dimecres, 9 d’octubre del 2013

"Zdrà-stvui-tie"


Fa un cert temps em vaig aficionar a les matemàtiques, o potser més aviat als matemàtics. Fins i tot vaig fer un curs de pensament matemàtic a Coursera.org. Em fascinava Marcus du Sautoy, sobretot per la seva obsessió per la simetria. Marcus du Sautoy m’agradava també per altres raons: perquè de petit volia ser espia i intentava aprendre rus per arribar-hi, però va descobrir que després de vuit setmanes de curs televisiu de BBC encara es veia incapaç de pronunciar la paraula hola (en transcripció i dividit en síl·labes: [zdràs-tvui-tie]), i es va desesperar. Aquesta va ser una de les raons (tot i que no l’única raó) per la qual va decidir deixar la idea de ser espia i dedicar-se amb tranquil·litat i pau al món de la matemàtica. L’altra raó, la raó més vàlida, va ser el descobriment que l’estudi de les matemàtiques era la forma de descobrir un codi ocult que s’amaga darrere de la visió superficial de les coses. La música de l’univers. Pura poesia.

També llegia, i llegia molt, Keith Devlin, el meu “professor de mates” de Coursera, una de les persones que ha aconseguit apropar els matemàtics dels altres segles als pobres nosaltres. Amb ell, m’imaginava Descartes, apassionat jugador, oferir solucions brillants en el camp de la teoria de probabilitats en les seves cartes a Blaise Pascale. M’imaginava el jove Newton, que als disset anys no va poder anar a la universitat a causa de la pesta, i per això es va quedar a casa i va inventar calculus. “No es va avorrir ni es va dedicar a jugar a algun equivalent als videojocs de l’època!”, exclamava Keith Devlin, “es va quedar a casa i va inventar calculus”.

Una altra cosa curiosa que deia Keith Devlin era que Barbie, la nina Barbie, tenia tota la raó quan deia: “Em costa molt fer mates.” (No sé si recordeu la història, o més aviat l’escàndol que es va armar quan Mattel va posar en producció les nines Barbie que deien aquestes paraules.) Doncs això: que costa molt fer mates. Requereix molta concentració i moltíssim temps. Però per als matemàtics, el camp del seu estudi conté la mateixa emoció que per a un col·lectiu bastant més nombrós les sèries televisives i les xafarderies. Aquesta –deia Keith Devlin– és l’única diferència entre la persona que es dedica a les matemàtiques i la que no. El que es dedica a les matemàtiques “hi veu la gràcia”. És tot. Un cop hi ha vist la gràcia, no passa res si li costa.


Crec que el mateix –o gairebé el mateix– que ens passa amb l’aprenentatge d’idiomes. Al llarg dels vint anys de la meva experiència com a professora d’anglès i rus, he vist molts alumnes que arribaven al primer any de l’aprenentatge, i pensaves: “Aquest arribarà molt lluny.” Miraves l’altre, i pensaves: “Aquest ho deixarà.” (Perquè fa vint anys encara es creia que per aprendre idiomes, o per conduir, es necessitava una mena de do especial, de foc diví que només tocava els elegits). Això no obstant, cinc o sis anys més tard veies com aquell que no donava ni les més mínimes esperances s’apuntava a l’examen de First Certificate, parlava amb tothom, llegia en anglès, aconseguia els seus objectius i hi posava il·lusió. I aquell que semblava que tenia molta capacitat per aprendre idiomes, moltes vegades deixava les classes, es dedicava a una altra cosa, i al cap de deu o quinze anys encara el veies amb un anglès molt bàsic.

Vint anys més tard, n’estic convençuda: per aprendre un idioma no cal tenir una capacitat especial. Cal trobar-hi la gràcia. Per això, i no per una altra raó, sempre s’ha dit que la millor manera d’aprendre rus és sortir amb una russa (per amor a la veritat, s’ha de dir que al meu home li ha funcionat). De vegades, els professors d’anglès, de rus, de francès, de català, no sabem indicar a l’alumne què ha de fer exactament per progressar d’una manera ràpida i segura. És clar que s’han de fer els exercicis de gramàtica. És clar que s’ha de parlar i escriure, escoltar i llegir. Però, sobretot, s’ha de trobar aquella persona que faci que el món de la llengua estrangera se t’obri i es converteixi en comprensible i atractiu. Aquella sèrie que estàs preparat per mirar eternament perquè t’encanta la veu d’un actor; aquell autor que llegiràs i comprendràs encara que sigui amb l’ajuda de mil diccionaris i mil ajudants... No hi ha cap altra recepta: s’ha de trobar la forma d’estimar l’idioma que estudies. I un cop l’hagis arribat a estimar, tot l’esforç et semblarà un treball d’amor. 

(Publicat al BONDIA el 9 d'octubre del 2013)

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Gent transparent


Les xarxes socials ens han fet transparents. Sobretot transparents en el nostre passat. Aquell qui es vol quedar invisible sovint hi perd encara més que els desesperats addictes a les xarxes: només cal que algú malintencionat comparteixi les seves pitjors fotos o li dediqui un post graciós, injust i cruel al seu bloc, perquè qualsevol que vulgui buscar informació sobre ell no trobi res més que això. Els detalls trivials ocupen el lloc dels fets importants. Com a mínim, aquells que parlem molt (o parlem massa) de nosaltres mateixos estem en condicions d’igualtat amb els que vulguin parlar de nosaltres. I, fins i tot així, mai deixes de trobar sorpreses –tant desagradables com també precioses– sobre tu mateix.

Fa uns dies els meus companys d’universitat de fa vint anys van penjar unes fotos meves en blanc i negre asseguda al llit de la residència estudiantil mirant el sostre amb l’expressió d’Ofèlia de Millais (probablement ja ofegada), i em vaig alegrar molt de veure la meva pròpia cara infeliç i descontenta. Bé, ja se sap que qualsevol temps passat es percep amb una nostàlgia melancòlica. Així, l’Andorra del començament de la segona part del segle XX, sobre la qual els testimonis de la seva realitat sovint escrivien amb incomprensió, indignació i/o dolor – recordem, per exemple, Francesc Viadiu (Entre el torb i la Gestapo) o mossèn Ballarín (ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra)–, aquesta Andorra de fa cinquanta-seixanta anys la percebem com un paradís perdut, una illa d’innocència i simplicitat. Només hi veiem la seva bellesa: i un lloc tancat i ple de prejudicis contra els forasters, la terra de desigualtats molt més marcades que avui en dia –¿o no? ¿quants nens podien anar a la universitat fa cinquanta anys?–, amb una economia basada en avantatges fiscals i contraban ens sembla preferible al que tenim avui.

Tots els passos que s’han fet per convertir Andorra en un país modern, en un estat de benestar, en un lloc on es respecten els drets fonamentals de la persona se’ns obliden davant de velles fotos que estimem. I tots, no me n’excloc, sentim el desig de tornar el passat –ni que fos per un moment: viure el dolç record com una realitat perfecta. I només quan se’ns comencen a desmuntar les parts de la nostra pròpia realitat que ens preníem com a naturals (com, per exemple, les subvencions dels comuns, que no discriminaven ningú i sempre havien ofert diversos serveis a preus més barats que, per exemple, a Espanya), quan alguna part perfecta de la realitat d’avui passa a ser un dolç record, una realitat del passat, aleshores aprenem a valorar-la.

Ja ho sé, ja ho sé que criticar sempre és millor que cantar les glòries, però sobretot aquests dies quan les xarxes socials apropen gent que es troba a milers de quilòmetres, aquests dies quan se’m força, de vegades, a observar la realitat del meu país natal de la qual, fa molt temps, vaig fugir, veig que la vida d’avui aquí, a Andorra, té moltes coses que hauríem de guardar i gaudir –abans que es converteixin, per raó alguna, en un dolç record.

Veient el món de la desesperada pobresa, l’alcoholisme i la drogoaddicció, amb el qual han de lluitar la majoria dels meus companys de facultat; veient el món de la criminalitat, la corrupció política, el menyspreu profund als drets de la persona que ha d’enfrontar el noranta-vuit per cent de la població de la Federació Russa; veient les profundes desigualtats socials que trenquen el país on vaig néixer, no puc no dir-vos: tinguem il·lusió pel present i futur del lloc on vivim. Posem les veles del nostre vaixell de la millor manera possible –tal com deia el Sr. Síndic, Vicenç Mateu, a la seva entrevista al BONDia– per aprofitar tots els vents: encara que, sent petits i indefensos, tinguem una capacitat tan evidentment limitada de fer bufar els vents. 

(Publicat al BONDIA el 2 d'octubre del 2013)