No sé des de fa quan el que busco als llibres és la consolació. No sé, no recordo qui va dir que l'ésser humà és un ésser que necessita ser consolat. No sé si és cert. En tot cas, és cert si parlem de mi. Jo sóc aquell ésser. Necessito la pau. Necessito - la tingui o no la tingui - l'harmonia. Necessito l'amor. Potser per això, la idea de comprar el llibre de Francesc Torralba "L'amor que ve de dins" (Ara Llibres, 2011) , per llegir-lo durant les vacances, em va semblar bona. L'índex, d'entrada, semblava prou zen. Les meves lectures anteriors de Francesc Torralba (com, per exemple, "Els mestres de la sospita", de Fragmenta, o "Amb Déu o sense", aquell llibre seu conjunt amb Vicenç Villatoro que em va agradar tant) em feien pressentir que es tractaria d'un llibre erudit, entretingut i apaivagador. Ho vaig encertar gairebé tot. Erudit, naturalment. Entretingut, i tant. Però d'apaivagador, res. Vaig patir, molt. A les platges enormes de Normandia, rodejada d'éssers estimats, petxines interessants i sorra molla, vaig estar patint fins a l'última pàgina. I encara no se m'ha passat.

"Escriu l'amant," - comença l'últim capítol. I escriu el següent: "Renuncio a l'eternitat, a la bellesa del rostre de Déu, als cors angelicals i a tots els sants i santes que vetllen per mi. Renuncio a ser-hi eternament, per ser amb tu, per poder viure amb tu..." Això, en breu, resumeix el contingut, el sentit de la paraula "amor" que es troba dins del llibre. És un sentit que trobo molt profund, immensament respectable i infinitament trist. Cada cop que hi penso, m'envolta la tristor. De cop i volta, m'imagino el desconcert de tots aquells sants i santes que vetllen per "l'amant" en qüestió i saben que seguiran vetllant per ell malgrat ser renunciats i renunciades. Vull dir, no sé si existeixen, però si suposem que tenen prou realitat com per ser renunciats per escrit, és una renúncia que deu fer mal, siguis un sant o un pecador. De cop i volta, els cors angelicals deixen de ser una simple metàfora d'un silenci de plenitud i de plaer: són veus humanes que canten malgrat el dolor, i empassant-se les llàgrimes, canten i canten la seva simfonia eterna, impecable i inútil les pobres ànimes perfectes, els pobres àngels renunciats. I si hi ha Déu prou personal com perquè es pugui parlar de la bellesa del seu rostre, quina pena ser Déu si la bellesa del teu hipotètic rostre es pugui renunciar -com si fos "a canvi" d'una altra mena de cel!... Potser no sóc prou humana com per entendre la força real de l'amor veritable, l'amor d'un pes enorme, l'amor que és discreta bogeria, l'amor que ve de dins, però tampoc sóc un robot ni una màquina calculadora, i miro les pàgines del llibre que vaig llegir ja fa dues o tres setmanes, i m'esforço per no plorar perquè em sap greu per Déu, pels àngels, per santes i sants. Vull dir que si no existeixen, o si existeixen en una forma que no els permet sentir el dolor de ser renunciats, no passa res. Però ¿i si existeixen?..

"El cel, - diu l'amant, - és allà on ets tu." Però si és cert que el cel es troba allà on va la seva estimada, ¿com és que ho viu tan tràgicament? ¿Per què no pot, diguem-ne, estar al mateix temps amb l'estimada i amb els àngels? ¿En què l'hauran molestat els hipotètics sants i santes per a que necessiti renunciar-los formalment?.. ¿Per què només s'accepta com a veritable aquell amor "punxant com les espines", els fruits dels quals són "ànsies, sospirs, treballs, turmentes i cansaments"? I el que és menys punxant i menys cansat, ¿no és amor?..

Recordo el final de la novel.la de Bulgakov "Mestre i Margarita", on el protagonista, el Mestre, es mor i es troba al llit, en una habitació assollellada amb una finestra oberta al jardí, i al costat de l'estimada. El Déu i el dimoni els miren i es diuen, l'un a l'altre: "No ha merescut la llum. Ha merescut la pau". De cara a l'eternitat (si suposem la seva existència), vull desitjar a tots aquells amants desesperats per als quals el comiat de l'estimada és impossible, que els acompanyi la pau. Que els acompanyi l'estimada. I, de manera discreta, inofensiva, que els acompanyi la llum.

(Publicat al BONDIA el 29 d'agost del 2012)