon principi, no tindràs fills.

Hi ha una manera de conèixer la qualitat de la vida futura. En un bol es posen diversos objectes; les noies els agafen sense mirar. Si t’han tocat les cendres, tindràs una mala vida; si et toca el sucre, tindràs una vida dolça; si et toca la ceba, ploraràs; si et toca una copa, tindràs alegries; un anell d’or prediu les riqueses; etcètera.

L’altra forma de veure el teu destí són les ombres. Cada participant agafa un full de paper en blanc, l’arruga, el posa en un plat pla i li cala foc. Quan el foc s’apaga, es posa una espelma encesa davant, perquè l’ombra del full mig cremat es pugui veure a la paret. Mirant les ombres, s’intenta conèixer el futur.

Sempre he pensat que la globalització és una cosa bona, i que els pobles del món tenen moltes coses a aprendre els uns dels altres, per la qual raó proposo que es porti a terme una sessió d’averanys andorrans, preferentment al Consell. Els líders de tres grups parlamentaris agafen tres llumins i els encenen. Si els caps dels llumins cremats s’inclinaran l’un cap a l’altre, hi haurà acord l’any vinent; si s’inclinen cap a l’altre costat, res de res. Els líders dels grups parlamentaris planten tres cebes: la que brota primera, correspondrà al partit que guanyarà les properes eleccions. Una persona de confiança surt al carrer a mitjanit i demana el nom a la primera persona que trobi; aquest correspondrà al nom del futur cap de Govern.

Us animo a experimentar-ho; i recordeu: us toqui el que us toqui, només heu de creure en les coses bones, i les dolentes, oblideu-les. O en altres paraules: creieu en allò que us convé. Bones festes.

(Publicat al BONDIA el 29 de desembre del 2010)

Desitjos fets realitat

2010-12-24T13:25:00.000+01:00

No érem rics, quan jo era petita, però no me’n adonava. Tenia roba i menjar, anava a l’escola i a música, feia un té amb pastes per berenar i tenia la meva pròpia habituació, passava les vacances amb l’àvia al poble i rebia regals quan tocava rebre’ls: era feliç. Sent nena i vivint en un país molt masclista, no m’inculcaven la necessitat d’adquirir un ofici que m’ajudés a guanyar-me bé la vida; m’instruïen en la necessitat de “tenir sort” i de fer el que m’agradés. Els meus pares concloïen que jo era “massa intel•ligent” per atreure diners o persones, però afortunadament, no tenia prou geni per morir en la misèria i en la soledat.

Amb una lògica adversa, vaig invertir anys en perfeccionar les coses que se’m donaven bé per naturalesa, en lloc d’obtenir habilitats pràctiques que no em són pròpies, i aprendre a administrar empreses o manipular màquines. En conseqüència, el meu relatiu benestar sempre ha depès de la capacitat i de la bona voluntat dels meus propers. Tot i així, recordo com a la meva joventut, la gent em solia preguntar “¿per què no esquies?”, “¿per què no passes el Nadal a Rússia?”, “¿per què no et compres un cotxe?” i la cara que posaven quan sentien “no m’ho puc permetre”. De cop i volta em convertia en un alien; en una extraterrestre rodejada de gent més ben vestida, més ben calçada, més lliure, més benestant.

Aleshores vaig descobrir que a les èpoques de les festes la gent menys avantatjada se sentia encara més pobre, més abandonada, més solitària o vella o malalta. Un orfe, el dia de Nadal, és encara més orfe de l’habitual. Un exiliat sembla estar més lluny de casa. La gent propensa a la tristesa s’enfonsa en la pitjor de les malenconies anuals. El solstici d’hivern, amb el seu verd i triangular símbol de la vida eterna, amb les decoracions de paper, porcellana i or, és una època de gel que necessita contrarrestar-se amb molta bondat, molta compassió, molt tacte. En un temps simbòlic i litúrgic, el nen Jesús naix en una establia, en una terra llunyana, per enfrontar-se a les misèries de la vida. Per als cristians, el Nadal és la festa de l’esperança, però també és un dia quan recordem que quan Déu, innocent, petit i indefens, vingué el món, el món no el va saber reconèixer.

Fa poc, vaig recordar la definició de la felicitat que donava un dels personatges de Nekrasov (un poeta rus del segle XIX). Aquell personatge (un mossèn de poble) definia la felicitat com a “tranquil·litat, abundància i honor”. Vaig pensar, aleshores, que per a mi, l’abundància es referia a l’abundància de tot: salut, amor, coses necessàries. A les portes de Nadal, desitjo a tots allò que em desitjaria a mi mateixa: desitjo que no us falti mai res, que tingueu la consciència tranquil·la i que us apreciï la gent que us importa. I que ens en recordem d’ajudar als nostres éssers més propers i més llunyans.

Sempre ens diuen que ajudem als qui ho necessiten en la mesura de les nostres possibilitats. És veritat, i desitjo que no ens permetem a nosaltres mateixos a rebaixar a la mesura de les nostres possibilitats en qüestions d’ajuda als altres. No té sentit donar menys del que podem: espero que puguem fer els millors regals del món. Regaleu felicitat, alegrement, sense pensar-hi. Que cada regal es converteixi en un desig fet realitat. Que porti felicitat tot el que feu i oferiu: cada acte de solidaritat, cada somriure, cada jersei o capsa de neules. Bon Nadal, i que en tots els camins us acompanyin la tranquil·litat, l’abundància i l’honor.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de desembre del 2010)

La cançó del pirulet

2010-12-22T09:14:00.000+01:00

“Papa,” diu la Laura amb autoritat, “busca’m la cançó del pirulet.” “Què vols dir, cançó del pirulet?”, pregunta el seu pare, distret. “La cançó del pirulet de Sant Pere.” “Laura, no sé què vol dir “pirulet”. Aquesta paraula no existeix.” “Papa, si la busques al Internet, ja veuràs com sí”. “El pare, resignat, cerca “pirulet” al Youtube. De pas, hi busca la “piruleta”. Hi busca a Sant Pere i a Sant Pau. Hi troba un concert de Nadal a Sant Pere de Rotary Club de Terrassa que compta amb la participació del cor de pares i mares que representen “Ave verum corpus” de Mozart. No ens serveix. “Però, ¿què és, una nadala, això?” “Papa, és una cançó de Nadal.” “Canta-me-la, va!” “Pirulet Sant Pere... no me’n recordo. Però la cantarem al Pare Noël quan vingui.” A falta de la “cançó del pirulet”, escoltem l’altra cançó que els nens de la classe de La Tardor volen cantar al Pare Noël, la cançó en francès – “C’est la belle nuit de Noël” de Tino Rossi. Marxem a dormir. Demà ja buscarem la cançó en català.

Al dia següent, arriba de l’escola amb l’aire triomfant. “Ja he après la cançó. Papa, ara la trobaràs.” I canta, feliç: “Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa us queia, la caputxa us cau”. Cerquem “la caputxa us queia, la caputxa us cau” al Google, i naturalment, la trobem de seguida. La cançó té la lletra escrita, i la Laura ja se la sap. Cantem i ballem tots. La mama (o sigui, jo) fa d’arbre de Nadal que balla, fent una mena de triangle per sobre del cap amb els braços, mentre la Laura representa els gats que “ja miolen”. “Hem de fer gatzara, hem de fer sarau, celebrem la festa de sant Nicolau”. Celebrem l’entrada d’hivern, de la nostra manera habitual, eclèctica, exòtica, multilingüe, on els herois de contes russos es barregen amb tota una tropa de Barbies i personatges de Disney, on el Tió conversa amb la Sireneta i els Reis Mags ballen amb el Caganer. I “la rateta puja dintre del seu cau.” Bones festes i que siguin alegres. “Cap aquí, de pressa, cap allà, si us plau”. Els adults, amb els petits, tornen a viure les festes de la infància, com si tornessin a ser nens. “Per molts anys la festa puguem fer en pau.” Per molts anys, i bon Nadal.

(Publicat al BONDIA el 22 de desembre del 2010)

En boca tancada no entren mosques

2010-12-16T18:54:00.000+01:00

Fa aproximadament una setmana que em turmenta sempre la mateixa pregunta: ¿qui ens ha qualificat per opinar? Quan diem que “l’últim llibre de Quim Monzó” (posem per cas) “és pitjor que l’anterior”, o “aquesta escudella porta massa sal”, ¿qui ens ha qualificat per mesurar les proeses literàries d’una autoritat reconeguda o la quantitat exacta de clorur de sodi que correspon a l’escudella perfecta? ¿Fins a quin punt se’ns és permès parlar, i a partir de quan se suposa que estem insultant a escriptors i cuiners amb la nostra ignorància d’alta cuina i alta literatura?..

Sempre havia pensat que hi havia dos casos en els quals el públic general s’havia de reservar tots els comentaris menys l’expressió de profunda i sincera satisfacció: en el cas de la producció especialitzada, destinada a un grup reduït de consumidors, quan hom no n’és destinatari (no puc opinar sobre un llibre de química per a universitaris) i en el cas de la producció no professional i gratuïta que no persegueix l’objectiu d’esdevenir competitiva (si la meva tia m’escriu una carta, no hi corregiré els errors d’ortografia). Que quan es tracta d’un producte que es comercialitza i està fet per a un públic general, s’ha d’opinar. Que si trobo que el cotxe és perfecte però el seient és incòmode, i ho explico, la fàbrica de cotxes no em farà saber que comparativament amb els seients dels anys cinquanta són una meravella, i que si no m’agraden els seus seients, que me’ls fabriqui jo soleta, a casa meva amb els meus estris. Que si he anat a un hotel preciós on el servei és pèssim, puc tenir-ne una opinió mixta, puc fer el balanç dels avantatges i desavantatges i anar-hi igualment, però continuar opinant que el servei podria millorar, i fins i tot exigir-ho.

M’han explicat una història d’un professor de fotografia que deia que a partir d’un cert moment de la seva vida, cada vegada que li volien ensenyar les fotos de les vacances, va començar a preguntar: “¿Vols que les admiri, o vols que te’n doni la meva opinió professional?” Hi ha persones que sempre esperem que s’admirin totes les coses fetes per nosaltres, incondicionadament. Qualsevol comentari que ens fa sospitar que l’admiració és incompleta el trobem ofensiu. Em costa rebre crítiques – i per aquesta raó, gairebé mai m’atreveixo a criticar res. En un petit país, rodejat de muntanyes, a voltes és difícil decidir si pots obrir la boca, si has de considerar els productes locals productes comercials i millorables des del punt de vista de l’estructura, comoditat d’ús per a tots els públics, correspondència a les expectatives inicials o una simple impressió general, o bé si els has d’acceptar plenament, amb gratitud i sense la més mínima objecció, per la simple raó que en un radi de 100 quilòmetres no es produeix res de semblant.

Tinc un amic que repeteix, amb una certa freqüència: “No es tracta de salvar el món. Es tracta de fer feliços als teus amics”. De vegades pensem que els nostres amics seran més feliços amb una opinió honesta i crítica (tot i que naturalment, com totes, pot resultar equivocada) que amb un elogi fet per compromís. De vegades pensem que compartir les nostres pors és saludable, que la nostra visió pot aportar una nova riquesa als fenòmens analitzats. De vegades ens equivoquem. No he volgut ofendre a ningú mai de la meva vida, i demano disculpes a tothom que s’hagi pogut sentir descontent amb les meves opinions sobre qualsevol tema. Accepto que sóc una persona tancada, profundament pessimista, i fins i tot que de vegades he vist algun fantasma l’existència objectiva del qual no puc demostrar científicament. Accepto que hi ha una certa probabilitat que m’equivoqui – donades les meves qualificacions i experiència, hi posaria aproximadament un 8% del total de les opinions expressades per any. Accepto que el grau d’equivocació pot ser més elevat de l’esmentat anteriorment. Accepto que pugui haver-hi gent que no vol saber què penso. No prometo callar. No prometo deixar de llegir i escriure. Sigueu molt feliços.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de desembre del 2010)

Veïns

2010-12-15T20:06:00.000+01:00

Fa una setmana vam baixar a La Seu, a passejar al Parc del Segre. A Andorra, estava tot gelat. Primer volíem jugar a golf, a Aravell, però el camp estava tancat i ple de neu, i després de decidir definitivament que quan ens toqui la loteria, compràvem un xalet amb vistes al Cadí (perquè el Cadí és preciós), vam marxar. Estem segurs que guanyarem la loteria, perquè al cap i a la fi, tot està a la ment, només és qüestió d’acabar-nos-ho de creure, i tenim disputes recurrents sobre la manera de gastar els diners que vindran. Ho trobo racional, perquè hom no pot quedar-se indefens davant d’una davallada d’euros. S’ha de saber exactament què fer-ne.

La Seu d’Urgell és la ciutat de les fleques i cafeteries, t’hi pots passar tot el matí esmorzant. Quasi totes són petites i antigues, amb un servei amable – el típic servei amable de La Seu d’Urgell que no em deixa de commoure. Hi ha pocs llocs del món on t’atenen tan bé. Ens hi vam menjar un entrepà de pa fresc i cruixent, amb pernil dolç, i un tros de coca de cabell d’àngel, i vam prendre cafès amb llet. Després, cap al mercat. Hi havia mercat de Santa Llúcia, on vam trobar un tió petit i somrient, fet a mà per la mateixa persona que hi era a la paradeta. Portava una manta i una barretina, i un pal petit per fer-lo cagar: ara ens fa companyia a casa. També, com cada dissabte, hi havia mercat de carrer, mercat d’olives i mandarines, codonyat i llenguados, espardenyes i jerseis.

Al Parc del Segre, uns nens en canoa trencaven el gel amb els rems. Hi havia gel per trencar, però suposo que ho feien com a exercici, ja que també hi havia força aigua per moure’s. A la ribera, una senyora amb una ràdio petita i auriculars feia semblança d’un molí de vent, suposo que també abans de posar-se a fer càiac o canoa, mai no he sabut la diferència. Hi havia gel al terra, però poc; els horts dels costats estaven buits i serens, plens d’arbres dels quals no coneixem els noms. Vam fer quatre voltes pel parc abans de tornar al passeig per dinar: unes favetes amb pernil, i un entrecot de mida exagerada.

La Seu d’Urgell té un segell d’autenticitat, per a mi d’una gran estranyesa. En els tretze anys que porto a Andorra, hi he baixat en ocasions comptades, a veure el Retaule de Sant Ermengol, a comprar una cosa puntual o simplement de visita. És ordenat i pulcre, com ha de ser un bon poble dels Pirineus, i sembla atreure aquell mateix “turisme de qualitat” amb el qual somiem a Andorra alguna vegada: un turista intel•ligent i atent que gasta molt poc i ho mira tot, arriba amb una motxilla enorme i està preparat a admirar el romànic. Tot i no tenir universitat, el fet de tenir un seminari – tot i que diuen que ara hi ha molt pocs seminaristes – li dóna un aire de ciutat universitària. No sé en què consisteix exactament: però tinc la sensació que una universitat s’hi trobaria a gust.

No s’hi veu gran riquesa material; no sé si és més barat que Andorra, però té la fesomia d’estalvi. Hi fa fresc; hi ha terreny pla; m’hi falten les muntanyes. Les cases són sòbries; al claustre de la Catedral hi viu la inspiració. Es pot anar a peu allà on vulguis, i és un lloc per a mi exòtic: perquè l’any vinent aplegaran gegants de tota Catalunya, i perquè tenen catedral, palau i castell.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2010)

La por de ser província

2010-12-10T15:37:00.000+01:00

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 10 de desembre del 2010)

La vida és un circ

2010-12-03T10:36:00.000+01:00

Cirque du Soleil és obra d’una ment intrèpida. El seu coratge és encara més lloable si es tracta d’una ment col·lectiva. I si les ments no generen idees, sinó que són les idees les que conquisten als febles humans, també les aplaudeixo. Celebro l’aparició d’una bogeria que un dia assolellat va entrar victoriosa a un cervell receptiu, amb una senyera que duia “Gosa somiar”. Celebro la retirada dels dubtes dictats pel sentit del costum, elevo a un pedestal les voluntats doblegades per l’imparable geni. El Cirque du Soleil és orgànic, real, vertader. L’honestedat dels moviments dels seus fills, dels seus acròbates, gimnastes i actors, és pròpia d’un mite viu, dúctil, incontestable. Si són humans, els escauria ser humans del segle d’or, ideat pels setcentistes, també inventors del moribund concepte del circ modern.

El naixement del Cirque du Soleil honora la memòria dels primers circs estables, anglesos i parisencs. No se’ls assembla en res (a part del nom), i tanmateix ens ha tornat la percepció d’u n circ com a espectacle selecte. És car – trobo que és molt car – però crea l’entrada a un món l’existència del qual sempre havíem sospitat, però ignoràvem. És un d’aquests somnis quasi fronterers amb la temuda terra dels malsons, però estranger a ella. Com qualsevol plaer intens, per naturalesa s’apropa al patiment. Com qualsevol realitat per a nosaltres nova i dolçament singular, resisteix la descripció.

A què s’assembla l’olor de les castanyes? Com descriuries el color groc sense fer referència a altres coses grogues? Què és un plor per a algú que no l’ha experimentat? Podríem començar dient el que el Cirque du Soleil “no és”, però no acabaríem mai i ens enfonsaríem en el llac de la desesperança. Un plor no és un riure, per molt que pugui produir un so que se li assembli vagament; no és una reacció al·lèrgica per molt que enrogeixi la pell; no és un símptoma d’excés de líquids; no és un tic; és un plor. Seguint la lògica de la cadena de les negacions, direm que el Cirque du Soleil està tan allunyat de la idea d’un circ nòmada amb quatre pallassos patètics i tres tristes girafes com podria estar-ho una pel·lícula de Tim Burton, una representació de danses folklòriques o una competició d’esports de risc. N’agafa certs elements prestats – la forma de l’envelat, el nom de circ, trapezistes xineses, saltimbanquis russos, i una barreja d’erotisme i perill amb una lògica que els adapta per l’ànima d’un infant – però també incorpora els elements d’un musical, d’un espectacle de varietats, d’un teatre de titelles, d’un carnaval de carrer.

L’espectacle “Varekai” que podeu veure a Barcelona fins al 2 de gener incorpora una sèrie de coses que sense voler ens fan por. Atreviment, destresa, minusvalidesa, homosexualitat, religió, rivalitat, amor són al principi de la llista dels pensaments que ens assetgen. Totes i tots s’hi amaguen, i hi són també els grassos i els prims, els grans i els petits, els cínics, els maldestres, els representants de nacions minoritàries, les llengües incomprensibles, els àngels caiguts, la tecnologia i el riure. La paraula “varekai” significa “en qualsevol lloc” en la llengua romaní, la llengua dels gitanos. És el lloc on ens porta la vida, sigui quin sigui el nostre camí. Com a camí d’eterns nòmades, és un camí tortuós, un camí interminable, en fi, un camí de la llibertat.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de desembre del 2010)

Hawaii

2010-11-29T18:20:00.000+01:00

Fa fred i ha nevat una mica, no gaire, però hi ha neu a fora. Al terra del menjador, la Laura, de cinc anys i mig, està jugant a nines. Avui les seves Barbies (en té com a mínim catorze) se’n van a Hawaii. Amb la manta, fabrica una illa amb coves i volcans. “Laura, com saps que a Hawaii hi ha volcans?” “Mama, que no te’n recordes que vam llegir un llibre de la Terra, i allà es deia que a Hawaii hi havia molts volcans?” “Tens molt bona memòria.” “Sí”.

“Papa, tu hi has anat, a Hawaii?” “Sí, Laura”. “I a Hawaii, hi havia hawaians?” “Sí que n’hi havia, sí”. “I hawaianes?” “També.” “I què et deien, les hawaianes?” El pare riu. “No em deien res. Aloha, em deien.” “Alooha?.. Pensaven que eres un hawaià?” “Sí, filla, segur. És que jo feia una pinta de hawaià...” “Ah, val. I quins animals hi havia a Hawaii? Hi havia peixos?” “Sí, n’hi havia molts, de peixos.” “I dofins?” “També hi havia dofins.” “I taurons?” “I taurons.” Busca taurons al sac de les joguines, sense gaire èxit. Hi troba un peix de color rosa, se’n alegra i continua preguntant. “Papa, i tu tenies por dels taurons?” Contesto jo: “No, Laura, els taurons tenien por del papa, perquè sabien que a Cuba havia menjat tauró a la planxa”. “Havies menjat tauró a la planxa, a Cuba?” “Sí.” “I ells ho sabien, i et tenien por?” “No, no em tenien por, els feia pena, perquè estava molt prim i no era bo per menjar.”

Ara sembla preocupada. “No trobo res que pugui ser l’aigua.” Li dono una samarreta lila. “Lila no pot ser, seria aigua bruta.” Li porto un pijama blau. “Massa clar, no pot ser un blau tan claret”. “Laura, és la meva última oferta, o tens aquest blau, o no en tens cap.” S’ho pensa i l’agafa. Havent solucionat el problema de l’aigua, torna als animals. “Papa, quins animals més hi havia a Hawaii?” “N’hi havia de tot.” Troba un poni, una abella i una tortuga al sac de joguines. “Tots aquests?” “Sí, tots aquests. I també hi havia dragons.” Intento intervenir per informar el públic que de dragons no n’hi havia, tot i que mai no hi he anat, però no em fan ni cas. “Sí que n’hi havia, de dragons. I sí que hi has anat.” Deixo passar el tema dels dragons i m’interesso per la segona part de l’assumpte. “Hi he anat, a Hawaii? Quan?” “Avui, mama. Avui.”

(Publicat a la secció "Parlem?" del Butlletí de la Universitat d'Andorra)

Chicken at work

2010-11-24T09:25:00.000+01:00

Hi ha molta gent que té literatura instructiva als lavabos. Nosaltres no en som cap excepció. Al lavabo petit, a sobre d'una capsa de plàstic blanc (ara que hi penso, no sé què tenim a dins, sempre està tancada) hi jeuen un manual de golf per a principiants, un comentari il•lustrat a "Evgeni Onegin" de Puixkin i un divertidíssim llibre per a gestors de projectes anomenat "Pasturant pollastres" (Herding Chickens). També podria significar "Pasturant gallines".

Ara mateix, mentre ho escric, estem tenint una discussió semàntica amb el meu home, enginyer informàtic i cap de projectes, sobre el sentit de la paraula "chickens" al títol del llibre, i la possible traducció del terme "chicken" amb la paraula castellana "pollo", que en el seu context quotidià significa "un problema". Crec tenir dubtes prou fonamentats sobre la possibilitat de traduir la frase habitual entre els meus amics i coneguts "hoy hemos tenido un pollo en el trabajo" com a "today we've had a chicken at work". Fins i tot la versió catalana de "avui hem tingut un pollastre a la feina" no m'acaba de sonar bé.

Això no obstant, l'argument d'en Jordi és prou sòlid. La feina en qüestió és la seva i no la meva, i es veu que habitualment consisteix en gestionar problemes i no pas en pasturar gallines, tot i que sospito que les dues tasques no tenen per què ésser mútuament excloents. Segons l'entenc jo, la idea de pasturar gallines s'aproxima al conegut concepte anglès de "pasturar gats" (herding cats), de vegades aplicat a la política. En ambdós casos, es tracta d'una feina inacabable i desesperant que requereix inventiva i esforç. El problema s'agreuja amb la circumstància que ni l'un ni l'altre no hem acabat de llegir l'esmentat llibre sobre la gestió de projectes. Només sabem que és bo a base de llegir-ne fragments.

Ja ho sé, el terme "bo" emprat aquí és molt relatiu. Tots els llibres d'aquesta mena són compendis de dictaments del sentit comú. Però ja se sap (i sempre ho repeteixo) que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i normalment no fa mal repassar les idees que li corresponen. A més a més, utilitza l'argumentació "ad absurdum", i inclou consells sobre la pèrdua més efectiva de temps, el mite del multi-tasking (ja sabeu, aquella gent que escriu els informes, parla per telèfon i menja l'amanida mentre condueix) i instruccions per a que les reunions durin eternament que trobo encertades. I sobretot, ens recorda que el camí més cert cap al fracàs és el de no tenir cap pla d'acció.

És cert. L'última vegada que vaig tenir una conversa sense cap pla d'acció, la hora se'n va anar en orris. I la penúltima vegada, també. Els meus llibres del lavabo no arriben a tenir en mi l'efecte desitjat. Potser hi hauria de tenir la “Crítica de la Raó pura”, a veure si ens instruïm.

(Publicat al BONDIA el 24 de novembre del 2010)

Dona, pobre, estrangera

2010-11-19T12:58:00.000+01:00

Fa uns mesos, Teresa Colom parlava a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra sobre les desavantatges que pot portar el fet de ser dona, jove i bonica. En aquells moments no m’hi vaig identificar gaire. No represento cap bellesa – o, dit en altres paraules, sempre he sigut menys bonica que m’agradaria ser. Fins i tot quan era jove, no se’m veia jove. Recordo que quan tenia vint-i-tres anys, els meus alumnes em demanaven si en tenia trenta. Ara estic arribant “a la meitat del camí de la vida”, i a les cafeteries em diuen “senyora”.

Per últim, em sentia molt bé sent dona. Sabia que hi havia dones mal pagades, que en alguns sectors laborals teníem menys possibilitats de promoció, però també tenia present que les dones metges, advocades i arquitectes no cobraven menys que els seus col·legues homes, que al món de la música, de la moda i del cinema ser dona no representava cap inconvenient, i pensava que a les altres esferes de la vida social, al cap i a la fi, tot depenia de les persones. Si eres una persona forta, alegre, tranquil·la, arribaries allà on volies arribar.

De vegades, però, tendeixo a canviar d’opinió. Avui mateix, estàvem en el dinar col·loqui amb Raül Romeva i Francesc Pané, convocat pels Verds d’Andorra i obert al públic general, quan un amic periodista m’ha vingut a saludar un moment, i comentar tres coses: que sóc de dretes, que escric massa, i que els meus articles de fet els escriu ell. La última part me l’he pres com una floreta exòtica, perquè com a mínim deu significar que li agrada allò que escric: si no, no ho voldria vendre com a seu ni en broma (escriu molt bé). No queda gaire clar per què voldria fer-me l’estrany favor de signar amb el meu nom, i amb quina moneda li pagaria si se’n donés el cas, però suposo que la intenció, fos quina fos, era bona.

Tanmateix em va fer recordar com fa més d’un any, a l’estand de l’associació Casa Rússia a la Fira d’Andorra, una senyora andorrana summament amable em va preguntar qui em corregia el català dels articles signats per mi que sortien als diaris. Al principi, no vaig entendre la pregunta, i li vaig dir que els mitjans de comunicació disposaven d’un equip de correctors, però després el sentit es va fer evident: de fet, volia preguntar qui traduïa els meus articles cap al català – del castellà, o de qualsevol altre idioma en el qual els estrangers s’explicaven amb facilitat. Els estrangers, al seu univers, no parlaven català, o si més no, no l’escrivien.

Sempre serem estrangers. Sempre – fins a un cert punt – es dubtarà si el que dic, ho dic veritablement jo, si no sóc un pseudònim del meu marit o fins i tot d’un amic benintencionat. Això és com quan diuen que Margaret Thatcher representava els valors masculins, i no femenins, a la política. Des de quan, jo pregunto, des de quan els valors – més bons o més dolents, indistintament, - tenen atributs masculins i femenins? I si en tenen, com es distribueixen entre gèneres?..

L’altre tema és el de ser de dretes. No crec que se’m pugui acusar de cap extravagància característica de l’extrema dreta de cap país. No sóc, ni he sigut mai, nacionalista, seria estrany esperar que defensi els interessos del gran capital, i no recordo haver-me pronunciat mai en contra de cap política social. Però cal dir que l’extrema esquerra, tot i que en teoria, estèticament, em cau més simpàtica que l’extrema dreta, tampoc no m’acaba de convèncer. Tinc els meus dubtes sobre l’intervencionisme de les administracions públiques, m’espanta l’ateisme entès com a religió, com la creença en l’absència obligatòria de Déu, i valoro els drets individuals per sobre dels drets col·lectius. Com a la majoria de persones racionals, m’agradaria posicionar-me al centre, i no als extrems, però m’agrada la idea de conservar les coses que serveixen, m’agrada la idea de no destruir la tradició i les cultures. Tinc un caràcter més aviat conservador i prudent, i moltes vegades arribo a entendre les propostes de centredreta millor que les de l’esquerra comunista, anarquista o republicana. Quin problema hi ha? Doncs hi ha un problema ridícul: ser pobre i de dretes està mal vist. Amb lo bé que queda un ric d’esquerres, un pobre de dretes queda fatal.

Quan dic que sóc pobre, no vull insinuar que necessiti res. Sempre he treballat tant com he pogut, mentre tingui vida i salut, penso fer-ho. Però també és evident que no sóc cap gran propietària, ni podria viure de la renda si ho volgués fer, ni tinc de qui heretar cap fortuna. Sabent-ho, la gent s’enfada perquè no sóc tan radical com ho demanarien els interessos de la meva classe social, procedència ètnica i militància de gènere. La gent s’enfada perquè no actuo de la manera que demana la meva condició de dona, de pobre i d’estrangera. I reconec – sempre ho dic – que em sap molt greu no poder agradar a tothom. Només intento ser jo mateixa. Ser jo mateixa, i fer-ho tal com ho dicta, en primer lloc, la consciència, i en segon lloc, el cor. Ser jo mateixa, i prou.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de novembre del 2010)

Cosins imaginaris

2010-11-17T11:51:00.000+01:00

Avui m’ha passat una cosa que gràcies a Déu no he tingut temps de comentar a ningú abans que s’aclarís l’assumpte. En confiança, us l’explico. Avui una amiga meva ha mencionat, inesperadament, que està emparentada amb la família reial de... en fi, amb una de les famílies reials. Ja us sento riure perquè entenc que vosaltres, que sou gent normal i no extraterrestres com la que us escriu, no us ho hauríeu cregut, ja que aquestes coses, si passen, se saben de seguida.

A mi, en canvi, m’ha semblat plausible. Tothom que conec és família més o menys llunyana d’algú famós, o com a mínim famós a Andorra, doncs per què no ho anava a ser ella. A més a més, acabava d’arribar de vacances de la terra dels reis en qüestió, i he pensat: “És clar, havia anat a veure als cosins, com qui no vol la cosa”. I em diu: “Sobretot no ho comentis a ningú, perquè jo ho negaré”. I jo, és clar, d’entrada em poso a tranquil•litzar-la: “No et preocupis, si no vols que se sàpiga, jo no ho dic. No passa res, tothom té alguna cosa rara entre els parents. No l’escollim, la família, ja ens ve donada”. Li ho deia, i mentrestant, rumiava: “Si ja t’entenc, pobreta meva. I tant que s’han de callar, aquestes coses, perquè si no, vindran els paparazzis i no et deixaran ni viure tranquil•la, ni respirar a soles, ni sortir de nit. Per a nosaltres, a Andorra, ja ens aniria bé una mica de glamur estranger, però per a tu i per a tots els teus, seria un incordi.”

D’una altra banda, em sabia greu el que pensava fer en cas que es fes pública la seva connexió familiar. Com se sentirien, els pobres cosins germans, si arribessin a saber que havia renegat d’ells públicament? Per molt reis que fossin, no es mereixien tal tracte inhumà. Potser no eren reis per culpa seva, sinó per accident de naixement. No se’ls podia fer un lleig d’aquesta forma. I naturalment, li he dit més o menys el següent: “No pots renegar de la família. Intentarem mantenir-ho en secret, però si mai se sabés ho hauries d’afrontar amb coratge. Segur que són bona gent i t’ho agrairan de cor. I no passa res que siguin reis.” I és clar, aquest és el moment quan em diu: “Ja veig que t’ho has cregut. Rectifico. Era broma. Estàs com un llum.”

I té tota la raó. Ho estic. És evident que acabo de guanyar el concurs a la russa més crèdula de les Valls d’Andorra. Però mantinc el que deia abans: no es pot renegar de la família, sigui quina sigui. Podem assemblar-nos-hi més o menys, però hem de reconèixer el seu valor. Els nostres pares, germans i avis són nostres, i cal estimar-los. Ara bé, si es tracta d’uns cosins imaginaris, no cal.

(Publicat al BONDIA el 17 de novembre del 2010)

Tirans

2010-11-17T11:31:00.001+01:00

Recordo el que deia l’inoblidable Patrici del llibre “Guàrdies! Guàrdies!” de Terry Pratchett a l’alcoholitzat idealista Sam Vimes: “Els dolents són bons en una cosa: la planificació. Forma part de la seva descripció de treball. Qualsevol tirà malèvol té un pla per regnar el món. Les bones persones, no sembla que siguin capaces de tenir-ne un”. Segons l’esmentat governant, que veia el poble com una massa uniforme i gris de pecat sense pretensió a l’originalitat, els tirans eren necessaris. Els herois complien l’objectiu de combatre als dictadors especialment cruels, però resultaven absolutament inadequats per a substituir-los. O tal com ho deia, segons les meves fonts no comprovades, Winston Churchill, “aquell qui governa el seu poble en temps de guerra, no serveix per governar en temps de pau”. No he pogut trobar aquesta cita; buscant per “Churchill temps de guerra” (en anglès) al Google, n’he trobat una altra, igualment preciosa, tot i que no ve al cas: “En temps de guerra, quan el que més s’atresora és la veritat, aquesta deu anar protegida pels seus fidels guardaespatlles: les mentides”.

Segons la lògica del Patrici, el problema d’Andorra consistiria en no haver tingut mai cap tirà malèvol. El desordre poc artístic del casc urbà, la quantitat d’immigrants que no s’han adaptat, la falta de diners a les arques de l’estat són una clara indicació de la bondat de la gran majoria dels nostres governants des d’un temps ja gairebé immemorial. Això ens fa propicis a creure en moviments polítics sense projectes clars, en l’esperança que arribin a ser encapçalats per bones persones: a un cert percentatge de la població, el mou la fe. Però per convèncer als qui volen viure còmodes i tranquils, cal una ambició mesurada, una mirada freda i una capacitat de planificació.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

No vagis a Miami

2010-11-05T12:47:00.000+01:00

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)

Reeducant les cèl·lules

2010-11-03T12:34:00.000+01:00

M'han explicat avui la teoria d’un americà, no sé com es diu però és genial. Resulta que les cèl•lules del cos tenen memòria. Això és lògic i necessari, però es veu que en tenen molta, de memòria: se’n recorden de tot. Tenen el que es coneix popularment com a memòria d’elefant.

A més a més, són costumistes: reprodueixen tot allò al que estan acostumades. Imagineu-vos, per exemple, una persona habituada a estar trista. Bé, resulta que les cèl•lules del seu cos s’acostumen a l’estat de la tristesa. I si un dia, per qualsevol circumstància, s’alegra, les cèl•lules del cos es rebel•len, perquè reclamen la seva porció habitual de tristesa a la qual estan addictes, i xof!, un altre cop es posa trista per no contradir els usos i costums del seu cos.

Es necessita tot un cicle de reeducació per vèncer l’addicció a la tristesa, a la ràbia, a la desesperació... A poc a poc, acostumaràs les cèl•lules a l’estat habitual d’alegria, tranquil•litat i pau. Així el dia que per casualitat tinguis estrès, et matarà directament, perquè a part del disgust que aporta el fet d’estressar-se, a sobre se’t rebel•larà el cos. Facis el que facis, estàs fotut.

Però almenys mentre no et passi res de veritablement greu, no acabaràs amargat per bestieses. No et posaràs trist perquè sí, ni t’enfadaràs fàcilment. No se’t menjarà la inclinació natural per la ironia, ni t’atabalaràs per una mica de feina. Jo, a partir d’avui, he decidit reeducar les cèl•lules del meu cos per prendre-m’ho tot amb calma. No sé quins resultats tindrà, que prou feina tenen les pobretes amb l’addicció al sucre i la cafeïna que els toca assumir.

Tampoc no sé si puc recomanar-ho a algú altre: al cap i a la fi, he vist a la persona que m’ho ha explicat passar mig minut donant-se copets regulars al voltant de l’orella dreta. Diu que ho feia per visualitzar les coses bones que li havien de passar.

(Publicat al BONDIA el 3 de novembre del 2010)

Bon camí

2010-10-27T09:10:00.000+02:00

Diuen que el camí segur cap a l’èxit encara no s’ha descobert, però el que sí que es coneix són els camins segurs cap al fracàs. Són tan segurs, que la gent aficionada a la seguretat i planificació previsible, com una servidora, els sol agafar per costum i per norma, si més no, perquè ens dóna una certa tranquil•litat el fet de saber exactament el que hi ha al seu final.

N’hi ha uns quants, alguns d’ells ben senyalitzats, amb un rètol “Fracàs” gran, intel•ligible i d'acord amb les normes de la Unió Europea. Un d’ells passa per voler agradar a tothom: l’he agafat tantes vegades, que al final d’aquesta carretera, a la ciutat del Fracàs ja em fan descompte en gasolina, de tanta que n’he arribat a comprar per poder tornar cap a casa. Em poso malalta quan m’assabento de que a algú no li agrada el que faig. Si em voleu burxar, ja em podeu dir que no sé escriure. Això em deprimeix immediatament, està comprovat, és matemàtic.

L’altra és l’ambició desmesurada, l’avarícia que trenca el proverbial i fràgil sac. Agafes més feina de la que pots fer, més responsabilitats de les que humanament podries assumir. Per tot el seu perímetre, com si estiguessis jugant a un dels jocs d’ordinador antics, reculls els petits èxits, que cap al final fan una bola, com si fossin una colla de goblins, i aleshores t’ofeguen i, ja inconscient, et condueixen al llarg de l’últim tros del camí de la perdició. D’això se’n diu morir-se de l’èxit, i no te’n mors, no pas definitivament, però passes una bona estona en un estat aproximat al del coma etílic.

El tercer camí que m’agrada especialment és el de voler tenir sempre la raó, sempre guanyar, no voler reconèixer que t’has equivocat. La ridiculesa d’una persona competitiva per definició no té límits, i com totes les altres coses que us explico, ho conec en la meva pròpia pell. És ben sabut que una persona guanyadora no es mesura en funció dels seus rivals: apunta cap a l’infinit, i no té més rival que ella mateixa. En canvi, els perdedors professionals, com jo i probablement – només probablement – alguns dels amables lectors, no volem ser bons, simplement bons: volem ser “millors” que els altres, en tot el que hi ha o en tot el que ens sembla que ens importa. Podríem estar en primer lloc durant vint anys, torturant-nos amb la idea que un dia vindrà algú per emportar-se’l.

Hi ha tants camins al fracàs i m’ho passo tan bé descrivint-los que quasi m’oblido del fet obvi que no importen a ningú. Quasi se’m oblida que el fracàs i l’èxit no existeixen, només són etapes, etapes de la vida. Que el sol il•lumini els vostres camins, i allà on sigui que us portin, que siguin honests i nobles, que siguin pintorescs i divertits. Bona setmana, i bon camí.

(Publicat al BONDIA el 27 d'octubre del 2010)

La Gavina

2010-10-22T23:14:00.000+02:00

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)