diumenge, 28 de febrer del 2016

Llibre de Meravelles


“Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir —“a dormir, a callar”—, cara als dies futurs…” A la web del Comú d’Encamp, Alfons Codina ens recomana la lectura del Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés, i avança que “amb motiu del Dia internacional de la poesia, ens visitaran a Encamp el 17 de març un actor i un músic que donaran veu a la figura del gran poeta valencià”. Tot recordant el Llibre de Meravelles, entenc que podria resultar musicat, entre d’altres, el poema que comença amb les paraules: “Assumiràs la veu d’un poble.” I podria passar que algú s’ho prengués al peu de la lletra, i entenent, d’una revolada, que no l’han parit per dormir (això ho diu el mateix poema, “no t’han parit per dormir”), assumís la veu del poble on viu.
Sí, riu-te’n, et semblarà estrany això d’assumir, sense so ni to, la veu d’un poble, però jo sí que conec com van aquestes coses, i t’asseguro que passen així i es repeteixen a la història. No dic que una cosa semblant hagi de passar d’aquí un mes a Encamp, peti qui peti, per noble art de predicció del futur. Em limito a comentar les tendències generals de desenvolupament de la consciència poètica. Però si, per divertir-nos, hi posem data i lloc i ens imaginem que una ànima hereva assumeix l’encàrrec d’un poeta mort però viu el dia 17 de març a la Biblioteca Comunal d’Encamp, a partir d’aleshores aquesta persona sabrà dir la paraula justa en el moment just. Serà la veu del seu poble, no la de València, que València ja té veu. I Andorra... encara no en té. Vivim en un poble de comerciants i advocats, de constructors i cambrers, de comptables i productors de tabac, de polítics i infermers, de funcionaris i empleats de banca. Gent admirable de bones professions de valor, aquelles que fan la ciutat amb llibres sense meravelles. I lliure de meravelles, el poble dorm.
És curiós que hi hagi gent que esdevingui poeta. No és una cosa habitual, ser-ho, quan vius en un lloc que no és ben bé un poble d’escriptors, ni de músics, ni d’artistes, ni d’actors. N’hi ha uns quants que no n’esdevenen, mai, i n’hi ha d’altres, molt selectes, que sí. Un poeta és un nen que no calla. Es converteix, citem de nou Vicent Andrés Estellés, en “la paraula viva i amarga” i deixa, per als seus estimats, “un ram convuls de síl·labes de vidre”. És pesat, ser poeta. Des de petits ens ensenyen a no ser irreverents, a creure, a ser nens obedients, a no plorar de ràbia, a callar sobre la vida, la mort i l’amor, i els pocs que no callen són perseguits o menyspreats mentre viuen i habitualment enaltits quan es moren. Jo m’hauria de refer de cap a peus per ser poeta: sóc un producte excel·lent d’educació convencional. No cal ni demanar-me silenci. Dic bon dia i em surt una reverència. Intento fer una crítica i es converteix en una salutació cordial. Tot amb l’excusa de la pau.
Per mi, com a russa ètnica, Vicent Andrés Estellés sempre ha sigut un xic massa explícit, un pèl massa mediterrani. Té una mica massa de vida i pocs fantasmes, malgrat que “una Mort petita que trau els peus dels bolquers” és el malson que compartim. Fins i tot quan es menja “el pimentó torrat, tallat en tires”, a Horacianes, em fa sentir en una sessió de cine per a majors d’edat. Amb al·lusions sensuals a “No he desitjat mai cap cos com el teu” o “Els amants”, em moro de vergonya com quan era adolescent: no sé si per poruga hipòcrita o perquè ho sento massa fort i em roda el cap. Potser quan em jubili arribaré a la tranquil·litat de l’esperit. 
(Publicat al BONDIA el 17 de febrer de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 11 de febrer del 2016

La Marxa dels Castells



Que poc que conec el país que tenim a la vora, a l’altra banda de la frontera sud! Els noms dels pobles catalans de platja són familiars, però els punts del recorregut de la 17a Marxa dels Castells de la Segarra semblen haver sortit d’un conte de fades. Per molt que espavili el meu cervell, no hi trobo cap dada rellevant de l’Aranyó ni de les Pallargues, ni de Castellmeià, ni de Castellnou d’Oluges. A banda de Cervera i Guissona, cap no em sona. Potser Florejacs, per la semblança del nom del poble amb el començament d’una cançoneta infantil francesa. Si fa un mes m’haguéssiu preguntat per on queden els Plans de Sió, no us hauria sabut dir si a Catalunya, a València o a Israel.
Fa anys que em vull apuntar a l’Ultra Trail, el d’Andorra, de Vallnord, però de baixada, tinc por de fer-me mal. I vaig pensar a participar, per començar, en una caminada que es fes a la plana. En Josep David, coneixedor de terres lleidatanes, em va explicar que hi havia una cursa, la Marxa dels Castells de la Segarra, que es feia en un terreny gairebé pla amb vistes espectaculars (hi havia participat en la modalitat Marxa Plus). Em vaig quedar amb el nom de la pàgina http://marxadelscastells.com i amb la idea que al febrer es feien les inscripcions. Quan la vaig tornar a mirar, al gener, vaig veure que se m’havia escapat un detall d’importància. Són 54 km. En un màxim de catorze hores.
Ho vaig comentar a amics. La reacció unànime va ser: “No tens nassos d’arribar-hi.” Bé, si em coneixeu, sabreu que no se’m pot dir que no tinc nassos. “I si ho faig, ¿què? No m’hi moriré. No és perillós. El desnivell és mínim. Per caminar, no es necessita cap qualificació especial: posar un peu darrere de l’altre.” “No hi arribaràs, en 14 hores.” “Si no hi arribo, ho hauré provat.” “Mira —va dir el Fran, que corre maratons des del començament del mil·lenni i en sap un niu—, el dia 7 de febrer hi ha un entrenament de 27 km, pel mateix terreny. De Cervera a Florejacs, la meitat del recorregut. Si en acabar els 27 km et sents animada per fer-ne 27 de més, endavant.” “¿M’hi acompanyareu?” —vaig preguntar al Jordi i a ell—. “D’acord —van dir—, t’hi acompanyarem.” Així que diumenge passat a les sis del matí vam fer via cap a Cervera: el Fran, des de Sabadell, i nosaltres, des d’Andorra. Quan ens vam aixecar, tot estava blanc. Havia nevat. Vam agafar Isostar, mitjons de recanvi, entrepans de pernil. Em sentia estressada i culpable. ¿On porto el meu home, un diumenge a les sis del matí, a caminar 27 km? A l’alçada d’Escaldes, la neu es va convertir en pluja.
A l’estació d’autobusos de Cervera, ja s’hi havien ajuntat unes 400 persones. Més vells que joves, gossos lligats, calçat d’esport però de tota mena. Senyeres independentistes, cares de felicitat. A les vuit, amb un crit de “marxem”, vam començar el camí. El cel era nuvolat, però ni plovisquejava: s’inaugurava un dia gloriós.
Hi hem arribat. Tots hem acabat els 27 km, els grans i els esquifits, els pensionistes i els joves, i és evident que encara em quedava força, però ¿on és el meu límit? Encara no ho sé. De moment em dedico a llegir les cròniques de les marxes dels altres anys on els corredors de maratons t’expliquen que a partir del quilòmetre 37 deixes d’estar sencer, i a partir del quilòmetre 50 els peus et deixen de respondre. Vaig aprenent sobre els mitjons de microfibra, la vaselina i les malles especials. Espero que el dia 13 de març no tingueu res a fer i us animareu a caminar 54 km per la marca segarrenca: no és recomanable que hi vagi sola.
(Publicat al BONDIA el 10 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

divendres, 5 de febrer del 2016

Praga, ciutat amiga


Estem volant a 11.000 metres per sobre dels Alps, i gairebé no hi ha neu. N’hi ha una mica, només als pics. Per compensar la mancança, les valls estan plenes de boira i núvols, cobertes de fum blanc reminiscent d’hiverns d’antany. El vent s’emporta els últims dubtes sobre el canvi climàtic. A casa nostra més d’un devot està pregant a la Mare de Déu de Meritxell que mantingui la pista Àliga en bon estat fins al març. Hom prega per allò que més l’incumbeix, i demanem salut, diners, amor, turistes, neu, feina per a tothom, forces per portar a terme els projectes, família sana, amics, llarga vida, viatjar... Viatjar. Czech Airlines és una companyia simpàtica que ens ofereix prou espai entre seients i un vídeo divertit de dibuixos animats de seguretat a bord. Hi ha una noia que duu una samarreta amb la inscripció “Andorra Original”: ens fa gràcia veure-ho. Tal volta seria bo portar samarretes d’Andorra quan viatgem. De poc ens serveix lluir-les quan som a casa. Però ja n’estem lluny, i ens hem descuidat la vestimenta patriòtica. Per la finestra de l’avió, els Alps es veuen nus, marrons, angulats. De petita, m’imaginava que “viure a les muntanyes” era veure-les així. Un infant de la plana no sap com es veu una muntanya des de la vall: només en coneix les maquetes de cartró.

Praga ens dóna la benvinguda amb un vespre fosc. És una ciutat de mil detalls. Conserva l’esperit de l’època en què un artesà tenia la llibertat d’artista i lliurava la feina quan la considerava acabada. Cada pom de la porta en parla, cada figureta decorativa està tan treballada que de ben segur, si la mires amb un microscopi, encara hi trobaràs sorpreses en miniatura. Caminant per la ciutat vella, trobem el cartell “Aula de recursos de català Carlemany”, amb la inscripció “Govern d’Andorra” i l’escut. En Jordi s’emociona i en fa mil fotos. El lectorat de català a Praga, una iniciativa oberta a tothom i gratuïta, fruit de col·laboració entre el Govern d’Andorra i la Universitat Carolina de Praga (Institut d’Estudis Romànics), existeix des de fa 25 anys.

Ens diuen “dobrý večer”, i entenem que és “bona nit”. La proliferació de pa de gingebre, pastes amb formatge fresc, matrioixkes i barrets de pell em provoca una nostàlgia que s’explica amb un cert parentesc ètnic que conservo amb aquesta gent tranquil·la i silenciosa, mancada de la sentimentalitat fosca i perillosa característica dels descendents del llunyà i universalment incomprensible Imperi Rus. Milan Kundera fa anys ens explicà la gran fal·làcia de la creença en un “món eslau”: ja sé que no hi ha germandat entre els pobles colonitzadors i els colonitzats, per molt que les llengües comparteixin arrels. Els txecs són un poble amb un baix nivell de tolerància de les injustícies. Hi simpatitzo en aquest sentit: potser tendeixo a idealitzar-los, com idealitzo la majoria de petites nacions. El poble txec ens va donar Kafka i Mucha, Jaroslav Hašek i Antonín Dvořák. Praga és la ciutat on, l’any 1787, Mozart tocava l’orgue a l’església barroca de Sant Nicolau. Els anys 1796 i 1798, Beethoven hi componia adagios i sonatines per a mandolina i arpa.

La plaça del rellotge astronòmic, il·luminada, té l’aspecte de l’escenari dels contes de fades que s’escrigueren quan als europeus se’ls va instal·lar a l’ànima la nostàlgia de l’època medieval. A la vora del conjunt escultòric dedicat a Jan Hus, reformador cremat a la foguera l’any 1415, un home fa veure que toca el violí al so d’una orquestra. Praga és una barreja de l’ordre i l’absurd, l’exageració i la calma.

(Publicat al BONDIA el 3 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 


dimarts, 2 de febrer del 2016

L'imaginaire après nature


L’any 1933, Henri Cartier-Bresson, o HCB, com li deien, va viatjar a Sevilla. Una de les fotos fruit d’aquest viatge que veiem avui a l’exposició del Museu del Tabac L’imaginaire après nature és mundialment coneguda: és una foto de nens que juguen entre ruïnes. El fotògraf els veu a través d’un forat al mur. Un dels xavals va amb crosses, i per a un espectador que no ha mirat la data és evident que es tracta de les restes d’un edifici recentment destrossat per la guerra. I encara amb més fonament si li sona que el surrealista André Breton ha utilitzat aquesta imatge per il·lustrar el capítol sobre la Guerra Civil Espanyola a L’amour fou, el llibre de l’any 1937 on deia que les portes de l’amor i de l’odi estan obertes per fer entrar la violència. En realitat, no se sap quines ruïnes són ni per què hi ha infants jugant-hi. Falten tres anys fins que no comenci la Guerra Civil: si ens hi fixem, els nens de la foto s’ho passen bé i es veuen feliços, fins i tot el de les crosses, a qui no li deu estar passant res de greu. Es diverteixen i es barallen, com sempre se solien barallar els nois a l’època que es passaven hores al carrer sense supervisió d’adults. La procedència de les ruïnes que els han atret és incerta: tal volta un grupet d’anarquistes havia decidit avançar la revolució mundial a còpia d’explosions, com ja ho solien fer a l’època i per aquella zona. Totes les criatures que hi corren, tres anys més tard, es trobaran al mig d’una guerra els primers trets de la qual sonaran aquí mateix, a Sevilla. 
Henri Cartier-Bresson va ser el primer fotògraf l’obra del qual es va exposar al Museu del Louvre a París. Això va ser l’any 1954. Avui les seves fotografies formen part de les col·leccions del MoMA a Nova York i del Victoria and Albert Museum a Londres. Les seves fotos ens sorprenen amb la sinceritat despullada de la imatge. Agafen la gent en moments decisius, massa íntims per pensar que la lliure voluntat dels subjectes retratats, els presos, les meuques, els banyistes, els obrers, si se’ls demanés el consentiment, seria que les seves cares i els seus cossos en aquelles posicions apareguessin en col·leccions fotogràfiques ofertes al públic. I aquí hem de recordar que HCB amagava la càmera. Per fer-ho bé, tapava les parts brillants de la Leica de 35 mm, una màquina lleugera i petita, amb una cinta adhesiva negra. La majoria dels seus models no tenien ni idea que eren fotografiats. “La gent  —deia, encertadament– desconfia o tem l’objectivitat de la càmera fotogràfica.” Per això, treballava ràpid i sense atreure atenció. Volia perdre’s en la multitud, com una papallona inconspícua. Quan veia que la vida li regalava una història, disparava sense parar esment a les lleis de la composició, confiant en la geometria natural de cada situació. No revelava ni imprimia les seves fotos personalment: ho confiava als seus col·laboradors. “Al cap i a la fi, els caçadors no preparen el menjar”, ironitzava respecte d’això. El seu deler era viatjar sense parar i conèixer el món. Per a mi són especialment significatives les imatges de les dues visites d’HCB a la Unió Soviètica, els anys 1954-55 i 1972-73.
L’exposició d’Henri Cartier-Bresson L’imaginaire après nature és gratuïta i estarà oberta fins al 17 d’abril del 2016. Després de mirar les fotografies, podeu passar una estona xerrant amb amics a la cafeteria del sempre agradable i acollidor Museu del Tabac. I fixeu-vos en el retrat d’Henri Matisse dibuixant coloms, amb un colom a la mà. 
(Publicat al BONDIA el 27 de gener de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).