divendres, 29 d’agost del 2014

Rússia en flor

Mai no havia volgut tenir un iot, ni molt menys un veler. No sóc del mar, sóc d’aquell bosc que s’apodera de les ciutats, d’una mena de selva russa que no sé si existeix per aquestes contrades. Tinc la sensació que les plantes d’Andorra creixen prudentment. A poc a poc, es fan un lloc entre les pedres. Allà d’on vinc, les plantes tenen més passió desenfrenada que traïdoria. Si les deixes de tallar, de treure, de modelar, no les pot contenir cap mena de ciment, cap carretera, cap construcció humana.
La llarga, plujosa, tempestuosa tardor castiga la regió des del setembre fins als finals de novembre, hi plou cada dia fins a que no comenci a nevar, i a l’hivern, tot es cobreix de neu, amb torb i gel, amb un cel que sembla fet de capes i capes de gris. Al començament del mes de març, comencen a cridar els pardals, els pardals que havien passat tot l’hivern en silenci, i ja se sap que ha arribat la primavera. Ja esdevé perillós travessar a peu, per sobre del gel, el riu Iset, el gel ja es pot trencar: però encara tot és blanc.
Com celebràvem les primeres fulles, les fràgils herbetes, al mes d’abril! I a la primavera i a l’estiu, malgrat la calamarsa i les tempestes, la naturalesa recuperava el temps perdut amb un creixement desesperat i histèric.
Fa poc, vaig veure un documental sobre les fotos i postals que feia a Rússia al començament del segle XX un pioner de la fotografia en color, Prokudin-Gorsky. En rus, es deia La flor de la nació, i el títol s’havia traduït a l’anglès com a Rússia en flor, Russia in blossom. Els realitzadors de la pel·lícula comparaven els paisatges a les fotografies de Prokudin-Gorsky, de fa cent anys i escaig, amb el que es veu des del mateix lloc avui en dia.
El missatge de la pel·lícula era trist: la pèssima conservació dels monuments arquitectònics al territori de la Federació Russa, en comparació amb el que podem observar al territori de Geòrgia i Uzbekistan (on també havia viatjat el nostre prodigiós fotògraf, ja que en aquell moment formaven part de l’Imperi Rus). I tanmateix, el meu sentiment, de fora estant, no es limitava a la tristor per les esglésies convertides en magatzems i palaus destruïts. Mirava els pobles mig morts de la província russa (allà on un lloc no turístic no té ni botigues ni bars, no té res, i això vol dir res) i fins a un cert punt, no podia deixar de celebrar la força amb la qual la naturalesa russa s’apodera de totes les invencions humanes.
No trobareu cap arbre decoratiu als carrers que jo hi conec: els arbres, si hi sobreviuen, s’hi arrelen a consciència, i no pots distingir els autòctons dels forans, si hi sobreviuen, repeteixo, que no és poc. Es clar que hi ha perill d’incendis i que s’ha d’actuar contra aquests arbres desmesurats, però quina força, quina bellesa presenten.
Quan vaig començar a escriure sobre les plantes, el que volia era trobar semblances entre la naturalesa pirinenca i la naturalesa que em va veure néixer. Encara no he sabut fer-ho, no del tot, i viatjaré pels mars per tornar a rumiar-ho abans de tornar-vos a escriure el 15 de setembre. Us deixo amb la imatge de cigonya, el símbol de la fidelitat i de l’amor filial, i d’un gerani sanguini, el fruit allargat del qual s’assembla al bec d’aquest ocell.
És una flor que comparteixen el jardí dels meus avis i les muntanyes de la pàtria de la meva filla. Bon agost, estimats. Ens veiem quan comenci l’escola.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

No m'oblidis

Estàvem asseguts al balcó i hi havia molt de cel: més cel del que s'hagi pogut veure des de totes les habitacions del nostre centre urbà en una setmana llarga. Uns núvols de blanc trencat amb una petita i airosa capa grisa, d'aquelles que els millors modistes posen a les faldilles dels vestits per donar-les un esperit d'elegància i misteri –flotaven lentament cap a la dreta al mig d'un infinit de blau de miosotis, de no m'oblidis com li'n deien a casa meva quan era una nena petita i encara collia flors.
Sí que hi havia muntanya, però lluny, allà on a falta de muntanya es començaria a marcar la línia de l'horitzó, la inexistència de la qual a Andorra explica tan gràficament el gran personatge bohemi i pintor portuguès Alvaro de Araujo. A baix, tot era verd: el verd penyiscolà d'un gran espai obert encara no tocat per l'afany de construcció imparable que sembla afectar tots els pobles d'Espanya amb una regularitat alarmant.
Un grup de nens amb gorres i fulards feien via cap a Benicarló. Els teulats taronja dels xalets llunyans no molestaven, de fet, afegien un encís complementari a la postal idíl·lica partida en dos per les enormes lletres blaves sobre blanc: la jota, l'a, la i la ema, el començament del nom de l'hotel Jaume I en el qual ens trobàvem allotjats.
«T'assentes aquí i no veus tot això» –deia el Néstor, el meu sogre, amb un gest cap als hotels que tapaven el mar, alineant la costa– «veus allò altre, i se t'allarga la vista. Si no passessin els cotxes per aquí, pensaries que és... l'Edèn. L'Edèn. Pau, tranquil·litat, assossec i tot això». Es va aixecar i va marxar a l'interior de l'habitació a mirar el Formula 1, deixant-me a soles amb l'ampolla de rom Caney Añejo Centuria, amb la garantia de la República de Cuba i carregat de medalles de diverses dècades del segle passat. En va tornar a reaparèixer per posar-me'n un gotet de més, per animar-me a seguir-me'n posant i per informar-me que s'adormia.
Minuts després, els seus roncs em confirmaven la veritat de l'anunci previ. Els núvols semblaven sospesos a l'aire. La resta de la família estava comprant unes xancles als xinos. El mar estava a tocar. El color blau tendre, el color de les flors de la infantesa i del cel, cel immens d'avui, m'omplia l'ànima tot lentament.
Segons la idea del meravellós Jordi Casamajor, el dibuix de la miosotis, la flor que porta al seu centre un pentagrama resplendent de blanc i groc, havia de ser l'últim de la temporada. I tanmateix, no em sabria acomiadar de l'amic lector –«idealitzat recipient» com li'n diu el personatge de David Gàlvez– amb un retrat meu, tot i que el trobo molt fidel i molt bonic, fins i tot hi estic tan despentinada com a la vida real, més que a les fotos (sempre em pentino per a les fotos). En breu, no és la última contraportada d'aquest estiu, abans de marxar de vacances a terres llunyans: és la penúltima, ens falta el bec de cigonya, més conegut amb un poètic nom de gerani sanguini.
Espero poder-vos parlar encara de moltes herbes i flors que el meu present comparteix amb el meu passat, al cap i a la fi, la naturalesa dels Urals té molta vegetació en comú amb la flora pirinenca. Això, no obstant, serà més endavant, i ara ens queden dos herbetes més, aquesta i l'altra, abans de capbussar-nos en l'estiu. El blau de nostàlgia, a l'ànima, ja se'm barreja amb el blau de mar. 
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el  21 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 28 d’agost del 2014

EL Camí de la Senyoreta

Sóc tot un cofre de records que em lliguen a la parròquia de Sant Julià. M'hi he graduat i m'hi he llicenciat, hi vaig presentar el meu primer llibre, fa anys que hi treballo d'examinadora d'anglès a l'època dels exàmens oficials que organitza el British Council. Hi he anat, durant dos anys, a classes de ioga kundalini (i us he de confessar amb molta confiança que des d'aleshores em sento una mena de filla adoptiva d'un sant forà anomenat Guru Ram Das) i a classes de balls llatins.
M'agrada l'ambient de poble que hi regna, les seves cafeteries i els seus restaurants, i si mai vaig a l'òptica, solc baixar a La Creu Verda. He escrit articles sobre la grandíssima majoria d'exposicions del sempre estimat Museu del Tabac. Això ja a banda del fet que molts admirats amics meus hi viuen (amb una abraçada sobretot per a Sergi Mas), de que el meu sogre s'hi encarrega de l'escudella de Sant Sebastià, i que vaig rebre la proposta de casar-me amb el Jordi a la festa major de Sant Julià de l'any 2000. Tot i així, m'hi sento forastera.
M'hi sento tan fora de lloc com se'n podria sentir un català natural de Sabadell al poble de Staropixminsk, a prop de Beriòzovsk, escenari d'innombrables escapades boletaires de la meva infància. Russa de naixement i encampadana d'adopció, mai he sabut pujar a Canòlic amb la mateixa naturalitat, devoció i sentit de pertinença amb els quals pujo a Meritxell. Mai he baixat a Sant Julià just per passar-hi un matí, com de vegades pujo a Ordino: sempre que hi vaig, m'hi porta feina o estudi, coses de salut, art o amistat.
Per això, malgrat el fet que els senders de la parròquia m'exciten la curiositat, no hi vaig, encara no he trobat una excusa apropiada per començar-los a explorar. Un dels camins que recordo de les poques visites que hi he pogut fer és el de la Senyoreta. La Senyoreta, closa en una «famosa pedra» enmig del bosc entre Auvinyà i Juberri, és la Dama Blanca, l'esperit venjador encarnat en un cos de dona d'una bellesa esplendorosa, protectora gelosa de les Valls. Poca cosa en sé a banda de la seva reconeguda tendència de convertir els homes opressors en llops ferotges.
Entre les divinitats antigues, inamovibles, implacables, sempre he estimat aquelles que se suposa que són dones. Em donen força, tenacitat, m'ajuden a mantenir-me ferma als meus propòsits. Als camins de muntanya, m'agrada veure-hi plantes que tenen punxes. Punxes i color, si pot ser. Plantes amb personalitat. Les punxes les necessiten per protegir-se del món.
Una part del Camí de la Senyoreta està alineada amb arbustos d'argelaga: ginesta escorpí, ginesta espinosa. No serveix per fer llenya, no escalfa, i per això se'n va dir: «Foc d'argelaga, foc de rialla». Els grans matolls d'argelaga es feien servir antigament per treure el sutge de les xemeneies. Les seves flors s'utilitzaven per tenyir els draps de color groc.
Al bloc Herbari del Gran Penedès he trobat una petita llegenda referent a aquesta planta, procedent d'A. M. Alcover: «El dimoni, com va veure que Déu havia fet la preciosa i airada ginesta, volgué fer-ne una d'igual, i li sortiren les flors semblants a la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga».
Se sol considerar que és una planta que floreix en primavera, pels voltants de la Setmana Santa, però de fet, pot florir en èpoques diferents, de gener a juliol, segons l'any, canviable com l'amor i plena de punxes com la vida. «Quan l'argelaga floreix, l'amor creix», diuen aquells qui en saben.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).



La granoteta dels espais gelats

No jugo gaire a golf, encara que sembla que sí. El que faig en realitat és acompanyar al meu home als camps de golf i pitch and putt en funció d'un caddie de mentida o, amb el pas dels anys, ja mig de veritat, ja que de tant en tant el gravo al vídeo amb un programa misteriosament aparegut al meu iPad que es diu Swing Reader i comento algunes jugades, sempre amb més ironia que positivisme, sóc una bromista incurable. Tot i així, tenint en compte que a casa meva només hi ha dues coses a la tele, dibuixos animats quan la nostra filla està desperta i golf quan dorm, ja conec a tots els jugadors que s'han de conèixer, ja puc predir amb una exactitud relativa si es tracta d'un bon cop o un de dolent pel mer soroll que fa la bola en enlairar (i el jugador que l'ha llençat, si és el cas).

Segueixo al Jordi pels camps d'Ordino, Xixerella, Soldeu, Aravell i Fontanals (i de vegades, alguns altres), amb l'etern iPad a la mà, habitualment llegint Rituals i creences de l'antiga Roma o Teoria i pràctica de la prova, o una novel·la de Javier Marías, sense tirar gairebé mai una bola però respirant l'irrepetible aire de muntanya, fotografiant els núvols i les marmotes, quan tenen la gentilesa d'aparèixer. L'altre dia, jugant al camp de golf d'Ordino, vam veure una granoteta petita, d'uns dos centímetres de diàmetre, que saltava pel green amb un aire de satisfacció amb la vida i sense gaire preocupació per la perspectiva de ser esclafida a cop de bola de golf. Són macos, tots els animals que es troben per la muntanya, tant als senders més durs com als camps de golf plens de jugadors competitius. Són admirables, totes les flors, totes les plantes que trobem fora de l'asfalt de la ciutat, per molt verinoses o beneficioses per la salut que les puguem considerar.

Mai m'he acostumat a la flora d'un casc urbà europeu, tan diferent de la flora d'un casc urbà de la província russa, del meu Ekaterinburg, és clar, però també de qualsevol ciutat provincial on el bosc no tarda res en menjar-se qualsevol edifici abandonat, qualsevol terreny on la lluita amb la natura no resulta prioritària. A Andorra, els arbres de les avingudes no semblen de veritat, semblen clonats especialment pels propòsits decoratius a unes capses de mida igual. La única flora d'Andorra que té sentit i val la pena és la flora de la muntanya, l'autòctona, la indomable. La flor de la qual parlem avui és una flor d'Andorra.
El ranuncle glacial deu el seu nom al fet que, com les granotes, viu a prop de les aigües. Ranuncle és un nom genèric que prové del llatí tardà i significa granoteta, de granota i un diminutiu final. Conjuntament amb el pericó, amb els pixallits i les ortigues, amb l'herba pucera que s'assembla a la planta de peu, els ranuncles, més els grocs que els blans, em van acompanyar a la meva infància des que tenia dos anys i vaig començar a passar els estius al poble amb la meva àvia fins a l'adolescència rebel. De gust acre, els ranuncles són verinoses per al bestiar. Creixen en roques àcides, prop de la línia de neu.
De ranuncles glacials, o ranuncles de les glaceres, en trobem uns quants a prop dels estanys de Juclar, de ranuncles d'aigua, o esparganis, als estanys de Pessons, a la zona d'amfibis que freqüenten corbs, voltors i trencalossos. L'epítet llatí glacialis significa allò que sembla: glacial, gelat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

Ni bruixes ni fantasmes

Hi ha una multitud de plantes d'Andorra que són les mateixes que les plantes de la meva infantesa, de la regió russa dels Urals. El pericó, l'herba de cop o l'herba de Sant Joan, n'és una. Recordo la seva olor entre les dolces olors del passat. La creença popular deia que el pericó procedeix de la sang o les plomes de l'Ocell de Foc que va baixar del cel, ferit per un esperit maligne. Per això el pericó, o l'herba de San Joan, té el poder de fer fugir els mals esperits. És una defensa insuperable contra les bruixes i els fantasmes, i el suc de les seves flors et pot servir per retornar l'amor d'un ésser estimat i perdut. Al jardí de casa nostra, era una de les males herbes que deixàvem créixer en pau. També es proliferava en grans quantitats a la vora dels rius. La gent amagava les tiges de pericó a les sabates o als barrets per protegir-se-se del mal d'ull, un encanteri molt popular a Rússia que sorgeix d'una mirada màgica amb intencions malignes.
A casa meva, el pericó es deia «la sang de llebre» o «matabèsties»: és una herba pràcticament inofensiva pels humans, però tòxica pels animals, sobretot ovelles, cavalls i vaques. Tot s'ha de dir, els humans tampoc en poden abusar: tot és verí, res és verí, depèn de la dosi. El pericó està contraindicat per a les embarassades i per a les persones amb una pressió alta, i els homes que prenen medicaments a base de pericó durant més de tres setmanes es poden tornar impotents temporalment, però un cop el pericó és eliminat de l'organisme, tot torna al seu lloc. La utilització llarga i interrompuda d'herbes de pericó també pot provocar una sensació incòmoda al fetge i una amargor a la boca. Això no obstant, si el seu ús és idoni i no se'n abusa, és una planta molt efectiva. Es considera una de les herbes més importants de la medicina popular, l'herba que cura 99 mals. S'utilitza per tractar, entre d'altres, les malalties d'estomac i del cor, de fetge i dels ronyons, i a la pràctica estomatològica, per enfortir les genives i eliminar la mala olor de boca. És un remei efectiu contra la tos, les migranyes i les anèmies. L'oli de pericó és el millor per curar les cremades.
Pels volts de San Joan, qualsevol dia de sol gloriós, les dones remeieres (totes les dones ho eren una mica) tallaven les flors de l'herba de cop per macerar-ne quatre bons grapats en una ampolla d'oli. A Catalunya, es recomana que sigui oli d'oliva, i em sembla que és una bona idea, però a Rússia es feia a base d'oli de lli o de gira-sol. Si et sobren flors, s'assequen i més endavant, se'n fan infusions, un remei excel·lent per calmar els nervis i combatre l'insomni, terrors nocturns, l'angoixa i el desànim. Les flors es poden guardar fins a tres anys, però generalment es recomana agafar-ne de noves cada mes de juny o juliol. L'oli de pericó es deixa a l'ampolla al sol durant quaranta dies, per després distribuir l'extracte resultant, de color vermell, en potets de vidre opac. S'usa per calmar el mal de panxa dels nens petits, per minimitzar les conseqüències dels cops i per guarir ferides. S'ha de tenir en compte que si uses el pericó com a remei natural durant el temps assolellat, ja que augmenta la sensibilitat de la pell als rajos ultravioleta i et poden sortir taques a la pell, així que és més idoni per ser utilitzat a l'hivern. 
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 de juny de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

La sang de Prometeu

Com més gran em faig, més consciència prenc del fet que estem rodejats de verins, naturals, orgànics i autòctons de la zona. La tora blava, de la família de les ranunculàcies, comença a actuar a partir d'un simple contacte amb la pell.
El seus principis actius, l'aconitina i la pseudoaconitina, són més potents que l'àcid cianhídric i l'arsènic. Si n'agafes una branca, t'oblides de rentar les mans i després menges un entrepà o una fruita, és possible que tinguis acumulats als dits una quantitat suficient d'aconitina per a que et mati: la dosi d'un mil·ligram pot resultar letal.
Les llegendes negres, de les quals són plens els Pirineus, expliquen les històries de traginers qui, per apoderar-se de les joies dels jueus que fugien de França a Espanya, afegien suc de tora blava al sopar dels seus acompanyats. Tot s'ha de dir, se'm fa més fàcil imaginar-me un bandoler que tiri un ric per un barranc que no pas un que l'enverini, per molt que la combinació de les dues coses pogués donar un resultat més segur.
Els verins, a la nostra consciència, estan més lligats amb la idea de les bruixes, les remeieres independents i solitàries, incompreses per la societat. Tanmateix, com ja sap qualsevol lector de Georges Simenon, l'enverinament no és la prerrogativa de les dones: els homes l'utilitzen amb el mateix èxit, amb la mateixa passió, sovint per raons semblants.
Hi ha un poema de Puixkin sobre un dèspota qui, «amb una mirada poderosa», va enviar al seu esclau al desert a buscar un arbre verinós. El suc lletós de l'arbre li era necessari per a assegurar els èxits militars del seu regne. Ni els ocells, ni els tigres no s'apropaven mai a l'arbre d'antiaris.
Si el tocava una ràfega de vent, l'impacte de l'aire verinós era capaç de matar tot el que hi havia de viu. El serf hi va anar.
Quan al matí de l'endemà, l'esclau moribund va arribar amb el verí, la suor freda ja li queia de la front, va estirar-se a les catifes i va morir als peus del seu amo invencible. Portava tres branques amb unes fulles emmusteïdes, tres branques plenes de suc lletós mortal per a que el tirà en pogués impregnar les sagetes.
No em sorprèn la falta de mesures de protecció a l'època descrita. Dolorosament em fa pensar en el destí de la persona en un estat totalitari, d'un dels meus avis al qual, fa més de mig segle, el van enviar a investigar un incident «altament secret» a una central nuclear a Kazakhstan, del destí dels militars que obeeixen ordres, del destí de la humanitat tan diferent d'una manera molt més lògica i comprensible de viure la vida que tenen els ocells i els tigres.
El suc de tora blava, la planta més tòxica d'Europa, s'ha utilitzat com a verí per a les fletxes des d'un temps immemorial. A Grècia Antiga es considerava que la tora blava, verí potent capaç de matar escorpins, va ser engendrada per la sang del tità Prometeu.
Als terrenys humits, de mollera, pròxims a les fonts, el bestiar evita la tora blava. Potser no sempre l'arriba a reconèixer, ja que la tora blava també porta els noms de canyallops, matallops i mataporc, cosa que sembla significar que ni els porcs ni els llops surten del tot il·lesos si tenen la mala sort d'entrar-hi en contacte.
Quant als humans, hi ha una vella història dels tres pastors de Setcases (Ripollès) que van morir al segle XVIII després de caçar uns ocells al bosc i menjar-los preparats a l'ast fabricat amb tija de tora blava. 
(Publicat a El Periòdoc d'Andorra el 23 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Els nenúfars del jardi de Giverny

Jo coneixia els nenúfars dels quadres de Claude Monet. La meva mare era una gran amant dels impressionistes i col·leccionava els seus àlbums, i li feia molta gràcia que jo, de petita, conegués tots els quadres i els seus noms. Sempre he tingut una preocupació gairebé malaltissa per agradar a la meva mare, per complaure-la, per complir amb els seus desitjos i expectatives. No sé si jo, quan tenia set o vuit anys, realment preferia les obres dels impressionistes a còmics per a infants, però els gustos de la mare eren la guia dels meus gustos, no hi havia opinió més docta que la seva. Els nenúfars del jardí de Giverny formen part dels records d'aquells anys com si hagués compartit casa amb Monet just al costat del seu estany de plantes exòtiques, i gaudit de les variacions de llum conjuntament amb ell. El meu quadre preferit tenia un salze inclinat sobre l'estany i els nenúfars una mica lluny. Eren blancs. No els havia vist mai a la vida real: no crec que creixin als Urals, i si hi creixien, no ho sabia. El meu primer encontre més físic amb ells va esdevenir en un poble a prop de Moscou, on uns amics nostres tenien una casa, una barca de pescadors i uns quants ruscs. Les fulles llargues i brillants dels nenúfars tenien forma de cor. Flotaven damunt de l'aigua, i protegien als peixos. També servien de lloc estratègic en el qual les petites granotes esperaven la seva presa.
Els nenúfars provenen d'Àfrica i d'una part d'Àsia. Creixen en aigües de considerable profunditat, ja que les seves arrels són molt llargues: poden arribar a més de quatre metres. S'ancoren al fons dels estanys amb les arrels i una part de les tiges. A la poètica tàmil, les seves flors simbolitzen el dolor de la separació i es relacionen amb la imatge del sol que es pon. Els nenúfars es cultiven des d'un temps immemorial, des dels albirs de les primeres civilitzacions quan els homes van començar a rodejar-se de coses boniques i d'estanys que al Japó i a la Xina, per exemple, eren veritables obres mestres. També trobem la menció del cultiu dels nenúfars als documents de 2.500 anys d'antiguitat que ens parlen de la cultura inca.
El nom llatí dels nenúfars és el mateix que el de les nimfes, els genis femenins benignes als mortals: és una paraula que significa núvies. A la mitologia egípcia, el nenúfar es considerava una planta sagrada, ja que obria els seus pètals amb el sol i els tancava fora de la seva presència. Els faraons tenien una predilecció especial per aquestes plantes, i hi ha textos antics en els quals se cita que Ramses III, per exemple, feia construir llacunes per mantenir-hi nenúfars i altres espècies aquàtiques. També era la flor preferida de la deessa egípcia Hathor, l'encarnació de la lluna. Hathor ,»la Senyora de la flama d'or», filla de Ra, es representava com una dona amb orelles de vaca, o amb banyes de vaca amb un disc solar per mig. Era la deessa de l'amor, de la maternitat, de l'alegria, la dansa i les arts musicals.
Les flors dels nenúfars són de colors diferents segons la varietat, i s'assemblen a flors de lotus. Floreixen durant quatre o cinc dies, i durant el primer dia de la floració la seva olor s'assembla a la de brandy. Es poden observar als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer a Barcelona, a l'estany dels jardins del doctor Figueres a Girona, als marjals de Xeresa i Nules a València.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

La Conxinxina i els seus veïns


Al començament del segle XIX, quan Charles Baudelaire encara estava al bressol i Paris vivia una tranquil·la època pre-Haussmann, quan la gent encara es quedava al seu quartier, al petit barri de la seva residència, per tots els esdeveniments de les seves vides, abans de que hagin aparegut els passatges, poblats pels flâneurs, les mandarines van arribar a Europa. No sé com funcionava, en aquella època, el tema de la importació i exportació de la fruita.
Probablement havies de portar unes llavors, fer que un arbre creixés, combatre les nombroses plagues que el podien afectar i adonar-te de que era més resistent al fred que els llimoners però amb els fruits igual de sensibles, intentar collir-los quan la pell encara era verda per adonar-te de que valia més esperar que maduressin. Tal volta estic equivocada, però tinc la impressió que fa un parell de segles la vida era més lenta i totes les coses bones que la formaven eren de lenta maduració, es prenien el seu temps.
Les mandarines, o els mandariners, o les llavors de mandariner exportades, o totes les tres coses, venien de Vietnam: de la regió que es diu la Cotxinxina. No sé vosaltres, però jo sempre havia dubtat de l'existència real de la Cotxinxina, considerant-la un país veí d'allà on Jesucrist va perdre l'espardenya, una destinació fictícia de l'estil del País de les Meravelles d'estil Tom Burton però ben llunyà.
Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig llegir que era un territori que en vietnamita es deia Nam Bo (el que significa frontera sud), un lloc tan real com les Bons d'Encamp o Ansalonga. Fantàstic. Més endavant, un rigorós treball d'investigació viquipèdica em va portar a descobrir que es tractava de dos llocs distints, amb una lletra de diferència entre ells. El lloc llunyà no precisat, al costat dret de la regió de l'espardenya perduda, és la Conxinxina, probablement un barbarisme de procedència castellana o portuguesa, mentre la Cotxinxina representa allò que us deia abans, la pàtria mare del citrus nobilis que es troba al delta del riu Mekong i gràcies a la seva situació geogràfica, gaudeix d'una extraordinària riquesa arrossera.
Nota mental per a columnista imaginativa: anar amb compte per no confondre-les. Viatgers intrèpids, sens dubte les distingiu. Per a aquells qui ens desplacem amb poca freqüència i a poca distància, però, malgrat les detallades explicacions de l'internet, segueixen semblant la mateixa cosa.
D'allà, de lluny, ens va venir la mandarina, la fruita exòtica d'escorça fina amb un nom que tenia l'origen en el color dels vestits que usaven els mandarins xinesos. Al llarg de la costa mediterrània i a llocs remots del mar, es van plantar arbres de fulles estretes i allargades que mai arribarien a l'alçada més gran de tres o quatre metres, arbres baixos de flors blanques.
Les seves fruites, amb poca polpa i molts pinyols, feien una fragància que per a mi s'ha associat des de sempre amb les festes de Nadal, perquè eren un regal de Nadal a casa meva, les mandarines. Es penjaven a l'arbre, a l'Avet de l'Any Nou, amb fils de color daurat: des d'aleshores l'olor a la festa sempre és la de les pells de les mandarines.
Fins i tot el color de les mandarines, aquell to del taronja que significa alegria, és el color de la infància, de les il·lusions que perduren. Com a toc andorrà, em resta afegir que els sorbets de mandarina tenen com a mínim un fan confessat famós a casa nostra: en David Gálvez, el de les Cartes mortes (visca Bartleby) i la resta.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de juny de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dimecres, 27 d’agost del 2014

Raves amb kvass

Si som el que mengem, el fet de canviar de país i canviar de dieta et converteix en una altra cosa. Una altra persona, naturalment. No sé fins a quin punt em ve de gust tornar a les arrels, i sóc conscient de que aquell qui forma una família lluny de la terra dels avantpassats ja deixa enrere el sòl que l'ha alimentat.
Arribem a formar part d'un nou paisatge a través dels nostres fills. Quan la Laura diu «sóc russa» als nens amb els quals juga al parc, nens andorrans, d'Escaldes, se'm fa estranyíssim, no és conscient fins a quin punt no ho és, no és russa en absolut. Els russos no perceben com a «seus» ni tan sols a aquells qui han marxat, com jo, per viure a l'estranger: encara menys, als seus fills. Tot i així, depèn d'on has marxat, de si el país en qüestió es percep com a una zona de predominant influència russa. Un rus que viu a Letònia segueix sent rus, en la visió dels russos. Un rus que marxa als Estats Units deixa de ser-ho al cap de pocs anys, i no sé si hi juga un paper important el fet que els americans de grans ciutats accepten a tothom com a americà, sobretot als nens dels immigrants. Fins a un cert punt, em sap greu el fet d'haver creat, per a la meva filla, l'etern dubte del tipus «què sóc», «qui sóc», amb el qual viurà sens dubte. És fàcil viure quan saps qui ets, on pertanys pel dret i per herència, encara que vulguis marxar-ne per sempre.
Jo de vegades em pregunto on vull que m'enterrin. Encara em fan angúnia els nínxols dels cementiris andorrans, el fet d'haver-te de cremar i que t'amaguin a la roca, sense que els teus familiars puguin venir a beure i menjar mirant el teu retrat sota els pins, cuidant les flors que creixen del teu cos. Espero no morir-me gens aviat, però gairebé preferiria ser enterrada en un jardí, en la muntanya, en qualsevol encreuament de camins que formar part d'un d'aquells armaris per a morts: per això entenc que no, encara no sóc d'aquí enterament. Jo tinc horror d'aquell ciment amb el que es tanca la porta de la tomba en aquestes contrades.
Mentre sóc viva, però, si vull tornar a les arrels, ni que fos de vegades, un bon camí seria el de començar a menjar com menjava de petita. Una crema de flocs de civada, amb panses i orellanes o sense elles, potser amb una mica de canyella, per esmorzar. Les sopes fredes a base de kvass, una beguda de pa fermentat que mai havia identificat com a alcohòlica i que es venia als carrers: hi havia una senyora amb bata blanca asseguda en un tamboret davant d'una cisterna amb aixeta, fèiem cua amb bidons i amb paquets de plàstic i els omplíem de líquid marró, espumós. També es podia demanar una gerra de kvass per beure allà mateix, de peu. Hi havia kvass a base de diferents tipus de cereals, un dels quals també era la civada, aquella planta que a Catalunya sembla haver vingut de cançons folklòriques i balls tradicionals, i de vegades apareix com a ingredient de galetes amb pretensió a ser dietètiques.
Tot i així, la dieta mediterrània i/o pirinenca sembla ser molt més beneficiosa per a la felicitat quotidiana i la llargada de la vida, i l'escudella, alimenta tant o més que els raves amb kvass. Quant a la civada, aquí es recomana afegir-la al suc de fruites o iogurt, per mantenir a ratlla el colesterol i els triglicèrids.
(Publicat al BONDIA el 2 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Amanida de dents de lleó


Amanida de dents de lleó
Taraxacum officinale



Entre els plats de cuina andorrana que m’agraden especialment, l’amanida de xicoies hi ocupa un lloc d’honor. El meu sogre les prepara amb una vinagreta de mostassa, d’aquelles barreges d’oli, vinagre, mostassa, sal i pebre que fan els francesos  per acompanyar les seves amanides, i sempre estic disposada de menjar-me’n mig bol deixant la resta dels comensals amb porcions més escasses. La majoria de la població del petit gran país comparteix el meu entusiasme. A les VI Jornades Gastronòmiques “Andorra a Taula” que acaben de començar i tindran lloc fins al 29 de juny, l’amanida de xicoies està sent un dels entrants més populars, i es presenta en plats originals i creatius, tal i com remarcava l’edició barcelonina d’El Periòdic fa uns dies. A Can Manel, “amanida de xicoies, alls tendres i cruixent de donja”. A la Borda Raubert, “amanida de xicoies amb rostillons de pernil i fulles de vinagrella, tot aromatitzat amb oli d’herbes aromàtiques”. A la presentació de les Jornades, el president de la Unió Hotelera d’Andorra Àlex Armengol inclou les xicoies, ben merescudament, a la llista dels nostres productes autòctons, tradicionals i de proximitat. Val a dir que 12 de 38 restaurants participants de les Jornades ofereixen xicoies en alguna combinació. L’incomparable Albert Villaró va dedicar un himne a les xicoies, “les tres estrelles Michelin de les herbes”, a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra. “En mengen a Grècia, al Japó, al Magrib, a tot arreu on creixen, que és a la major part del planeta, perquè són plantes molt poc exigents,” deia l’Albert, i afegia una frase ben curiosa, la següent: “Però les nostres xicoies, les que broten així que la neu es fon, són especials, circumstancials, efímeres.” L’hi he de donar tota la raó. Vet aquí el perquè.


Entre les anècdotes més sonades de la meva infància hi havia l’anècdota de l’amanida de dents de lleó, o amanida de pixallits, si així preferiu. Una amiga de la meva mare, una senyora molt posada en les dietes i la vida sana, va llegir un dia en una revista francesa que era molt saludable i poc calòrica l’exquisida amanida de dents de lleó. En assabentar-se que les dents de lleó no eren gens distintes dels pixallits comuns que creixien al pati de la casa, va collir un munt de fulles de pixallits allà mateix i en va fer una amanida. Sí que li va semblar un xic amarga, però se la va empassar per la glòria de la bellesa, fent cas dels savis consells dels francesos. Diu la llegenda que va acabar a urgències, amb una intoxicació del quinze. Des d’aquell dia, al cercle estret d’amics dels meus pares que vivien i treballaven a la capital industrial dels Urals, qualsevol miracle de cuina estrangera de pinta estranya i sospitosa rebia la definició genèrica d’una “amanida de pixallits”. Jo sempre vaig pensar que la senyora en qüestió – es deia Victòria –  havia malentès alguna cosa a la revista francesa, i que realment no existia cap amanida de pixallits. I no va ser fins el dia de posar-me a escriure aquesta contraportada que em vaig assabentar de que les meves estimades xicoies, menjades, tal i com recomana l’Albert, “amanides amb el mínim denominador: un rajolinet d’oli bo-bo, vinagre de veritat i una mica de sal d’escata gran”, eren aquells mateixos pixallits de tota la vida. Tot i així, insisteixo, no són els mateixos. Cada terra dóna un sabor especial a les seves plantes, i una amanida de xicoies com Déu mana és tan irreproduïble a la capital dels Urals com una bona paella en un restaurant de Paris.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de maig de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Viu, gentil arç blanc

Viu, gentil arç blanc
Crataegus monogyna


Quan vaig començar a aprendre el castellà, tenia setze anys i vivia a l’apartament de la cosina de la meva àvia. Era un pis d’una sola habitació, o de dues peces, com deien i crec que segueixen dient a Rússia: a banda del bany i la cuina, tenia una mena de despatx on vivia, llegia i dormia la cosina de la meva àvia, i un gran menjador amb una gran taula, un moble i dos llits. En un dels llits, hi jeia la mare de la meva amfitriona, a la qual li dèiem la tieta Nina: feia anys que no reconeixia a ningú i li deia “mama” a la seva filla. No sé quina dolença devia haver destrossat la seva memòria d’anciana, convertint una senyora elegant i enjoiada que jo recordava dels anys anteriors en una malalta confosa i atemorida que a les nits maleïa als malefactors despietats que, al seu parer, l’havien ficat en aquell lloc per a ella completament desconegut.  No tenia noció de que es tractava de l’indret on havia viscut quasi tota la vida, on va morir el seu home: de vegades resava, de vegades plorava, i naturalment no tenia ni idea de qui era jo. Jo vivia i dormia al racó oposat del saló. Ignoro per què, però sense dubte amb les millors intencions del món, els meus pares havien insistit d’instal·lar-m’hi en lloc de deixar-me viure a l’alberg estudiantil amb la resta dels meus companys. En tot cas, hi vaig passar uns mesos esgarrifadors, intentant treure’m del mig i no destorbar a les pobres senyores, sense cap èxit. Quan s’acabaven les classes, anava a l’enorme Biblioteca de la Literatura Estrangera, situada a prop de l’estació de metro Taganka, i aprenia el castellà. Tenia una predilecció especial pels cursos fonètics, que consistien en repetir frases senceres que no entenia per millorar la pronunciació, i per cançons del “romancero popular español”. Del curs fonètic, se’m van quedar a la memòria dues frases: “Era una vaca que había vivido mucho” i “Roma era un proyecto de organitzación universal”. Al a mesura que vaig aprendre a distingir  les paraules del “romancero”, vaig descobrir que tothom s’hi moria, o s’estava morint, o estava mort o com a mínim, es trobava en parador desconegut. Aquesta situació estava en harmonia perfecta amb el meu estat d’ànim general, i vaig aprendre a cantar i tocar les cançons que sentia, només per descobrir, anys més tard, que a ningú dels espanyols que he pogut arribar a conèixer els interessaven els romanços castellans dels segles XVI i XVII. El romanç del “conde Olivos”, o “conde Niño”, en altres versions, parlava de dos amants que no van poder ser mai junts i van morir, una mica com Romeo i Julieta. El que ens interessa aquí, però, és la continuació de la història: “A ella, como hija de reyes,/ la entierran en el altar,/ y a él, como hijo de conde,/ cuatro pasos más atrás.” Bé, coses de desigualtat a l’aristocràcia medieval. L’amor, però, ho venç tot: “De ella nació un rosal blanco, / de él nació un espino albar,/ crece el uno, crece el otro,/ los dos se van a juntar.” L’arç blanc, cirerer de pastor, espinalb, albespí, es va entrellaçar amb un roser silvestre. La mare reina, enutjada, va donar l’ordre de tallar-los.  Les ànimes dels joves es van convertir en dos bonics ocells. ¿Què passa, però, amb l’ànima de l’arbre? Diguem-li doncs, en les paraules del “príncep dels poetes”: «Or vis, gentil aubépin,/ Vis sans fin,/ Vis sans que jamais tonnerre,/ Ou la cognée, ou les vents,/ Ou les temps/ Te puissent ruer par terre.».


(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de maig de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

diumenge, 3 d’agost del 2014

Bloody Mary

En llocs humits i pantanosos d'Europa i Extrem Orient, es pot trobar una planta silvestre que s'assembla al julivert: l'api, un ingredient tradicional de la cuina mediterrània. De fet, pertany a la mateixa família que el julivert i el fenoll: a la família de les apiàcies, o les umbel·líferes. L'api ja es coneixia a l'antic Egipte, i a Roma Antiga es creia que tenia poders curatius. Tanmateix, no es va arribar a utilitzar com a hortalissa comestible fins a l'Edat Mitjana.
No és fàcil de cultivar, necessita sòls fèrtils, humitat constant i no suporta les altes temperatures. Ara bé, té la reputació de la verdura que conté «calories negatives», ja que en la seva digestió es cremen més calories de les que se n'hagin pogut extreure, i això el converteix en un aliment molt popular a la nostra civilització de l'etern sobrepès.
Avui en dia, l'api es cultiva a tot el món: a Mèxic i Argentina, als Estats Units i a Rússia, i també a molts indrets dels Països Catalans. Fa anys i panys, adornava les tombes dels grecs antics i coronava els caps dels vencedors de jocs i guerres. Ara s'utilitza per tractar l'estrès nerviós i l'ansietat, i es coneix com a l'ingredient indispensable del còctel Bloody Mary. Els temps canvien, i canviem amb ells.
Al cap d'unes quantes temporades de les contraportades de «l'herbari forà», hom arriba a tenir la sensació que els caps dels vencedors dels temps remots de la història s'havien adornat amb tota mena de verdura que una persona desitjosa d'aprimar-se troba en sopes, amanides i postres baixes en calories. Allò que ara serveix per a brous, es tritura amb iogurts i pomes verdes o es barreja amb carrotes i remolatxes, tenia un sentit sagrat de l'alegria de la victòria. Tots els racons dels horts i jardins dels antics estaven farcits de símbols de triomf i felicitat.
Els usos màgics de l'api eren diversos: es creia que les llavors d'api cremades en barreja amb arrels de lliri augmentaven la força mental i psíquica de les persones, el seu poder de convenciment i manipulació de les ànimes més dèbils. Els monjos i els estudiosos mastegaven llavors d'api per millorar la concentració, assegurar la calma d'esperit i regular els ritmes cardíacs, afany indispensable per a la vida de contemplació satisfactòria i plena. Conjuntament amb l'all i la ceba, l'api es penjava a les parets de les cases per portar benestar i tranquil·litat als seus habitants i visitants. S'utilitzaven branquetes d'api i ruda com a amulets contra els atacs de les dones d'aigua: a l'home que portava la protecció de l'api i de la ruda combinada amb una pregària de la seva mare, no el podia agarrar cap dona d'aigua.
També es menjava el tronc d'api cru conjuntament amb les llavors per induir i potenciar el desig sexual. Tot s'ha de dir, mai no he entès la gràcia dels remeis mecànics en qüestions d'amor: potser un dia me n'adonaré. En tot cas, a més a més de l'efecte afrodisíac, l'api potència la digestió, neutralitza l'excés de bacteris, rebaixa el colesterol, combat la hipertensió i té propietats beneficioses per a la vista, el cabell i els ossos. La infusió d'arrel d'api (de cocció durant mitja hora d'uns 30 grams d'arrel seca per un litre d'aigua) calma els nervis, ajuda a dormir tranquil i de pas cura el dolor d'estómac i prevé els espasmes.
T'escric de la vora del mar, de la cala Sa Tuna. Si mai tens ansietat i no vols menjar api, sempre et queda el mar, en combinació amb un bon Bloody Mary calma els nervis millor que les hortalisses.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de maig de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.